Paradís gai

(Publicat en dosmanzanas.com el 3 de febrer de 2010. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“México DF, paraíso gay”: aquest titular podia llegir-se al març de l'any passat en un dels periòdics de la capital mexicana; jo visitava llavors per primera vegada la ciutat, i vaig quedar perplex en llegir-ho.

Jo sabia que el Districte Federal era en aquell moment un dels dos territoris dels Estats Units Mexicans que reconeixien les unions civils entre parelles del mateix sexe (l'altre era l'estat septentrional de Coahuila, veí de Texas –és curiós que aquest darrer siga, en canvi, un dels estats més dominats per l'homofòbia dels EUA–). I vaig quedar també agradablement sorprès pel grau de visibilitat LGTB que vaig poder presenciar en àmplies zones del centre de la capital mexicana. Abans del meu viatge jo havia vist la pel·lícula El cielo dividido (Mèxic, 2006), en la qual una parella de xics viu un romanç apassionat en aquella ciutat, i es besen i abracen en públic moltes vegades amb tota naturalitat, especialment en el marc de la UNAM, la cèlebre Universitat Nacional Autònoma de Mèxic. Confesse que en veure la pel·lícula havia interpretat aquestes escenes com una mena de llicència poètica del director, que ignoraria deliberadament la realitat de l'homofòbia social i les pressions que aquesta exerceix sobre els individus, ja que allò que l’interessava explicar en la seua pel·lícula era simplement una història d'amor i de desamor. Tanmateix, en visitar l'espectacular campus de la UNAM vaig poder veure una parella de xics que es feien carícies tranquil·lament damunt l'herba envoltats d'altres parelletes heteros, en actitud tan inconfusiblement amorosa com la d'aquestes. Després vaig poder veure moltes més parelles de xics, i alguna de xiques, parlant-se i mirant-se, i besant-se i abraçant-se, en ple centre de la ciutat, per l'Alameda Central i el Paseo de la Reforma, asseguts en bancs o passejant per la vorera. Es concentraven en particular al costat del Monument a la Independència, conegut com el Ángel, com a deixebles avantatjats de la lliçó de llibertat que des de fa cent anys –és a dir, des del primer centenari de la independència del seu país– recorda als mexicans el daurat xicot… o més aviat xicota, ja que pareix que l'àngel és en realitat la dea Victòria; lliure també, segons sembla, de les limitacions i els convencionalismes del gènere.

Precisament a pocs metres de l'àngel/deessa comença, o acaba, el carrer Amberes, que fa les funcions de districte LGTB de la Ciutat de Mèxic. Aquest carrer forma part de l'anomenada Zona Rosa, encara que aquest nom és molt anterior a l'aparició dels locals destinats al públic homosexual, i per tant no es deu a aquests: en tot cas, així es diu aquest animat i agradable barri. Potser podria dir-se que l'àrea pròpiament LGTB és de dimensions una mica reduïdes per a una megalòpolis tan enorme com la capital mexicana, de més de 20 milions d'habitants, però a part d'això la veritat és que recorda molt les de qualsevol gran ciutat d'Europa o de la resta de l'Amèrica del Nord.

Podria pensar-se, doncs, que és a tots aquests fets que feia referència aquell titular de periòdic, “México DF, paraíso gay”. En realitat, però, la notícia que encapçalava aquesta frase tan cridanera era una sòrdida història de xarxes de prostitució masculina, drogues i corrupció política; aparentment, per al redactor l'expressió paradís gai entraria dins la mateixa categoria sinistra que, per exemple, paradís del crim. Tal vegada per a algú com l'inefable Rodrigo de Santos la combinació que reflecteix aquest article suposaria una mena de paradís, però allò que realment anhelen la immensa majoria dels gais i les lesbianes és més aviat l'altra cosa, tot això que he descrit més amunt. És a dir: anhelen un lloc on els siga possible viure la vida lliurement i obertament, sense cap necessitat d'ocultar-se i sense que ningú els perseguisca o discrimine per això. Una cosa ben bàsica, al cap i a la fi: més que no el de paradís, hi hauria d’escaure el prosaic nom de normalitat. N’hi ha prou, però, amb fer una ullada al vast mapa de l'homofòbia al món per a entendre per què un lloc així, on es respecten de debò els drets humans de les persones LGTB, ens pot arribar a semblar un paradís terrenal.

Nemo

Els segles de la Xina (i 5)

(Publicat en dosmanzanas.com el 20 de gener de 2010. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

A l'octubre passat, durant els dies de festa nacional pel 60 aniversari de la República Popular, el centre de Pequín estava inundat de visitants, la majoria procedents de tots els racons de la Xina, encara que tampoc no hi faltaven els estrangers. Molts dels xinesos portaven banderetes del seu país, o gorres amb el logo del 60 aniversari, i s’hi feien fotos patriòtiques davant dels monuments. O davant d'altres objectes extraordinaris, com ara els mateixos turistes occidentals: una família xinesa em degué trobar tan exòtic que em va abordar molt amablement davant la porta de Tiān’ānmén per demanar-me fotografiar-se al meu costat, com si jo fóra una celebritat.

Un riu de gent, al qual em vaig unir després, entrava sense parar per aquesta porta, passant sota el retrat rodanxó i somrient de Máo que encara la presideix, a l'antiga Ciutat Prohibida. Dos llocs emblemàtics de la història moderna de la Xina: la Ciutat Prohibida, el complex palatí dels emperadors de les dinasties Míng i Qīng, fou l'escenari, a principis de la dècada del 1910, del patètic darrer acte de més de dos mil·lennis de monarquia imperial xinesa, retratat de manera impactant per Bernardo Bertolucci en L'últim emperador. D’altra banda, la porta de la Pau Celestial, o de Tiān’ānmén en mandarí, fou el lloc des d'on Máo va proclamar l’any 1949 el naixement d'una nova Xina.

Entre un esdeveniment i l’altre, diversos intents frustrats de portar a la Xina la modernitat i la democràcia, i gairebé quatre dècades de revolució interminable, de descomposició política, de senyors de la guerra, de guerra civil entre nacionalistes i comunistes, d'invasió japonesa, de nova guerra civil i de triomf final dels comunistes, que tenien el suport de la immensa pagesia xinesa. De manera que, quan el líder comunista Máo Zédōng va pujar finalment a la porta de Tiān’ānmén a fer la seua proclamació, el país exhaust que l’escoltava albergava l'esperança d'assistir al començament d'una nova era, en la qual la pau i una certa prosperitat tornaren a ser possibles.

Els comunistes es presentaven com la culminació del programa reformista i modernitzador que havia engegat originalment aquell procés revolucionari; d'acord amb això, van mostrar un sever rebuig cap a allò que denominaven la vella societat i cap a totes les formes culturals vinculades a aquesta, com la tradició confucianista. Però, si aquesta tradició s'havia caracteritzat –com hem vist en altres articles d'aquesta sèrie– per una escassa disposició a reconèixer drets als individus (mentre els carregava en canvi d'obligacions), els seguidors de Máo havien de substituir-la per una nova religió política, centrada en el culte al seu líder, que no diferiria gaire del confucianisme imperial en aquest aspecte.

La religió política del maoisme tenia les corresponents escriptures sagrades (el llibret roig de Cites del president Máo, que tot bon xinès havia de posseir, llegir i portar amb si en tot moment; per aquest motiu es convertira en el llibre més imprès al món al segle XX), les corresponents capelles i imatges de culte (les habitacions de la lleialtat, on es retia homenatge a les fotografies del Gran Timoner Máo un parell de vegades al dia, al matí i a la nit), les corresponents litúrgies (com per exemple el ball de la lleialtat, que tots, xiquets i vells inclosos, havien d'estar disposats a executar en públic com a mostra de la seua devoció al gran líder)… i, per descomptat, els corresponents heretges i pecadors. Entre aquests darrers es trobaven els homosexuals; com succeïa en altres països comunistes (com Cuba), aquests eren perseguits legalment sota l'acusació de comportament antisocial, i en el cas xinès, concretament sota la figura de gamberrisme. A la Xina, a més, els homosexuals eren –com també els dissidents i altres individus que el règim rebutjava– humiliats en públic de manera tan cruel com sistemàtica.

Després de la mort de Máo el 1976, els seus successors en la direcció del Partit Comunista Xinès van comprendre al cap d'un temps –i amb això van demostrar ser més sagaços que no els seus homòlegs del bloc soviètic– que per a mantenir el control de la societat xinesa calia oferir-li realment una mica d'aquella prosperitat que se li havia promès una vegada i una altra al llarg de tres dècades sense que a penes haguera arribat a materialitzar-se mai, i que el camí per a aconseguir-ho passava per imitar Hong Kong o el Japó i introduir progressivament a la República Popular una economia de mercat. El resultat d'aquesta política és que en les últimes tres dècades la Xina ha sigut el país del món que més ràpidament ha crescut, i en aquests moments està a punt d’esdevindre la segona economia del planeta. Un desenvolupament veritablement espectacular que té en el molt dinàmic skyline de Xangai (enfront del qual, per cert, també vaig haver de fotografiar-me, aquesta vegada amb el meu marit, al costat d'una altra família xinesa) un dels seus símbols més cèlebres.

Per a la vida dels LGTB xinesos del nostre temps –que, no sense ironia, es denominen a si mateixos tóngzhì, ‘camarades’, la mateixa paraula que usen tradicionalment els membres del PC Xinès per referir-se els uns als altres– les conseqüències de les reformes econòmiques dels darrers 30 anys han sigut significatives, especialment als grans nuclis urbans. Mentre que en la Xina de Máo s'esperava de tot individu que estiguera disposat a sacrificar els seus desitjos a l'objectiu comú de construir una societat nova i utòpica, la Xina mercaditzada d'avui incita cada persona a perseguir els seus propis desitjos, confiant que d'aquesta manera contribuirà, fins i tot sense proposar-s'ho, a la prosperitat general; així ho explica l'antropòloga nord-americana Lisa Rofel en el documental Queer China, ‘Comrade’ China (Xina, 2008). Una de les veus LGTB xineses que es poden sentir també en aquest film assegura que en aquell país avui es tolera allò que no fa gaire resultava intolerable. Això no obstant, en una societat sotmesa encara a un règim de partit únic, i per tant a la tutela del PC (els altres camarades), la veritat és que la tolerància no és només limitada, sinó insegura, i fins i tot precària. Bona prova d'això són els nombrosos episodis de censura i cancel·lació per ordre governativa d'intents de la comunitat tóngzhì d'expressar-se obertament i pública al llarg de la passada dècada que arreplega el mateix documental.

Què temen les autoritats xineses del moviment LGTB? Jo diria que, abans que res, temen l'exemple de llibertat que gais, lesbianes, bisexuals i trans xinesos poden donar als seus compatriotes: no pot sorprendre gaire que un règim que tracta els seus propis ciutadans com a menors d'edat perpetus es mire amb desconfiança unes persones que, malgrat tota la pressió social que s'ha acumulat històricament en contra seua, demostren avui, cada dia una mica més, que són capaces de prendre amb decisió el timó de les seues pròpies vides. Així doncs, la qüestió dels drets LGTB no constitueix únicament (ni a la Xina ni enlloc) el problema d'una minoria, ja que està íntimament relacionada amb alguna cosa molt més general: l'estatus que la societat i les seues institucions concedeixen als drets individuals.

El moviment LGTB és una de les forces que en la Xina d'avui aposten decididament per situar els drets de l'individu al centre del sistema social i polític; en contra d'aquestes forces se n'alineen unes altres que pretenen que les persones continuen sotmeses a un dogma o altre: si el dogma marxista-maoista ha quedat avui obsolet, sempre es pot ressuscitar –com sembla que pretenen alguns sectors del règim– la tradició xinesa, i donar per exemple al confucianisme una nova formulació que permeta justificar el manteniment d'un sistema autoritari al segle XXI. Del resultat d'aquesta confrontació dependrà la sort no solament de la població xinesa, sinó probablement –en bona part almenys– la de tots els habitants del planeta, en un segle que potser serà, més que cap dels anteriors, el de la Xina.

Nemo

Els segles de la Xina (4)

(Publicat en dosmanzanas.com el 20 de gener de 2010. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Ban Gu, un historiador antic de la dinastia Hàn, explica com un dia el jove emperador Āi (que va regnar de l'any 6 abans de la nostra era a l'1 d’aquesta) es va adonar, quan anà a llevar-se després d'una migdiada, que el seu amant, Dong Xian, estava adormit al seu costat, damunt d'una de les mànegues de la vestidura imperial. Per no despertar-lo, l'emperador agafà un ganivet, tallà la mànega en qüestió i es presentà en públic amb la roba així mutilada. D'aquesta manera no solament va crear una nova moda a la cort –ja que els cortesans van córrer a imitar el seu sobirà, tallant també les mànegues de les seues vestidures–, sinó que va donar lloc a una cosa molt més perdurable: a un dels noms amb què la tradició cultural de la Xina imperial va denominar l'homosexualitat: l'amor de la mànega tallada.

Segles després de l'època d’Āi i Dong Xian, aquest últim era recordat, com vam veure en la primera part d'aquesta sèrie d'articles, per l'emperador Jiǎnwén de la dinastia Liáng, que comparava els seus encants ja llegendaris amb els del seu propi amant i favorit. I encara molts segles més tard, durant la dinastia Míng (1368-1644), es va publicar, sota el nom de Documents de la mànega tallada, una antologia de textos sobre l'homosexualitat masculina que abastava dos mil·lennis d'història xinesa (i que en els nostres dies ha estat considerada com “tal vegada la primera història homosexual exhaustiva” del món).

Tot i que, gràcies a la deliciosa anècdota de la mànega, la relació homosexual entre l'emperador Āi i el seu favorit Dong Xian va ser objecte d'un record especial, cal assenyalar que aquesta relació responia a un tipus de vincle que en l'època de la cèlebre parella tenia ja, en la cultura xinesa, diversos segles d’antiguitat, i que fou comuna en els emperadors de la dinastia Hàn (fins al punt que un altre historiador antic, Sima Qian, en redactar la història dels primers emperadors d'aquesta dinastia, hi va incloure un apartat dedicat a les biografies dels favorits imperials) i també en els d’altres dinasties de la llarga història de la Xina imperial: “molts dels emperadors van tenir ‘favorits’ –és a dir, amants masculins– a més dels seus harems de mullers i concubines, i sovint els van preferir a aquests harems”, escriu Gregory Woods en la secció dedicada a la Xina de la seua obra A History of Gay Literature. No obstant això, el cas d’Āi mostra un aspecte peculiar: com assenyala Louis Crompton (en Homosexuality and Civilization), “la idea d'identitat homosexual era inusual a la Xina, on el matrimoni [heterosexual] era considerat com un deure sagrat”, de manera que tant els emperadors com els seus favorits tenien habitualment dona (o dones) i fills; per això resulta sorprenent que el cronista Ban Gu afirmara que a l'emperador Āi “per naturalesa (…) no l’interessaven les dones”.

En la nostra època, aquells qui a Occident s'oposen al reconeixement del dret de les parelles homosexuals al matrimoni han assenyalat que, encara que la història registra exemples de societats que eren tolerants amb l'homosexualitat, aquestes societats no equiparaven les relacions homosexuals a les heterosexuals, i reservaven el matrimoni per a aquestes darreres. En el cas de la Xina premoderna, és cert que l'homosexualitat i l'heterosexualidad mereixien una consideració distinta: com apuntava Crompton, contraure matrimoni heterosexual i engendrar fills que donaren continuïtat al llinatge familiar es veia com un deure ineludible de tot individu; només qui haguera complit satisfactòriament aquest deure podia pensar a tenir, a més, relacions homosexuals, si aquest era el seu gust –i en tal cas, es pensava, no hi havia cap motiu per a impedir-li-ho–. L'heterosexualitat i la procreació eren un deure per a tothom, l'homosexualitat només un passatemps per a qui tinguera aquest capritx (i poguera permetre-s’ho econòmicament).

És interessant el fet que a la província meridional i costanera de Fújiàn es desenvolupara, segons el testimoniatge d'un autor xinès de la darreria del segle XVI i el començament del XVII, Shen Defu, allò que Crompton denomina “una mena de matrimoni homosexual”. Segons aquest costum, un home podia conviure amb un altre de més jove durant molts anys, amb el beneplàcit de les famílies d'ambdós; no obstant això, quan el més jove arribava a una certa edat, el més gran havia de pagar el casament heterosexual d'aquest, de manera que ambdós compliren els deures familiars que els assignava la cultura xinesa tradicional. L'obligació de separar-se, després d'anys, potser dècades, de convivència, resultava però massa dura per a molts d'aquests homes: “la seua passió”, anotava Shen Defu, “pot ser tan profunda que no poques vegades ocorre que dos amants, en trobar que els és impossible continuar la seua relació, es lliguen l'un a l'altre i s'ofeguen junts” a la mar.

La referència de Ban Gu al fet que a l'emperador Āi no l’interessaven les dones “per naturalesa” i allò que explica Shen Defu sobre els amants de Fújiàn que preferien la mort a la separació són testimoniatges històrics que posen en evidència un fet que els enemics occidentals del matrimoni homosexual semblen passar per alt: que, si bé és cert que en la societat xinesa premoderna les relacions homosexuals no rebien la mateixa consideració que les heterosexuals, això significava que la personalitat i la voluntat de molts individus eren simplement ignorats –amb conseqüències sovint nefastes–, en el marc d'una cultura, la xinesa tradicional, que (com explicàvem en l'anterior article d'aquesta sèrie) carregava a tot individu de deures envers les institucions socialment reconegudes, com la familiar (heterosexista) o la imperial, sense reconèixer-li en canvi a penes drets.

Tampoc en l'Occident premodern, anomenat també la Cristiandat, la societat estava disposada a compensar amb el reconeixement de drets els onerosos deures que els poders feudals i postfeudals i la religió imposaven als individus. Hagueren d’ocórrer la Il·lustració i les revolucions liberals perquè, en un canvi radical de paradigma, es declarara que els drets de l'home i del ciutadà havien de ser a la base de l'edifici social. I, encara que els sectors conservadors –reaccionaris– de la societat no han deixat d'esforçar-se des de llavors per mantenir en molts casos aquesta declaració com una cosa purament retòrica, i han dificultat que s'aplicara de manera conseqüent a certs grups tradicionalment marginats i oprimits (la dona, les minories racials, els LGTB…), la veritat és que la força genuïnament revolucionària d'aquest principi ha permès el naixement de successives lluites emancipadoras que han anat transformant les societats occidentals: la que treballa pel reconeixement dels drets LGTB, entre els quals figura naturalment el dret a la igualtat en l'accés al matrimoni, és una d'aquestes lluites en els nostres dies.

En el cas de Xina, la fi de la societat tradicional es va produir també a través d'un procés revolucionari, només que aquest va arribar molt més tard que a Occident, a principis del segle XX; es va perllongar durant diverses dècades de desgovern, guerra civil i invasió estrangera; i va acabar desembocant, el 1949, en la creació d'una nova Xina extremadament allunyada dels principis de la democràcia liberal: la República Popular. La Xina col·lectivista i opresiva de Máo Zédōng no era certament un marc en el qual els xinesos, i entre ells els LGTB, pogueren aspirar a veure reconeguts els seus drets individuals. Però ho és la Xina actual, aquest peculiar híbrid que combina un dur capitalisme en el terreny econòmic amb un ferri control polític i policial per part del Partit Comunista?

(Continuarà.)

Nemo

Els segles de la Xina (3)

(Publicat en dosmanzanas.com el 13 de gener de 2010. Aquí puedes leer el texto en castellano.)


La representació de l'homosexualitat en la ficció literària i cinematogràfica ha estat condicionada durant molt temps per l'intent d'evitar el rebuig per part del lector o espectador mitjà, marcat –sovint de forma inconscient– per prejudicis homofòbics tan arrelats com els de la mateixa societat en la qual vivia. Una de les estratègies que s'empraven amb aquest objectiu era la d'assegurar a tot personatge homosexual un final tràgic: si el gai o la lesbiana acabava malament, resultava més fàcil deixar de veure'ls com una amenaça, i fins podia sentir-se per ell o ella una certa compassió: “pobret/a, quina desgràcia haver nascut així”. Fins fa poques dècades, els finals tràgics eren pràcticament obligatoris per als personatges LGTB, i fins i tot en els nostres dies podria adduir-se que faciliten l'acceptació pel gran públic de grans èxits de taquilla en què s'aborda el tema gai com Filadèlfia o Brokeback Mountain.

Si això és així a Occident, no ha de sorprendre'ns que en l'àmbit xinès (el qual, com ja hem vist, va assimilar l'homofòbia occidental a la fi del segle XIX i principis del XX, però no ha tingut en canvi un moviment en favor dels drets LGTB equiparable a l'americà i europeu de les darreres dècades) abunden els finals tràgics en les pel·lícules que aborden la realitat homosexual. La coneguda Farewell, my concubine (Xina, 1993) n’és un bon exemple; en altres films menys cèlebres encara que també notables, com ara East Palace, West Palace (Xina, 1996) o Eternal Summer (Taiwan, 2006), el final és més indecís, encara que l'espectador no pot evitar la sensació que els personatges queden atrapats en una situació sense eixida. En altres casos, la tragèdia pot sorgir –rotunda i inapel·lable– al final de la història d'una manera brusca i sense tindre ni tan sols relació causa-efecte amb el desenvolupament argumental previ, com ocorre en la d'altra banda interessant Lan Yu (Xina, 2001). O bé pot entenebrir inesperadament els últims minuts d'una cinta que fins aquell moment havia adoptat –malgrat certes incoherències– un to bastant més lleuger i amable, com en el cas de Bishonen (Hong Kong, 1998).

Bishonen (títol que podríem traduir com ‘xics guapos’) és considerada com una fita en el cinema xinès per atrevir-se a retratar l'homosexualitat masculina d'una manera inusualment explícita, i fins i tot descarada; malgrat això (i d'altres aspectes interessants, entre els quals cal esmentar que el físic dels seus actors fa honor de sobres al títol) no pot dir-se que siga una bona pel·lícula. Amb tot, el final me’n sembla digne d'atenció, ja que –més enllà del fet que, com en el cas de Lan Yu, produeix la impressió que el destí tràgic dels personatges és el preu que calia pagar a l'homofòbia social per tant d’atreviment– crec que posa en evidència certes diferències culturals ben interessants entre la tradició cultural xinesa i la d'Occident.

Atès que per a parlar d’aquest final cal revelar-lo, queda fet l'avís, o spoiler, de rigor. Els protagonistes de Bishonen són Sam i Jet, dos xics que viuen vides molt diferents, ambdós a Hong Kong. Sam és policia de carrer i viu amb els seus pares, als quals adora (especialment a son pare, un expolicia que va deixar la seua faena, per convertir-se en taxista, quan es va adonar de la corrupció que regnava en el cos). Jet, molt més independent, es gita amb homes per diners, i en guanya prou per a menar una vida despreocupada. Un dia es troben pel carrer, i Jet, impressionat per la bellesa del policia, decideix conquistar-lo. Després de diverses vicissituds que ocupen la major part del metratge, i en les quals no entrarem, arriba per fi el moment que havíem estant esperant: Sam i Jet estan sols a cals pares del primer, comencen a besar-se i despullar-se, es giten al llit… però els interromp l'arribada d'algú que se’n va immediatament, abans que puga saber-se de qui es tracta. Aquesta mateixa nit Sam, després de sopar, aprofita un moment en què es queda tot sol amb son pare per intentar parlar-li: l'expolicia no diu res, però el seu silenci avergonyit i els seus ulls plorosos són per a Sam la confirmació que era ell qui l’havia descobert hores abans amb el seu amic; són a més, i abans que res, un retret mut i insuportable. Sam se’n va llavors a la seua habitació, plora desconsolat, seu a escriure. En l’escena següent el retrobem al seu lloc favorit de Hong Kong, la terrassa de l'alt edifici on viu, des de la qual s'albira un panorama eriçat de gratacels. Al cap d'un instant, Sam es llança al buit.

Per a l'espectador occidental, aquest final no solament és abrupte, sinó difícilment acceptable, ja que res no l’hi ha preparat. Si es tractara d'una pel·lícula europea, cal imaginar que un final com aquest pressuposaria que anteriorment se'ns haguera fet veure d'alguna manera que l'ambient familiar de Sam era sinistre i opressiu fins al punt d'anul·lar o escindir la personalitat del jove, i impedir-li viure amb si mateix. En Bishonen, en canvi, la família de Sam se'ns mostra com idíl·lica, com unes persones realment encantadores que s’estimen i es preocupen de debò els uns pels altres. I no obstant això, sembla (com assenyalen alguns comentaris que poden llegir-se en Internet) que per a l'espectador xinès, educat en una cultura conformada per segles i segles de confucianisme oficial amb un vernís més o menys lleuger d'influència occidental, el tràgic final de Bishonen és enterament versemblant.

“Els occidentals, fixant-se només en els textos clàssics del confucianisme, van quedar aviat impressionats pel caràcter agnòstic i terrenal” i pel “serè humanisme, que posava a l'home, i no a Déu, al centre de l'Univers” que els caracteritzava, assenyala l'erudit nord-americà John King Fairbank (China. A New History). “Però”, continua, “si situem la visió confuciana del món en el seu context social i polític, ens adonarem que la seua preferència per la vellesa per damunt de la joventut, pel passat per damunt del present, per l'autoritat establida per damunt de les innovacions” converteix el confucianisme en “el sistema de pensament conservador que ha conegut un major èxit” de tota la història. Aquesta ideologia es basa en un codi de conducta personal que, recollint elements presents en la cultura i la societat xineses des d'èpoques prehistòriques, considera fonamental el respecte a l'organització jeràrquica de la societat, a les relacions de superioritat/inferioritat entre els individus: dins de la família, per exemple, la muller és inferior al marit, i els fills als pares; també la societat en el seu conjunt apareix escalonada, amb el Fill del Cel, l'emperador quasidiví, al cim de la piràmide. “El principi jeràrquic fonamentava al seu torn que es posara l'accent en els deures abans que no en els drets”, de manera que en la teoria política tradicional xinesa no hi havia lloc per a una doctrina dels drets individuals.

Allò que ens revela el final de Bishonen és que, mentre que els occidentals de la nostra època hem anat assimilant amb el temps conceptes com ara la dignitat i els drets de l'individu, que daten principalment de la Il·lustració i les revolucions liberals, a la Xina perviu encara, en no petita mesura, una mentalitat tradicional heretada de segles de confucianisme oficial, segons la qual l'individu té deures molt abans que drets, i un dels principals d'aquests deures és el de la devoció filial. Segons aquesta mentalitat, decebre greument a un pare –com fa Sam pel mer fet de gitar-se amb un altre xic– és un deshonor tan greu que no està fora de lloc llevar-se la vida per a intentar rentar-lo.

Confesse que a mi, el final de Bishonen em fa pensar en el dissident Hán Dōngfāng i en el seu gest, amb el qual vam començar aquesta sèrie d'articles, de colpejar-se el cap contra la paret de la presó en la qual estava retingut mentre deplorava haver nascut xinès. Més encara: m'ajuda a entendre’l.

(Continuarà.)

Nemo

Els segles de la Xina (2)

(Publicat en dosmanzanas.com el 30 de desembre de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Una de les principals icones del catolicisme valencià és la imatge d'un frare amb el dit alçat en signe d'admonició, com es fa per a renyar els xiquets xicotets. Aquest frare, vestit amb l'hàbit blanc i negre dels dominicans, és –com ja deuen saber molts dels meus lectors– sant Vicent Ferrer, un personatge nascut a la ciutat de València que, entre els segles XIV i XV, va aconseguir gran celebritat en tota l’Europa Occidental per les seues predicacions, que suscitaven tanta expectació i eren tan multitudinàries com els concerts d'una superestrella del pop del nostre temps: sembla que els hostals de les localitats on anava a predicar Ferrer solien quedar-se sense lloc per a allotjar a tothom que hi acudia. En els seus sermons apassionats –i plenament ortodoxos, això no obstant–, el religiós advertia les masses cristianes d'Europa dels terribles càstigs que, si no esmenaven les seues vides, recaurien sobre tots i cadascun dels seus integrants el dia del Judici Final; un dia que, assegurava fra Vicent, nombrosos signes revelaven que estava molt, molt pròxim.

En les representacions de sant Vicent Ferrer, un element que des de fa segles quasi mai no hi manca és una banda que sura en l'aire sobre el seu cap, i du la següent inscripció en llatí: “Timete Deum et date illi honorem, quia venit hora iudicii eius.” Recorde com, de xiquet, contemplava fascinat aquesta llegenda en les imatges del sant, molt venerat a la meua localitat natal, sense aconseguir entendre-la; en l'adolescència, però, una vegada vaig haver estudiat una mica de llatí, se'm va fer transparent: “Temeu Déu i doneu-li honor, car s'acosta l'hora del seu judici.” De vegades, per raons d'espai, el lema s'abreuja a allò essencial: “Timete Deum”.

Encara que la necessitat de tindre por de Déu no sol ser un tema predilecte dels predicadors dels nostres dies, que habitualment s’estimen més presentar el seu inversemblant personatge amb un rostre més amable, la veritat és que les esglésies d'Europa van predicar durant segles el temor de Déu com una de les qualitats essencials del bon cristià. A Déu no solament calia estimar-lo sobre totes les coses; també calia témer-lo, més que res o a ningú. En aquesta espècie de Gran Germà celestial que tot ho sabia i tot ho podia, i que no vacil·laria a castigar per tota l'eternitat amb les tortures més atroces aquells qui gosaren desobeir els seus mandats inapel·lables, fundaven la seua legitimitat els poders de la Cristiandat, tant les esglésies com els prínceps; no és estrany, doncs, que el prengueren com a model.

A la Xina i altres països de l'Extrem Orient, aquesta mateixa funció d'ideologia oficial i legitimadora dels poders públics corresponia principalment, des dels primers temps de l'Imperi Xinès, al confucianisme. Encara que de vegades es considera el confucianisme com una religió, en realitat es tracta més aviat d'una filosofia ètica, social i política. Confuci o Kǒng Fūzǐ, un pensador xinès contemporani de Plató i de Buda, va elaborar el seu sistema de pensament a partir d'un conjunt de creences que estaven lligades a la religiositat del seu temps i lloc, però va aconseguir alguna cosa singular: podria dir-se que va civilitzar aquestes creences. En la seua època, la Xina estava dividida –com l'Europa anterior a l'última guerra mundial– en estats que lluitaven entre si quasi sense descans per l'hegemonia; en aquell context de violència, la religió es trobava fortament associada a la guerra, tant en el sentit que l'activitat bèl·lica mateixa incorporava abundants mites i rituals de caràcter religiós com en el sentit que la guerra produïa presoners amb qui celebrar sacrificis humans.

Confuci i els seus seguidors van agafar del món religiós, entre d’altres, el concepte de ritual, però el van associar a una cosa ben diferent: al comportament correcte, educat i cerimonial, que havia de tindre un individu en la seua vida quotidiana per a poder considerar-se civilitzat i no bàrbar. Ja que era d'això que tractava essencialment el confucianisme, de com menar una vida realment civilitzada que contribuïra al benestar general: a la pau, l'harmonia i l'estabilitat del conjunt de la societat.

El verb civilitzar pot aplicar-se també al confucianisme en un altre sentit: el de ‘fer civil’, és a dir, fer laic o seglar. El confucianisme, doncs, va civilitzar (secularitzar) la cultura tradicional xinesa en posar l'èmfasi en el món real, en la vida de les persones i de la societat, més que no en divinitats, en altres mons o en altres vides.

La Xina va ser unificada el segle III abans de nostra era pel regne de Qín, situat a l'oest del país, que va véncer en combat tots els altres estats. Qín (pronunciat ‘txin’) va donar nom a la primera dinastia del nou Imperi i al país mateix a l'estranger, ja que és d'ací que prové el terme Xina (els xinesos, d’altra banda, denominen la seua terra Zhōngguó, que significa ‘el país del centre’). Les tropes amb les quals el primer emperador va dur a terme aquesta unificació per la força van ser immortalitzades a la seua tomba: la representació n’és el famós i espectacular exèrcit de terracota descobert el 1974 als afores d'una de les antigues capitals imperials, Xī'ān. Un segle després de la unificació, els emperadors de la segona dinastia, la hàn, es van adonar que per a mantindre l'ordre social i l'estabilitat del seu immens imperi necessitaven alguna cosa més que un bon exèrcit: era també fonamental disposar d'una nova ideologia oficial que fomentara, tant entre els seus propis funcionaris com entre la població en general, la mentalitat i el comportament apropiats. Va nàixer així el confucianisme imperial, que durant més de dos mil·lennis havia d'exercir una enorme influència sobre la societat i la cultura no solament de la Xina, sinó també d'altres països veïns com Corea, el Japó o el Vietnam.

Les diferents actituds dels uns i els altres davant un fenomen present en totes les èpoques i societats com és el de la diversitat afectivosexual humana il·lustren la distància cultural entre el món cristià i el que va rebre la influència del confucianisme: com vam veure en la primera part d'aquesta sèrie, a la fi del segle XVI els catòlics van portar les fogueres per als sodomites fins a l'Extrem Orient, a les portes de l'Imperi Xinès, on, en canvi, les relacions eròtiques entre persones del mateix sexe no eren objecte de persecució legal i –almenys sota determinades condicions– ni tan sols no estaven mal considerades, ni es veia per tant cap raó per a ocultar-les (cosa que provocava, d'altra banda, la perplexitat i la vehement indignació dels missioners cristians).

Veiem, doncs, com fins i tot en plena edat moderna un Occident tradicionalment al·lucinat i terroritzat pel més enllà seguia reaccionant amb fanatisme inquisitorial davant tot allò que el clergat presentava com a contrari als mandats divins, mentre que a l'Extrem Orient, una tradició cultural més realista i serena afavoria prendre les coses amb majors dosis de pragmatisme i tolerància. Abans d'entusiasmar-nos excessivament amb el confucianisme, però, convé que recordem una cosa que els gais i les lesbianes occidentals d'avui sabem per experiència: que la tolerància no és, ni de bon tros, el mateix que el respecte, la llibertat o la igualtat.

(Continuarà.)

Nemo

Els segles de la Xina (1)

(Publicat en dosmanzanas.com el 23 de desembre de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Mentre es colpejava el cap una vegada i una altra contra la paret, el jove Hán Dōngfāng deia cridant als seus carcellers, desesperat: “Som patètics, els xinesos. En la meua pròxima vida no seré xinés per res del món. No sigueu xinesos. És massa horrible ser xinés, massa trist.” Hán havia sigut detingut per haver intentat crear, en el marc de les protestes contra el règim comunista de la primavera del 1989 –la cèlebre revolta de Tiān'ānmén– un sindicat de treballadors independent (ell mateix era un treballador ferroviari). Maltractat per la policia, frustrat pel fracàs d'aquell valent intent de portar la llibertat i la democràcia al seu país, a Hán haver nascut a la Xina li semblava llavors una espècie de mala passada que li havia fet el destí. Que li havia fet a ell… i a més d'una cinquena part de la humanitat d'aquell moment.

Si ser xinés suposa realment una maledicció semblant, potser la resta dels habitants del planeta hauríem d'inquietar-nos també pel nostre propi futur, ara que som a punt d'entrar en la segona dècada del que molts fa temps que profetitzen que serà el segle xinés, després que el darrer fóra el segle americà (és a dir, nord-americà o més pròpiament estatunidenc). Tal vegada en les pròximes dècades tots acabarem sent una mica xinesos, ens agrade o no. Potser hem començat a ser-ho ja, quan assumptes tan transcendentals per a tots com les actuacions contra el canvi climàtic es dirimeixen fonamentalment –com acabem de veure a Copenhaguen– entre els líders de Washington i els de Pequín.

La veritat és que els occidentals estem poc preparats per a un segle xinés. Si la realitat de la Xina actual ens és poc coneguda, encara sabem menys de l'antiga i rica tradició cultural d'aquell immens país. Quants, per exemple, saben a Europa o a Amèrica que la Xina constitueix l'exemple documentat més perllongat, en tota la història humana, de tolerància envers la diversitat sexual i afectiva? Més de 2.000 anys en els quals la sexualitat entre homes o entre dones no va ser en aquelles terres perseguida ni estigmatitzada com una cosa abominable o antinatural, sinó contemplada amb serenitat, com un fet que formava part, ineludiblement, de la naturalesa humana.

En el seu monumental estudi Homosexuality and Civilization, el nord-americà Louis Crompton refereix com, pels mateixos anys en els quals des de Constantinoble l'emperador cristià de Roma Justinià posava fi a molts segles d'acceptació (en forma de tolerància o fins i tot de certa institucionalització) de l'homosexualitat en el món greco-romà antic, i condemnava els ara anomenats sodomites a la foguera, a la Xina l'emperador Jiǎnwén, de la dinastia Liáng, escrivia i publicava poemes en els quals exaltava la bellesa d’un cert xic de la seua cort, comparant-lo amb els cèlebres favorits d'altres emperadors i nobles de la història xinesa: “Jove encantador, que n’ets de formós!/Ultrapasses Dong Xian i Mizi Xia./Les nostres cortines de plomes s’ameren de la fragància del matí,/el nostre llit envoltat de cortinatges té incrustacions d'ivori…/El teu rostre és més bell que els núvols rosats de l'alba.”

L'època de Justinià –el segle VI de la nostra era– marca precisament l'inici d'un llarg període en el qual Occident, o més aviat la Cristiandat, va quedar molt per darrere de la civilització xinesa no solament en matèria de tolerància cap a la diversitat afectivosexual humana, sinó també quant al nivell general de vida, la capacitat d'innovació tecnològica, etc. En aquella edat fosca per a Occident, sembla que la mala passada del destí era nàixer als països de la creu.

Europa, en qualsevol cas, va poder desfer-se molt abans del llast que per a la innovació científica i tècnica suposava el dogmatisme cristià que no dels feroços prejudicis homofòbics que aquesta mateixa doctrina havia introduït en la seua cultura i la seua societat. En el segle XVI, en plena era dels descobriments, els estats d'Europa eren ja capaços d'enviar els seus vaixells carregats de mercaders i missioners fins a les costes de l'Imperi Xinés. Un d'aquests missioners, el jesuïta italià Matteo Ricci, exemplificava l'estat de la cultura europea d'aquell temps: Ricci era notable pels seus coneixements d'astronomia, matemàtiques i altres matèries… i també per una homofòbia que Crompton considera com al caire de l'obsessió (això darrer, d'altra banda, resulta molt característic de l'Església Catòlica, tant de la de llavors com de la d'ara). Ricci es va lamentar una vegada i una altra amb amargor que “l'horrible pecat” de la sodomia no fóra a la Xina “ni prohibit per la llei, ni considerat il·lícit, ni tan sols motiu de vergonya. Es comenta en públic i es practica per tot arreu, sense que ningú no hi pose impediment.”

En els territoris de l'Extrem Orient sotmesos al poder dels europeus, el xoc cultural amb relació a l'homosexualitat va adquirir –com a Amèrica– característiques de tragèdia. El 1598, a Manila, la capital de les Filipines, les autoritats espanyoles van trobar que la sodomia estava molt estesa al si de la comunitat de mercaders xinesos de la ciutat, i van condemnar dos d'aquests a la mort i la foguera, i a una dotzena més a ser assotats i a galeres; de res no aprofità als xinesos adduir que al seu propi país aquesta pràctica era vista amb ulls ben diferents. La notícia de les execucions va arribar fins a l'Imperi Xinés, on, comenta Crompton, “unes semblants mesures degueren considerar-se com un signe de la barbàrie dels occidentals”.

La confiança de les elits xineses en la superioritat de la seua pròpia cultura sobre la dels bàrbars d'Occident va protegir, doncs, durant un llarg temps els xinesos i les xineses que mantenien relacions de caràcter eròtic amb persones del seu mateix sexe. El problema era que aquesta confiança no sempre estava justificada, i certament en el terreny de la innovació tecnocientífica l'Imperi Xinés s’anava quedant més i més enrere en comparació d’Europa. Cosa que els dirigents de Pequín es van obstinar a no veure mentre això els va ser possible, fins que a la fi del segle XIX i principis del XX es va fer àmpliament evident la necessitat d'introduir profundes reformes modernitzadores en la societat i la cultura de la Xina. En aquell moment, l'antic sentiment de superioritat cultural respecte a Occident s'havia transformat ja en els reformistes xinesos, com assenyala Alberto Mira (Para entendernos), en un sentiment d'inferioritat que els va portar a adoptar el paradigma suposadament científic d'Occident que en aquesta època havia reconvertit el pecat de la sodomia en la patologia de l'homosexualitat.

Per una d'aquelles paradoxes de la història, el triomf de l'homofòbia a la Xina, la institucionalització d’aquesta com a política d'Estat, no vindrà –almenys directament– de la mà dels missioners cristians que des de segles enrere s'afanyaven, sense gaire èxit, a cristianitzar aquella immensa població, ni tampoc de la de les potències imperialistes occidentals que pretenien repartir-se el país i les seues riqueses. Serà una altra doctrina també d'arrels occidentals, però atea i antiimperialista –el comunisme adaptat a les condicions de la realitat xinesa per Máo Zédōng– la que farà possible aquesta victòria tardana de l'obscurantisme medieval europeu sobre la tolerant tradició local: de Justinià sobre Jiǎnwén.

(Continuarà.)

Nemo

Els enemics de la família

(Publicat en dosmanzanas.com el 16 de desembre de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Ghaith, un jove sirià, va descobrir, o més aviat va acceptar, la seua homosexualitat mentre cursava estudis superiors a Damasc. La qui fins aquell moment se suposava que era la seua núvia el va convèncer, quan li ho va dir, perquè anara al psiquiatre, i ell hi va accedir pensant que així li demostraria que ser gai no és cap malaltia. Però l'actitud del psiquiatre va ser molt diferent d’allò que Ghaith esperava: “Ets l'escòria d'aquest país”, li va etzibar el metge, “i no hauries d'estar viu; si vols viure, aconsegueix un visat, ix de Síria i no hi tornes mai.” Després va telefonar a sa mare –que s'havia divorciat del pare de Ghaith quan aquest era encara menut, i sempre temia que els altres la jutjaren per això si els seus fills li eixien malament– i va aconseguir omplir d'ansietat la dona.

La mare de Ghaith va reunir la família, incloent dos oncles, i entre tots van sotmetre el xic a una sessió de tremenda pressió i humiliació, negant-se a admetre els arguments de Ghaith, que pretenia fer-los veure que ser gai no era una cosa que ell haguera triat, i demanava que l’acceptaren i el respectaren tal com era. L'amenaça de la mare de retirar-li el suport econòmic per a acabar els seus estudis va forçar al jove a acceptar les condicions de la família. Durant els mesos següents va haver d'acudir a la consulta de 25 terapeutes diferents que pretenien curar-lo de la seua homosexualitat… encara que en realitat no entenien ni tan sols en què consistia aquesta, ja que la confonien amb la transsexualitat o hi veien un problema hormonal.

En una ocasió, el cunyat de Ghaith el va portar amb cotxe a la consulta d'un d'ells, i durant el trajecte li va anunciar això: “Jo em vaig casar amb la teua germana perquè és de bona família i té bona reputació. Si alguna vegada escolte dir a algú que el meu cunyat és gai, em divorciaré d'ella.” El jove ho va lamentar sobretot per la seua germana, a pesar que sabia que si aquell divorci arribava a ocórrer, la xica li’n donaria a ell la culpa. Estant embarassada, la germana de Ghaith li va dir que esperava que el bebé fóra una xica, ja que si era un xic, li faria molta por que el seu oncle el tocara.

Avui Ghaith viu fora de Síria, i només veu la seua família de tant en tant. Sa mare no deixa de preguntar-li quan li donarà un nét.

La història de Ghaith, recollida en el molt interessant llibre de Brian Whitaker sobre la vida homosexual al Pròxim Orient Unspeakable Love, és un cas més –ni tan sols és un cas realment extrem, n’hi ha de ben pitjors, fins i tot a Occident– de la incomprensió i les esquerdes que l'homofòbia fa sorgir en tantes famílies de tot el planeta quan un dels seus membres resulta ser gai o lesbiana. Encara que els promotors mundials de l'homofòbia –les grans religions, els poders polítics o mediàtics pròxims a aquestes, etc.– insisteixen a considerar les persones homosexuals com els enemics de la família per antonomàsia, la realitat és que allò que aquestes persones voldrien no és diferent del que demanava Ghaith: ser acceptades com realment són per, entre d’altres, la seua família d'origen. Moltes d'elles aspiren, a més, a formar la seua pròpia família amb la persona que estimen. És obvi –excepte, supose, per als qui són incapaços de veure més enllà d'un dogma– que res d'això no fa cap mal a la institució familiar; en tot cas, la reforça. El que sí que fa mal, molt de mal, a milions de famílies d’arreu del món és l'homofòbia.

L'homofòbia allunya els fills dels seus pares i germans i de la resta dels seus familiars. Aquest allunyament pot ser físic, com en el cas de Ghaith, o pot manifestar-se d'una manera menys evident però no menys real, en obligar els primers a ocultar als altres membres de la família allò que realment són, senten i viuen. L'homofòbia va portar també al cunyat de Ghaith a mostrar-se disposat a repudiar la seua dona si la família d'aquesta quedava tacada pel deshonor de comptar amb un membre gai: bona mostra de la hipocresia i/o l'esquizofrènia de tants autoproclamats defensors de la família. Una altra cosa, ben diferent, seria defensar de debò les famílies realment existents, la qual cosa pressuposa respectar-ne la diversitat i la d'aquells qui les componen. Però això exigeix un petit esforç al qual molts, lamentablement, no estan disposats: el de mirar la realitat sense les ulleres fosques del prejudici.

Nemo