Els enemics de la família

(Publicat en dosmanzanas.com el 16 de desembre de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Ghaith, un jove sirià, va descobrir, o més aviat va acceptar, la seua homosexualitat mentre cursava estudis superiors a Damasc. La qui fins aquell moment se suposava que era la seua núvia el va convèncer, quan li ho va dir, perquè anara al psiquiatre, i ell hi va accedir pensant que així li demostraria que ser gai no és cap malaltia. Però l'actitud del psiquiatre va ser molt diferent d’allò que Ghaith esperava: “Ets l'escòria d'aquest país”, li va etzibar el metge, “i no hauries d'estar viu; si vols viure, aconsegueix un visat, ix de Síria i no hi tornes mai.” Després va telefonar a sa mare –que s'havia divorciat del pare de Ghaith quan aquest era encara menut, i sempre temia que els altres la jutjaren per això si els seus fills li eixien malament– i va aconseguir omplir d'ansietat la dona.

La mare de Ghaith va reunir la família, incloent dos oncles, i entre tots van sotmetre el xic a una sessió de tremenda pressió i humiliació, negant-se a admetre els arguments de Ghaith, que pretenia fer-los veure que ser gai no era una cosa que ell haguera triat, i demanava que l’acceptaren i el respectaren tal com era. L'amenaça de la mare de retirar-li el suport econòmic per a acabar els seus estudis va forçar al jove a acceptar les condicions de la família. Durant els mesos següents va haver d'acudir a la consulta de 25 terapeutes diferents que pretenien curar-lo de la seua homosexualitat… encara que en realitat no entenien ni tan sols en què consistia aquesta, ja que la confonien amb la transsexualitat o hi veien un problema hormonal.

En una ocasió, el cunyat de Ghaith el va portar amb cotxe a la consulta d'un d'ells, i durant el trajecte li va anunciar això: “Jo em vaig casar amb la teua germana perquè és de bona família i té bona reputació. Si alguna vegada escolte dir a algú que el meu cunyat és gai, em divorciaré d'ella.” El jove ho va lamentar sobretot per la seua germana, a pesar que sabia que si aquell divorci arribava a ocórrer, la xica li’n donaria a ell la culpa. Estant embarassada, la germana de Ghaith li va dir que esperava que el bebé fóra una xica, ja que si era un xic, li faria molta por que el seu oncle el tocara.

Avui Ghaith viu fora de Síria, i només veu la seua família de tant en tant. Sa mare no deixa de preguntar-li quan li donarà un nét.

La història de Ghaith, recollida en el molt interessant llibre de Brian Whitaker sobre la vida homosexual al Pròxim Orient Unspeakable Love, és un cas més –ni tan sols és un cas realment extrem, n’hi ha de ben pitjors, fins i tot a Occident– de la incomprensió i les esquerdes que l'homofòbia fa sorgir en tantes famílies de tot el planeta quan un dels seus membres resulta ser gai o lesbiana. Encara que els promotors mundials de l'homofòbia –les grans religions, els poders polítics o mediàtics pròxims a aquestes, etc.– insisteixen a considerar les persones homosexuals com els enemics de la família per antonomàsia, la realitat és que allò que aquestes persones voldrien no és diferent del que demanava Ghaith: ser acceptades com realment són per, entre d’altres, la seua família d'origen. Moltes d'elles aspiren, a més, a formar la seua pròpia família amb la persona que estimen. És obvi –excepte, supose, per als qui són incapaços de veure més enllà d'un dogma– que res d'això no fa cap mal a la institució familiar; en tot cas, la reforça. El que sí que fa mal, molt de mal, a milions de famílies d’arreu del món és l'homofòbia.

L'homofòbia allunya els fills dels seus pares i germans i de la resta dels seus familiars. Aquest allunyament pot ser físic, com en el cas de Ghaith, o pot manifestar-se d'una manera menys evident però no menys real, en obligar els primers a ocultar als altres membres de la família allò que realment són, senten i viuen. L'homofòbia va portar també al cunyat de Ghaith a mostrar-se disposat a repudiar la seua dona si la família d'aquesta quedava tacada pel deshonor de comptar amb un membre gai: bona mostra de la hipocresia i/o l'esquizofrènia de tants autoproclamats defensors de la família. Una altra cosa, ben diferent, seria defensar de debò les famílies realment existents, la qual cosa pressuposa respectar-ne la diversitat i la d'aquells qui les componen. Però això exigeix un petit esforç al qual molts, lamentablement, no estan disposats: el de mirar la realitat sense les ulleres fosques del prejudici.

Nemo

Inquietuds constitucionals

(Publicat en dosmanzanas.com el 9 de desembre de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

El 6 de desembre passat, Maruja Torres escrivia en El País sobre aquells que ella, amb un llatí deliberadament macarrònic, denomina tontus sapiens: “És cosa ben sabuda per les dones il·lustrades, i patida per les que ho són i per les que no ho són, que en tots els respectables nivells de l’eminència intel·lectual habiten tontus sapiens a manta. No és que els sapiens siguen sempre tontus, encara que això també pot donar-se. Només ho són quan convé als seus prejudicis, al seu egoisme, a la seua vanitat, a la seua pedanteria o a la seua profunda desil·lusió. Cap d’aquests retrògrads il·lustrats no es talla quan li toquen el seu punt feble: els mariques, les bolleres, els cafres negres, els bàrbars àrabs. Les feministes. Com si el seu intel·lecte els donara patent de cors per als baixos instints, les frustracions.” Ho saben i ho pateixen les dones, com diu Maruja Torres, i ho sabem i ho patim també molts hòmens: gais, negres, àrabs, etc. Caldria puntualitzar, a més, que aquests “retrògrads il·lustrats” que retrata la periodista poden ser també del gènere femení: tenim el cas, per posar un exemple, de Gloria María Tomás i Garrido, professora de Bioètica de la Universitat Catòlica Sant Antoni de Múrcia, que la primavera passada va demostrar a Alacant, reiteradament, que, quan d’homosexualitat i bisexualitat es tracta, la seua presumible sapiència acadèmica no la salva de pronunciar-se públicament en uns termes que sorprenen de tan puerils, de tan ximples.

Llegint l’article de Maruja Torres el Dia de la Constitució, vaig recordar que encara penjava sobre el matrimoni homosexual –és a dir, sobre el meu matrimoni, sobre milers d’altres matrimonis celebrats, en projecte o simplement possibles– l’espasa de Dàmocles del recurs del PP que considera que aquests matrimonis no caben en la llei suprema la festa de la qual celebràvem aquell dia. No vaig poder evitar llavors que en la meua ment es colara l’ombra d’un dubte: i si, en aquest Tribunal Constitucional que des de fa anys esperem que es pronuncie sobre els nostres drets bàsics com a ciutadans, hi haguera un, o més d’un, d’aquests “retrògrads il·lustrats”? Potser llavors serviria de ben poc que la mateixa Constitució assenyale en l’article 14 que “Els espanyols són iguals davant la llei, sense que puga prevaldre discriminació alguna per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”. O que, a hores d’ara, semble absurd posar en dubte que l’homosexualitat entra de ple en aquest darrer apartat, és a dir, que constitueix una condició personal o social (en realitat té ambdues dimensions: la personal i la social) de l’individu, i per tant, com diu el text constitucional, no pot usar-se per a justificar cap mena de discriminació, per a excloure uns ciutadans –del matrimoni, per exemple– mentre se n’inclou d’altres.

Seria tal vegada possible que, malgrat això, prevalguera en el Tribunal una lectura retrògrada i restrictiva de l’article 32 (“L’home i la dona tenen dret a contraure matrimoni amb plena igualtat jurídica”) que establira que el matrimoni, a Espanya, és només per a parelles heterosexuals? Mirar precedents històrics de com han tractat l’homosexualitat els tribunals equivalents al nostre constitucional d’altres països no resulta gaire tranquil·litzador, francament. Ja vaig comentar fa temps que l’any 1957 el Tribunal Constitucional de la República Federal Alemanya va trobar plenament d’acord amb la Llei fonamental (la constitució) de la RFA ni més ni menys que la llei promulgada per Hitler el 1935 per a convertir en delicte fins i tot les mirades sexualment insinuants entre hòmens, i no va tindre cap inconvenient a fonamentar la sentència en l’afirmació que aquesta norma nazi reflectia una “llei moral” del poble alemany, encara vigent ja que “les dues grans confessions cristianes [la catòlica i la protestant], dels ensenyaments de les quals gran part del poble pren els criteris que regulen el seu comportament moral, condemnen la impudícia homosexual com a immoral.” El tribunal alemany no va ser l’únic a escudar-se en els prejudicis ancestrals de les religions monoteistes per a propinar una bufetada ben sonora tant als drets fonamentals de les persones LGTB com als principis més bàsics de la democràcia liberal; una cosa semblant va fer el Tribunal Suprem dels EUA quasi tres dècades més tard, el 1986, en trobar constitucional la persecució de la sodomia amb arguments com ara que “la condemna d’aquestes pràctiques està fermament arrelada en la moral i l’ètica judeocristianes (…) Sostenir que l’acte de la sodomia homosexual està protegit d’alguna manera com un dret fonamental seria deixar de banda mil·lennis d’ensenyament moral.”

És cert que des del 1957 i el 1986 les coses han canviat molt en el terreny de l’acceptació social dels drets LGTB, i que, de fet, els mateixos tribunals constitucionals alemany i nord-americà han substituït el seu punt de vista sobre aquest tema per un altre de molt menys homofòbic. Però d’altra banda, allò que està avui en dubte a l’Estat espanyol no és si és constitucional o no perseguir legalment l’homosexualitat, sinó si ho és reconéixer el matrimoni entre persones del mateix sexe: un pas més en el camí cap a la plena ciutadania de les persones LGTB que ni a Alemanya ni als EUA –a nivell federal– no s’ha pogut fer encara. A Espanya, en canvi, sí que s’hi ha fet, i això ha omplit d’indignació molts retrògrads de la pell de brau (il·lustrats o no): “Em sembla un gran disbarat anomenar matrimoni la unió de dos hòmens o de dues dones (…) [; és] una desfiguració dels preceptes, una monstruositat jurídica (…) És com si me’n vaig a Mart i em trobe que allí la gent no camina dreta, què passa ací? És un altre món. Doncs per a mi, això també és un altre món i em vull morir sense entrar-hi.” El fet que qui ens va regalar fa uns mesos unes declaracions com aquestes –tan en l’estil desacomplexat, talibà i tanoca dels tontus sapiens–, afegint-hi a més “Jo confie, espere que tot això es reconsiderarà”, fóra el mateix senyor que va presidir el Tribunal Constitucional espanyol del 2001 al 2004, justifica o no una certa inquietud? Pregunte.

Nemo

White Christmas

(Publicat en dosmanzanas.com el 2 de desembre de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“I’m dreaming of a white Christmas / just like the ones I used to know...” A més d'Irving Berlin i Bing Crosby, els qui somien un nadal blanc com el d'abans són les autoritats del poble italià de Coccaglio, a la Llombardia, a poc més d'una hora amb cotxe de Milà. Només que en boca d'aquestes autoritats, pertanyents al partit xenòfob i ultradretà Lega Nord (Lliga Nord), l'adjectiu blanc no sembla al·ludir precisament a la neu: White Christmas és el nom amb el qual l'ajuntament de Coccaglio ha batejat una operació per a “netejar” el poble d'immigrants en situació irregular que s’escaurà el proper 25 de desembre. En aquest context, l'expressió Nadal blanc evoca més aviat aquella altra d’Europa blanca que és un dels eslògans de la dreta més extrema del nostre continent.

Sembla obvi que amb el nom de l'operació, els leghisti han volgut fer l'ullet a la població de bé i d'ordre, cercar la seua complicitat, fer-li veure que es pot ser al mateix temps xenòfob i desenfadat, racista i amb sentit de l'humor. Sense complexos. D'altra banda, cal reconéixer que aquest estil d'humor, institucional i cínic, no manca a Europa de tradició, ni de públic: “White Christmas, he he, que bo, Arbeit macht frei, hua hua, jo és que em baquege…”

Tampoc la tria del dia de Nadal per a portar al cap la “neteja” d'immigrants està desproveïda de missatge. Encara que a alguns els puga haver molestat, per allò que nostra societat tendeix a esperar que per Nadal regne, si no la pau i la fraternitat entre tots els homes de bona voluntat, sí almenys un mínim bon rotllo, els leghisti de Coccaglio tenen molt clar que “Nadal no és la festa de l'acolliment, sinó la de la tradició cristiana, la de la nostra identitat.” Una identitat cristiana que, salta a la vista, té ben poc a veure amb el Sermó de la Muntanya (“Feliços els misericordiosos, perquè ells obtindran misericòrdia”), amb el manament aquell d’“Estimaràs el proïsme com a tu mateix” o amb altres romanços evangèlics d’aquest estil. No; del que es tracta és que l'etiqueta cristià servisca, tal com ha ocorregut al llarg dels segles, per a una finbalitat ben precisa: separar la gent en dos grups. Es tracta, en última instància, que hi haja un nosaltres ben delimitat, que caldrà protegir per tots els mitjans de l'amenaça que representen, pel mer fet d'existir, ells: els altres. És així com cal entendre també la proposta, eixida aquesta mateixa setmana de les files de la Lega Nord, d'aprofitar que es discuteix una reforma constitucional per a col·locar la creu en la bandera tricolor italiana. “La creu en la bandera? I per quan les croades?”, els ha contestat un diputat d'I Verdi (Els Verds): pareix que no s'adonava que les croades, per a alguns dels seus compatriotes, ja han començat.

“Només volem començar a fer neteja”: així ha definit l'operació White Christmas l'alcalde de Coccaglio, qui d'altra banda reconeix que al poble no hi ha problemes de criminalitat. No és, doncs, de delinqüents que es pretén purificar el municipi, sinó d’elements indesitjables, de gents que no són dels nostres. Posats a fer neteja i a defensar la tradició i la identitat cristianes, potser l'any que ve, o l'altre, arribarà també l'hora de l'operació Nadal Familiar, que consistirà a netejar el territori croat d’enemics de la família. Entre els quals, com és sabut, ocupen una posició destacada –a parer del Vaticà i dels talibans catòlics d'Itàlia– els gais i les lesbianes, i particularment aquells que no es resignen a amagar-se, ni renuncien a ser tractats com a ciutadans lliures i iguals als altres.

Hi haurà qui considere que no cal parar gaire atenció a les bufonades i els disbarats dels leghisti; no són gent seriosa, es dirà. És cert, però tampoc no ho eren, gens ni mica, els feixistes ni els nazis, i van arribar fins on van arribar: així d'inquietants, i de tristes, són les lliçons de la història. Però potser la cosa més trista és que avui hi deu haver gais i lesbianes que no vegen amb mals ulls l'operació White Christmas –“ja era hora que algú ens deslliurara d'aquests bàrbars homòfobs”– mentre que si un dia les autoritats mamprenen alguna cosa com l'operació Nadal Familiar, és ben probable que no falte tampoc entre els immigrants qui se n'alegre –“ja era hora que algú usara la mà dura amb aquests enemics de la llei de Déu”–. Si no volem que quan vinguen per nosaltres no quede ja ningú per a ajudar-nos, no podem permetre'ns la comoditat del prejudici i l'estereotip. L'existència d'una societat lliure pressuposa que els membres d’aquesta estiguen disposats a defensar no solament la seua pròpia dignitat i els seus drets, i els dels grups als quals pertanyen, sinó també la dignitat i els drets dels altres.

Nemo

Superherois i vampirs

(Publicat en dosmanzanas.com el 25 de novembre de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

En una escena de la melosa pel·lícula Crepuscle (Twilight, EUA, 2008), la protagonista, Bella, intenta que el guapo i misteriós Edward li explique per fi com va aconseguir salvar-la dies enrere de morir aixafada en un accident, ocasió en la qual el tal Edward va demostrar una velocitat i una força sobrehumanes. “M'agradaria escoltar les teues teories sobre això”, li respon el xic. “Doncs se m'han acudit”, diu Bella, “aranyes radioactives i kriptonita.” A la qual cosa Edward retruca: “Això són coses de superherois, veritat? I si resulta que jo no sóc l'heroi? I si sóc el dolent?”. Més endavant, un company de l'institut adverteix Bella que Edward la mira com si aquesta fóra “una cosa de menjar”. O una cosa de beure, per a ser més exactes...

En l'experiència històrica de la humanitat, no falten els casos d'individus que, després d'haver sigut presos per superherois, a la fi van revelar la seua vertadera naturalesa de monstres assedegats de sang humana. Hitler, Stalin, Mao en són els exemples més destacats del segle passat: personatges que es van considerar a si mateixos i, gràcies a propaganda, van arribar a ser considerats per les masses com uns éssers excepcionals, elegits per a una missió transcendental de salvació del poble. Missió que els conferia no solament el dret, sinó també el deure ser absolutament implacables amb tot aquell en qui descobriren un enemic o un obstacle per a la realització del seu destí grandiós i redemptor. El resultat, ja se sap, en van ser milions i milions de vides trencades, destruïdes, segades sense sentit.

Hi ha qui distingeix ja en el nostre present neguitejat per la crisi –econòmica, ecològica, política…– els primers símptomes d'una societat disposada a creure de nou en líders providencials capaços d'obrar la regeneració del món. Això és, per descomptat, preocupant; encara que potser no és el pitjor de tot.

Una altra pel·lícula romàntica i vampírica com Crepuscle, però molt millor que aquesta, és la sueca Deixa'm entrar (Låt den rätte komma in, de 2008 també). En Deixa'm entrar, com en la realitat, el monstre veritablement temible no és pas el vampir, que al cap i a la fi mata per necessitat d'aliment, sinó aquells éssers humans que, per sentir-se superiors, no dubten a convertir els seus semblants en inferiors: en infrahumans. La crueltat amb la qual el xiquet protagonista del film és perseguit i humiliat per un grup de companys, la violència atroç que aquests li aboquen damunt quan intenta plantar-los cara i reivindicar la seua dignitat evoquen d’una manera escruixidora nombroses situacions que ens resulten, per desgràcia, massa familiars. I el fet que els torturadors no siguen més que uns xavals de barri accentua encara la inquietud que ens produeix la pel·lícula, ja que posa de manifest que aquesta violència, aquesta ànsia de sentir-se superhomes a costa de la humiliació i el sofriment dels altres, és una cosa molt més comuna entre els éssers humans que no ens agradaria creure.

La tendència a inferioritzar l'altre per a poder sentir-se superior a ell explica per què sovint a aquells individus o grups socials que, per la raó que siga, es troben en situació de desavantatge se'ls penja etiquetes degradants, i es justifica la violència en contra seua. És clar que hi ha moltes menes de violència: la del cap rapat que clava colps de peu a un xic mentre li diu cridant “marica de merda” és d'un tipus obvi i extrem, però hi ha també la violència subtil i institucionalitzada del dignatari eclesiàstic o del polític que, després de proclamar el seu respecte o, fins i tot, el seu afecte cap a les persones homosexuals, propugnen convertir-les en ciutadans de segona classe, siga negant tot reconeixement jurídic a les parelles que conformen, siga expulsant-les del recinte sacrosant del matrimoni per obligar-les a conformar-se amb les engrunes d'una figura legal segregada i amb menys drets.

I és que no solament els suposats superherois poden enganyar-nos: també darrere d'una aparença de grisa i banal respectabilitat s'amaga sovint la misèria, la vilesa humana.

Nemo

Què passa?

(Publicat en dosmanzanas.com el 18 de novembre de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

De la mateixa manera que les persones tenim els nostres llocs favorits, podria semblar que també la història té els seus. La del segle passat, en concret, va fer l'efecte de sentir una certa debilitat per una ciutat més aviat provinciana situada a la vora de la mar Bàltica, que va escollir com a escenari de dos dels seus episodis més destacats: la primera batalla de la Segona Guerra Mundial (el 70 aniversari de la qual es va commemorar el passat 1 de setembre) i el principi del final de l'imperi soviètic.

El 1939 la ciutat en qüestió era coneguda internacionalment pel seu nom alemany, Danzig, i l'alemany era la llengua del 95% dels seus habitants. Encara que Danzig havia pertangut al regne de Polònia durant segles (per a passar a Prússia a la fi del segle XVIII, quan les potències veïnes de l'estat polonès es van repartir tot el territori d'aquest), l'alemany havia sigut la llengua de la ciutat des de l'Edat Mitjana. Tot això va canviar quan els habitants de Danzig es van unir, gran part d'ells amb entusiasme, a la bogeria nazi.

El 1980 la ciutat va ocupar de nou els titulars de la premsa mundial, ara amb el seu nom polonès, Gdańsk (la n amb accent es pronuncia com el nostre dígraf ny). Després de la derrota del nazisme, els alemanys n’havien sigut expulsats i els havien substituït polonesos, provinents sobretot dels territoris de l'est de la Polònia d'entreguerres, annexionats ara a l’URSS. Els nous pobladors van haver de reconstruir la ciutat, quasi totalment devastada per aquell conflicte global els primers trets del qual havien sonat allà mateix.

El repartiment del món entre els vencedors de la guerra havia deixat Polònia al costat del Teló d'Acer on la Unió Soviètica era la superpotència dominant. Polònia era, doncs, un membre més de la gran família socialista, una de les democràcies populars, eufemisme amb què s'autodenominaven les dictadures satèl·lits de la de Moscou. I a principis de la dècada del 1980, una bona part de la població polonesa ja n’estava farta, d'aquella situació. Incloent els treballadors de les Drassanes Lenin de Gdańsk.

Solidarność, Solidaritat, fundat al setembre de 1980 per aquells treballadors, va ser el primer sindicat lliure del món comunista, i un element crucial per a l'esfondrament de l'imperi soviètic a la fi d'aquella mateixa dècada: una cosa així com la primera esquerda irreparable que va aparèixer al mur. El seu líder, un operari elèctric de les drassanes anomenat Lech Wałęsa, es va convertir el 1990 en president d'una nova Polònia, pluripartidista i amb eleccions lliures. Però en presentar-se per a un segon mandat el 1995, el molt catòlic i conservador Wałęsa va ser derrotat, i en intentar-ho de nou l’any 2000, va obtenir un resultat humiliant: no més d'un 1% dels vots.

Avui Wałęsa viu semiretirat a Gdańsk, i té el despatx al palau de la Porta Verda, un elegant edifici del segle XVI que fou construït per a allotjar-hi els reis de Polònia en les seues visites a la ciutat. El palau dóna per una banda a la plaça principal de Gdańsk (l'antiga Langemarkt o ‘Plaça Llarga’, avui denominada Długi Targ, que vol dir la mateixa cosa en polonès), i per l'altra al riu Motława. A escassos metres d'allí, travessant el riu, hi ha el carrer on des de fa uns mesos s’ubica un bar gai (o straightfriendly, com es defineix el mateix local) anomenat ¿Qué pasa?. Així, en castellà.

Segons el context i la manera de dir-ho, què passa? pot sonar, tant en català com en castellà, a desafiament, a provocació fins i tot. I obrir un local LGTB al centre d'una ciutat de províncies polonesa també pot semblar-ho; més encara si el local en qüestió –a diferència del que ocorre habitualment a Itàlia, per exemple– no és un cau desproveït totalment de finestres i amb una porta massissa que només pot travessar qui s'haja tret prèviament –pagant– un carnet, sinó un bar, o un pub, modern, obert i amb les parets de vidre. I damunt, prop del despatx de Lech Wałęsa.

El meu marit i jo vam visitar el ¿Qué pasa? aquest estiu, un diumenge a la nit: no hi havia massa clientela, però l'ambient hi era relaxat i agradable. Al final vam acabar parlant amb la cambrera –una xica hetero–, amb el cambrer –un xic gai– i amb un altre xic que devia ser el xicot d'aquest últim, tots tres bastant joves. Els preguntàrem pel nom del bar, i la cambrera ens va aclarir que es deia així perquè el local acollia regularment activitats diverses, i la idea era que la pregunta “What’s happening now there?” (parlàvem anglés) es fera habitual a Gdańsk. Tal vegada, en aquest context, més que no¿qué pasa?, en castellà es diria ¿hoy qué hay? o potser ¿qué ponen?, però bé. Quant a l'elecció de l'idioma, sembla que els amos del bar trobaven l'espanyol exòtic i enrotllat: cool. La veritat és que no el dominaven gaire: les parets estaven decorades amb fotos de xics i xiques nus que portaven escrits sobre la pell, a manera de tatuatge, textos com ara “Estamos todos la dadiva de Dios”, que supose que deu voler dir alguna cosa així com que tots –en la nostra diversitat– som un regal del cel.

Quan vam preguntar als xics com es duia això de ser gai en un país tan dominat pel catolicisme com Polònia, el xicot del cambrer, que era més obert i parlava millor anglés que aquest, ens va respondre que no estava tan malament… sempre que a u no se li acudira passejar amb el seu xic pel carrer agafats de la mà, o fer-li un petó en públic, o… En preguntar-li què podria succeir a qui s'atrevira a portar a terme unes provocacions semblants, si trobaria només mirades hostils o bé agressions verbals o, fins i tot, violència física, ens va contestar que, probablement, això darrer. Era un xic delicat i somrient, i ho va dir sense immutar-se.

En la Polònia del 1980 tot estava organitzat perquè els individus es resignaren al conformisme, a doblegar-se davant una suposada normalitat que els venia imposada, i els qui no estaven disposats a fer-ho eren marginats i perseguits pel sistema. En la Polònia democràtica i europea del 2009, la pressió per a sotmetre's a una normalitat no tan diferent d'aquella segueix pesant amb força sobre desenes o centenars de milers de ciutadans i ciutadanes LGTB. Dubte molt que Lech Wałęsa siga capaç, des del seu despatx adornat amb un gran crucifix, de reconéixer-ho, però la veritat és que el testimoni del desafiament que al seu dia va plantejar Solidaritat a la República Popular de Polònia l’han arreplegat els qui avui s'esforcen per anar més enllà en la lluita per les llibertats i els drets de tots els habitants d'aquell país. Com ara els activistes LGTB; o, simplement, qualsevol gai o lesbiana polonès que pretenga viure la seua vida sense automutilar-se, amagar-se ni avergonyir-se.

Nemo

El crucifix i la llibertat

(Publicat en dosmanzanas.com l'11 de novembre de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“Una antiga tradició com el crucifix no pot ser ofensiva per a ningú”: aquestes paraules recullen la reacció del secretari del Partit Democràtic italià, l'excomunista Pier Luigi Bersani, a la notícia, que vam conéixer la setmana passada, que el Tribunal Europeu de Drets Humans ha dictaminat que la presència a les aules de crucifixos suposa una violació de la llibertat religiosa dels alumnes. Una vegada més, doncs, queda constància que els líders de la (suposada) esquerra italiana s’estimen més donar a les seues neurones el dia lliure abans que dir res que poguera molestar la jerarquia catòlica.

Perquè l'argument de Bersani, segons el qual la tradició, pel mer fet de ser-ho, estaria per sobre dels drets dels ciutadans, és tan òbviament reaccionari que, si bé no pot sorprendre en els exponents de la (ultra)dreta italiana liderada per Silvio Berlusconi –els quals, no cal dir-ho, l’han repetit fins a l'extenuació–, hauria d’estranyar almenys en boca d'un dels més destacats manaires de l'oposició (suposadament) d'esquerra o centreequerra. Però clar, a hores d'ara difícilment pot estranyar-se ningú de les incoherències dels polítics de Partito Democratico, per cridaneres que aquestes pogueren resultar en altres individus. El cas sorprenent seria el contrari: veure un d'aquests capitostos del PD dir clarament blanc allí on el Vaticà pontifica negre. No ho veuran els nostres ulls...

De moment, els ciutadans europeus que encara tenim la curiosa mania de creure en els principis de la democràcia liberal i en els drets de les persones estem en deute amb Soile Lautsi, el seu marit Massimo Albertin i els seus dos fills, Dataico i Sami. Aquesta família italofinlandesa, resident a la regió italiana del Vèneto, ha batallat coratjosament des del 2002 als tribunals contra la presència de crucifixos a les aules de l'institut on estudiaven els dos xics, sense deixar-se acovardir pels insults i les amenaces d'aquells qui ells mateixos qualifiquen com a “talibans catòlics”, i que per desgràcia estan ben lluny de ser una rara avis al país de la bota. O, no ens enganyem, al nostre.

La família Albertin-Lautsi, afiliada a l'Associació d'Ateus i Agnòstics Racionalistes, considera que en la societat actual “els ateus som ciutadans de tercera”. En recompensa a la seua constància a portar endavant la seua denúncia, contra vent i marea, fins al final, el Tribunal d'Estrasburg ha acabat per donar-los la raó –per unanimitat dels seus set jutges– allí on diverses instàncies judicials italianes els l'havien negada anteriorment. Gràcies a la seua batalla legal i a la històrica sentència que han aconseguit, avui els ateus europeus són –som– una mica més ciutadans i prou, ciutadans com els altres.

I no solament els ateus, perquè com ja observava amb lucidesa Soile Lautsi fa set anys, al principi de la seua lluita, “el crucifix té darrere moltíssims significats negatius, començant per la discriminació de les dones i els homosexuals”. Per sort, no tothom a Itàlia està disposat a posar-se una bena als ulls i/o a la boca per no despertar les ires del Vaticà: alguns veuen la realitat, i tenen a més el valor de dir-la. I de canviar-la; o contribuir a canviar-la, si més no.

“La llibertat no sorgeix sola, cal lluitar per aconseguir-la”, diu que ha declarat Angela Merkel en la celebració del vinté aniversari de la caiguda del mur de Berlín. Dues dècades després d'aquella fita que va possibilitar el naixement d'una nova Europa, sembla que ni la unitat europea, ni la democràcia ni la llibertat no generen grans entusiasmes al nostre continent. Aquest mateix mes, però, una família mig italiana mig finlandesa i uns jutges d'un tribunal paneuropeu ens han donat una considerable alegria, i un exemple magnífic de què significa realment, o hauria de significar, la frase de la cancellera alemanya.

Nemo

L'armari automàtic

(Publicat en dosmanzanas.com el 22 de juliol de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“És hora de tornar a entrar a l'armari”, predica, des de les pàgines d'un diari marcadament conservador, un conegut escriptor, acadèmic de la llengua espanyola i candidat en les últimes generals al Senat per un partit suposadament progressista. “És hora de tornar a entrar a l'armari”, ens diu el novel·lista, per “prudència”, perquè “el món reivindicatiu gai s'està posant molt pesat i és contraproduent per al mateix moviment”. La lectura de la resta de l'entrevista (en què manifesta oposició i menyspreu tant envers el matrimoni de persones del mateix sexe –“aquestes bodes cursilíssimes”– com envers la celebració de l'Orgull LGTB –“aquesta cosa estrafolària”, “aquest disbarat de festes amb uniformes nazis”– i considera a més que “el món gai” és “una broma” al costat de problemes seriosos com ara la crisi econòmica o la desocupació, que “haurien d'ocupar més espai en la consciència nacional”) ens deixa amb la sospita que això que proposa l'escriptor li resultaria impossible portar-ho ell mateix a terme, perquè només pot tornar a entrar a l'armari qui n’ha eixit alguna vegada. I amb independència que l'homosexualitat de personatge en qüestió siga un fet més o menys conegut, hi ha raons per a pensar que, almenys en un cert sentit, qui parla així mai ha eixit realment, o del tot, de l'armari.

La primera eixida de l'armari d'una persona homosexual no té lloc habitualment en públic, enfront dels altres, sinó en el seu fur intern, enfront de si mateixa. Consisteix a vèncer l'homofòbia que ha anat absorbint del seu entorn al llarg de tota la seua vida i acceptar-se per fi com a gai o com a lesbiana. Alguns –pocs, encara que cada vegada més– fan aquest pas en els inicis de l'adolescència, d’altres a finals d’aquesta, d’altres passada ja la majoria d'edat. Per a (quasi) tots és una cosa ben difícil, i em sembla que pocs aconsegueixen eixir d'una sola vegada a la llum i a l'aire lliure: pocs aconsegueixen superar del tot a la primera la seua homofòbia interioritzada per a acceptar-se per complet. Alguns, em fa l’efecte, no ho aconsegueixen mai.

Fa alguns anys, qui és avui el meu marit (i que llavors era ja la meua parella de feia temps) va haver de fer un viatge a l'estranger d'uns dies per motius professionals, junt amb un dels seus companys de la faena. Havien quedat al matí a la seu de la institució en què tots dos treballaven; atès que el meu propi lloc de treball estava de camí al de la meua parella, jo el vaig acompanyar –amb autobús i a peu– un bon tros. En arribar davant d'on jo treballava arribà també el moment d'acomiadar-nos; no era per a molt de temps, però així i tot se'ns feia dur, perquè no estàvem acostumats a passar dies separats. Així i tot, el nostre comiat va semblar extremadament fred: ens vam dir “adéu” enmig del carrer i ens en vam anar cadascun per una banda. Cap gest no va acompanyar les nostres paraules per a expressar el que sentíem: un encaixada, com si fórem tan sols bons amics, ens hauria paregut hipòcrita; però d'altra banda, en aquella època no ens havíem besat mai pel carrer, i en aquell moment no ens va eixir fer-ho per primera vegada.

Dic que “no ens va eixir” perquè el fet de no besar-nos no va ser fruit d'una decisió premeditada; no és que haguérem arribat a la conclusió que, per prudència –com diria l'escriptor–, era millor evitar que algú ens vera fent aquell gest. A més, en aquella època tothom en el nostre entorn –amics, familiars, companys de la faena, etc.– estava al corrent que ell i jo érem parella, de manera que no podia espantar-nos que ens descobrira algun conegut. I tampoc era en absolut probable que, a primera hora del matí i en aquell lloc prou concorregut, poguérem ser víctimes de cap agressió homòfoba seriosa; a tot estirar, d'alguna mirada de sorpresa o desaprovació.

Però la veritat és que en aquell moment ni tan sols no vam pensar en totes aquestes coses: simplement, com dic, no teníem costum de besar-nos en ple carrer, i en aquell moment no vam trobar les forces per a atrevir-nos a fer-ho per primera vegada. Recorde perfectament com em vaig sentir instants després, quan, ja sol, em dirigia a la meua faena: feia molt de temps que no m'havia sentit tan humiliat, tan avergonyit de mi mateix. Havia volgut fer a la meua parella un bes de comiat i no m'hi havia atrevit, i ara aquest bes que no li havia donat em cremava per dins. Vaig entendre llavors que, per més que mai no haguera tingut un moment de dubte o penediment des que, anys enrere, havia aconseguit per fi acceptar-me com a gai, no havia pogut encara desfer-me del tot de l'homofòbia interioritzada; que continuava portant-la adherida a la pell, condicionant i mutilant el meu llenguatge corporal i la meua capacitat d'expressar afecte, inconscient i automàtica. Que, d'alguna manera, continuava estant atrapat a l'armari.

Avui la meua parella i jo ens hem besat ja moltes vegades pel carrer, i si es repetira aquella situació de fa anys, ens acomiadaríem sens dubte amb un bon bes. Però encara ens passa sovint que, per a poder expressar-nos afecte en públic, hem de superar primer una certa reticència inicial, com una espècie de mecanisme que s'activara cada vegada per a impedir-nos-ho. Diu també l'escriptor a qui l'entrevista: “Jo done suport a la normalització del món homosexual, però perquè hi haja normalització hem de comportar-nos normalment”. D'acord, però per a un gai o una lesbiana comportar-se normalment no sols no és en absolut compatible amb tornar a entrar a l'armari, sinó que únicament és possible si s'esforça diàriament per eixir-ne i mantenir-se fora.

Nemo

NOTA: Acaba juliol, i arriba el moment que aquest blog es prenga un descans, de manera que les pròximes setmanes no hi haurà actualitzacions. Fins prompte!

L'entrevista de La Razón

Álvaro Pombo: «Es el momento de entrar otra vez en el armario»
19 Julio 09 - texto: Manuel Calderón | fotos: Alberto R. Roldán

Hay muchos escritores, pero pocos que actúen tan decididamente, hasta el histrionismo y sin ese sentido púdico de hablar flojito y para entendidos, sobre lo que pasa en el mundo y en su calle. Novelista, poeta, incansable estudioso de la filosofía y miembro de la Real Academia Española, Álvaro Pombo es un personaje tautológico: Pombo es Pombo y cuando habla se deja escuchar. Escuchemos: tiene ganas de hablar.
-¿Por qué quiere entrar en el armario?
-Es una decisión cómica, aunque yo no he cambiado ni de naturaleza ni de proyecto. Sí que he cambiado en un sentido, y es que el mundo reivindicativo gay se está poniendo muy pesado y es contraproducente para el movimiento mismo. Éste debe ser un momento de normalización y no de exacerbación porque no hay nuevas ideas.
-¿Normalización? Está empleando una palabra políticamente incorrecta.
-Yo apoyo la normalización del mundo homosexual, pero para que haya normalización tenemos que comportarnos normalmente, o no debemos hacer fiestorros como el del Día del Orgullo Gay. Es descabellado, porque lo que se subraya es justo la diferencia y si se subraya la diferencia una vez aceptada, lo que queda es el gueto otra vez. Claro que hay homofobia en España, pero la homofobia no se arregla saliendo treinta carrozas a la calle.
-Eso es ir «contranatura», por poner el título de su novela más abiertamente gay.
-Por eso volver a entrar en el armario es una metáfora visual de una especie de llamada a la prudencia, no al miedo, porque con setenta años no tengo miedo a casi nada, lo único que digo es que no nos conviene esa cosa estrafalaria. Así que frente a esa banalización, es el momento de entrar otra vez en el armario.
-¿Se lo piden el cuerpo y los años?
-Yo me he comprometido con los derechos de los gays hace muchísimos años, cuando casi no se hablaba de esto. Siempre he dicho que he estado fuera del armario, porque nunca lo he ocultado, desde que llegué a España de vuelta de Inglaterra en el año 1977 y con un libro como «Relatos sobre la falta de sustancia», que prologó José Luis Aranguren, que trata claramente el tema de la homosexualidad. Creo que soy una persona que tengo autoridad para decir que debemos repensarlo todo un poco.
-Después de todo, hablar de la homosexualidad es hablar del amor y de la amistad.
-Sin duda, no hay nada más, y es de lo que trataba mi libro «Contranatura». La heterosexualidad también trata del amor y la amistad. Lo que estoy planteando es ese dislate de fiestas con uniformes nazis.
-Usted se opuso a la utilización de la palabra «matrimonio» para las bodas gays.
-Sí, esas cursilísimas bodas... Me opuse a que se usara la palabra «matrimonio», pero si quieren emplearla... yo no puedo hacer nada.
-¿Intervino para que la Real Academia no la aceptara?
-He intervenido clarísimamente y dije que matrimonio no era la palabra adecuada, ¡pero es que además es una estructura social anticuada! El asunto estaba en que legislativamente, si no utilizas la expresión matrimonio, es como si se pierde categoría. Pido que los homosexuales hagan un esfuerzo de normalización, que no es volver a ser todos heterosexuales. ¡Como si quieren hacer unos sanfermines gays! Insistir demasiado en la diferencia es un error.
-Debe ser algo de su generación, pero la palabra culpa no está en su vocabulario.
-Yo estoy liberado del sentimiento de culpa, que es un lenguaje que se empleaba en Europa entera hasta los años 60. Tal y como están las cosas, la metáfora de entrar en el armario no va mal. Es que se ha llegado a hablar de «outing» forzoso, que es obligar a todo el mundo que lo sea a declararse públicamente homosexual. No me parece mal que lo hicieran los políticos, eso sí, si quieren. Yo no quiero que nada me clasifique.
-Ni como un hombre religioso.
-Si hablamos de amor y amistad no entra en contradicción con mis creencias religiosas. Los homosexuales más sensatos que conozco están más o menos en mi línea. Me llama la atención que no haya nuevas ideas y sí en el feminismo, que reflexiona sobre qué hacer con los hijos, cómo educarlos, o cómo compaginar la vida profesional con la familiar.
-Por cierto, ¿cómo educar?
-Los niños, desde muy jóvenes, tienen que tener una educación competente. Hay que educar con firmeza; no que todos estudien sus asignaturas, sino que aspiren a la excelencia. Las diferencias que se ven entre gente de veinte años que estudia con entusiasmo y quien no lo tiene es absolutamente abismal. Me parece que si hay un territorio hacia donde dirigir nuestra energía es hacia la educación seria, la educación para la convivencia, la lectura, la música, la literatura. Yo no veo un gobierno con una política educativa fuerte, veo mucho politiqueo.
-¿Qué le sugiere Zapatero?
-Le voté en la primera legislatura y luego voté a Rosa Díez porque me parecía que estaba siendo frívolo, ligero, y no me gustaba su retórica. Creo que no se puede hablar sólo de una política de derechos civiles; hay que acompañarla de una estructura económica sólida. Leí hoy mismo un artículo de Paul Krugman donde dice que va a haber una mejora de las condiciones económicas y financieras pero con desempleo. ¿Y qué pasará en España? ¿Cinco millones de parados? Creo que estos temas deberían ocupar más espacio en la conciencia nacional. Por eso el mundo gay me parece una broma.
-La promesa del 68 se ha cumplido: la juventud ha tomado el poder.
-Pero no es sólo achacable a este Gobierno. Hay una mala idealización de la juventud, como si siempre tuviera razón a la manera de «il Duce ha sempre ragione». Pero, primero, la juventud no siempre tiene razón, y, segundo, es un estado transitorio. Por ejemplo, todas las protestas sobre el plan Bolonia: llega junio y desaparecen. La juventud debe ser consciente de que lo importante es que se tienen que formar bien. ¡Es que luego no voy a tener un empleo!, dicen. Pero vas tener una cabeza bien montada y un corazón.
-¿Obama de quién es un personaje?
-Quizá de Kierkegaard. Creo que Obama siempre ha pensado que podría perder y ha tenido una actitud cauta. A mí lo que más me interesa de Obama no es su «glamour», y eso que es muy «cool» y su mujer y sus hijas y el perro... Pero lo que es divertido de ver en Obama es lo cauto que es, lo ha desmostrado en Rusia e Irán. Eso es la prudencia política, que es una virtud clásica.
-Para terminar, le pongo un ejercicio: una casona en Santoña, agosto de 1937, se oye algo de Puccini y luego un chistu... Continúe, por favor.
-(silencio) Podríamos tener un personaje dividido en dos: que recordase los textos de José Antonio Primo de Rivera sobre la gaita y la lira y sus peligros y que pensara que el chistu era la expresión de un nacionalismo exacerbado que iba a empequeñecer; y luego ese mismo personaje pensando que toda esa música era extranjera y que, por lo tanto, España era un país sin música, que no había salido musicalmente de las regiones. Haría un personaje a medio camino entre el falangismo y el nacionalismo vasco.

Un ordenado caos de humo y libros
Quizá los sueños de Álvaro Pombo sean como la estancia en la que lee, escribe, piensa, fuma y duerme: un caos envuelto por un elegante polvillo dorado. ¡Pero qué orden! No saldrá de este espacio donde los libros crujen en una estructura inestable durante todo el verano, dedicado a escribir, de cinco a nueve de la noche, todos los días. Él se siente poeta y cree que es ahí donde tiene su voz más verdadera: si se le oye recitar se entiende por qué Pombo sólo puede ser Pombo. Ahora acaba de publicar «Los enunciados protocolarios». Su obra narrativa se dio a conocer, en 1983, con «El héroe de las mansardas de Mansard», al que le siguió «El metro de platino iridiado» en 1990. Con «La fortuna de Matilda Turpín» ganó, en 2006, el Premio Planeta.