Perduts

(Publicat en dosmanzanas.com el 20 de maig de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“És una pel·lícula sobre el passat, però que té molt a veure amb el present, perquè parla de cicles; la humanitat creu que avança, però no viu res més que cicles.” Són paraules del director Alejandro Amenábar en referència a Ágora, l'obra que ha presentat aquests dies al Festival de Cannes. Fixem-nos primer en la darrera part de la seua declaració: té raó Amenábar? El suposat progrés de la humanitat, aquest progrés en què, especialment en els últims segles, tantes esperances hem dipositat, és en realitat un miratge? No deu ser que caminem en cercles, completament perduts en aquesta estranya jungla que és el món?

En un cert sentit la noció de progrés és irrebatible: avui sabem molt més sobre l'univers en què vivim que fa 50 anys, llavors sabíem molt més que un segle enrere, etc. Almenys en el sentit d’‘aprendre', és obvi que progressem. Una altra cosa és si progressem adequadament. Perquè hi ha un altre gran problema amb la nostra noció de progrés: el major coneixement sobre el món ens ha permés transformar-lo cada vegada més a la nostra voluntat. I això té molt de tràgic, perquè pareix que les possibilitats que avui ens ofereixen la ciència i la tècnica són majors que la nostra capacitat intel·lectual, moral i organitzativa per a fer-ne ús de manera que no ens causem dany a nosaltres mateixos, que no arribem fins i tot a amenaçar la nostra pròpia supervivència. Som xiquets xicotets jugant amb una granada de mà que s'acaben de trobar; i no és una granada de joguet.

Però tornant al que plantejava Amenábar, el director té raó almenys en l'existència de cicles històrics, la qual cosa significa que el nostre progrés no és una línia recta, i no sempre avancem; a vegades també retrocedim:

“Berlín 1931: la cultura homosexual més desenvolupada del món. Una biblioteca sobre el tema més prolixa que qualsevol de les actuals. Bars. Conferències. Actors fora de l'armari com Conrad Veidt o (abans) la Dietrich a qui ningú posava en llistes negres. Per a Isherwood i Auden un paradís. Un registre per a possibilitar la reassignació de sexe.

Berlín 1936: No hi ha biblioteca, es tanquen els bars. No hi ha conferències. S'exilien els actors. Al poc de temps s'utilitzarà el registre per a enviar els que s’hi van incloure a camps de concentració.”

Els dos últims paràgrafs són una cita d'un brillant comentari d'Alberto Mira en el web dosmanzanas. La biblioteca a què es refereix Mira era la de l'Institut für Sexualwissenschaft (Institut de Sexologia), fundat el 1919 pel sexòleg i activista homosexual Magnus Hirschfeld. L'Institut era un centre d'investigació i de recursos sobre la sexualitat humana en totes les manifestacions que presenta, atenia persones que hi acudien cercant orientació, atenció mèdica o psicològica, etc., i a més defensava públicament els drets civils de les persones homosexuals i transgènere. Era, per tant, una institució única al món, visitada cada any per unes 20.000 persones.

Pocs mesos després que Hitler esdevinguera el nou canceller d'Alemanya, al maig de 1933, els nazis van atacar l'Institut de Sexologia (que abans havien clausurat), van traure al carrer l'extraordinari contingut de la seua biblioteca (uns 20.000 llibres i revistes, unes 5.000 imatges) i el van cremar públicament. La causa LGTB va retrocedir llavors de colp algunes dècades, i no sols a Alemanya, sinó a nivell global. Ni tan sols després de la derrota del nazisme en la Segona Guerra Mundial es va poder recuperar el terreny perdut: va caldre esperar a la dècada del 1960 perquè l'activisme gai, lèsbic, trans aconseguira de nou alçar el cap. Tanmateix, com assenyalava Alberto Mira, fins i tot als nostres dies no disposem en cap país d'una institució equiparable a la creada per Magnus Hirschfeld fa 90 anys.

“Era com si tota la civilització haguera patit una operació cerebral infligida per la seua pròpia mà, de manera que van quedar extingits irrevocablement la majoria dels seus records, descobriments, idees i passions. La pèrdua va ser incalculable.” El científic i divulgador Carl Sagan valora així (en el seu llibre Cosmos) la destrucció d'una altra enorme col·lecció de textos, la cèlebre Biblioteca d'Alexandria. En aquella època Occident, i amb ell la humanitat sencera, van retrocedir de forma tan greu que hagueren de passar molts segles perquè es tornara a aconseguir un nivell de coneixement semblant al que contenien els perduts volums de l'antiguitat (i moltíssims textos preciosos van desaparéixer per sempre més). No sabem amb certesa quan va ser destruïda la Biblioteca, però una de les hipòtesis més plausibles és que això va ocórrer en temps de l'emperador Teodosi, famós entre d’altres coses per haver convertit el cristianisme en religió oficial de l'Imperi Romà (l'any 380) i per haver ordenat (el 391) la destrucció de tots els temples no cristians, la qual cosa inclouria els edificis que albergaven la Biblioteca alexandrina.

Ágora, la nova pel·lícula d'Amenábar, transcorre a Alexandria en aquella època, i narra la història –i la mort a les mans d'una multitud cristiana– d'un personatge real: la matemàtica i filòsofa Hipàtia, que Sagan considera com “l'últim científic que va treballar a la Biblioteca”. Segons el director espanyol, la seua “és una pel·lícula contra els fonamentalismes, perquè encara que la cosa ha millorat una mica, el món en continua ple”. Té raó Amenábar: el pitjor del nostre passat està també d'alguna manera en el nostre present, disposat a arrossegar-nos de nou cap a si, i per això recordar la història no serveix simplement per a evadir-se cap a un temps i un lloc més o menys exòtics, sinó per a reflexionar sobre el nostre propi temps, els seus dilemes i els seus riscos.

Nemo

Sacrificis (i 3)

(Publicat en dosmanzanas.com el 13 de maig de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

L'individualisme de la societat actual, especialment a Occident, que fa que avui ningú estiga disposat a sacrificar-se, sol assenyalar-se com un dels defectes més característics del nostre temps i lloc. En aquest sentit podria dir-se que les societats de la Mesoamèrica precolombina eren just el contrari de la nostra: en el món dels antics maies, asteques, etc. la religió –que, no ho oblidem, impregnava profundament quasi tots els aspectes de la vida social– Tenia al seu centre precisament la idea del sacrifici de l'individu en bé de la comunitat, del gènere humà i fins de l'ordre còsmic.

Per a la religió mesoamericana, l'existència mateixa de l'univers i la vida es devia als continus sacrificis que per a fer-la possible realitzaven els déus: d'ací que aquelles gents se sentiren sempre en deute amb les seues divinitats. Així, per exemple, els mexiques creien que el seu déu solar i guerrer Huitzilopochtli patia contínuament greus ferides en la lluita interminable que mantenia contra les forces que pretenien la seua mort, la qual cosa evoca la poderosa imatge del sol forçat a lliurar cada nit una cruenta batalla per a poder-se alçar de nou, ensangonat, a l'alba. Atés que, perquè el món subsistira, era necessari que el déu solar s'imposara cada matí sobre els exèrcits del fred i les tenebres, la humanitat tenia el deure ineludible d’oferir la seua pròpia sang a la divinitat en substitució de la que el déu perdia en el seu combat sense fi, i de restaurar a més les seues forces alimentant-lo amb la seua pròpia carn.

Per a entendre la importància del concepte de sacrifici en les antigues cultures mesoamericanes, cal tenir en compte que aquest no es referia únicament a la matança ritual de xiquets, captius, etc., sinó que incloïa també altres manifestacions com els sacrificis d'animals o d'objectes, o l'autosacrifici. Per autosacrifici entenem, en aquest context, un ritual en què el subjecte es causava dany voluntàriament a si mateix com a ofrena a la divinitat. Entre els mexiques o asteques, la pràctica de l'autosacrifici estava molt estesa en tota la població, i als xiquets se'ls ensenyava a realitzar-lo des de l'escola. Es duia a terme fent-se talls o perforacions en certes parts del cos (els lòbuls de les orelles, els llavis, la llengua, el penis...) amb navalles d'obsidiana, espines de pitera o punxons d'os; aquests objectes, una vegada ensangonats, s'embolicaven en boles de fenc que s'oferien als déus. Un ritual maia d'autosacrifici que tenim documentat en esplèndids relleus escultòrics consistia a perforar-se la llengua i fer passar pel forat una corda, la qual a més podia estar recoberta d'espines o de fragments tallants d'obsidiana.

"Beneït siga el dolor. Estimat siga el dolor. Santificat siga el dolor... Glorificat siga el dolor!" "Tracta el teu cos amb caritat, però no amb més caritat que la que s'empra amb un enemic traïdor." "Cap ideal es fa realitat sense sacrifici. Nega't. És tan bell ser víctima!" Encara que puga semblar que aquestes màximes no estarien fora de lloc en un text sagrat dels antics maies o asteques sobre l'autosacrifici, en realitat provenen del llibre més conegut del fundador de l'Opus Dei i avui sant de l'Església Catòlica, Camino. I és que les nocions de sacrifici i autosacrifici no són en absolut estranyes a la religió que, gràcies a les armes dels conquistadors, va reemplaçar la dels indígenes a Mesoamèrica a partir del segle XVI.

La religió cristiana, com és sabut, es basa en la història del personatge bíblic anomenat Jesús de Natzaret o Jesucrist, la suposada execució de la qual per crucifixió és interpretada pel cristianisme com un sacrifici voluntàriament assumit: com un autosacrifici total. No és estrany, per tant, que l'autosacrifici, sota noms com ara mortificació de la carn, ascetisme, negació de si mateix, etc., haja gaudit des de l'antiguitat de gran prestigi en el món cristià, com a mitjà per a combatre les temptacions de la carn i, sobretot, per a compartir d'alguna manera el patiment de la passió i mort de Jesús. Encara avui l'ús d'instruments d'automortificació com el cilici o el fuet és de rigor en certs àmbits catòlics, com per exemple dins de l'Opus Dei.

Però el concepte d'autosacrifici no es limita en el catolicisme a infligir-se dolor físic de tant en tant, sinó que va molt més enllà. “Un nombre apreciable d'hòmens i dones presenten tendències homosexuals instintives. (…) Aquestes persones estan cridades a realitzar la voluntat de Déu en la seua vida, i, si són cristianes, a unir al sacrifici de la creu del Senyor les dificultats que poden trobar a causa de la seua condició. Les persones homosexuals estan cridades a la castedat (…), poden i han d'acostar-se gradualment i resoludament a la perfecció cristiana.” Amb aquestes paraules, el catecisme oficial de l'Església Catòlica exigeix als seus fidels amb tendències homosexuals que renuncien per complet a desenvolupar la seua dimensió afectivosexual, per a unir-se així màgicament a Jesús en la seua tortura i execució i aproximar-se a una suposada perfecció cristiana. Per atroces i danyoses que ens puguen resultar les pràctiques d'autosacrifici pròpies de la religió mesoamericana precolombina, podem preguntar-nos si no ho és encara més empényer els membres d'una minoria estigmatitzada –especialment per les prèdiques de religions com la catòlica– a automutilar-se psicològicament i vitalment d'aquesta manera; si no és encara major el patiment que amb això es causa, de manera innecessària, a un nombre enorme d’éssers humans.

Nemo

Sacrificis (2)

(Publicat en dosmanzanas.com el 6 de maig de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Els habitants d’aquella megalòpolis (la segona del planeta en nombre d'habitants) que es diu Ciutat de Mèxic estan acostumats a conviure amb catàstrofes quotidianes com són la pol·lució, la massificació o la inseguretat ciutadana, però en els darrers temps els han caigut damunt, a més, altres calamitats menys ordinàries com la cada vegada més greu crisi econòmica, una epidèmia que ha paralitzat la ciutat durant dies o fins i tot, fa un parell de setmanes, un terratrémol de considerable magnitud. Si les coses no hagueren canviat per allà des dels temps en què Mèxic era la capital del Virregnat de la Nova Espanya, és probable que les autoritats no hagueren vacil·lat a aplicar una mesura contundent per a posar fi a tants desastres: una bona batuda i posterior crema a la foguera de sodomites.

Des de l'època tardana de l'Imperi Romà, la Cristiandat associava l'homosexualitat masculina a la història bíblica de Sodoma i Gomorra, ciutats destruïdes per la ira divina, i d'ací havien nascut tant l'aplicació als hòmens homosexuals del terme sodomita com el concepte que el déu cristià avorria particularment aquests sodomites, i per castigar-los no dubtava a enviar tota mena de plagues –com ara grans fams, pestilències i sismes– a aquelles terres que els acolliren. Per als conquistadors espanyols d'Amèrica, tan evidents i indiscutibles eren aquestes nocions que les atribuïen fins i tot als mateixos indígenes del Nou Món: “Els indis sabien que la sodomia ofenia greument Déu” i provocava “les tempestats que amb trons i llamps tan sovint els assotaven, o les inundacions que ofegaven els seus fruits i que havien causat fam i malalties”, escriu en De orbe novo Pietro Martire d'Anghiera, erudit al servei dels Reis Catòlics, considerat com el primer cronista d'Índies.

Si realment hi havia indis que tingueren aquestes idees, no cal ser molt sagaç per a sospitar d'on les havien tretes. Els religiosos que les autoritats espanyoles van enviar a les Amèriques no es van cansar de predicar pel Nou Món els prejudicis homòfobs que portaven amb si des del Vell. “El sodomita, (…) abominable, nefand i detestable (…), donívol o efeminat en la forma en què camina o parla, (…) per totes aquestes raons mereix ser cremat”, tronava en el seu Historia general de las cosas de Nueva Espanya el frare franciscà Bernardino de Sahagún. Un altre frare, el dominic Gregorio García, deixava constància en el seu Origen de los indios del Nuevo Mundo que abans de l'arribada a aquelles terres de la fe cristiana “els hòmens de Nova Espanya cometien enormes pecats, en especial aquells contra natura, encara que repetidament cremaven per aquests i es consumien en el foc enviat des dels cels.”

Amb el pretext d'evitar que el foc celestial arribara indiscriminadament a tots els habitants del Virregnat, les autoritats colonials de la Nova Espanya van enviar elles mateixes a la foguera individus condemnats per sodomia en diverses ocasions durant els segles XVI i XVII. La que tenim millor documentada va tindre lloc a la Ciutat de Mèxic el 1658: el 6 de novembre del dit any hi van ser executats catorze hòmens, incloent-hi tant jóvens de vint-i-pocs anys com vells de més de setanta, tots per haver comés l’anomenat pecat nefand els uns amb altres durant anys. L'execució dels catorze sodomites (“tots els quals representaven mestissos, indis, mulats, negres o el fem d'aquest Imperi i ciutat”, escrivia el virrei al monarca Carles II) va constituir tot un espectacle per a les masses de la Ciutat de Mèxic, que llavors tenia prop de 100.000 habitants. Espectacle que es va prolongar al llarg de quasi tot un dia, des de les onze del matí, quan van eixir els condemnats de les presons reials per a ser conduïts fins al cremador de Sant Llàtzer, fins a les vuit de la nit, quan per fi van il·luminar la foscor les pires on es consumí la carn ja sense vida dels sodomites, estrangulats prèviament per torn davant la multitud vociferant.

Així doncs, la Ciutat de Mèxic fundada pels conquistadors espanyols sobre les ruïnes de l'orgullosa capital de l'Imperi Asteca, Mèxic Tenochtitlán, contemplava una vegada més com la religió de l'estat s'expressava, com en els vells temps, en una cerimònia pública en què se sacrificaven vides humanes per complaure els déus, i amb això evitar, suposadament, les més terribles catàstrofes. És clar que ara els déus eren un de sol (tot i que dividit en tres persones: embolics de la teologia cristiana), i a ningú no se li ocorria aplicar a aquell ritual el terme sacrifici. I és que per a les molt catòliques autoritats de la vella i la Nova Espanya, el concepte de sacrifici humà resultava quasi tan abominable com la mateixa sodomia, i la necessitat d’extirpar aquestes pràctiques del Nou món havia sigut un dels arguments preferits d'aquestes mateixes autoritats per a justificar davant la Cristiandat la seua empresa de conquesta i sotmetiment de les Amèriques.

Una crema de sodomites, però, era una altra cosa. Els conceptes amb què es justificava aquesta matança eren molt diferents dels que a l'Imperi Asteca es trobaven darrere dels sacrificis a les seues divinitats. En la religió mesoamericana, els déus no eren omnipotents, i s'assumia que la humanitat havia d'alimentar-los amb la seua pròpia carn i sang perquè no es debilitaren i pogueren continuar fent funcionar el món. El déu cristià, en canvi, anava sobrat per a sostindre el món dempeus, però es mostrava extremadament colèric i rancorós amb aquells éssers humans que gosaven no obeir els seus mandats, i d'ací la necessitat d’oferir-li les vides d'algunes d'aquestes criatures rebels (per a alliberar les més dòcils del càstig); i entre aquests rèprobes, els homosexuals, amb els quals, com ja hem assenyalat, aquest déu tenia una fixació particular, segons el que repetien una vegada i una altra els qui asseguraven parlar en nom seu.

En resum: la crema de sodomites constituïa per als cristians un càstig just per als qui gosaven rebel·lar-se contra les ordres donades pel seu déu, a través de l'estament sacerdotal, a tota la humanitat, mentre que els sacrificis practicats per asteques, maies i la resta de pobles de la Mesoamèrica precolombina pretenien ajudar els déus a fer el seu treball còsmic. Per damunt d'aquestes diferències teològiques hi havia, tanmateix, elements comuns evidents entre els uns i els altres fets: en ambdós casos estem davant la matança pública, a càrrec de l'Estat, d'individus l'única connexió dels quals amb les catàstrofes que es pretenia evitar mitjançant la seua mort ritual es trobava al cap dels seus botxins, en les creences religioses que els dirigents d'ambdues societats s'afanyaven a mantindre… i que els mantenien a ells a la cúspide, amb les masses submises als seus peus.

(Continuarà.)

Nemo

Sacrificis (1)

(Publicat en dosmanzanas.com el 29 d'abril de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Abans de l'arribada dels espanyols, el centre i el sud del que avui és Mèxic i la part septentrional i occidental de l'Amèrica Central conformaven una regió diversa des del punt de vista etnolingüístic, però unida per alguns trets culturals que la convertien en un dels dos principals focus d'innovació de les Amèriques (l'altre era la regió andina de l'Amèrica del Sud); aquesta regió rep avui el nom de Mesoamèrica.

De manera semblant al que s’esdevenia en aquella Europa cristiana d'on procedien els conquistadors, també molt diversa en ètnies i llengües, la unitat cultural de Mesoamèrica estava fortament lligada a la religió. No exclusivament, perquè a més comprenia elements com ara l'agricultura de la dacsa, l'organització estatal de les societats o el calendari, però també aquests tenien una relació ben estreta amb el complex de creences i rituals de caràcter religiós dels pobles mesoamericans. I en aquesta religió, els sacrificis humans tenien un paper fonamental en tot Mesoamèrica.

Així, els mexiques (o asteques), que havien heretat la seua forma de mesurar el temps de cultures molt més antigues i la compartien, almenys quant als trets essencials, amb els altres pobles mesoamericans, observaven dos calendaris que s'interrelacionaven: l’un (el místic, associat a les prediccions) es basava en anys de 260 dies, mentre que l'altre constava, com el nostre, d’anys de 365 dies. Era aquest últim calendari el que, a partir dels cicles climatològics i agrícoles, els proporcionava les referències temporals que els servien per a organitzar la vida social. L'any es dividia en 18 mesos de 20 dies (més cinc dies buits al final del cicle). Pareix que començava a l’inici del nostre febrer, és a dir, en ple centre de l'estació seca de la vall de Mèxic, on vivien els mexiques. El primer mes rebia el nom de atlacacauallo (que significa ‘el cessament de les aigües'; febrer és el mes més sec a l'altiplà de Mèxic). Aquest primer mes estava dedicat als déus de l'aigua, com Tlaloc, déu de la pluja, als quals es pregava que enviaren les pluges que havien de possibilitar el creixement de la pròxima collita de dacsa. Amb aquest fi, el calendari prescrivia per a aquest mes el sacrifici de xiquets, a qui, abans de matar-los, es feia plorar mitjançant la tortura: el pensament màgic associava les seues llàgrimes a les gotes caigudes del cel, i així es creia que els plors de les víctimes infantils atraurien les pluges tan desitjades.

El segon mes estava dedicat al déu de la dacsa Xipe Tótec (el nom del qual significa ‘Nostre Senyor l'Escorxat', ja que aquest déu, segons les creences mexiques, es va arrancar la pell per a alimentar la humanitat, la qual cosa evoca el fet que la llavor de dacsa perd la capa externa abans de germinar). En aquest mes se sacrificava esclaus als quals s'arrancava la pell amb cura; després els sacerdots usaven aquesta pell com a vestimenta en rituals propiciatoris de la fertilitat de la terra.

Cada mes de 20 dies tenia, com veiem, un significat mitològic distint, que reclamava un tipus específic de sacrifici humà. A més, en determinades ocasions s'oferia als déus sacrificis massius, de milers i milers de presoners d'altres pobles sotmesos als mexiques. Així, per exemple, el 1487, durant les cerimònies de reconsagració de la reconstrucció/ampliació del Temple Major de Mèxic Tenochtitlán (les restes del qual es poden veure encara avui al centre mateix de la moderna Ciutat de Mèxic), es va sacrificar al llarg de quatre dies una quantitat de captius que s'ha calculat entre els 10.000 i els 80.000 (si fóra certa aquesta última dada, el ritme de les matances hauria sigut fins i tot més ràpid que l'aconseguit per la maquinària d'extermini nazi d'Auschwitz).

El sentiment d'horror que aquestes pràctiques produeixen en els qui no compartim les creences religioses a què estaven vinculades va ser aprofitat hàbilment pels propagandistes que estaven al servei de la Corona hispànica per a presentar com una causa justa la seua empresa de conquesta de les terres i la gent del Nou Món, i de destrucció radical de les cultures indígenes. Urgia evangelitzar els indis, argüien aquests autors, per a allunyar-los de semblants monstruositats.

No obstant això, com no van tardar a comprovar els natius mesoamericans, també el déu que els espanyols portaven amb si de l'altra banda de l'oceà els exigia posar fi a les vides de certs éssers humans, concretament aquells que infringiren determinats mandats seus. Segons afirmaven els sacerdots d'aquest déu nou per a Amèrica, un grup d’éssers humans que li resultava particularment abominable (fins al punt d'enviar terratrémols, pestilències, fam i tota mena de calamitats a les regions on habitaren) eren els sodomites. I les cròniques de l'època ens mostren que els espanyols van trobar sodomites al Nou Món, i a més en gran abundància.

Això darrer probablement té molt a veure amb el fet que en molts pobles indígenes d'Amèrica estiguera reconeguda i institucionalitzada una identitat de gènere que no era ni masculina ni femenina; els individus (que els natius nord-americans d'avui denominen dos esperits) a qui s'atribuïa aquesta identitat combinaven elements típics dels altres dos gèneres tant en la seua aparença física com en els seus rols socials i sexuals, i sovint exercien funcions de prestigi i importància per a la comunitat. Els conquistadors espanyols, en trobar als pobles i les aldees del Nou Món aquesta mena de persones, les consideraven, si anatòmicament tenien el sexe masculí, com mariones, és a dir, com hòmens efeminats, sodomites o almenys altament sospitosos de ser-ho.

Un dels autors que es van posar al servei de la monarquia hispànica, l'italià Pietro Martire d'Anghiera, relata en la seua obra De orbe novo com l'espanyol Vasco Núñez de Balboa (cèlebre per haver sigut el primer europeu a descobrir l'oceà Pacífic), durant una expedició a l'istme de Panamà l’any 1513, “va arribar a la casa d'un rei infestada de la més abominable i antinatural luxúria”; en aquella casa Balboa va veure que “un germà del rei i altres jóvens, hòmens obsequiosos, vestien efeminadament amb robes de dona” i mantenien relacions sexuals antinaturals, de manera que va obrar com s'esperava d'un bon cristià i va ordenar “que quaranta d'ells foren llançats com a menjar per als seus gossos”.

Per escandalitzada que es mostrara la Cristiandat europea davant els sacrificis humans que realitzaven els natius d'Amèrica, la veritat és que al Nou Món sotmès en poder de la creu, la religió i els suposats mandats divins havien de seguir cobrant-se, com en el vell, nombroses vides humanes durant segles. Entre aquestes –junt amb les d’heretges, idòlatres, etc.–, les de molts sodomites.

(Continuarà.)

Nemo