En la nostra visita a l'ultramodern centre comercial Stars Centre d'El Caire, no sols ens va cridar l'atenció la quantitat de dones que, fins i tot en un lloc tan occidentalitzat –o globalitzat– com aquest, s'ocultaven pràcticament per complet sota peces de roba amples i negres; també ens va sorprendre veure que molts hòmens, tant madurs com jóvens, presentaven a la cara, i més concretament al front, unes estranyes marques o taques d'aspecte poc definit, que els enlletgien el rostre de forma semblant a com ho faria l'evidència d'alguna malaltia cutània. En un primer moment vam pensar que podia tractar-se precisament d'això, d'alguna malaltia de la pell particularment comuna a Egipte; però ens estranyava que, estant tan estesa en aquest país, no n’haguérem sentit parlar en cap moment, ni l'esmentaren tampoc les guies amb les quals havíem preparat el nostre viatge, i que tantes pàgines i advertències dedicaven a les qüestions de salut i profilaxi.L'endemà, de camí a l'aeroport per prendre el vol de tornada, el meu marit va preguntar al representant de l'agència amb què havíem contractat el nostre viatge per les marques en qüestió, i el jove egipci ens va aclarir de seguida que es tractava de cicatrius deixades per l'oració: durant els seus resos, els musulmans han de tocar el terra amb el front almenys 34 vegades al dia, i els que són molt devots augmenten encara considerablement aquest nombre. De manera que els qui presenten aquesta deformació al rostre, anomenada zebiba (que vol dir ‘pansa'), la porten amb orgull, com a testimoni palpable del seu fervor religiós, de la seua fogosa adhesió a l'islam.
La religió, així doncs, deixa a Egipte la seua marca sobre els cossos tant de dones com d'hòmens; amb la important diferència que allò que en les dones es manifesta com a ocultació i esborrament de l'individu, en els homes es converteix en emfàtic exhibicionisme, com dient: “ací estic jo, mireu-me a la cara i veureu que bon musulmà que sóc”. D'altra banda, si en parlar de la roba que amaga la dona al món islàmic podíem establir una certa analogia entre aquesta roba i els armaris en què, també a Occident, s'amaguen encara tants gais i lesbianes, sembla igualment possible trobar trets comuns entre la zebiba i aquest masclisme homòfob del qual fan gala, també en les societats occidentals, tants hòmens. En efecte, el masclisme i l'heterosexisme imperants, alhora que impulsen els homosexuals a ocultar-se, indueixen en canvi els hòmens heterosexuals a fer una contínua i emfàtica exhibició de suposada masculinitat, que sovint inclou demostracions de menyspreu tant cap a les dones com cap als mariques; d'aquesta manera els mascles heteros –i, confosos entre aquests, no pocs homos armaritzats– mostren la seua adhesió a la visió del món dominant tradicionalment, que col·loca l'home heterosexual en una situació de privilegi.
Per a entendre el funcionament d'aquests mecanismes pels quals els individus mostren no sols la seua conformitat, sinó fins i tot la seua adhesió entusiasta, envers una determinada visió del món socialment hegemònica o prestigiosa, cal tenir en compte que ni les dones musulmanes que es tapen de cap a peus cada vegada que ixen al carrer ni els gais i les lesbianes d'Occident que amaguen als altres una part essencial de les seues vides i identitats (ni tampoc, d'altra banda, els hòmens egipcis que s'afanyen diàriament a aconseguir una zebiba per a ensenyar-la orgullosament al món, o els occidentals que tants esforços dediquen a fer ostentació incessant de masclisme homofòbic) no ho fan habitualment perquè algú els hi obligue sense el seu consentiment; i no obstant això, seria com a mínim ingenu pretendre que en tot això no hi tenen res a veure les pressions socials que reben del seu entorn per a manifestar quotidianament, en la seua aparença i el seu capteniment, que estan plenament en sintonia amb les creences i actituds que aquest mateix entorn considera correctes, normatives o exemplars.
D'ací que la creixent extensió, especialment entre els i les jóvens de l'Egipte actual, de, respectivament, les zebibes i els vels vaja paral·lela a l'auge en les últimes dècades de la religió islàmica com a element fonamental que defineix la identitat i les aspiracions d'aquella societat. I d'ací també que resulte encara tan difícil, per a tantíssims gais i, sobretot, lesbianes d'un país com Espanya, per més que s'hi haja aconseguit recentment la igualtat legal d'homo i heterosexuals, deixar d'amagar la seua realitat al seu entorn; i és que, com la llum i l'ombra, l'ocultació d'uns grups socials i l'exhibicionisme d'uns altres es pressuposen mútuament, de manera que en un context com el nostre, en el qual encara avui un home pot guanyar prestigi i estatus davant bona part de la societat mostrant la lletja marca dels seus prejudicis sexistes i/o homòfobs, difícilment la igualtat i la llibertat vertaderes de totes les persones poden ser altra cosa que objectius irrenunciables però llunyans.
Nemo
2 comentaris:
Que lluny queda la presicdència del socialisme laic de Nasser als anys 50's!
Mentre augmente la polarització orient-occident, augemntarà el fanatisme religiós: Iran n'es l'exemple ideal!
Avui, els egipcis que tenen escasses simpaties pel règim actual (que es presenta com una democràcia però que de vertaderament democràtic en té ben poquet) tendeixen a veure Nasser com el fundador d'aquest règim, i per tant com el responsable últim de la situació actual del país. Però és veritat que a l'època hi havia una veritable adoració cap a Nasser entre els egipcis.
I quant al que dius sobre l'augment del fanatisme religiós per la polarització Orient/Occident, hi estic d'acord, i encara hi afegiria que aquest augment del fanatisme religiós podria no afectar només els musulmans: em sembla que també per ací hi ha gent pròxima a l'església católica (o a d'altres confessions cristianes) que pretén explotar la creixent animadversió cap a l'islam dels occidentals per portar l'aigua cap al seu molí i erosionar el laïcisme.
Publica un comentari a l'entrada