Un conte (a quatre mans) sota els estels

(Aquest relat té dues parts: la primera és obra d'Arqueòleg Glamurós, i el desenllaç és meu. Amb la meua part vaig tindre l'immens honor i la incomparable satisfacció de guanyar el Primer Premi Federico García Lorca al Millor Final, premi convocat i atorgat pel mateix Arqueòleg Glamurós en el seu blog, el 15 de febrer passat.)

—Mira, allò d’allà és la constel·lació de Cassiopea! T’han explicat mai la llegenda grega de l’amor entre Perseu i Andròmeda, que va donar nom a aquest conjunt d’estels?
—Pskdhffffsspprtt… nnn… nn... no.

A l’Arnau no li sortien les paraules, el pols li anava a dos-cents per hora i pel seu cap passaven mil milions d’idees per segon, cap de les quals no tenia res a veure, ni remotament, amb l’astrologia de l’antiguitat clàssica. Qui hauria pogut concentrar-se en mites grecs tenint davant aquell Apol·lo, tan real i tangible? Tan sols dos pams separaven les seves boques i poc més de deu centímetres la punta dels seus peus descalços, mullats per les fredes onades de la platja de Colera.

—… i llavors Perseu, que acabava de tallar el cap a Medusa, va tornar a cavall del seu corser alat, anomenat Pegàs, que és aquella altra constel·lació d’allà… la veus?
—Mmmfddjhgfkj… pssi... és clar... sí, sí, Pegàs, i tant…

Aquell era el darrer dia d’estiu, al matí següent cadascú tornaria a la seva grisa i esclavitzant quotidianitat, a aquell maleït lloc on malgastar absurdament la joventut, separats per centenars de quilòmetres durant onze mesos, el temps suficient perquè l’oblit esborrara qualsevol espurna d’esperança. Així doncs, era o ara o mai…

— …aleshores Zeus va decidir penjar al cel les imatges de Cefeu i Casiopea com a càstig per la seva traïció…

L’Arnau notava damunt seu l’increïble pes de l’estricta moral que li havien inculcat des de ben petit i un veritable cúmul de dubtes l’havia deixat immòbil com una estàtua de sal: estava segur que allò que volia fer no era un pecat? I si aquell dionisíac narrador no li corresponia? Estava disposat a arriscar-se a perdre la seva amistat? Què en dirien els seus amics? I els seus pares? I els veïns de Colera? I si algú els veia? Estava ell preparat per a fer aquest pas?

— … i finalment, després que Perseu i Andròmeda es casessin, Atenea va col·locar les seves imatges al bell mig de la cúpula celestial, mira… allà! Eeei! Et passa res? Et trobes bé? Estàs pàl·lid com un vampir!
—Ehhh... mmm… és que… t’he de comentar una cosa…

L’Arnau es va tallar de sobte. No donava crèdit al que veien els seus ulls. Però sí, era veritat, no podia ser cap altra cosa… allò que tensava la part de davant dels pantalons curts del seu amic havia de ser per força una erecció! Va aixecar la mirada de cop cap al rostre de l’altre, i llavors ja no tingué cap dubte: al cap i a la fi, no havia sigut el Rafa el qui s’havia entestat que anessin a estirar-se a la sorra de la platja? No havia sigut ell el primer a descalçar-se? I per quins set sous, si no, li explicava totes aquelles carallotades de constel·lacions i enamorats units per sempre a la cúpula celestial?

—Sí? Què em vols comentar?
—Doncs que… jo… vull dir… eh… o siga… que tu…
—Tranquil, em sembla que no cal que diguis res més… El Rafa estava mirant cap avall, cap als pantalons de l’Arnau, allà on una erecció més que evident responia a la seva pròpia. L’Arnau es va posar de tots colors.

El Rafa va acostar els seus llavis als de l’amic mentre, decidit, l’agafava per darrere, pels muscles, amb el braç. Aquell braç que havia estat la primera cosa, després de la cara, que l’Arnau havia pogut veure sense roba del cos de l’altre, quan es van conèixer, i que des del primer moment l’havia fet fondre’s per dins: fort, fibrat, bronzejat, cobert de pèls negres…

Ara sí que veia les constel·lacions, l’Arnau: les constel·lacions i la Via Làctia i les altres galàxies i el Big Bang i tot.

Arqueòleg Glamurós i Nemo