De l'homofòbia a l'orgull

(Publicat en dosmanzanas.com el 28 de maig de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

El passat 17 de maig es va celebrar per quarta vegada el Dia Internacional contra l'Homofòbia i la Transfòbia; atés que el 28 de juny és també la data de referència del Dia de l'Orgull LGTB al món –encara que per a les celebracions locals s’adapte el calendari a les necessitats o la conveniència de cada lloc–, resulta que en poc més d'un mes es concentren dos dies emblemàtics de la lluita pels drets de les lesbianes, els gais i els/les trans i bisexuals. És generalment coneguda la raó per la qual el Dia de l'Orgull és el 28 de juny: en aquesta mateixa data de l'any 1969, un grup de persones homosexuals i transgènere va fer una cosa insòlita fins aleshores, perquè en comptes de sotmetre's pacientment una vegada més a l'assetjament policial de què solia ser objecte el local on es reunien (el bar Stonewall Inn de Greenwich Village, Nova York), s’hi van resistir i van iniciar uns disturbis que duraren uns quants dies. Uns fets que avui són recordats mundialment pel valor simbòlic que tenen per a la comunitat LGTB, en representar la necessitat d’autoafirmar-nos i plantar cara a la discriminació.

Menys conegudes són, en canvi, les raons per les quals s'ha triat el 17 de maig com a data reivindicativa global contra la LGTBfòbia. El motiu determinant va ser un esdeveniment del 1990: en tal dia d'aquell any, l'Organització Mundial de la Salut va esborrar l'homosexualitat de la seua llista de malalties mentals. Amb això culminaven dècades d'esforços contra la patologització de l'homosexualitat, el primer èxit dels quals havia arribat tan sols quatre anys després dels fets de l’Stonewall Inn: el 1973, en efecte, els grups LGTB dels EUA –que, gràcies a aquella revolta, havien guanyat en força i visibilitat– van aconseguir que l'Associació Psiquiàtrica Americana admetera que no hi havia raons científiques convincents per a atribuir a l'homosexualitat un caràcter patològic, i la desclassificara en conseqüència com a trastorn mental.

Però la data del 17 de maig evoca també uns altres fets històrics lligats a l'homofòbia. A Alemanya , on el tristament famós paràgraf 175 del Codi penal castigava les relacions homosexuals entre hòmens, els gais rebien en el llenguatge popular el nom de 175er, 'els del 175'. Així, també la data del 17-5 va quedar associada a aquesta idea, i amb un particular sentit de l'humor hi hagué qui hi va veure la festa dels marietes; també es feia broma amb els nascuts aquest dia, els del 17-5, insinuant que devien ser gais. El parlament alemany, d’altra banda, va triar deliberadament un 17 de maig per a anul·lar per fi el 2002, vuit anys després que la mateixa institució abolira el que quedava del paràgraf 175, les condemnes judicials per homosexualitat durant el règim nazi, que es basaven en aquell.

L’any 2002 ja feia temps que el paràgraf 175 havia esdevingut un dels principals i més funestos emblemes de la llarga tradició homofòbica d'Occident. Era poc conegut, però, que aquesta disposició legal havia suscitat, fins i tot abans de rebre el nom definitiu (ja que el paràgraf 175 del Codi penal de l'Imperi Alemany de 1871 no era sinó una versió escassament modificada del paràgraf 143 del Codi prussià de 20 anys arrere), una reacció que en certa manera podem considerar com el primer precedent de la revolta de Stonewall, un segle abans d'aquesta: la intervenció de Karl Heinrich Ulrichs davant del Congrés de Juristes Alemanys del 1867, per demanar l'abolició de totes les lleis que en el seu temps castigaven l'homosexualitat. Un gest el valor del qual –en tots els sentits de la paraula valor– només el podem comprendre plenament si tenim en compte que era la primera vegada en la història que una persona homosexual s'atrevia no sols a eixir de l'armari, sinó a reivindicar públicament la seua orientació sexual i afectiva.

Veiem per tant que, d'Ulrichs i el seu històric al·legat contra les lleis que penalitzaven l'homosexualitat a la revolta de Stonewall i la lluita posterior contra la patologització d’aquesta, l'autoafirmació de les persones homosexuals ha anat sempre lligada a la lluita contra l'homofòbia present en la societat. No podia ser de cap altra manera, lògicament, i per això em pareix afortunat que el Dia contra l'Homofòbia s'ubique en una data pròxima a la de l'Orgull LGTB: són dues celebracions el significat de les quals està íntimament unit, i que no tindrien sentit l'una sense l'altra.

Recordar aquest vincle indissociable entre l'afirmació de la nostra dignitat i igualtat –és a dir, allò que en diem l'orgull LGTB– i el combat contra l'homofòbia ens permet replicar, quan sentim frases com ara “jo no sóc homòfob, però estic en contra que la unió d'homosexuals es denomine matrimoni”, que el rebuig de la plena igualtat legal i social entre homo i heterosexuals sí que és homofòbia, i per tant també ho és el fet de pretendre noms distints –i figures legals distintes– per a les parelles constituïdes pels uns i pels altres. O bé, als qui ataquen l'Orgull LGTB argumentant frívolament que aquest no és necessari “igual que tampoc no existeix el Dia de l'Orgull Hetero”, o fins i tot que és una mostra que “avui dia alguns gais i lesbianes se senten superiors a la resta de la població”, que l’orgull que nosaltres celebrem és, simplement, la consciència i l'afirmació davant la societat que –contra el que sempre ha pretés i continua pretenent fer creure l'homofòbia– ser homosexual, trans o bisexual no significa ser inferior de cap manera a aquesta majoria heterosexual que, fins fa poc de temps, ha tingut l'exclusiva de la legalitat i de la moral oficial, de la normalitat i del carrer.

Nemo