Uf

(Publicat en dosmanzanas.com la nit electoral del 9 de març de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Ja està, ja ha passat. El triomf en les generals de 2008 d'aquell senyor que assegurava que tenia “les idees clares” però deia que “no estava en condicions” de respondre a qui li preguntava si retallaria els drets i posaria fi a la igualtat davant la llei dels milions de ciutadans LGTB d'aquest país pertany ja al terreny de “lo que pudo haber sido y no fue”, que deia la cançó. O, en paraules de l'escriptor Javier Marías, a “la negra esquena” del temps no vingut i, tanmateix, passat. I tan negra.

Aquesta és, per tant, l'hora dels sospirs d'alleujament, l'hora de l’“uf” i l’“encara sort” i l’“ens hem escapat d’una de bona”. No és, però, aquesta l'hora en què la nostra lluita, la lluita de les persones gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals, haja deixat de ser necessària. Potser aquesta última hora no arribarà mai: no és infreqüent que les minories tinguen problemes per a aconseguir que la majoria social les tinga en compte i les respecte. En tot cas, no ha arribat avui, i tem que ni tan sols no és gaire prop.

Els darrers anys he llegit i escoltat moltes vegades que, després d'haver aconseguit veure reconegut el dret de les parelles del mateix sexe al matrimoni i l'adopció, la causa homosexual s'havia quedat sense objectius, sense nord. Mai no m’ho he cregut: des del principi em va semblar un d'aquests tòpics buits que tot sovint es propaguen com virus en la nostra societat mediàtica i tantes vegades frívola. Aquests drets, i la igualtat davant la llei que consagren, són una condició necessària per a avançar seriosament cap a la consecució del nostre objectiu, que lògicament no pot ser cap altre que fer realitat la plena igualtat social amb la resta de la població. És ben clar que, si el primer que ens discrimina i humilia és l'Estat democràtic, mai no hi haurà manera d'aconseguir el respecte genuí de la societat; però haver aconseguit el final de la injusta discriminació contra les persones homosexuals en el terreny del matrimoni i l'adopció no és, ni de bon tros, el final de la nostra lluita: en realitat, es troba més aviat al principi d'aquesta. I més o menys el mateix podríem dir pel que fa a la Llei d'identitat de gènere en el cas dels/les transsexuals.

D'altra banda, no podem oblidar que ni tan sols amb aquesta victòria electoral de l'esquerra no es consoliden definitivament els avanços aconseguits en l'anterior legislatura: la reforma del Codi civil que reconeix el dret de les parelles homosexuals a no ser excloses del matrimoni encara està pendent que el Tribunal Constitucional es pronuncie sobre el recurs que hi va posar el PP. D'altra banda, és que algú creu que la Conferència Episcopal Espanyola, que acaba de triar Rouco Varela com a president, deixarà de predicar tota mena de calamitats per al nostre país si no se'ns torna a marginar i excloure als gais i les lesbianes, als nostres matrimonis i famílies? O que els mitjans de comunicació i les associacions dependents de la jerarquia catòlica, o afins a aquesta, deixaran d'inocular la seua homofòbia a la societat espanyola? Quant al PP, ha perdut les eleccions, és veritat, però ha pujat en escons i vots i s'ha acostat al PSOE… així que difícilment interpretarà aquests resultats com un càstig de l'electorat als seus plantejaments de dreta dura i ultraconservadora. Allò més probable és que els estrategs de Gènova arriben a la conclusió que necessiten una mica més de temps (i, potser, un líder amb més carisma) per a fer engolir a la nostra societat aquest mateix discurs. Si és així, la negra esquena del 9-M intentarà en les pròximes eleccions prendre la seua revenja de la frustració d'avui, esdevenint per fi realitat: la nostra realitat.

Que això siga així o no dependrà, per descomptat, de diversos factors: el contingut de la sentència del Tribunal Constitucional pot ser-ne un, com és obvi. Un altre factor serà el context internacional: com més avanços aconseguisca al món la plena igualtat legal de les persones LGTB amb la resta de la població, menys sentit semblarà tindre posar-la en qüestió a Espanya. La revàlida a les urnes aconseguida pel PSOE pot ajudar a fer que els sectors progressistes de la societat assumisquen també en altres països del nostre entorn aquesta reivindicació de plena igualtat legal, de la mateixa manera que una derrota de Zapatero hauria sigut de gran ajuda als enemics dels nostres drets i als neoconservadors/neoclericals en general. I un altre factor important pot ser l'arrelament que el moviment LGTB arribe a tenir en la nostra societat; tot i que els darrers anys hem fet progressos importants en aspectes com ara la presència en els mitjans de comunicació dels nostres col·lectius i entitats, i dels assumptes referits a les nostres necessitats i reivindicacions, encara és poca cosa amb relació al pes que les persones LGTB tenim en el conjunt de la ciutadania. Podem mobilitzar-nos més i millor, i hem de fer-ho: és una tasca que ens incumbeix a tots. A tots.

Entre els comentaris que va suscitar la meua última columna preelectoral en dosmanzanas.com, n’hi va haver un –l'autor del qual, un habitual d'aquest web, signa amb el nom àrab del filòsof persa Avicenna, Ibn Sina– que resumia la situació en aquests termes: “És a dir, si guanya algú que defensa nostres drets, cal continuar lluitant… i si guanya algú que lluita contra els nostres drets, cal continuar lluitant. Ergo, cal continuar lluitant.” Aquesta és també, al meu parer, la millor conclusió que podem traure en aquesta nit d'eleccions: que cal continuar lluitant.

Nemo