Fer política

(Publicat en dosmanzanas.com el 5 de març de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“Haga usted como yo, joven: no se meta en política.” Diuen que Franco tenia el costum de donar aquest consell (o es tractava més aviat d'una amenaça encoberta?) a qui se li posava per davant, inclosos els seus propis ministres. I és que en l'Espanya de Franco no es feia política: el dictador i aquells en els quals aquest decidia delegar part del seu poder absolut s'ocupaven de manar, i a la resta li corresponia d’obeir i muts i a la gàbia. Per a ajudar-los a acomplir la seua missió en la vida i alliberar-los de la temptació de no seguir el seu consell, el Caudillo va fer el favor als espanyols de desposseir-los durant prop de quaranta anys dels seus drets polítics, inclòs, per descomptat, el de votar en unes eleccions lliures.

Com canvien les coses: avui la dreta espanyola, tot i tindre les arrels en l’'antic règim', no aspira ja a arrabassar a tots els ciutadans el dret al vot. Es conforma amb “descoratjar-los” d'exercir-lo… a menys, és clar, que siguen dels seus: “Tota la nostra estratègia està centrada a descoratjar els votants socialistes”, reconeixia fa poc davant un mitjà britànic el secretari de comunicació del PP, Gabriel Elorriaga. Per a entendre millor l'escàs entusiasme que mostren els dirigents d'aquest partit pel fet que els ciutadans acudisquen massivament a la cita amb les urnes, no ve malament recordar la resposta que va donar Ana Botella quan li van preguntar, després de la derrota del PP en les últimes generals, en quin moment va saber que havien perdut les eleccions: “¿Perdido, perdido? Cuando salió el índice de participación en Cataluña.” A la insigne pensadora de les peres i les pomes no li va caldre, per tant, esperar a conéixer a qui havia votat tota aquella gent: tenia molt clar que d'allò, de tants ciutadans –catalans, damunt– omplint de gom a gom els col·legis electorals, no en podia eixir res de bo… per al seu partit.

En ple franquisme, Joan Fuster va publicar, en el seu recull d'assaigs Diccionari per a ociosos, una breu però lúcida reflexió sobre la política. “Tota política que no fem nosaltres”, escrigué Fuster, “serà feta contra nosaltres.” La frase, al meu parer, segueix avui plenament vigent, però en el context actual ressona amb més força encara si apliquem aquest ‘nosaltres' a aquells que Fuster denominava “els dissidents sexuals”: els gais i les lesbianes, els/les bisexuals i transsexuals. En efecte, aquell que durant l'última legislatura ha sigut el principal partit de l'oposició a Espanya s'ha distingit precisament en aquest temps per fer política contra nosaltres, contra el col·lectiu LGTB, intentant boicotejar els avanços legals que ens han reconegut per fi, després de quasi 30 anys de democràcia, com a ciutadans de ple dret i iguals a tots els altres. Pitjor encara: d'ací a uns dies, aquest mateix partit podria estar de nou en el govern –les enquestes no permeten, ni de bon tros, descartar-ho–, i si fóra així, no amaga la seua intenció de derogar aquests mateixos avanços, de convertir-nos una altra vegada en ciutadans de segona.

A la seua advertència contra el perill del desinterés de la ciutadania per la política, Fuster va afegir una definició d'aquesta última en una clau més positiva: la política, va explicar, “no és sinó l'art o la ciència de convèncer el nostre veí que deu ser conseqüent amb ell mateix i amb la seva dignitat d'home.” A primera vista, aquesta última frase pot sonar molt idealista, i fins i tot una mica naïf. Jo, però, trobe que Fuster l’encerta plenament en la seua reflexió; i com en el cas anterior, la frase em pareix que es carrega avui d'un vigor particular en llegir-la en clau LGTB. Per a nosaltres, més que per a qualsevol altre col·lectiu –amb l'excepció dels immigrants, un altre grup que el PP s'obstina a estigmatitzar i humiliar–, allò que està en joc en la política espanyola actual és ni més ni menys que la nostra dignitat com a éssers humans. Així doncs, hem de ser conseqüents amb nosaltres mateixos i amb la nostra pròpia dignitat: hem de fer política per a evitar que la facen contra nosaltres des del Govern d'Espanya.

Per descomptat, fer política va molt més enllà d'exercir el dret al vot. Però en una democràcia no hi ha dubte que el vot és un element fonamental. No podem deixar de defensar la nostra dignitat i la nostra llibertat amb la màxima fermesa després del 9 de març, guanye qui guanye les eleccions. En un cas, si hi ha un nou govern d'esquerres, per a aconseguir que aquest impulse polítiques que, a partir de la igualtat legal aconseguida, vagen construint també la igualtat social per a totes les persones LGTB, i en especial per a les més vulnerables (adolescents i persones majors; els qui pateixen discriminació en el món de l'ensenyament, el treball o en zones rurals; les lesbianes, encara tan invisibles; els/les transsexuals, especialment els qui tenen problemes d'inserció laboral i social, etc.). O bé, si guanyen els qui pretenen convertir l'homofobia en política oficial de l'Estat, per a exigir que no es faça ni un sol pas enrere en el reconeixement dels nostres drets, la nostra igualtat i la nostra dignitat; per a deixar clar que només podem acceptar que se'ns apliquen les mateixes lleis, les mateixes figures legals i, sí, els mateixos noms per a aquestes que als altres ciutadans d'aquest país. Fem política així durant la pròxima legislatura, naturalment; però no ens oblidem de fer-ne, també, exercint el nostre dret al vot diumenge que ve.

No ha passat tant de temps des que aquell dictador que no volia que els seus súbdits es clavaren en política enviava a la presó als homosexuals pel sol fet de ser-ho; llavors ningú no podia votar per intentar impedir aquella conculcació de la dignitat humana. Nosaltres, avui, sí que podem.

Nemo