De sèrie B

(Publicat en dosmanzanas.com el 27 de febrer de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Serie B és com es denominen a Itàlia els tornejos de segona o tercera categoria en el futbol i altres esports. A més, aquesta expressió té en italià, com en català/valencià, un significat procedent del llenguatge cinematogràfic. En aquest últim sentit, els orígens de l’expressió estan en els anys daurats del sistema d'estudis de Hollywood: en aquells temps era habitual que els cinemes oferiren al públic sessions dobles, en les quals la primera pel·lícula que s'exhibia solia caracteritzar-se per un pressupost baix, uns actors principiants, en decadència o desconeguts, i –malgrat que hi hagué notables excepcions– una qualitat escassa en tots els aspectes.

“És un matrimoni de sèrie B”: així va definir Silvio Berlusconi el projecte de llei d'unions de fet (anomenat DICO) elaborat per l'anterior govern italià, el de Romano Prodi. En quin dels dos sentits d'aquesta expressió, l'esportiu o el cinematogràfic, devia pensar Berlusconi, el qual –a més de ser l'home més ric d'Itàlia i el probable pròxim president del govern d'aquell país– presideix el cèlebre club de futbol Milan i és tot un magnat de la indústria audiovisual? Probablement en tots dos. En tot cas, no hi ha dubte que, amb aquelles paraules, el cap de la dreta italiana volia transmetre la idea que les unions de fet que pretenia institucionalitzar Prodi eren per a ell una cosa subalterna, inferior, desproveïda de la dignitat del matrimoni. I, la veritat, no li faltava raó.

S'equivocava Berlusconi, no cal ni dir-ho, pel que fa a les parelles heterosexuals, que amb el DICO haurien tingut llibertat per a triar, posat cas que desitjaren formalitzar legalment la seua situació, entre fer-ho com a unió de fet o bé com a matrimoni. En aquestes condicions pareix obvi que les parelles heterosexuals que es decantaren per la primera opció no la considerarien de cap manera com “un matrimoni de sèrie B”, sinó precisament com una alternativa al matrimoni que responia millor que aquest a la seua pròpia manera de concebre la seua relació. En canvi, el líder dretà l’encertava amb relació a les parelles homosexuals, atés que a Itàlia els està vedat el matrimoni, i el govern de Prodi ni tan sols no es plantejava acabar amb aquesta injustícia. A una parella homosexual que desitjara accedir al matrimoni, el fet que no se'ls oferira cap altra cosa que una unió de fet no els podia saber més que a pobre i trist succedani d'allò a què ells aspiraven; d'allò a què, segons el principi d'igualtat davant de la llei de tots els ciutadans, hi tenien ple dret.

Així i tot, és cert que el DICO hauria constituït un –tímid, insuficient– pas endavant en el context d'Itàlia, on les parelles homosexuals no tenen avui cap mena de reconeixement o protecció legals. L'oposició de Berlusconi i els seus aliats que es fera fins i tot aquest mínim pas endavant, i la col·laboració que van rebre des de dins del mateix govern de Prodi (en concret, des d'un partit democratacristià petit però decisiu) van impedir que el DICO arribara finalment a aprovar-se: si, com preveuen les enquestes, la dreta berlusconiana guanya les pròximes eleccions, sembla clar que la injustícia actual es prolongarà encara bastants anys en aquell país.

Molt diferent és, per descomptat, la situació espanyola: ací hem aconseguit en els últims anys la plena igualtat legal entre homosexuals i heterosexuals. Podem felicitar-nos-en, però no hem de tancar els ulls davant l'evidència que una victòria del PP en les eleccions del pròxim 9 de març posaria en greu perill aquesta conquista social: el partit de Mariano Rajoy no amaga gaire que té la intenció de fer un pas enrere sense precedents en les democràcies occidentals en imposar per llei al nostre país la desigualtat, la segregació i la inferiorització de les parelles homosexuals.

Els gais i les lesbianes no som persones de sèrie B: el nostre amor, les nostres vides, els nostres matrimonis, les nostres famílies no són tampoc de sèrie B. No podem acceptar, per tant, res més que la plena igualtat legal amb els heterosexuals. Atés que actualment al nostre país gaudim ja d'igualtat davant de la llei, hem de rebutjar del tot qualsevol intent de fer passos enrere en aquest terreny… que és, en definitiva, el de la nostra dignitat com a éssers humans. Fins i tot un republicà nord-americà com l'alcalde de San Diego (Califòrnia) ens va recordar això mateix fa uns mesos, quan va explicar a la gent de la seua ciutat per què havia passat d'estar en contra del dret de les persones homosexuals al matrimoni a donar-hi suport: “Fa dos anys”, va dir, “jo creia que les unions civils constituïen una alternativa justa; aquesta creença, en el meu cas, ha canviat. El concepte d'una institució separada però igual [en al·lusió al vell lema segregacionista racial, separate but equal] no és una cosa a què jo puga donar suport (...) Simplement, no sóc capaç de dir a tot un grup de persones de la nostra comunitat que són menys importants, menys dignes o menys mereixedores dels drets i els deures del matrimoni que qualsevol altra persona, només per la seua orientació sexual.”

Els gais i les lesbianes no som, tampoc, ciutadans de sèrie B. Quin valor té aquest lema que Rajoy i els seus repeteixen una vegada i una altra –Rajoy el va invocar, per exemple, en el seu debat amb Zapatero– en aquesta campanya: “una nació de ciutadans lliures i iguals”? Quin sentit pot tindre, quan els qui diuen això al mateix temps deixen veure que sota el seu govern (com sota el règim totalitari que imaginà Orwell en la seua faula La rebel·lió dels animals) n’hi haurà que seran no sols més lliures, sinó fins i tot més iguals que uns altres? Igualtat significa tindre els mateixos drets i les mateixes obligacions, sota la protecció de les mateixes lleis i les mateixes figures legals. Excloure les parelles homosexuals del matrimoni i de la possibilitat d'adoptar no és tractar-les com a ciutadans lliures i iguals: és convertir l'homofòbia en política d'Estat, és institucionalitzar a Espanya l’apartheid per motius d'orientació sexual.

Com n’hauríem de dir d’una democràcia que tractara així els seus ciutadans, que humiliara i desposseïra dels seus drets una part de la societat per a imposar al conjunt d'aquesta els prejudicis d'un determinat grup religiós? Democràcia de sèrie B, per exemple?

Nemo