Les arrels de l'odi (i 2)

(Publicat en dosmanzanas.com el 7 de novembre de 2007. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Ni el final de l'Edat Mitjana ni l'adveniment de la cultura humanista i renaixentista suposaran cap millora en la deplorable situació de les minories jueva i homosexual en el món cristià. L'Estat modern, que es trobava llavors en les albors, seguia buscant suport de moment, com a font de legitimitat i com a ciment unificador de la societat, en la religió cristiana, i es mostrava summament intolerant amb els grups socials tradicionalment exclosos per aquesta. Així, doncs, als jueus se'ls continuarà expulsant dels regnes d'Occident (a finals del segle XV se'ls foragitarà de tota la Península Ibèrica), o bé (com en la mateixa Roma dels papes, Venècia o Frankfurt) es restringiran severament les seues llibertats i se'ls obligarà a residir en guetos separats per muralles de les ciutats, en els quals les condicions de vida seran sovint particularment dures. D'altra banda, tampoc no rebran l’ajuda dels reformistes cristians: el mateix Luter escriurà i publicarà Sobre els jueus i les seues mentides, un text doctrinal d'una judeofòbia extrema. També els homosexuals –o sodomites– continuaran patint la persecució tant de les esglésies com dels monarques cristians, els quals promulgaran (com en els casos d'Enric VIII o Carles V) noves lleis que castiguen la sodomia amb la mort. En alguns estats, com els de la Corona d'Aragó, serà la Inquisició catòlica l'encarregada de perseguir i, arribat el cas, cremar a la foguera tant els sodomites com els conversos judaïtzants.

El primer gran canvi en l'actitud d'Occident cap a les minories homosexual i jueva arribarà segles més tard, de la mà de les idees de la Il·lustració i de les revolucions liberals que pretendran posar-les en pràctica. Al setembre de 1791, la mateixa Assemblea Nacional francesa que un parell d'anys abans, en els començaments de la Revolució, havia aprovat la Declaració dels drets de l'home i del ciutadà pren dues decisions de la major significació: despenalitza primer l'homosexualitat, i tan sols dos dies més tard emancipa els jueus, és a dir, els declara ciutadans de ple dret. Les guerres revolucionàries i napoleòniques, primer, i les revolucions liberals després permetran l'extensió per bona part d'Europa (i de la resta del món) d'aquests avanços, a pesar de la dura oposició dels sectors reaccionaris antiliberals (així, el bastió del reaccionarisme més extrem, la Santa Rússia dels tsars, penalitzarà l'homosexualitat en la dècada del 1830, i en aquesta mateixa dècada promulgarà lleis opressives per als jueus).

La progressiva secularització, en aquesta època, de l'Estat i la societat erosiona el fonament religiós dels prejudicis tant homofòbics com judeofòbics. El vell odi, no obstant això, estava massa arrelat en les societats europees i occidentals per a desaparéixer amb tanta facilitat: aconseguirà sobreviure, i fins cobrar un nou vigor, traduint el seu discurs a un llenguatge més coincident amb els temps, mitjançant el qual donarà als prejudicis multiseculars una aparença de modernitat i objectivitat científica. Naixen així, en la segona meitat del segle XIX, l’antisemitisme i la patologització de l’homosexualitat.

El primer, que va prenent cos especialment en la dècada del 1870 a partir dels escrits i l'activisme de l'alemany Wilhelm Marr (inventor del mateix terme antisemitisme), es diferencia de l'antijudaisme tradicional pel fet que aquest menyspreava els jueus per la seua religió, mentre que l'antisemitisme –en la línia del racisme suposadament científic llavors en voga– els atacarà pel que presentarà com les característiques racials d’aquesta minoria. D'altra banda, el terme sodomita, l'origen i el sentit del qual remetien òbviament al terreny religiós, anirà retrocedint davant el neologisme homosexual, més neutre. Cal assenyalar que aquest terme va ser inventat (el 1869) per un defensor dels drets de les persones a qui es refereix, l'escriptor austrohongarés (resident a Berlín) Karl-Maria Kertbeny, però amb el temps va ser adoptat també per aquells qui, des de la medicina, la biologia o la naixent psicologia, presentaven ara com homosexuals malalts o tarats els qui durant segles havien sigut considerats com sodomites depravats i viciosos. Darrere del nou llenguatge, per tant, s'amagaven els vells prejudicis, o almenys la part més substancial d'aquests. La inferiorització d'homosexuals i jueus, lluny de veure's qüestionada, semblava haver trobat la confirmació “científica” en les noves teories.

Així, doncs, quan el 1932 arribe al poder a Alemanya un partit virulentament antisemita, i no menys virulentament masclista i homòfob, l’NSDAP d'Adolf Hitler, aquest podrà basar-se, per excloure de la comunitat del poble alemany les minories jueva i homosexual, tant en la judeofòbia i l'homofòbia tradicionals –i en els prejudicis que aquestes havien anat estenent durant segles en la societat– com en l'actualització científica d'ambdós discursos efectuada en les sis o set dècades anteriors. Les teories racistes antisemites i les que patologitzaven l'homosexualitat van servir als nazis per a justificar la seua presentació de jueus i homosexuals com uns éssers biològicament i psicològicament degenerats, que suposaven sengles amenaces de contaminació per a la raça superior dels alemanys aris (i heterosexuals). D'ací concloïen que era necessari servir-se de tots els mitjans necessaris per a extirpar ambdues amenaces i assegurar, així, la supervivència i la puixança de la Herrenrasse.

Però el nazisme, com indicàvem, tampoc no va desdenyar el recurs a l'homofòbia i la judeofòbia de caràcter més tradicional. Els nazis, per exemple, van donar gran difusió al text antijueu de Luter a què ens referíem abans (Sobre els jueus i les seues mentides) i el van usar ben sovint com a argument d'autoritat per a justificar el seu propi antisemitisme. També van aprofitar, per a donar cobertura legal a la seua brutal persecució dels homosexuals, la penalització de la fornicació contra natura entre hòmens en el paràgraf 175 del Codi penal del Reich alemany, promulgat el 1871 pel conservador Bismarck (el qual, a falta d'arguments científics, va justificar la seua necessitat per la percepció popular que l'homosexualitat constituïa “no sols un vici, sinó un crim”, és a dir, per l'existència de prejudicis homofòbics molt arrelats en la societat).

En definitiva, el règim nazi, hereu d'una llarguíssima tradició d'odi i menyspreu cap a les minories jueva i homosexual, cregué haver trobat en l'eradicació d'ambdues minories la solució final al problema que, des del seu punt de vista, suposava la mera presència d’aquestes en la societat. Per descomptat, el vertader problema no estava en l'existència dels esmentats grups minoritaris, sinó precisament en aquesta tradició que els estigmatitzava i demonitzava. Era aquest odi el que havia de ser eradicat de la societat alemanya i europea per a possibilitar, a partir de la valoració positiva de la diversitat humana, la convivència en pau i llibertat de totes les persones. Avui, més de 60 anys després de l'horror dels camps de la mort, cal lamentar que la tasca d'arrancar de les nostres societats les velles arrels de l'odi continue trobant-se –a pesar dels innegables progressos que s'han aconseguit en molts camps– encara lluny d'aconseguir plenament el seu objectiu.

Nemo