El món al revés de Don Pío

(Publicat en dosmanzanas.com el 3 de juliol de 2007. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

El problema que gent com Pío Moa té amb els homosexuals és que, com diu ell mateix en un article recent de Libertad Digital (que reproduïsc més avall), abans l’homosexualitat, igual que la prostitució i el bestialisme, era una cosa que pertanyia “a la intimitat personal”, que és on al seu parer “haurien de quedar-se” aquestes “formes de sexualitat evidentment tarades”… i ara van “els putos i les putes” i ixen al carrer, orgullosos de ser-ho.

És a dir: abans els individus benpensants podien viure tranquils, sense que res ni ningú no qüestionara la seua estretor de mires i els seus prejudicis; l’homosexualitat era com si no existira, i en tot cas era ben clar que, si existia en alguns individus, es tractava d’una cosa lletja, bruta i vergonyosa. En canvi ara aquesta estreta visió del món roda per terra, feta miserables miquetes, cada vegada que els homosexuals eixim al carrer per milers, o per desenes o per centenars de milers, ocupant el lloc que ens correspon en l’espai públic –real o mediàtic– i evidenciant que no ens avergonyim de ser el que som ni d’estimar a qui estimem. Com va dir no fa molt l’exvicepresident dels Estats Units Al Gore a una associació LGTB del seu país: “Tota força que intente que t’avergonyisques de ser qui ets, i d’estimar a qui estimes, és una forma de tirania sobre les ments. I cal rebutjar-la, combatre-la i derrotar-la.” Però, és clar, no es pot esperar que els qui exerceixen aquesta tirania sobre les ments, o se’n beneficien, es resignen tranquil·lament a abandonar-la: també la tirania crea addicció.

El fet és que abans no existia una minoria homosexual: l’homosexualitat era una tara que patien alguns individus ben aïllats en els seus armaris respectius. Ara ja és innegable que hi ha un col·lectiu homosexual, una minoria homosexual. Que, a més, reivindica rebre un tracte igualitari amb la majoria heterosexual, segons el que es desprén lògicament dels principis de la democràcia liberal. I, damunt, va un govern de “tiorros y tiorras” socialistes i li ho concedeix. “Però açò què collons és? El mundo al revés, coño”, pensen els piomoes.

No, no és el món al revés: simplement ocorre que les societats democràtiques liberals són més complexes que les autoritàries/totalitàries, perquè en estar basades en la llibertat individual accepten molt millor la complexitat i la diversitat inherents a l’ésser humà. Són societats obertes i plurals: això a alguns els ve molt i molt a repèl, no se’n saben avindre. I, és clar, es nota.

Quan els gais i les lesbianes (i els/les bisexuals i transsexuals) no érem una minoria no els féiem nosa, o molt poca: es reien de nosaltres, feien acudits de marietes… i de tant en tant recordaven a algun de nosaltres quin era el nostre lloc, amb una bona pallissa si calia. Però ara és distint. Ja som una minoria. Ja tenim igualtat de drets amb ells, legalment reconeguda. Què poden fer els benpensants davant les noves circumstàncies?

La història ens ho ensenya: poden recórrer a traure tota l’artilleria de l’odi. Com es va fer als Estats Units contra els negres quan se’ls va alliberar de l’esclavitud i se’ls va reconéixer com a ciutadans lliures i teòricament iguals: llavors es va inventar el Ku Klux Klan, primer, i la segregació, després, per a impedir que aquella llibertat i aquella igualtat arribaren a ser reals algun dia. O com es va fer a Europa amb els jueus, inoculant durant anys a la societat un discurs d’odi irracional contra ells, per a després retallar els seus drets i acabar privant-los de la seua ciutadania, i fins i tot de la seua humanitat.

Ja som una minoria: ara correm el risc de ser els nous jueus d’Europa. El que està ocorrent a Polònia apunta clarament en aquesta direcció, i articles com aquest de Pío Moa –en la premsa ultraconservadora espanyola i en els seus fòrums d’Internet es publiquen articles i comentaris així, o pitjors, tots els dies, jo diria que en quantitats ingents– assenyalen que no falta tampoc a Espanya qui està disposat a importar el que ara s’assaja a l’Est, si és que arriba a triomfar. Ser lliure té un preu: el d’estar sempre vigilant per a defensar la pròpia llibertat. Que al cap i a la fi és, no ho oblidem, la de tots.

Nemo

Libertad sexual
1 de Julio de 2007 - 11:27:34 - Pío Moa

Una de las tiorras del gobierno, da lo mismo cual –forman una tropilla donde es difícil distinguir individualidades–, ha hecho una aportación teórica de primer orden, para que luego digan: la principal libertad es la libertad sexual. Cabe, sin embargo, la duda desde la propia óptica sociata: ¿no será más importante todavía la libertad económica, entendiendo por tal la libertad de saquear los fondos públicos, que, como ha analizado en profundidad otra de las tiorras, o quizá la misma, “no son de nadie”? ¿Qué se puede hacer sin la pasta, empezando por follar? Algún purista objetará que esta gente confunde libertad con corrupción, pero no hay por qué darle demasiadas vueltas. Todos sabemos lo que significa en su vocabulario “proceso de paz”, “lucha antiterrorista”, “alianza de civilizaciones”, “educación para la ciudadanía”, etc. Y, lógicamente, “libertades”. Basta con tenerlo en cuenta.

Obviamente, nadie se mete con las costumbres sexuales de las tiorras y los tiorros del gobierno y asimilados, se lo monten con tríos, cuartetos, animales o entre personas del mismo sexo, cobren o paguen por el asunto. Estas cosas siempre existieron y siempre existirán, y la represión contra ellas nunca ha surtido efectos decisivos. En realidad, a ver quién tira la primera piedra. Son cosas que pertenecen a la intimidad personal, y ahí debieran quedarse.

El problema surge cuando salen de la intimidad y pretenden dominar el espacio público. Cuando pretenden equiparar, incluso por ley, formas de sexualidad evidentemente taradas con las formas normales, más aún, exponiendo las primeras como ejemplo y motivo de orgullo, con amplio gasto de fondos públicos (¿ven la importancia de la “libertad económica”?). Y, peor todavía, cuando esas personas se empeñan en dictar las normas morales y “educar” a nuestros hijos según sus “libertades”.

No es este un tema menor, ni muchísimo menos. Pero a menudo la gente corriente, que ve estas grotescas manifestaciones y aportes teóricos como una ofensa intolerable, se queda paralizada ante la osadía y la desvergüenza de los putos y las putas, tan orgullosos de serlo y tan dueños de los medios de masas. Por eso es necesario un discurso claro y convincente de réplica, y las acciones correlativas, que frenen esta invasión de la basura.