En una escena de la melosa pel·lícula Crepuscle (Twilight, EUA, 2008), la protagonista, Bella, intenta que el guapo i misteriós Edward li explique per fi com va aconseguir salvar-la dies enrere de morir aixafada en un accident, ocasió en la qual el tal Edward va demostrar una velocitat i una força sobrehumanes. “M'agradaria escoltar les teues teories sobre això”, li respon el xic. “Doncs se m'han acudit”, diu Bella, “aranyes radioactives i kriptonita.” A la qual cosa Edward retruca: “Això són coses de superherois, veritat? I si resulta que jo no sóc l'heroi? I si sóc el dolent?”. Més endavant, un company de l'institut adverteix Bella que Edward la mira com si aquesta fóra “una cosa de menjar”. O una cosa de beure, per a ser més exactes...En l'experiència històrica de la humanitat, no falten els casos d'individus que, després d'haver sigut presos per superherois, a la fi van revelar la seua vertadera naturalesa de monstres assedegats de sang humana. Hitler, Stalin, Mao en són els exemples més destacats del segle passat: personatges que es van considerar a si mateixos i, gràcies a propaganda, van arribar a ser considerats per les masses com uns éssers excepcionals, elegits per a una missió transcendental de salvació del poble. Missió que els conferia no solament el dret, sinó també el deure ser absolutament implacables amb tot aquell en qui descobriren un enemic o un obstacle per a la realització del seu destí grandiós i redemptor. El resultat, ja se sap, en van ser milions i milions de vides trencades, destruïdes, segades sense sentit.
Hi ha qui distingeix ja en el nostre present neguitejat per la crisi –econòmica, ecològica, política…– els primers símptomes d'una societat disposada a creure de nou en líders providencials capaços d'obrar la regeneració del món. Això és, per descomptat, preocupant; encara que potser no és el pitjor de tot.
Una altra pel·lícula romàntica i vampírica com Crepuscle, però molt millor que aquesta, és la sueca Deixa'm entrar (Låt den rätte komma in, de 2008 també). En Deixa'm entrar, com en la realitat, el monstre veritablement temible no és pas el vampir, que al cap i a la fi mata per necessitat d'aliment, sinó aquells éssers humans que, per sentir-se superiors, no dubten a convertir els seus semblants en inferiors: en infrahumans. La crueltat amb la qual el xiquet protagonista del film és perseguit i humiliat per un grup de companys, la violència atroç que aquests li aboquen damunt quan intenta plantar-los cara i reivindicar la seua dignitat evoquen d’una manera escruixidora nombroses situacions que ens resulten, per desgràcia, massa familiars. I el fet que els torturadors no siguen més que uns xavals de barri accentua encara la inquietud que ens produeix la pel·lícula, ja que posa de manifest que aquesta violència, aquesta ànsia de sentir-se superhomes a costa de la humiliació i el sofriment dels altres, és una cosa molt més comuna entre els éssers humans que no ens agradaria creure.
La tendència a inferioritzar l'altre per a poder sentir-se superior a ell explica per què sovint a aquells individus o grups socials que, per la raó que siga, es troben en situació de desavantatge se'ls penja etiquetes degradants, i es justifica la violència en contra seua. És clar que hi ha moltes menes de violència: la del cap rapat que clava colps de peu a un xic mentre li diu cridant “marica de merda” és d'un tipus obvi i extrem, però hi ha també la violència subtil i institucionalitzada del dignatari eclesiàstic o del polític que, després de proclamar el seu respecte o, fins i tot, el seu afecte cap a les persones homosexuals, propugnen convertir-les en ciutadans de segona classe, siga negant tot reconeixement jurídic a les parelles que conformen, siga expulsant-les del recinte sacrosant del matrimoni per obligar-les a conformar-se amb les engrunes d'una figura legal segregada i amb menys drets.
I és que no solament els suposats superherois poden enganyar-nos: també darrere d'una aparença de grisa i banal respectabilitat s'amaga sovint la misèria, la vilesa humana.
Nemo
2 comentaris:
Tan sols t'amolle una llarga pregunta polèmica : Si les unions Homosexuals són un exemple de llibertat ( en vares parlar a l'article sobre la situació històrica de l'homosexualitat a la xina) i un desig humà perfectament sà tendeix (no que hi haja de tendir necessariament) al nomadisme...quin sentit té que dos homosexuals, dos/dues bisexuals o dues lesbianes contraguen matrimòni ?
Publica un comentari a l'entrada