Esperant els bàrbars

(Publicat en dosmanzanas.com el 3 de juny de 2009 -abans, per tant, de les eleccions europees. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

"Què esperem, congregats tots al fòrum? / És que avui arriben els bàrbars. / Per què el Senat no fa res / i els senadors es queden asseguts i no legislen? / Perquè avui arriben els bàrbars. / Quines lleis poden fer ja els senadors? / Quan arriben els bàrbars, ja les faran ells, les lleis.”

Aquests cèlebres versos del poeta grec i homosexual Konstantinos Kavafis reflecteixen de manera estremidora la sensació d'impotència d'una societat (suposadament) avançada que veu com s'acosta el seu final imminent. És clar que en la realitat històrica les coses solen ser diferents: allò més habitual és que els bàrbars siguen menys bruscos, que vagen instal·lant-se en el poder a poc a poc, la qual cosa fa el seu domini menys traumàtic per als dominats; d'altra banda, és important tenir en compte que els bàrbars no sempre arriben des de fora.

No venia de fora la barbàrie que, com vam veure fa poc, va destruir a l'època final de l'Imperi Romà i a la mateixa ciutat natal de Kavafis, Alexandria d'Egipte, la Biblioteca que atresorava el saber i la cultura de l'antiguitat, privant les generacions futures del coneixement d’aquests. Segurament aquella barbàrie havia sigut engendrada en les mateixes esferes del poder alexandrí i imperial: en aquella nova aliança entre el tron i l'altar, entre el poder civil i el dogma religiós, que marcaria el destí d'Occident durant molts segles. La pèrdua de la riquesa intel·lectual acumulada a la Biblioteca d'Alexandria i en altres institucions semblants d'altres parts de l'Imperi va ser part del preu que calgué pagar per aquesta aliança, junt amb moltes altres cessions de la civilització davant la nova barbàrie institucionalitzada: menys de segle i mig després de la data probable de la destrucció de la biblioteca alexandrina, l'emperador Justinià establia per primera vegada la pena de mort a la foguera per als qui ofengueren el déu cristià practicant l'homosexualitat: la sodomia.

En parlar de barbàrie que ve de dins i d’aliança entre el tron i l'altar em resulta difícil no pensar en la Itàlia contemporània. Un país amb una riquesa cultural realment extraordinària, que no obstant això s'ha posat dues vegades en menys de 100 anys en mans de terrossos grossers, reaccionaris i demagogs. El primer es feia dir il Duce, i després d'arribar al poder amb l'ajuda, entre d’altres forces, de l'Església Catòlica, va procedir a posar fi a dècades d'enfrontament entre el règim liberal del Regne d'Itàlia i aquesta església, amb la qual cosa segellà una nova aliança entre el tron i l'altar. Aliança que perduraria després de la caiguda del règim del Duce, gràcies a un partit, la Democràcia Cristiana, que va saber mantenir-se en el govern des del final de la Segona Guerra Mundial fins que va desaparèixer (o més aviat es va escindir) a mitjan dècada del 1990.

Més tard, el suport de l’Església Catòlica, gairebé totpoderosa a Itàlia, ha resultat fonamental perquè el segon terròs, conegut com il Cavaliere, superara obstacles tan greus per a la seua carrera política com ara les sospites de corrupció que se cernien sobre ell (alguna de les quals s’ha pogut provar recentment davant els tribunals) o l'enorme concentració de poder mediàtic a les seues mans, insòlita en un país democràtic i desenvolupat. De fet, Berlusconi, la política del qual esperona i explota l'homofòbia i la xenofòbia de bona part de la població italiana, gaudeix avui d'una popularitat ben poc habitual en els primers ministres del seu país, i ja es veu guanyador per golejada a les pròximes eleccions al Parlament Europeu, fins al punt d’aspirar a ser el líder que més escons aporte al grup que previsiblement tornarà a ser el majoritari de l'europarlament després del 7-J, el del Partit Popular Europeu.

Imagine que el 1922 devia resultar bastant fàcil per a les persones progressistes de l'Europa més desenvolupada despreocupar-se de l'ascens al poder de Mussolini a Roma amb el pensament que, al cap i a la fi, eren coses de la peculiar i retardada Itàlia. Qui els ho havia de dir, que 20 anys més tard gairebé tot Europa estaria en mans de règims feixistes? No obstant això, la combinació d'una crisi econòmica global i un creixent desprestigi del sistema polític que la dreta i l'esquerra extremes coincidien en aquell moment a denominar despectivament democràcia burgesa va fer possible aquest avanç irresistible de la ultradreta.

En l'Europa actual vivim de nou en plena crisi econòmica global, la més greu des d'aquella que els anys 30 del segle passat va aplanar el camí al feixisme. I tem que és ben possible que vaja acompanyada, també en aquesta ocasió, d'una crisi del sistema polític i dels valors sobre els quals es va fundar la nova Europa democràtica després de la derrota del feixisme a la Segona Guerra Mundial. Una dada que em sembla preocupant és que la participació de la ciutadania en les eleccions al Parlament Europeu no ha deixat de caure des que aquestes van començar a celebrar-se, l’any 1979. El 1999 la participació va caure per primera vegada per sota del 50%, i en les últimes eleccions celebrades, les del 2004, ni tan sols va arribar al 46%. I les previsions per a les eleccions d'enguany no pot dir-se que siguen molt optimistes.

Així, doncs, al contrari que en el poema de Kavafis, en l'Europa d'avui no són els senadors (els eurodiputats) els qui es queden quiets al seient sense fer res: el Parlament Europeu, com vam veure recentment, debat sobre assumptes que afecten de forma molt important a les nostres vides, aprova resolucions, legisla; de fet el seu poder s'ha anat incrementant al llarg dels anys. Els qui es queden a casa sense acudir a les urnes són un nombre de ciutadans cada vegada més gran. Alguns atribueixen aquest fenomen a un desinterès de la gent pel procés de construcció europea, la qual cosa ja em semblaria greu; però sospite que la realitat és encara pitjor: que aquesta fredor dels ciutadans davant la crida als col·legis electorals pot ser en molts casos una mostra d'indiferència cap a la democràcia representativa, els seus procediments i les seues institucions; i que si això s'expressa més en les eleccions europees que en altres comicis és perquè molts ciutadans estan convençuts que en aquesta mena d'eleccions no s’hi juguen gran cosa. Jo crec, però, que els qui pensen així s'equivoquen; encara que potser a algú el reconfortarà el pensament que quan arriben els bàrbars, ja decidiran ells per nosaltres.

Nemo