L'home que va homosexualitzar (i heterosexualitzar) el món

(Publicat en dosmanzanas.com el 14 de maig de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Una de les grans conquestes del moviment LGTB a Occident ha sigut crear i popularitzar un llenguatge nou que permetera dir i pensar la realitat d'una manera substancialment diferent de la que es va imposar durant els nombrosos segles de persecució i marginació de les persones que se sentien atretes sexualment i afectiva per altres del seu mateix sexe. I és que, per més que avui estiga de moda abominar de les etiquetes relacionades amb l'orientació afectivosexual, i presentar-les com un obstacle per a la plena llibertat de l'individu, no podem oblidar que això que alguns denominen etiquetes no són, al capdavall, sinó paraules: és a dir, llenguatge. I les paraules, i el llenguatge en general, ens serveixen als humans per a intentar fer intel·ligible la realitat representant-la d'una manera determinada, la qual cosa requereix classificar –o agrupar– tot allò que hi trobem, ja que és impossible tindre una paraula per a cada objecte, idea, acció, etc. individuals. D'aquesta necessitat que té el llenguatge de classificar naixen les etiquetes, les paraules. Així doncs, atés que el llenguatge és una de les característiques essencials de l’ésser humà, i el fonament de totes les seues societats i cultures, resulta obvi que les etiquetes han existit sempre –des que existeix el llenguatge humà– i que previsiblement continuaran existint en el futur –mentre existim els humans, és clar–. Això no vol dir, naturalment, que aquestes etiquetes hagen sigut o hagen de ser sempre les mateixes, ni que el significat n’haja sigut constant o haja de ser-ho en el futur.

En Occident, fa un segle i mig, no faltaven les etiquetes per a interpretar la diversitat sexual: per exemple, en la nostra llengua i en el cas dels hòmens, d'una banda hi havia els marcats amb paraules com sodomita, puto, bujarró, marieta, efeminat… i de l'altra, els hòmens decents i normals. És obvi que les aquestes etiquetes conduïen a l'estigmatització dels primers, anatemitzats per la religió, condemnats per la moral –o el que llavors passava per tal– i ridiculitzats en la imaginació popular. No pot estranyar-nos, per tant, que els qui per aquells anys van decidir –per primera vegada en la història– prendre la paraula en defensa d'aquest col·lectiu estigmatitzat consideraren necessari crear uns termes nous que feren possible presentar-lo sota una llum diferent. Així, com vam veure en l’entrada de la setmana passada, el jurista de Hannover Karl Heinrich Ulrichs va encunyar en la dècada del 1860, per designar aquells hòmens que desitjaven i estimaven altres hòmens, el terme Urning (uranista en català).

A la darreria d'aquella mateixa dècada, el 1869, i també a Alemanya, el periodista i escriptor hongarés –encara que nascut a Viena– Karl-Maria Kertbeny va escriure i va publicar anònimament una carta oberta al ministre de Justícia prussià en què propugnava la despenalització del que la llei llavors vigent a Prússia denominava fornicació contra natura. Kertbeny hi argumentava que “l'Estat no té dret a intervenir en res que tinga lloc entre dues persones majors de catorze anys que hi consenten lliurement i que no afecte l'àmbit públic ni els drets d'un tercer”, ja que altrament vulneraria els drets de l'home. Kertbeny també recordava en la seua carta un amic seu de joventut que s'havia suïcidat després d'haver sigut sotmés a xantatge a causa de la seua inclinació sexual cap a altres hòmens, i subratllava que la llei antisodomítica prussiana posava les coses fàcils als xantatgistes i podia provocar altres tragèdies com la del seu jove amic.

Les autoritats prussianes van ignorar els arguments de Kertbeny: no sols van mantindre les seues lleis com fins llavors, sinó que poc de temps després –el 1871–, la creació de l'Imperi Alemany, sota l'hegemonia de Prússia, els permetria estendre per tot el seu territori la penalització de la sexualitat contra natura. Aquell opuscle de 1869 no cauria, amb tot, definitivament en oblit, pel simple fet que Kertbeny hi havia fet servir públicament per primera vegada dues paraules que ell mateix havia inventat, homosexual i heterosexual.

En les darreres dècades s'ha denunciat ben sovint, des de posicions favorables als drets LGTB, la vinculació del terme homosexual a un context de medicalització i patologització del desig i l'amor entre persones del mateix sexe, o el que és el mateix, al discurs que ha volgut presentar l’homosexualitat com una tara o una pertorbació biològica o psicològica. Aquesta vinculació va existir realment, des que el 1886 el psiquiatre austroalemany Richard Von Krafft-Ebing adoptà la terminologia de Kertbeny en un llibre que arribaria a aconseguir una difusió i una influència molt grans, Psycopathia Sexualis (en el qual es considerava com perversió o patologia tota forma de desig sexual que no conduïra a la procreació, la qual cosa incloïa el desig homosexual: veiem, doncs, com el prejudici moral –el sexe només podia ser bo quan anava lligat a la reproducció– es disfressava a finals del segle XIX d'objectivitat científica). Em sembla important, tot i això, recordar que la paraula homosexual no va sorgir en aquest context patologitzador que legitimava i perpetuava la inferiorització social dels gais i les lesbianes, sinó, ben al contrari, en un dels primers textos publicats en defensa dels drets d'aquestes mateixes persones. I que en la difusió del mot hi van tindre també part significativa els qui, en les dècades següents, van prendre el relleu d'aquells pioners del moviment LGTB que van ser Ulrichs i Kertbeny.

A més, paga la pena d'assenyalar que el terme homosexual presenta molts avantatges. A partir d'aquesta paraula mot és possible crear-ne amb facilitat de noves (per derivació, composició o analogia), com ara homosexualitat (quin seria, en canvi, el substantiu abstracte derivat de gai?), homoerotisme, homosocialitat… o una de tan important per a la causa LGTB com és homofòbia. La gran flexibilitat semàntica que té aquest mot (literalment, homosexual només vol dir ‘del mateix sexe') ens permet al·ludir a través seu a un ampli conjunt de realitats: com assenyala Alberto Mira (Para entendernos), homosexual “inclou els hòmens i les dones (…), pot referir-se tant a pràctiques com a desitjos i (…) descriu una àmplia gamma de fenòmens externs en qualsevol època i en qualsevol cultura.” Però potser la major virtut de la paraula en qüestió la trobem en el paradigma lèxic en què s'integra: i és que homosexual s'oposa a heterosexual, sense que hi haja cap raó perquè cap d'aquests dos termes s’equipare necessàriament a allò normal o allò correcte.

Abans de Kertbeny, com hem apuntat més amunt, allò que avui denominem ‘heterosexual' només podia ser pensat i dit mitjançant la identificació excloent amb la normalitat i la moralitat; a partir de la seua aportació terminològica, l'amor i el desig entre persones de sexe distint podien ser considerats com una variant entre d’altres de la sexoafectivitat humana, desproveïda d'estatus superior o normatiu. Ser heterosexual no és el mateix que ser una persona normal i decent; ser homosexual, per tant, tampoc no implica ser un pervertit, ni un tarat: heus ací la revolució en la forma de concebre la diversitat sexual humana que va iniciar, en ple segle XIX, un autor hongarés gairebé desconegut. Encara que no aconseguira el seu objectiu de fer derogar la llei antihomosexual de Prússia, la seua carta del 1869 va suposar un pas fonamental per a –en paraules de Didier Eribon (Réflexions sur la question gay)– “arribar a pertorbar el cicle immemorial de la reproducció del prejudici social heteronormatiu”. Un concepte, aquest últim, per cert, que –com les idees relacionades d’heterosexisme, heterocentrisme, etc.– deriva també, òbviament, dels termes encunyats per Kertbeny.

Fixem-nos també, finalment, que en anglès la paraula gay s'oposa col·loquialment al terme straight: “Are you gay or straight?”. Ara bé, straight significa 'recte' o 'dret', així que pressuposa que qui no és straight està d'alguna manera 'tort', 'desviat'… En canvi nosaltres, tot i que hem pres de l’anglés el sentit d’‘home homosexual’ que té avui el mot gai en català/valencià, en comptes de straight diem, afortunadament, hetero. Gràcies, una vegada més, a Kertbeny.

Nemo