Freud i els bevedors

(Publicat en dosmanzanas.com el 30 d'abril de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

L’any 1905 Sigmund Freud escrivia això en el seu influent llibre Tres assajos sobre la teoria de la sexualitat: “Trobem la millor interpretació de la noció popular de pulsió sexual en la llegenda plena de poesia segons la qual l’ésser humà va ser dividit en dues meitats –l'home i la dona– que d’aleshores ençà tendeixen a unir-se per l'amor. Per aquesta raó, u se sorprén força de saber que hi ha hòmens per als quals l'objecte sexual no és la dona, sinó l'home, i que hi ha dones també per a les quals la dona representa l'objecte sexual. Els individus d’aquesta mena reben el nom d’homosexuals o, millor, d’invertits…” Per a explicar el sorprenent fet de l'existència de persones d'aquest últim tipus, Freud desenvolupava en el llibre esmentat una teoria segons la qual l'homosexualitat no era sinó el resultat de l'estancament accidental de l'individu en una fase immadura del seu desenvolupament psicosexual, que normalment hauria d'haver-lo portat a l'heterosexualitat i a la procreació.

És ben curiós que el punt de partida de Freud, aquella “llegenda plena de poesia” a la qual recorria com a imatge eloqüent de la naturalitat de la pulsió (hetero)sexual, tenia en realitat un significat molt diferent del que ell hi volgué donar. És obvi que la llegenda mencionada per Freud fa referència al cèlebre mite que Plató posa en boca del comediògraf Aristòfanes en un dels seus millors diàlegs, el conegut en la nostra llengua com El banquet (encara que el títol original grec, Sympósion, significa més aviat ‘la reunió de bevedors'). Segons aquest mite, en el principi “la natura humana no era la mateixa d’avui, sinó diferent”, perquè llavors “la forma de cada individu era totalment redona, amb l'esquena i els costats formant un cercle, quatre braços i quatre cames, dues cares iguals sobre un coll cilíndric que miraven en direccions oposades en un mateix cap, i per tant quatre orelles, dues parts sexuals i tota la resta tal com us podeu afigurar.” Aquesta humanitat primitiva es dividia en tres sexes, i no en dos com avui, segons quines foren les parts sexuals de cada individu: hi havia per tant hòmens, que tenien dos sexes masculins; dones, proveïdes de dos sexes femenins; i un tercer sexe, els andrògins, que posseïen un sexe de cada mena. Els éssers humans originaris, a causa de la seua configuració física, eren “tremendament forts i vigorosos, i es caracteritzaven per una enorme supèrbia, fins al punt d'arribar a conspirar contra els déus”. Els habitants de l'Olimp van decidir llavors castigar aquests éssers tan insolents partint-los per la meitat; així els van debilitar d’una manera tan cruel com efectiva.

“Per consegüent, cadascun de nosaltres és realment només una meitat d’ésser humà, ja que ha sigut partit en dos a partir d'un de sol, com es fa amb els llenguados: de manera que cadascú busca sempre l'altra meitat de si mateix. Així, tots els hòmens actuals que provenen de la partició d'un androgin són amants de les dones, i d'aquest tipus deriven per regla general els adúlters; i de la mateixa manera, les dones que provenen d'un androgin van boges pels hòmens, i són adúlteres també. En canvi, les dones d’avui que resulten de la partició d'una dona originària no senten cap inclinació pels hòmens, sinó que tendeixen cap a les dones, i d'aquest origen provenen les tríbades [lesbianes]. Finalment, aquells que resulten de la partició d'un home originari van darrere dels hòmens.”

A continuació Plató explica l'homosexualitat masculina en termes que corresponen al model pederàstic vigent en la societat grega antiga: així, ens continua dient el filòsof per boca d'Aristòfanes, els hòmens que, en derivar d'un ésser humà primitiu enterament masculí, se senten atrets per altres hòmens “mentres són jóvens, sent llesques d'home, estimen els hòmens i gaudeixen jaient amb hòmens i abraçant-se a ells. I aquests són els millors dels xicots, perquè són naturalment els més virils.” I segueix: “després, així que arriben a l'edat adulta, passen a estimar els xicots, i la seua natura no tendeix cap al matrimoni ni la procreació; si els costums no els obligaren a casar-se i tindre fills, serien feliços vivint uns amb altres, sense prendre muller.”

Així, doncs, veiem que Freud tergiversa i falsifica el mite d’El banquet per presentar l'atracció sexual entre l’home i la dona com la regla, i l'homosexualitat com una inversió d’aquesta regla, fenomen que més endavant explicarà com a producte d'un suposat estancament de certs individus en el seu procés de desenvolupament psicosexual: no cal dir que això no té res a veure amb la visió del món dels il·lustres bevedors atenesos de qui ens parla el text de Plató. Si bé és cert que amb la seua teoria Freud va alliberar els homosexuals de la càrrega de culpa amb què l'Església s'havia entossudit a esclafar-los durant segles, no ho és menys que només ho va fer al preu de confirmar els prejudicis corrents en la seua època que inferioritzaven els gais i les lesbianes, i fins i tot d’atorgar als aquests prejudicis una façana de modernitat i de suposada objectivitat científica. Dominique Fernandez (en Le Rapt de Ganymède) escriu que, en el model derivat de les teories freudianes, “l'homosexualitat no pot ser més que tolerada, a causa de la seua condició inferior, de la seua subordinació. No té cap altre dret que el de callar i passar desapercebuda. O, millor encara, el de buscar curació, ja que ha rebut –i això és un evident progrés sobre les antigues nocions de pecat o de depravació– l'estatus honorable de malaltia, de dèficit sexual i humà.”

Per què va actuar el pensador vienés d'aquesta manera? Segons Alberto Mira (Para entendernos), Freud havia pretés “trobar una teoria científica, basada en l'observació, del funcionament de la sexualitat humana”, però a l'hora de tractar la qüestió de l'homosexualitat “ens trobem davant d'un problema de creença personal que s'allunya dels pressupostos de partida: Freud pensava que l'exclusivitat de l'heterosexualitat genital reproductiva era una necessitat cultural. No fou una idea que aconseguira integrar amb rigor en les seues reflexions, sinó quelcom que sempre pareix afegir-se a aquestes; així, perd la força com a argument prescriptiu o com a enunciat teòric.” En altres paraules, el prejudici, omnipresent en el medi sociocultural de Freud, segons el qual l'acceptació de l'homosexualitat era incompatible amb la preservació de la societat civilitzada –com havia dit Bismarck a la darreria del segle XIX per a justificar les seues lleis repressives de la fornicació contra natura– va ser implícitament acceptat i compartit pel pare de la psiconàlisi, i el va portar a atribuir en les seues teories un estatus d'inferioritat a l'homosexualitat, estatus que justificava que la societat continuara relegant els gais i les lesbianes a una posició desigualitària, subalterna. “Un burgés de Viena, en la dècada del 1900, podia raonar de cap altra manera?”, es pregunta Dominique Fernandez abans d'assenyalar el paral·lelisme que hi ha entre el llenguatge freudià del desenvolupament psicològic normal de l'individu i la preocupació burgesa pel desenvolupament econòmic. “Freud no feia una altra cosa que aplicar a la vida privada de l'individu les lleis de l'expansió industrial. La consigna era la mateixa: produir, bé objectes de consum, bé fills.”

No podem saber si Freud podria o no haver raonat d'una altra manera, però el que és obvi és que la “llegenda plena de poesia” que citava en la seua obra de 1905 contenia un pensament molt diferent del seu. “Per la meua banda, parle de tots, tant dels hòmens com de les dones, quan dic que la nostra espècie podria ser feliç d'aquesta manera: portant l'amor al seu compliment i trobant cadascú la persona estimada que li siga pròpia, (…) la natura de la qual estiga d'acord amb les nostres aspiracions.” També això ho escrivia Plató en El banquet, i no hi ha dubte del que aquestes paraules expressen: que cadascú, per a ser feliç, ha de buscar una parella afectivosexual del sexe cap al qual se senta atret o atreta. Si Freud haguera sigut més honest intel·lectualment a l'hora de referir-se al mite platònic, escriu Dominique Fernandez, “el curs de la psicoanàlisi, i en tot cas el destí dels homosexuals, hauria canviat. L'homosexualitat no hauria sigut considerada com una aberració, una anomalia, un retard, una perversió. Plató li havia donat, d'entrada, un estatus mític. Existia, per dret diví, amb la mateixa consideració que l'heterosexualitat. Els esforços de Freud i els seus deixebles per explicar l'homosexualitat, per esbrinar-ne les causes, semblen inútils i risibles, després d'aquestes magnífiques pàgines d’El banquet.”

Nemo