Contra natura

(Publicat en dosmanzanas.com el 20 de maig de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

La idea que l'homosexuali- tat és contrària a la natura, o contra natura, és un dels prejudicis més arrelats a la part del món de tradició cristiana. La trobem ja en un dels textos atribuïts a qui per a molts estudiosos seria el veritable fundador del cristianisme, Pau de Tars: “[als pagans] Déu els ha deixat a mercé de vicis degradants, i així les seues dones han canviat l'ús natural del sexe per un ús contra natura; i igualment els hòmens, deixant la relació natural amb la dona, es consumeixen de passió els uns pels altres i cometen actes vergonyosos, hòmens amb hòmens.” (Carta als romans). Diversos autors cristians (entre els quals el molt influent Agustí d’Hipona, al segle IV) van reprendre aquesta idea al llarg de les centúries posteriors. Al segle XIII, amb la Cristiandat fanatitzada en el context de les croades, la idea de l'antinaturalitat del sexe homosexual es desenvolupa (per Tomàs d'Aquino, una altra estrella de la teologia, entre d’altres) i, junt amb la història bíblica de Sodoma i Gomorra, s'utilitza com a justificació d'una persecució brutal contra els sodomites. Durant segles, fins al mateix llindar del nostre temps, els homosexuals seran castigats en gran part de l'orbe cristià amb penes que arribaran fins a la mort a la forca o la foguera.

Al Sacre Imperi Romà Germànic, Carles V promulga el 1532 una llei, la Constitutio Criminalis Carolina, segons la qual la “impudícia contra natura” (“home amb home, dona amb dona”) ha de ser castigada, “segons el costum”, per la mort a la foguera dels culpables. A Prússia, a la darreria del segle XVIII, es publica un codi legal (l'Allgemeines Landrecht) que castiga la “sodomia i altres pecats contra natura similars” amb la presó (més el càstig corporal en començar i en acabar l'estada a la presó, més el desterrament per a tota la vida una vegada complida aquesta). El 1851 s'adopta, també a Prússia, un nou codi penal (Strafgesetzbuch) que estableix, en el paràgraf 143, que “La fornicació contra natura, realitzada entre persones del sexe masculí o entre persones i animals, es castigarà amb una pena de presó de sis mesos a quatre anys, a més de la suspensió temporal dels drets civils.” En aquest paràgraf 143 es basarà el paràgraf 175 del Codi penal de l'Imperi Alemany del 1871, que tindrà una redacció semblant; aquest paràgraf 175 serà reformat per Hitler, per a endurir-lo, el 1935, i la República Federal Alemanya el mantindrà intacte –en la versió nazi!– fins al 1969. Només el 1994 serà finalment derogada per complet aquesta disposició del Codi penal, emblema sinistre de l'homofòbia que tradicionalment ha dominat les societats occidentals.

Veiem, per tant, com l'aplicació de l'expressió contra natura a l'homosexualitat, lligada en els orígens del cristianisme a alguns textos doctrinals d’aquesta religió, s’arrela amb el pas dels segles en el llenguatge legal de l'Estat modern de tradició cristiana, com també en les consciències dels seus ciutadans. D'ací que els dos precursors alemanys del moviment d'alliberament LGTB al segle XIX, Karl Heinrich Ulrichs i Karl-Maria Kertbeny, sentiren la necessitat de desmuntar aquesta idea, argumentant que aquells qui tenien relacions sexuals amb persones del seu mateix sexe podien estar actuant, precisament, seguint la seua pròpia natura: no pas contra natura, doncs, sinó segons la seua natura.

En aquest intent de provar la naturalitat de la inclinació homosexual de certs individus –és a dir, el caràcter innat i immutable d’aquesta–, Ulrichs va anar bastant més enllà que Kertbeny. Per Ulrichs, l'explicació de l'enigmàtica paradoxa que l'amor entre persones del mateix sexe plantejava a la societat del seu temps es trobava en determinats processos que, segons ell, ocorrien durant la gestació d'una minoria d’éssers humans, processos que tenien com a resultat final que una ment femenina quedara continguda en un cos masculí (o viceversa, en el cas de les lesbianes). Kertbeny, encara que també defensava que l’homosexualitat (paraula que, com hem vist, va inventar ell mateix) era quelcom que a l'individu li venia donat des del seu mateix origen i que aquest no podia canviar, sospitava, això no obstant, que aquesta línia de pensament podria arribar a ser aprofitada per l'enemic (és a dir, pels qui s'oposaven a les reformes en favor de les persones homosexuals que ell, Kertbeny, propugnava). “Demostrar el caràcter innat de l'homosexualitat”, va escriure, “és una perillosa arma de doble tall. Per interessant que resulte aquest enigma de la natura des del punt de vista antropològic, a les lleis no els correspon ocupar-se de si aquesta inclinació és innata o no (…), de manera que no en trauríem res de provar-ne, més enllà de qualsevol dubte, el caràcter innat.” Per Kertbeny, allò essencial era que l'Estat no tenia dret a immiscir-se en la vida privada de les persones adultes, sempre que aquestes actuaren lliurement i no causaren perjudici a tercers ni a l’“àmbit públic”. Un altre aspecte que distingia la posició de Kertbeny de la del seu coetani Ulrichs era que pel primer no hi havia cap vincle natural necessari entre l'homosexualitat masculina i la feminitat o l'efeminament.

Els temors de Kertbeny respecte que la visió de l'homosexualitat com una inclinació congènita o, en tot cas, independent de la voluntat de l'individu poguera ser utilitzada en contra de les persones d’aquesta condició es van veure àmpliament verificats durant les dècades següents, quan des de la medecina, la psiquiatria o la psicologia es volgué presentar l'homosexualitat bé com una tara biològica, bé com una malaltia o pertorbació mental. El règim nazi utilitzaria aquestes teories per definir els homosexuals com uns éssers monstruosos i degenerats que constituïen un perill per al vigor de la raça ària, i se serviria del paràgraf 175 del Codi penal alemany per tancar-ne milers en camps de concentració, la qual cosa, per a la majoria, va significar la mort.

D'altra banda, Ulrichs, en pretendre explicar l'atracció eròtica cap a persones del mateix sexe definint a qui l'experimentava com una ment femenina en un cos d’home o viceversa, partia d'una premissa heteronormativa (que l'atracció sexual només pot donar-se entre un ésser masculí i un altre de femení) que el menaria inevitablement a una conclusió homofòbica: que l'home homosexual no és un home de veritat, ni la dona homosexual una vertadera dona. Era previsible que l'intent de fer intel·ligible i acceptable l'homosexualitat a una societat tan profundament i radicalment homòfoba com aquella en què Ulrichs havia de viure comportara l'assumpció de part dels prejudicis propis d'aquesta; en cas contrari, molt probablement Ulrichs i el seu missatge haurien resultat encara més radicalment aliens als seus contemporanis del que ja ho eren (i ho eren en extrem).

En bona lògica, però, per a desmuntar la idea que l'homosexualitat va contra natura n’hi hauria d’haver prou de sotmetre-la a un senzill examen racional. Com assenyala Alberto Mira (Para entendernos), “El problema és que la definició de ‘natura' tendeix a construir-se seguint pressupostos ideològics (…): primer es construeix un concepte de natura concret que serveix interessos ideològics i que després s'identifica amb un absolut moral”. En altres paraules, primer definim la idea de natura de tal manera que l'homosexualitat en quede exclosa, i a continuació proclamem que l'homosexualitat no forma part de la natura (així definida), ergo és antinatural; finalment, rematem la jugada considerant que allò que és –segons nosaltres– antinatural és també objectivament immoral.

D'altra banda, cal reconéixer que la idea d'Ulrichs i Kertbeny que l'orientació sexual (siga quina siga) és innata i immutable no es troba tan lluny del consens majoritari actual sobre la qüestió: així, l'Associació Psicològica Americana (APA) afirma que “en la majoria de les persones, l'orientació sexual es forma a una edat primerenca” i a la pregunta de si l'orientació sexual es tria, l'APA respon: “No, els éssers humans no poden triar ser homosexuals o heterosexuals. (…) Els psicòlegs no consideren l'orientació sexual com una elecció conscient que es puga canviar de manera voluntària.” Finalment, a la pregunta de si és possible canviar l'orientació sexual mitjançant teràpia, la resposta de l'APA és contundent: “No. (…) La realitat és que l'homosexualitat no és una malaltia. No requereix tractament i no es pot canviar.”

Tot això ens serveix per a afegir un nou argument a aquell que, al segle XIX, presentava Kertbeny: no és només que l'Estat no tinga dret a ficar el nas en la vida privada dels ciutadans, és que tampoc no està legitimat per a impedir o dificultar que cada individu –respectant, és clar, els drets dels altres– puga desenvolupar la seua pròpia personalitat en llibertat i plenitud. La qual cosa deslegitima de soca-rel tota forma de discriminació, exclusió o segregació legal contra les persones homosexuals, i exigeix que aquestes siguen tractades, en tots els aspectes, amb absoluta igualtat respecte a les heterosexuals.

Nemo