Signes dels temps

(Publicat en dosmanzanas.com el 6 de febrer de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Milions i milions d'espectadors del veïnatge universal van veure, en les dantesques imatges que els oferien en directe les televisions de tot el planeta, un horrible atemptat terrorista, el pitjor de tota la història. En canvi, alguns –quants?– hi degueren reconéixer el mateix que els responsables de la massacre: el puny de Déu colpejant i enderrocant l'orgullós símbol del més important imperi del nostre temps, les Torres Bessones de Babel. Més tard, l’imperi atacat respondria invocant per a si el favor diví (“God bless America”) i llançant-se de cap a una guerra contra el terror que el portaria a envair i ocupar un país que no hi havia tingut res a veure, en aquell atemptat; allí, en terres de l'antiga Mesopotàmia, continuen avui les tropes de l'imperi, cada dia més enfangades… però confiant encara en Déu. O si més no, això proclamen els seus bitllets de banc.

L'historiador britànic Eric Hobsbawm va definir, en la seua obra Age of Extremes, un període històric que va denominar “the short twentieth century” (el segle XX curt) i que comprendria des de l'esclat de la Primera Guerra Mundial el 1914 (en el marc del qual es va gestar la revolució bolxevic del 1917 a Rússia) fins a la caiguda de la Unió Soviètica el 1991. Poc després de l’11-S, un altre historiador i assagista del mateix país, Timothy Garton Ash, concloïa una columna amb les paraules següents: “Si la caiguda del Mur de Berlín va ser el vertader final del segle XX curt, hi ha bons arguments per a sostindre que la demolició del World Trade Center va ser el veritable començament del segle XXI. Benvinguts a un món nou i distint."

Passats uns anys, la meua impressió és que els arguments a favor de considerar l’11-S com l'esdeveniment inaugural del nostre segle són, si això és possible, més sòlids encara que el 2001. Ara bé: podem dir que entenem la naturalesa d'aquest període històric, d'aquest “món nou i distint” en el qual, ens agrade o no, ens ha tocat viure? Sabem reconéixer i interpretar els signes del nostre temps?

Fa exactament 75 anys i una setmana, el 30 de gener de 1933, Adolf Hitler va accedir –ajudat per polítics del centre catòlic i la dreta nacional i conservadora, i amb l'aval d'importants capitans de la indústria i les finances– a la Cancelleria del que encara llavors era, almenys formalment, una república democràtica liberal, encara que oficialment portara el nom de Reich Alemany. Menys d'un mes més tard, el Govern de Hitler llançava la primera campanya contra els homosexuals, i poc després, a l'abril, es van decretar també les primeres mesures antisemites, que vetaven els jueus l'exercici de la funció pública. En un món en què l'homosexualitat era encara generalment considerada com una malaltia, una tara o un vici abominable, no és estrany que els atacs nazis contra els invertits no provocaren gaires reaccions d'indignació; les lleis contra els jueus, en canvi, sí que van causar escàndol en les democràcies d'Occident, i no sols entre els sectors progressistes, sinó també en àmbits conservadors. Així, al maig de 1933 el bisbe anglicà de Ripon, una petita localitat de Yorkshire (al nord d'Anglaterra), va dirigir un missatge a una organització internacional antiracista en el qual expressava el seu suport a aquesta entitat en la seua lluita “contra l'antisemitisme, en ocasió de la lamentable situació que la nova forma de govern ha creat a Alemanya. Sembla quasi increïble que aquestes coses s’esdevinguen en el segle XX, i sobretot en un país com Alemanya.”

Aquesta última frase del bisbe anglicà tenia, sens dubte, molt poc d'original. Ha quedat constància escrita que la va fer servir el prelat, però amb tota probabilitat la mateixa idea degué estar present en aquell temps en milers de converses: “pareix mentida que puga ocórrer una cosa així en un país tan civilitzat com Alemanya, i en ple segle XX!” La veritat és que les lleis antisemites d'abril de 1933 van ser tan sols, com sabem avui, el tímid pròleg del que hauria de vindre després: les lleis de Nuremberg del 1935, que van prohibir els matrimonis entre persones àries i jueves i van suprimir la ciutadania –i amb aquesta, els drets civils– d'aquestes últimes; la Kristallnacht o nit dels vidres trencats del 1938, un pogrom gegantí en què els nazis van atacar i destruir arreu del Reich (que llavors incloïa ja Àustria) milers de cases, comerços i sinagogues jueus, i es van endur als camps de concentració uns 30.000 hòmens d'aquesta condició; i finalment, a partir del 1942, la solució final del problema jueu, com es denominà el programa d'extermini sistemàtic de tots els membres d’aquesta minoria que tenien la desgràcia de trobar-se a l'interior dels, en aquell moment, vastos dominis de Hitler. La derrota d'Alemanya en la Segona Guerra Mundial va impedir la conclusió de l’esmentat programa, però així i tot els nazis van aconseguir portar a terme l'assassinat de cinc o sis milions de persones, dels quals un o dos milions eren xiquets… I tot això, en la civilitzada Alemanya i en ple segle XX.

Naturalment, pot pensar-se que la frase del bisbe de Ripon (i, presumiblement, de tants altres) pretenia en realitat expressar, de forma una mica retòrica, la idea que les primeres polítiques antisemites del règim nacionalsocialista constituïen, per a la societat i la civilització d'Alemanya, un pas enrere, un retorn al passat (concretament, a l'època anterior a les revolucions liberals). Amb tot, no em sembla que hi puguem descartar un element literal, un component d'incredulitat i incomprensió genuïnes davant dels esdeveniments que es vivien en aquell moment a Europa. Avui dia, quan sabem com va seguir la història, som conscients que l'antisemitisme nazi constitueix un dels elements essencials per a interpretar el significat del segle XX, que és i serà –no exclusivament, però sí de forma molt destacada– el segle d'Auschwitz. El 1933, en canvi, pocs devien tenir una visió tan negativa i pessimista del seu propi temps per a preveure una cosa així: d'ací que tants es resistiren a creure que hi haguera lloc en aquest per a allò que, segons que els explicaven les notícies, s’esdevenia a Alemanya.

També avui, en trobar en els mitjans de comunicació notícies referents als avanços que els diferents integrismes religiosos fan en distintes parts del món, i a les conseqüències d'aquests sobre les vides de les gents, reaccionem sovint de la mateixa manera. A l’Iran, ens diuen, es penja adolescents per practicar l'homosexualitat, o se'ls fica dins un sac i se'ls llança per un penya-segat; al Marroc i al Senegal es tanca a la presó grups d'hòmens per haver dut a terme, suposadament, sengles bodes gais de caràcter purament simbòlic; als EUA, un dels més destacats candidats a la nominació republicana equipara els matrimonis d'homosexuals amb la poligàmia, la pedofília i el bestialisme, i promet que si arriba a la presidència del país promourà la reforma de la Constitució per fer que aquesta “s'ajuste als criteris de Déu” mitjançant l'exclusió de gais i lesbianes del matrimoni… Pareix mentida que aquestes coses succeïsquen en ple segle XXI!, exclamem davant d’aquestes tals notícies; així posem al dia –al segle– la frase del bisbe de Ripon.

La mateixa expressió s'ha pogut escoltar ben sovint últimament amb relació a assumptes del nostre propi país, i més en concret, amb les campanyes reaccionàries que hi ha dut a terme en aquesta legislatura la (ultra)dreta religiosa, política i mediàtica junt amb els seus diversos apèndixs socials. Sí: també ens costa de creure, segons que diem, que, en ple segle XXI, els bisbes munten actes de fe per a predicar l'apocalipsi de la “dissolució de la democràcia”, que segons ells arribarà per culpa dels drets que l'actual Govern ha reconegut als ciutadans (inclosos –vade retro– els homosexuals); o que mentrestant, l'emissora de ràdio episcopal pretenga curar els gais i les lesbianes ajudant-los a eixir de l'homosexualitat; o que el partit neoconservador/neoclerical anuncie, amb relació a la llei que actualment reconeix el dret al matrimoni de les parelles homosexuals, que la “millorarà” tancant aquestes parelles en un apartheid de nou encuny… I això, cenyint-nos tan sols a les qüestions LGTB.

Si el que volem dir amb aquest “pareix increïble” és que aquesta mena de coses no haurien de succeir en aquest temps (i en aquest país), llavors d'acord (encara que tampoc no haurien de succeir en altres temps o països, és clar). Però anem amb compte de no prendre'ns la frase en qüestió massa literalment, no fóra cas que se'ns enterbolira la consciència que, de fet, tot això ocorre ara mateix, en la nostra època, i no es tracta, ni de bon tros, de meres anècdotes aïllades. Altrament, correrem el risc de no assabentar-nos, de no voler-nos assabentar –com li passà a tanta gent en la dècada del 1930–, dels perills d'aquest temps que anomenem el segle XXI... i que potser no és, en el fons, ni tan nou ni tan diferent del nostre deplorable passat.

Nemo