Naufragi a la italiana (1)

(Publicat en dosmanzanas.com el 13 de febrer de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Finalment s’ha enfonsat a Itàlia el Govern de Romano Prodi, després de quasi dos anys d'existència summament difícil i fins i tot precària, determinada per una victòria massa ajustada en les eleccions del 2006. En el fet que aquella victòria fóra tan per la mínima hi va tindre prou a veure, segons que sembla, la reforma de la llei electoral que van aprovar el rival de Prodi, Silvio Berlusconi, i els aliats d'aquest tan sols quatre mesos abans dels comicis: una reforma que el seu mateix autor, el leghista Roberto Calderoli, va definir després d'aprovar-se com "una porcata" –és a dir, una putada o una porqueria– i que seguirà en vigor quan els italians tornen a acudir davant de les urnes a l'abril, en unes eleccions anticipades en les quals, segons les enquestes, és ben probable que Berlusconi recupere el poder. En tot cas, amb el Govern de centreesquerra (que, en realitat, comprenia tot l'arc parlamentari des de la dreta suposadament centrista fins a l'esquerra radical: més d'una desena de partits) anà també a pic la llei de parelles de fet –hetero o homosexuals– que aquest tenia en projecte, denominada DICO (acrònim de Diritti e doveri delle persone stabilmente conviventi, drets i deures de les persones en convivència estable). Tot i que, en veritat, el futur d’aquest projecte de llei hauria sigut molt incert en tot cas, després que fou apallissat per tota la dreta italiana, inclosa la que formava part del mateix Govern... i que, per cert, ha sigut també responsable de provocar la recent crisi que ha acabat per malmetre el vaixell de Prodi.

“És un atac a la institució familiar” i “un acte de laïcisme gratuït” que “mina les bases de la societat” en “relativitzar el matrimoni” i obrir, així, la porta a la legalització de la poligàmia, la pedofília o les unions incestuoses... Tots aquests arguments els hem hagut d’escoltar una vegada i una altra a Espanya en boca de la dreta eclesiàstica (la cúpula catòlica), política, mediàtica o associativa per a justificar la seua exigència que les parelles de gais o lesbianes siguen excloses del matrimoni. A Itàlia, en canvi, totes aquestes crítiques les han llançades els mateixos sectors en contra del tímid projecte de llei de parelles de fet elaborat pel Govern de Prodi. Amb això queden en evidència els qui al nostre país han pretés presentar la reforma del Codi civil del Govern de Zapatero que reconeix a les parelles homosexuals el dret al matrimoni com una mostra de radicalisme laic que hauria creat un conflicte innecessari amb els sectors catòlics defensors de la família tradicional (Mariano Rajoy a Iñaki Gabilondo, fa poc: “Quina necessitat hi ha de generar un conflicte d'aquestes característiques?”).

En realitat, resulta obvi que l'autèntic radicalisme està en el bàndol neoclerical i neoconservador, el d’aquells qui pretenen continuar ignorant la diversitat familiar que hi ha avui en la societat i imposar que l'Estat continue excloent i marginant els tradicionalment exclosos i marginats, és a dir, els gais i les lesbianes. La seua oposició al DICO a Itàlia, no menys virulenta del que hem vist a Espanya respecte a l'esmentada reforma del Codi civil, deixa ben clar que, atés que per a aquests sectors agrupats entorn de la jerarquia catòlica és inacceptable que els homosexuals puguem constituir matrimonis o crear famílies, ho és també qualsevol reconeixement legal o social d’aquestes realitats; per tímid i limitat que siga aquest reconeixement, sempre es veurà com un primer pas cap a una futura aprovació de l'abominat matrimoni gai, i fins i tot com una espècie de matrimoni (Berlusconi es va referir despectivament al DICO com “un matrimoni de sèrie B”) danyós ja en si mateix, ja que enterboleix la percepció del vertader matrimoni.

Tot això ens dóna pistes per a imaginar el que podria succeir a Espanya si el 9 de març pròxim naufragara també el projecte polític de José Luis Rodríguez Zapatero. La derogació, anunciada ja quasi sense embuts pel PP, de la reforma del Codi civil per a excloure les parelles gais i lesbianes del matrimoni i per a –en paraules del mateix Rajoy– “llevar-nos el dret a l'adopció” no seria probablement, a pesar de la seua inqüestionable gravetat, més que un primer pas en el camí de la imposició al nostre país de la visió del món neoclerical/neoconservadora. Els sectors defensors de la família tradicional considerarien aquesta derogació sens dubte com una victòria, però, per coherència amb el seu credo, no podrien donar-s’hi per satisfets: reforçats per aquest primer triomf, iniciarien immediatament una nova campanya a fi d'impedir que es creara per a les parelles LGTB cap institució de característiques semblants al matrimoni, ja que, segons els seus dogmàtics principis, qualsevol institució d'aquest tipus resultaria greument perjudicial per a l’autèntic matrimoni, l’autèntica família i la societat sencera. I pot resultar inversemblant que un govern del PP recorreguera de nou a l'argument que cal evitar conflictes innecessaris com a justificació per a rebaixar més i més, i/o posposar una vegada i una altra, qualsevol mesura que suposara un cert reconeixement legal de les parelles i famílies formades per gais i lesbianes? Al cap i a la fi, no és precisament això el que van fer els populars quan, no fa tant de temps, van tindre el Govern a les mans?

(Continuarà.)

Nemo