Antifísics i pseudolaics

(Publicat en dosmanzanas.com el 30 de gener de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Emmanuelle B., de 45 anys, ciutadana francesa, mestra d'escola, lesbiana, ha rebut fa uns dies l'empara del Tribunal Europeu de Drets Humans, organisme del Consell d'Europa amb seu a la ciutat alsaciana d'Estrasburg, en la seua sol·licitud d'adopció. L'administració francesa li havia estat denegant aquesta petició des del 1998, amb l'argument d'una suposada “absència de referents d'identificació” per al futur fill o filla; en altres paraules, el que s'al·legava era que a la casa d’Emmanuelle –que conviu des de fa quasi dues dècades amb una altra dona, de professió psicòloga, el nom de la qual no s'ha difós– no hi havia un home ni, per tant, ningú que hi exercira el rol de pare. El Tribunal Europeu (rectificant una decisió anterior, de l'any 2002, del mateix organisme en un cas semblant) ha sentenciat que, atés que la llei francesa permet adoptar a les persones solteres, i en conseqüència no exigeix a qui sol·licite l'adopció tindre parella de diferent sexe, usar l'argument de l’“absència de referents d'identificació” per excloure específicament les persones d'orientació homosexual de la possibilitat d'adoptar suposa donar a aquestes últimes “un tractament diferencial” injust. De manera que el Tribunal Europeu ha trobat a França culpable de discriminació en el cas d'Emmanuelle B., la qual cosa no sols és un magnífic resultat per a la demandant, sinó que constitueix una important victòria per als drets de les lesbianes i els gais en tot l'àmbit europeu.

Recorde haver llegit sent molt jove, en la introducció a una guia de viatge per Espanya publicada originàriament a França (i en francés) a mitjan dècada del 1970, o a finals d’aquesta, que la Ibèrica, més que no una península (presqu'île, literalment “quasi illa”) podia dir-se que era una “més que illa” (plus-qu'île) pel gran retard que tenia respecte al continent europeu. Avui, en canvi, és França la que, almenys en matèria de drets LGTB, s'ha quedat clarament per darrere dels seus veïns de la Unió Europea, a excepció del petit Luxemburg i d'una Itàlia llastada per l'enorme pes que hi continuen tenint l'Església catòlica i el Vaticà. Mentrestant, altres dos països veïns de França i sotmesos fins fa poc a una forta influència d'aquesta mateixa església, Bèlgica i Espanya, estan avui en l'avantguarda europea i mundial quant al reconeixement legal que per als seus drets han aconseguit allí (és a dir, ací) els gais i les lesbianes. Com pot canviar el món en 30 anys…

És possible entendre aquests canvis? No és França el país que a finals del segle XVIII va aprovar la Declaració dels drets de l'home i del ciutadà i va ser el primer a despenalitzar el sexe entre hòmens? El mateix que al maig de 1968 va marcar per a Europa l'hora de l'alliberament sexual? No és la República Francesa encara avui considerada com la campiona de la laïcitat? Com és possible, llavors, que França no se situe avui també en l'avantguarda dels avanços LGTB; més encara, que s'haja quedat en el que, en l'àmbit europeu occidental, és el grup de cua?

És obvi que per a donar resposta complida a aquesta última pregunta caldria realitzar una anàlisi en profunditat tant de la societat francesa com de la dels països veïns, incloent-hi l'evolució de totes aquestes al llarg de dècades o fins i tot de segles; i més obvi encara resulta que això excediria de bon tros les possibilitats d'aquesta columna, o fins i tot d'una sèrie de columnes. A més, donada l'extrema complexitat de les societats humanes, podem anticipar que les conclusions d’un tal estudi apuntarien a un entramat de factors les interaccions del qual seria difícil desentranyar, de manera que no podria assolir-se en cap cas una resposta clara i simple. Jo no pretenc, ni de bon tros, tindre aquesta resposta. Però sí que m'agradaria assenyalar el que sospite que pot ser un dels factors d'aquest hipotètic embolic de causes: em referisc al fenomen que podríem denominar laïcització superficial del discurs cristià; o potser seria més adequat parlar de pseudolaïcització.

El filòsof francés Michel Onfray explica (en el seu Traité d'athéologie, publicat també en català per Edicions de 1984 com a Tractat d'ateologia) que “la laïcització de la moral judeocristiana correspon molt sovint a la reescriptura immanent d'un discurs transcendent.” És a dir, en l'època contemporània es reescriu en termes suposadament laics, o no òbviament religiosos, els mateixos continguts heretats de segles de domini de l'Església sobre la societat: “conservació del fons, canvi de la forma”. “Amb un llenguatge racional [o pretesament tal] (…), la quinta essència de l'ètica judeocristiana persisteix”… i aconsegueix veure's reflectida fins i tot en “els manuals de moral de les escoles republicanes”, als quals poc pot objectar “el capellà de la població”.

Un exemple curiós i bastant primerenc de reescriptura pseudolaica del discurs religiós tradicional sobre l'homosexualitat ens l'ofereix Fançois Carlier, que va ser cap de la brigada de costums de la Prefectura de Policia de París entre els anys 1850 i 1870, i el 1887 va publicar un text en què arreplegava les seues observacions sobre el submón homosexual parisenc: una realitat que Carlier presenta, escriu Dominique Fernandez (en Le Rapt de Ganymède), a través de “una espessa capa d'estupidesa i de prejudicis” de la que no hem d'estranyar-nos, ja que per a Fernandez “el juí del Segon Imperi i de la jove Tercera República (…) sobre l'homosexualitat no podia ser un altre que aquest menyspreu idiota”. El cas és que, per a referir-se a les relacions homosexuals, Carlier no fa servir aquest terme, homosexuals, que en aquell temps era encara bastant nou –s'havia encunyat el 1869– i es trobava poc estés, sinó el d’“antiphysiques”: “antifísiques”. N’hi ha prou d’acudir a un diccionari etimològic per a descobrir que sota aquest inusual neologisme d'arrels gregues s'amaga en realitat la vellíssima i molt comuna idea, inoculada durant segles en la societat occidental pel discurs cristià, segons la qual l'homosexualitat és una cosa contra natura. Anti: contra; físic, de physikós: natural. És a dir, que en comptes de revisar, a la llum del pensament crític racional, els polsegosos prejuís medievals, el funcionari de policia es limita a donar-hi una aparença més presentable en el context de la república burgesa de finals del segle XIX, per mitjà de procediments tan simples com ara expressar-los en grec en comptes d’en llatí. Conservació del fons, canvi –decididament epidèrmic– de la forma.

Encara que amb major subtilesa que en el cas del tosc Carlier, aquesta mateixa actitud seua es reproduirà durant dècades en el discurs mèdic o psicològic dominant, que no pararà d'acumular condemnes morals implícites (o explícites) de l'homosexualitat i posposarà fins a les últimes dècades del segle XX la imprescindible crítica racional, fins a les últimes conseqüències, dels prejuís –heretats de la societat tradicional– en què aquelles condemnes trobaven fonament. Com assenyala Dominique Fernandez, “Els metges, successors dels capellans i els policies, dictaven sobre la condició homosexual sentències que, pel fet d'emanar d'una autoritat en aparença científica, trobaven una major audiència”. Cal admetre, per tant, que la “laïcització superficial” o “pseudolaïcització” no és, almenys pel que fa a l'homosexualitat, un fenomen exclusiu de la societat francesa.

El que ocorre és que a França l'ocàs del domini de la religió i l'Església sobre la societat va començar bastant abans que en altres països: en la mateixa època de la Revolució Francesa, que no sols va aspirar a aconseguir la total descristianització del país, sinó que va posar-la en marxa, de manera tremendament expeditiva. Després vindria la restauració parcial de l'Antic Règim, però per a certes coses ja no hi havia marxa enrere. Ara bé: aquesta major antiguitat del procés de secularització a França respecte als seus veïns també va suposar que les classes dominants tingueren allí més temps per a dur a terme la reescriptura pseudolaica de la moral tradicional, amb la qual cosa amortien l'impacte del procés secularitzador: així, Michel Onfray observa que “el capellà i el mestre de la Tercera República combaten l'un contra l'altre, però en el fons tots dos militen per un món semblant en l'essencial.” Un món en el qual, no cal ni dir-ho, no hi ha lloc per a sodomites o antifísics… Per una interessant paradoxa, resulta en canvi que en un país com Espanya, on el poder dels capellans a penes ha trobat cap oposició institucional en tota la seua història, quan per fi en les últimes dècades ha arribat l'onada secularitzadora, aquesta ha sigut tan potent que ha arrossegat darrere seu gran part dels prejudicis, inclosos molts dels homofòbics, que l'Església i la gent d'ordre havien aconseguit mantindre incòlumes fins llavors… i ha obert així un ampli espai per a la llibertat. Un espai major en tot cas, pel que podem veure en el terreny dels drets LGTB, del que hi ha encara en altres països del nostre entorn.

(No cantem victòria encara, però: una nova onada, aquesta vegada de signe neoclerical, amenaça d'agranar el nostre país… L’España martillo de herejes viu encara, i prepara el retorn.)

Nemo