Un xiquet catòlic?

(Publicat en dosmanzanas.com el 5 de setembre de 2007. Aquí puedes leer el texto en castellano.)


Una de les meues lectures estiuenques ha sigut un d'aquests –relativament escassos– bestsellers que us fan pensar que realment mereixen haver-se venut com xurros, i fins i tot us fan desitjar que els haja llegit com més gent, millor. Em referisc a The God Delusion (editat en castellà amb el títol d'El espejismo de Dios), l'últim llibre del científic i divulgador anglés Richard Dawkins (el seu nom m'imagine que deu sonar a molts com a autor del ja clàssic El gen egoista). Dawkins hi exposa, amb gran claredat i abundància d'informacions, les seues raons per a ser ateu i per a considerar la religió com un perill per al nostre món. I amb això ens estimula a pensar pel nostre compte, la qual cosa és, sens dubte, un dels principals mèrits de l'obra. Dawkins va escriure i va presentar també l'any passat per a la televisió britànica Channel 4 (la mateixa, per cert, que va crear el Queer as Folk originari) un documental sobre el mateix tema, i assegura que el va complaure l'anunci que aquesta televisió va publicar en la premsa els dies anteriors a l’emissió del programa: sota la frase –gairebé copiada de la cèlebre cançó de John Lennon– “Imagine a world without religion” podia veure's una fotografia del skyline de Nova York… amb la particularitat que les Torres Bessones hi ocupaven –com en l'impactant final de Munich, de Spielberg– el lloc que fou, fins fa sis anys, el seu.

Si esmente Dawkins en aquesta columna és perquè en el seu llibre dedica un capítol al perjudici que l'adoctrinament religiós pot causar als xiquets, especialment si a aquests no se'ls permet accedir de manera adequada a altres visions del món menys dogmàtiques, més racionals. A Dawkins li crida poderosament l'atenció que tots –progressistes i fins ateus inclosos– estiguem tan acostumats a llegir o escoltar expressions com ara “un xiquet catòlic” o “una xiqueta musulmana” que no hi trobem res de particular, fins i tot encara que es referisquen a criatures de molt poca edat. En canvi, observa Dawkins, si algú es referira a un xiquet de quatre anys com “un xiquet marxista” o “una xiqueta neoliberal”, tots ho trobaríem com a mínim grotesc, si no indignant per abusiu. Fins i tot les expressions “una xiqueta atea” o “un xiquet agnòstic” ens sonen molt molt rares: els ateus o agnòstics poden ser en tot cas, pensem, els pares. Exacte, ens vol dir Dawkins: i els catòlics o musulmans, també. Així doncs, hauríem de parlar, en tot cas, d’“un xiquet de pares catòlics” o d’“una xiqueta de pares musulmans”. Cosa que, si ens detenim un moment a pensar-hi, és ben diferent.

En la Roma antiga, el pater familias tenia al principi plens drets sobre els seus fills, podia decidir fins i tot sobre la seua vida o la seua mort sense que l'Estat li'n demanara comptes. Els seus fills eren llavors, ni més ni menys, objectes de la seua propietat. Amb l'avanç de la civilització, s'ha vist que els xiquets i els adolescents també són éssers humans i, per tant, també tenen els seus drets. Avui, una de les pitjors coses que poden fer uns pares als seus fills és limitar el seu horitzó intel·lectual i mental, imposant-los l'acatament als seus propis dogmes i prejudicis –els dels pares, o en tot cas aquells a què els pares se sotmeten– i impedint-los al mateix temps l'accés a altres formes més racionals i obertes d'entendre la realitat. D'això podem deduir que els grans perjudicats per les “objeccions de consciència” a l'assignatura Educació per a la Ciutadania que es promouen avui més o menys obertament des de la jerarquia catòlica i la dreta política i mediàtica espanyoles són, seran, els mateixos xics i xiques que –molt probablement sota la influència dels seus pares– s’hi facen “objectors” (i, posat cas que per a complaure els sectors més reaccionaris de la societat s'arribara a suprimir l'assignatura, com prometen els dirigents del PP, els perjudicats en seríem tots).

Als Estats Units d'Amèrica ocorre avui una cosa semblant: un nombre molt considerable de cristians fonamentalistes s'oposen que els seus fills aprenguen la ciència moderna, i intenten impedir-los l'accés al coneixement d'aquesta per tal que s'eduquen coneixent la Bíblia… i poca cosa més. Jo mateix vaig ser testimoni, al Planetari de Chicago, de com una mare –aparentment una senyora de classe mitjana molt normal– que assistia junt amb el seu fill de 10 o 12 anys a una projecció didàctica sobre la història de l'Univers li advertia en veu baixa (jo la vaig poder sentir perquè em va tocar seure al seu costat): “You know, this is not true, 'cause it's not in the Bible” (“Ja saps que això no és veritat, perquè no ix en la Bíblia”)… i el xiquet, subjugat, assentia en silenci. No se m'han oblidat aquelles paraules ni la sensació d'indignada perplexitat que em va deixar presenciar com una mare manipulava d'aquesta manera absurda i danyosa –i quasi amb total seguretat, no per primera vegada– la ment del seu propi fill.

Quan aquesta conducta pretén traslladar-se al sistema educatiu, per a impedir que els xiquets i els adolescents arriben a aprendre el que sobre el nostre món ha descobert la ciència contemporània (com ocorre als EUA) o bé (com ací) quins són els valors de la democràcia liberal, en els quals es fonamenta necessàriament el nostre sistema polític i la convivència de tots en pau i en llibertat que aquest permet, no constitueix això, en el segle XXI, una forma intolerable d'abús intel·lectual? L'Estat democràtic i liberal té no ja la potestat, sinó l'obligació de vetlar pels drets de tots: també pel de xiquets i adolescents a créixer intel·lectualment lliures, sense que ningú els lligue inseparablement a cap dogma ni cap prejudici.


Nemo