Entenc l'homofòbia com una expressió particular d'un mecanisme ideològic que podríem anomenar deshumanització de l'altre, i que consisteix a negar a una persona o a tot un col·lectiu la seua condició de éssers (plenament) humans.
Les formes menys virulentes, o els primers estadis, de la deshumanització corresponen al que podríem denominar inferiorització. El que s'afirma en aquest punt és que determinades persones, o grups de persones, són éssers intrínsecament inferiors a la resta. No s'afirma que no siguen humans, però se'ls presenta com a humans en certa manera incomplets, com a menys humans. Si aquestes persones es defineixen per motius de raça parlem de racisme, i es justifica la seua presumpta inferioritat congènita imputant-los falta d'intel·ligència, de creativitat, de disciplina, d'energia… Si es defineixen per motius de sexe, el terme és sexisme, i es parla d'un sexe inferior (el femení, en quasi tots els casos) atribuint-hi debilitat i covardia, falta d'intel·ligència i equilibri… Si les persones que es pretén inferioritzar es defineixen per motius d'orientació o diversitat sexual, el terme utilitzat habitualment és homofòbia (en el qual se sol incloure també la bifòbia o inferiorització dels bisexuals i la transfòbia, referent a les persones transsexuals), i llavors s'al·leguen justificacions de tres tipus: a) genètiques: els homosexuals són errors de la natura; b) psicològiques: els homosexuals són malalts o pertorbats mentals; i c) morals: els homosexuals són éssers immorals. No és gens estrany que el discurs homofòbic barrege justificacions dels tres tipus, encara que el resultat presente problemes de coherència lògica.
Un segon pas en el camí cap a la deshumanització de l'altre és presentar-lo no sols com a inferior sinó com un ésser immund i perillós per a la resta. Podem parlar llavors d’immundització de l'altre. Per exemple, els nazis insistien molt en la brutícia que atribuïen als jueus o als eslaus, i en el caràcter parasitari (respecte de la “comunitat ària”) que imputaven, sobretot, als primers. Els misògins també han insistit molt que les dones “s'embruten” de manera natural cada mes (per la regla) i els han atribuït sovint perfídia i malvolença congènites cap als hòmens. Quant als homosexuals, les seues relacions solen presentar-se com sòrdides i brutes, com marranades, barrejant els sentits literal i figurat; a més, seguint les tres línies d'inferiorització que comentàvem adés, se'ls sol imputar: a) ser individus “degenerats”, “abominacions de la natura”; b) ser capaços de “contagiar” la seua “malaltia” a altres, particularment els jóvens; i c) constituir una amenaça per a la moral que sosté la civilització, i per consegüent, per a la civilització mateixa.
Com es veu, no és difícil passar de la inferiorització a la immundització de l'altre: n’hi ha prou de deixar-se lliscar una mica pel pendent del mecanisme deshumanitzador. No obstant això, sembla que als practicants de la deshumanització de l'altre els sol espantar més portar el seu discurs a les últimes conseqüències en el tercer i definitiu estadi: la deshumanització completa o animalització. Aquesta sol ser més fàctica que teòrica, o en tot cas, poques vegades s'arriba a negar explícitament que els individus inferioritzats formen part de l'espècie humana. Amb tot, els nazis sí que ho van fer, respecte dels jueus. De comparar-los amb rates i altres paràsits i males bèsties (immundització) van passar a afirmar que els jueus eren literalment males bèsties paràsites, que no eren éssers humans. Fou així que el nazisme s’autoproporcionà la justificació que li calia per a poder començar l'extermini del poble jueu: es tractava, simplement, de posar fi a una plaga.
És molt més freqüent, en canvi, que simplement es tracte els inferioritzats com a bèsties, sense arribar a afirmar clarament que ho són, encara que tampoc és estrany que això s'insinue de diverses maneres. En aquesta animalització fàctica es basava l'esclavitud dels negres, que permetia tractar aquestes persones com si foren mers animals propietat dels seus amos. I no s'allunya molt d'aquest cas el tracte que reben les dones en determinades societats, on són considerades com a propietat dels seus pares o dels seus marits. Quant als homosexuals, llisca clarament cap a l'animalització qui compara l'homosexualitat amb el bestialisme, cosa que és freqüent en determinats cercles homòfobs (i cal recordar que a Espanya un conegut membre ultraconservador del Consell del Poder Judicial va incloure la dita analogia en el seu informe sobre el matrimoni homosexual). I no falta qui es creu legitimat per a matar els homosexuals per considerar-los com a meres bèsties brutes i danyoses: d'ací que cada dos dies es cometa al món un assassinat homofòbic.
Sembla doncs evident que els discursos que es basen en el mecanisme de la deshumanització de l'altre es troben entre els més perillosos, nocius i moralment repugnants que ha elaborat l'espècie humana. En les societats democràtiques d'Occident, els discursos racistes, que hi van ser molt corrents fins a la Segona Guerra Mundial, van començar a perdre prestigi després d'aquesta, quan es va veure que el racisme portava a aquell forat negre de la civilització que va ser Auschwitz. Així i tot, el racisme legalment institucionalitzat va perviure durant dècades als Estats Units o a Sud-àfrica. Però avui seria inimaginable que els discursos racistes que eren habituals en la primera meitat del segle passat trobaren l'aprovació i la complicitat que rebien llavors per part d'amplis sectors de la societat. També les dues guerres mundials van facilitar l'emancipació de la dona i van desprestigiar el discurs masclista i misogin. La reacció contra l'homofòbia, en canvi, ha sigut més tardana, per més que a Auschwitz també hi moriren homosexuals simplement pel fet de ser-ho. Fins al final dels anys 60 podem dir que els discursos homòfobs es trobaven encara en ple auge: per exemple, a Alemanya (tant a l'Est com a l'Oest) seguia en vigor la mateixa norma que havien usat els nazis per a tancar els homosexuals als camps d'extermini (el famós paràgraf 175), amb la qual cosa aquell país es va tacar amb la vergonya de tornar a empresonar, pels mateixos delictes pels quals havien sigut condemnats pel règim hitlerià, els mateixos gais supervivents dels camps de concentració. I fou només el 1990 que l'Organització Mundial de la Salut va decidir posar fi al seu suport a una de les justificacions principals que al·leguen els homòfobs, la consideració de l'homosexualitat com a malaltia mental. Va caldre esperar fins al 1994 perquè l'infame paràgraf 175 alemany quedara per fi totalment abolit.
La tasca que tenim avui al davant els qui defensem els drets humans de totes les persones, i en particular els dels homosexuals, és convéncer la societat que l'homofòbia mereix el mateix rebuig, la mateixa condemna, que reben avui en les nostres societats occidentals el racisme o el sexisme, perquè pertany al mateix tipus de discurs deshumanitzador i és perfectament equiparable a aquests. Per més que l'homofòbia la continuen practicant a Occident gents tingudes per respectables, com ara la jerarquia de l'Església Catòlica o certs partits dretans.
Nemo
