Torna l'acte de fe… per Nadal

(Publicat en dosmanzanas.com el 26 de desembre de 2007. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

El cardenal arquebisbe de Madrid, Antonio María Rouco Varela, ha convocat els catòlics de tot Espanya a un acte “per la família cristiana” que tindrà lloc el 30 de desembre pròxim. La notícia que en plenes festes nadalenques –celebració d'arrels cristianes i marcat caràcter familiar– un nombre considerable de catòlics es concentrarà a Madrid per cantar nadales i escoltar discursos previsibles (entre ells, el que el mateix Benet XVI els dirigirà en directe des de Roma) sobre “la família cristiana” no sembla que tinga, a primera vista, gaire de particular, i en la majoria de la població probablement suscitarà bé indiferència, bé simpatia, bé una barreja variable d'ambdues. Una altra cosa seria si, per exemple, el convocant de l'acte en qüestió fóra un imam en comptes d'un arquebisbe, el seu lema fóra “per la família islàmica” i la connexió en directe haguera d'establir-se amb La Meca o Teheran en lloc del Vaticà: en aquest cas, pareix probable que l'afinitat o el badall es veren substituïts, en molts ciutadans, per la inquietud; especialment si en els dies previs a l'acte, els promotors d’aquest es dedicaren a escalfar l'ambient declarant o suggerint a través dels mitjans que calia modificar les lleis espanyoles per tal que s'adequaren millor als preceptes de la xaria o llei musulmana… Però bé, atés que no és així i que en realitat es tracta d'un acte “per la família cristiana”, no pot haver-hi cap motiu per a la inquietud, veritat?

És clar que, si tenim en compte que la concentració es fa –segons que informa ABC– “en defensa del model cristià de família i de matrimoni”, i que les entitats i associacions catòliques que estan impulsant-la no s’estan gaire de deixar ben clar el caràcter excloent que per a ells té l’esmentat model, potser resultarà que, al capdavall, sí que hi ha raons per a preocupar-se. Fins i tot el president del Foro Español de la Familia, Benigno Blanco, ha arribat a declarar recentment, mentre promocionava l'acte del 30-D en la ràdio de la Conferència Episcopal, que el matrimoni es “va suprimir” a Espanya durant la present legislatura, en reconéixer l'Estat el dret de les parelles homosexuals a accedir-hi. Aquest argument respon evidentment al mateix tipus de lògica que serviria per a afirmar, per exemple, que el mer fet que negres o jueus puguen ser ciutadans espanyols anul·la i destrueix la ciutadania dels espanyols blancs i aris; així doncs, és obvi que el Sr. Blanco mereix, i hauria d'obtindre, la mateixa resposta indignada per part de la societat que rebria qui sostinguera una estupidesa com aquesta.

No menys aclaridora resulta la campanya que ha posat en marxa aquests dies l'associació Hazte Oír, adscrita al susdit Foro Español de la Familia, amb l'objectiu de pressionar el PP –o més aviat, de proporcionar-li un pretext– perquè aquest, posat cas que torne al govern d'ací a uns mesos, “recupere el matrimoni a Espanya” derogant la llei que, segons ells, “destrueix” aquesta institució (és a dir, la que hi dóna accés a les parelles homosexuals). Si aquests autoproclamats salvadors del matrimoni arribaren a aconseguir el que pretenen –i tem molt que això no és de cap manera impossible–, Espanya esdevindria el primer país d'Occident que experimentara una involució semblant en el nostre temps, en abolir, en pro de la xaria catòlica, una de les legislacions més avançades del món quant al reconeixement dels drets de la minoria LGTB.

Diguem-ho clar: la veritat és que la concentració del 30-D no es convoca per a ‘defensar' un model de família que en realitat no necessita que ningú isca a defensar-lo, ja que qui ho desitge gaudeix de plena llibertat per a adherir-s’hi, sense que això puga suposar-li ni tan sols la més mínima inconveniència –i sí, molt probablement, avantatges apreciables–. No: l'acte en qüestió es convoca per a intentar imposar aquest model de família a tota la població com l'únic vàlid i possible, l'únic digne de reconeixement i respecte per part de la societat i l'Estat. En aquest sentit, l'acte del 30 de desembre pròxim es revela com un esdeveniment fermament arrelat en la tradició, tan hispànica i catòlica, de l'acte (o auto) de fe.

Al cap i a la fi, tant en els vells actes de fe com en aquesta versió adaptada a l'estil del segle XXI, del que es tracta és d'exaltar la fe catòlica… a costa d'humiliar i esclafar els qui gosen tindre una altra manera de veure les coses o de viure la vida. A l’igual dels actes antics, el del 30-D es caracteritzarà per la presència –real o virtual– d'importants autoritats eclesiàstiques, per l'assistència massiva de públic devot, per un ambient festiu i per una posada en escena espectacular. És clar que no es llegiran, en aquest acte de fe modern, sentències a la foguera per a aquells que la ràdio episcopal assenyala hui sense gens de rubor com “els roïns”; coses de les mudances que han portat els temps, sense que la Santa Mare Església haja sigut capaç, a pesar dels seus considerables esforços, d'impedir-ho. Però el que sí que hi haurà en l'acte del 30-D seran versions actualitzades dels tradicionals sambenitos i capirotes per a humiliar els infidels, que en aquest segle pareix que som principalment els gais i les lesbianes; ja en una altra concentració semblant, la que es va celebrar el 18 de juny del 2005 sota el lema “La familia sí importa”, els capirotes i els sambenitos van prendre la forma de pancartes, samarretes i consignes corejades per la multitud, en les quals per exemple s'equiparava el matrimoni entre persones homosexuals a la zoofília o es comminava els “sarasas”, “invertits” i “maricons” a tornar a l'armari i tancar la porta per sempre.

Se seguisca o no en aquesta ocasió el lamentable precedent del 18-J, del que no crec que ens escapem en cap cas (perquè el mateix Rouco Varela, promotor principal de l'esdeveniment del 30-D, ho ha repetit aquests dies en la COPE) és d'haver de sentir una vegada més que les famílies que formem els ciutadans homosexuals no són vertaderes famílies, ni els nostres matrimonis són verdaders matrimonis, ni el nostre amor és autèntic amor; o que infligim, pel mer fet de voler que se'ns respecte com a qualsevol altre ciutadà, un dany gravíssim a la família i el matrimoni de veritat, i a través d'aquests, a la societat en conjunt. Després de posar així en evidència la seua caritat cristiana, supose que els congregats resaran perquè es pose fi d'una vegada a tanta desviació i tant d’esgarriament, i perquè Espanya torne prompte a la cleda d'on mai no hauria d'haver eixit. Perquè aquest és, en última instància, l'objectiu de tota la maniobra: fer-nos tornar a tots, homos o heteros, a la cleda. La qual, com tothom sap, és el lloc on els pastors tanquen les ovelles… pel seu bé, naturalment.

Nemo

Sí, sóc gai

(Publicat en dosmanzanas.com el 20 de desembre de 2007. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Un jove acaba d'arreglar-se, després de prendre una dutxa, al bany de sa casa mentre escolta música. En apagar-la, li arriben les paraules de la conversa que mantenen els seus pares en una habitació pròxima: “El meu fill no és un gai”, diu la mare, “ja n’estic farta, d'eixa moda de veure gais pertot arreu”. El jove se'n va llavors a la cuina, agafa un bloquet de paper per a notes i, abans d'eixir de casa, en deixa una apegada a la porta de la nevera: “Sí, sóc gai.”

L'escena, que pertany al capítol pilot de Lo que surja, és de les més comentades en els mitjans de les dues temporades que han eixit fins ara d’aquesta sèrie d'Internet (editada a més fa poc en DVD). I és també, al meu parer, l'escena més emblemàtica, la que millor representa aquesta iniciativa d'un grup de jóvens amics gais valencians, que han aconseguit col·locar en les pantalles d'ordinador de mig món una nota per recordar que “sí, som gais”. Que els homosexuals existim i –com aproximadament vol dir el títol d'una altra famosa sèrie homo, la nord-americana Queer as Folk– som tan normals, o tan estranys, com qualsevol.

El 1976, un altre jove valencià, de 17 anys i classe treballadora, va decidir també que havia arribat el moment de ser clar amb sa mare –son pare havia mort feia temps– i declarar-li la seua homosexualitat. La dona, incapaç de digerir una cosa com aquella, per a la qual ningú no l'havia preparada, anà a demanar consell a altres persones; en arribar la cosa a oïda d'una monja, aquesta va decidir delatar el xic a les autoritats. Ací va començar, per al jove Antoni Ruiz, un veritable malson. Encara que Franco feia mesos que estava sota terra i en la societat començava a bullir l'anhel de llibertat, l’any 1976 continuaven encara íntegrament vigents i operatius tant les lleis com l'aparell repressiu del franquisme. A les sis del matí la policia secreta va trucar a la porta de la casa que Antoni compartia amb sa mare, i s’endugué pres el xicot. Després de tres dies d'interrogatoris perquè delatara altres maricons, acompanyats de pallisses i fins i tot d'abusos sexuals, el van tancar durant un mes a la presó model de València i a la madrilenya de Carabanchel, i després durant dos mesos en una presó especial per a homosexuals passius de Badajoz (a Huelva n’hi havia una altra per a homosexuals actius). Complida la condemna, encara va haver de passar un any de desterrament lluny de València, i en intentar tornar a la seua vida anterior, es va trobar que en la seua antiga faena li tancaven la porta; tampoc no podia tornar a viure amb sa mare, ja que la creia culpable d'haver-lo delatat. Als 18 anys, la seua vida estava feta miquetes: la seua única culpa, ser homosexual i haver-se pensat que podia contar-ho, almenys, a la seua pròpia mare.

Els qui vam créixer uns anys després no vam haver d'enfrontar-nos ja a l'amenaça de les lleis antihomosexuals de la dictadura, abolides el 1979, però sí que vam ser plenament conscients del rebuig absolut que tot el que tinguera relació amb l'homosexualitat continuava suscitant en la nostra societat, en el nostre entorn. Ja en democràcia, els gais només apareixíem en els mitjans de comunicació i en la cultura popular com a subjectes estereotipats, objecte de ridícul i d'estigmatització; les lesbianes normalment ni tan sols no hi apareixien. Per a un adolescent homosexual, era extremadament difícil trobar algun referent gai o lèsbic amb el que identificar-se, de manera que el més habitual era que se sentira aïllat, sol i únic al món, que es preguntara per què li havia de passar allò just a ell o ella; no era infreqüent, fins i tot, que fera tot el que poguera per no acceptar-se, per ocultar o disfressar la veritat sobre la seua sexualitat fins i tot davant de si mateix. Encara que la presó era ja només virtual, sovint les reixes aconseguien ficar-se al cap dels jóvens homosexuals, que es convertien així, durant anys, en els seus propis carcellers.

Encara que les coses han anat canviant amb el temps –i l'existència i l'èxit d'una iniciativa com Lo que surja en són un testimoni ben interessant–, seria un error absurd confondre la situació actual amb la normalitat. És cert que hui hi ha, en la nostra societat, alguns referents homosexuals coneguts i reconeguts; però la concentració d’aquests en el món de la cultura i l'espectacle, refugi tradicional de gais i lesbianes, i l’escassetat que se’n percep en altres terrenys ens fan veure com de lluny estem encara d'aconseguir la vertadera normalitat, que necessàriament hauria de passar pel final, en tots els àmbits socials, del domini de l'homofòbia i l'heterosexisme. Per als adolescents de hui dia, continua resultant molt dur descobrir-se diferents no sols dels altres, sinó d’allò que tot el món –ells inclosos– espera o esperava d'ells; encara hui continuen fent falta grans dosis de valor i enteresa per a dir-se per primera vegada a u mateix –i no diguem als altres– “sí, sóc gai” o “sí, sóc lesbiana”.

Nemo

Lloc de la memòria

(Publicat en dosmanzanas.com el 12 de desembre de 2007. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Un restaurant xinés anomenat L'ànec de Pequín, i damunt huit pisos d’habitatges de classe mitjana i aspecte exterior mediocre: seria difícil imaginar un racó urbà més vulgar i anodí que aquest. I tanmateix, si la guia que el viatger sosté a les mans no l’enganya, aquest és el lloc: va ser en aquest punt del centre de Berlín on Adolf Hitler es va fer construir, a mitjan dècada dels 30 del segle passat, el seu palau, la seua Cancelleria, l'expressió arquitectònica del seu poder i del seu deliri. Ací mateix, un ampli pati amb columnes i grans estàtues de jóvens hòmens nus –personificació de l'Exèrcit i del Partit–, una enorme Sala dels Mosaics i una Galeria de Marbre la longitud de la qual duplicava a la de la Gran Galeria de Versalles conduïen el visitant al gegantí (400 m2, 10 m d'altura) i luxós despatx del Führer. Per davall d'aquestes impressionants sales i corredors discorrien els túnels de l'estret búnquer on Hitler havia de passar, acompanyat de part de la seua cort, els mesos finals de la Segona Guerra Mundial; va ser en un dels humits caus d’aquest búnquer on, després de fracassar en l'intent d’emportar-se amb ell el que quedava d'Alemanya i de la part d'Europa que encara controlava, el dictador finalment es va engegar un tret, amb les tropes soviètiques ja a escassos metres d'allí. De tot aquell complex, centre simbòlic del Reich que havia de durar mil anys, no queda avui pràcticament res: l'única cosa que s'ofereix a la contemplació del públic actual és el marbre que, procedent de les ruïnes de la Cancelleria, recobreix des de finals dels anys 40 l'interior de la veïna estació de metre de Mohrenstraße, i el color roig fosc del qual fa que les parets semblen permanentment tacades de sang coagulada.

A només unes desenes de metres d'aquest lloc el viatger es troba, de sobte, davant de la visió d'un extens descampat cobert per centenars i centenars de làpides o lloses grises, uniformes quant a l’aspecte general però no quant a l’alçada. Si des de fora allò li evoca un immens cementeri, una mar de tombes que s'alça i cau suaument com travessada per un onatge petrificat, en penetrar-hi pot veure que aquelles esteles de formigó fosc no porten inscrit cap nom: són anònimes. En algunes zones, a més, arriben a ser molt altes; llavors li pareix caminar pels carrerons d'un laberint paradoxal, que malgrat l'absència de murs perimetrals i de l'absoluta regularitat del traçat no deixa de provocar-li una vaga sensació de desconcert, de desfici i d'angoixa. Aquest lloc estrany és el destinat a recordar les víctimes d'un crim tan atroç i desmesurat com absurd: l'extermini dels jueus d'Europa a les mans d'un Estat altament sofisticat, modern i civilitzat.

A l'altre costat del carrer (l'Ebertstraße) que des d'ací condueix a la pròxima Porta de Brandenburg, i al llarg del qual es va alçar durant dècades el mur, tristament cèlebre, que partia per la meitat no sols la ciutat, sinó també Europa i el món, hi ha el gran parc del centre de Berlín, el Tiergarten. A la banda d’aquest que es troba més pròxima al Memorial als Jueus Assassinats d'Europa podrà visitar-se prompte, entre els arbres d'aquest veritable bosc urbà, el Memorial als Homosexuals Perseguits sota el Nacionalsocialisme. El projecte d'aquest monument (que la Federació de Gais i Lesbianes d'Alemanya denomina Gedenkort, literalment “lloc de la memòria”) el presenta com una estela semblant a les del Memorial als Jueus, de formigó gris com aquestes, encara que amb una xicoteta obertura quadrangular en un cantó, a través de la qual qui s'acoste podrà contemplar una breu filmació, en blanc i negre, que serà projectada una vegada i una altra a l’interior del monument. Al principi, aquesta havia de mostrar dos xics besant-se interminablement a la boca (en l'entrada que hi ha baix d'aquesta, "Holocaust/s (i 4)", en podeu veure un fotograma); tanmateix, les mateixes persones i associacions que havien fet campanya a favor de la construcció del Memorial es van mostrar insatisfetes amb aquest aspecte concret del projecte triat. Argüien que, si aquest no es reformava, les lesbianes se’n sentirien excloses, la qual cosa aniria en contra de la mateixa raó de ser del monument.

En defensa del manteniment sense cap canvi del projecte original s'adduí llavors que les lesbianes no havien patit la persecució nazi de la mateixa manera que els hòmens gais, ja que –al contrari que en el cas d'aquests– no hi havia hagut durant el Tercer Reich lleis que penalitzaren específicament el sexe entre dones, ni s'havia arrestat i tancat les dones lesbianes pel sol fet de ser-ho. Els nazis, en obrar així, es van limitar a continuar la tradició prussiana, recollida després en la versió original (del 1871) del paràgraf 175 del Codi penal alemany, de no penalitzar més que l'homosexualitat masculina. Això pot sorprendre'ns, però hem de tindre en compte que per a la mentalitat masclista i patriarcal –característica tant de les societats tradicionals de l'Occident cristià com del règim nazi– la voluntat, i per tant les inclinacions, de l’anomenat sexe feble simplement no comptaven: les dones eren vistes com a mers objectes al servei de la voluntat i el desig masculins. Del que calia assegurar-se, per tant, era que aquests últims no es torceren: com que les dones tenien molt poques possibilitats d'escapar del paper que els adjudicava el sistema, n’hi havia prou de tindre la certesa que els hòmens complien el seu, orientant la seua fogositat sexual cap a la mena de relacions que eren susceptibles de donar lloc a la reproducció de l'espècie i la perpetuació de la sang: és a dir, de les famílies, dels llinatges, de la raça...

L'altra part va argumentar, no obstant això, que els nazis sí que havien tancat, prohibit i destruït els llocs de trobada, les associacions i les publicacions de caràcter lèsbic, i amb això havien reduït les dones homosexuals a la invisibilitat, l'aïllament i la impotència. No pareixia acceptable, per tant, que en el mateix Memorial als Homosexuals Perseguits sota el Nacionalsocialisme es reproduïra aquesta mateixa invisibilitat que els nazis havien imposat a les dones lesbianes. Especialment quan, segons el mandat del Bundestag del 2003, aquest monument, a més d'honrar a les víctimes perseguides i assassinades i de mantindre viu el record de la injustícia que es va cometre amb elles, havia de servir també com una advertència permanent per al futur: com una exhortació contra la intolerància, l'hostilitat i l'exclusió de què han sigut i són objecte els gais i les lesbianes arreu del planeta. Per tot això, podem celebrar que l’estiu passat s'aconseguira finalment un acord perquè en el Memorial s'alternaren, cada dos anys, les imatges d'hòmens i dones homosexuals. D'aquesta manera el monument de Berlín serà, quan s'inaugure, un lloc no sols per a la memòria, sinó també per a la visibilitat, la llibertat i la igualtat que encara hem d'esforçar-nos a continuar construint en les nostres societats.


Nemo

Holocaust/s (i 4)

(Publicat en dosmanzanas.com el 5 de desembre de 2007. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Calgué esperar quasi 60 anys, després de la derrota i l'apoca-líptic final del Tercer Reich, perquè el 2002 el parlament alemany es decidira per fi a fer justícia democràtica a les víctimes homosexuals de la Justícia nacionalsocialista, oferint-los com a reparació moral l'anul·lació de les condemnes per impudícia entre hòmens corresponents al període nazi. No es va fer el mateix, però, amb les condemnes imposades després del 1945 en aplicació de la mateixa norma (és a dir, la versió revisada del tristament famós paràgraf 175 del Codi penal) que deu anys abans havia promulgat el règim de Hitler, i que va continuar en vigor a la República Federal Alemanya, sense patir ni el més mínim canvi, fins al 1969. Per aquest motiu, les organitzacions LGTB d'Alemanya, fins i tot reconeixent l'important avanç que suposava allò aprovat el 2002, van criticar durament –i amb raó– el caràcter incomplet d’aquest acord. Ara, cal dir també que dos anys abans el parlament alemany havia almenys demanat perdó “pel dany infligit als ciutadans homosexuals fins al 1969 en la seua dignitat humana i la seua qualitat de vida”... Bé, això és millor que no res, es pot pensar; i cal recordar que no res era, al cap i a la fi, tot el reconeixement públic que les víctimes homosexuals del nazisme i les seues lleis havien estat rebent durant dècades.

El Parlament Europeu, d’altra banda, va aprovar fa prop de tres anys una resolució que incloïa el paràgraf següent: “el 27 de gener del 2005, el seixanté aniversari de l'alliberament del camp d'extermini de l'Alemanya nazi d’Auschwitz-Birkenau, on van ser assassinats un milió i mig en total de jueus, persones d'ètnia romaní, polonesos, russos i presoners d'altres nacionalitats, i homosexuals, constitueix no sols una gran ocasió perquè els ciutadans europeus recorden i condemnen l'enorme horror i la tragèdia de l'Holocaust, sinó també per a fer front al preocupant augment de l'antisemitisme, especialment els incidents antisemites a Europa, i per a aprendre una vegada més la lliçó més general dels perills que deriven de la persecució de les persones per motius de raça, origen ètnic, religió, categoria social, conviccions polítiques o orientació sexual”.

Després d'un silenci tan llarg com ignominiós per part de les democràcies d'Occident, aquest reconeixement pel Parlament Europeu que també els homosexuals van ser, pel sol fet de ser-ho, víctimes de l'odi i la persecució oficials durant el nazisme és sens dubte important; no és, amb tot, suficient. I per què no ho és? Doncs perquè en la mateixa resolució del 2005, l'europarlament expressa de manera explícita la seua preocupació per la pervivència, i fins i tot l'augment, de l'odi racial i religiós, l'antisemitisme i la xenofòbia a Europa, i insta les institucions de la UE i els governs i partits dels estats membres d’aquesta a condemnar les doctrines esmentades; però no es refereix en cap moment a la pervivència i l'augment al nostre continent de l'homofòbia, ni demana que aquesta siga condemnada. De fet, la paraula homofòbia ni tan sols no apareix en la resolució. Aquest oblit de l'homofòbia és particularment difícil de justificar davant del fet evident que, mentre que el discurs obertament racista o antisemita ha anat perdent, del final de la Segona Guerra Mundial ençà, l'elevada acceptació de què gaudia anteriorment en les societats occidentals, i avui hi té un caràcter relativament marginal, el discurs que inferioritza els homosexuals i propugna que siguen discriminats (això és, el discurs homofòbic) continua disposant en els nostres dies, ben al contrari, de suports socials molt influents i poderosos: en les principals esglésies cristianes i en altres religions, i també en els partits, els mitjans de comunicació i les diverses organitzacions que mostren afinitat amb la visió del món d’aquestes.

És vertaderament desolador pensar que va caldre l'experiència de l'horror nazi i de l'Holocaust perquè unes doctrines basades tan sols en l'odi i els prejudicis cap a determinats grups d’éssers humans, i mancades de tot fonament racional, quedaren per fi desacreditades a Occident; hem d'alegrar-nos, tanmateix, d'aquest descrèdit actual, tan merescut, del racisme i l'antisemitisme, i lluitar perquè ningú no aconseguisca posar-los de nou una màscara de falsa respectabilitat. Però d'altra banda, em sembla que resulta raonable deduir, del que acabem d’esmentar, que hi ha relació entre l'ocultació durant dècades de la brutal persecució de les persones homosexuals pel règim nazi i el fet que les posicions homofòbiques, a diferència d'aquelles altres doctrines d'odi, continuen sent considerades avui en la nostra societat com respectables, acceptables i defensables i tot. És sabut que aprendre les lliçons de la història és fonamental per a no haver de repetir-la: així, doncs, Europa i el món occidental han d'obrir-se avui a una reflexió sobre el passat que abrace des de les persecucions contra els homosexuals de centúries remotes fins a les del darrer segle, i que no ignore tampoc l'homofòbia que ha caracteritzat el passat recent de les nostres democràcies.

En les nostres societats del segle XXI, la minoria LGTB es fa més i més visible, i no hi ha dubte que amb això guanya àmpliament en llibertat i en dignitat. Ara bé, el fet de ser més visibles, de donar per fi la cara, també ens exposa més als atacs dels homòfobs. I és que la llibertat i la dignitat tenen un preu, que és el d'haver d'estar sempre vigilants per a defensar-les. Per aquesta raó, l'existència en les nostres societats d'importants sectors encabotats a promoure el rebuig social i la discriminació cap a gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals hauria de constituir un motiu ben seriós d'inquietud i de preocupació. No sols per al col·lectiu LGTB; per a totes aquelles persones que no estiguen disposades a permetre que els malsons del nostre passat esdevinguen demà l'argument, també, del nostre futur.

Nemo

Holocaust/s (3)

(Publicat en dosmanzanas.com el 28 de novembre de 2007. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

La Nollendorfplatz de Berlín és el centre de la zona gai i lèsbica més important de la capital alemanya, i la més tradicional també, puix que a principis del segle passat ja s’hi concentraven els llocs de trobada per a homosexuals. Des de l’any 1989 es pot veure en aquesta plaça, sobre el mur exterior de l'estació de metro, un modest memorial: a l'interior d'un triangle de pedra rosada llegim la inscripció “A les víctimes homosexuals del nacionalsocialisme”; i damunt d'aquesta frase, en grans majúscules, només dues paraules: “Totgeschlagen-Totgeschwiegen”. Això és: assassinats i silenciats. Assassinats pels nazis, silenciats després per la societat que van construir els qui els van derrotar. Dues vegades morts, per tant.

En l'Europa de l'última postguerra, a mesura que s'anava prenent consciència de les dimensions i l'horror dels crims nazis, les víctimes de tanta barbàrie rebien un reconeixement més i més gran per part de la societat. No totes, però: aquells hòmens que el règim de Hitler havia arrestat a causa de la seua homosexualitat i enviat a uns camps de concentració on a la majoria els esperava la mort van ser privats, en acabar la guerra, de tot reconeixement com a víctimes del nazisme. Atés que les potències aliades vencedores i les noves autoritats alemanyes havien tornat a tancar (en presons ordinàries, aquesta vegada) els supervivents d’aquest col·lectiu i mantingut plenament en vigor (fins al 1969) la norma promulgada pel Tercer Reich per a la persecució dels homosexuals, admetre que aquestes persones havien sigut víctimes del nazisme podria haver portat massa ciutadans a la conclusió que, en aquest cas, ho eren també dels nous poders. De manera que l'experiència dels presos per homosexualitat als camps de concentració del règim nazi va ser un tema tabú durant dècades, fins i tot per als primers historiadors i pensadors que es van ocupar de l'Holocaust i els crims de l'era nacionalsocialista.

Calgué esperar fins als anys 70 i 80, després de Stonewall i la despenalització de l'homosexualitat a Alemanya i en altres països occidentals, perquè començara a trencar-se per fi aquest silenci ominós. El 1972 es va publicar Die Männer mit dem rosa Winkel (Els hòmens del triangle rosa), un llibre en què Heinz Heger, pseudònim del vienès Josef Kohout, narra les seues experiències com a presoner per homosexualitat –el triangle rosa era la marca amb què els nazis identificaven aquest grup de presos– en diversos camps de concentració. Després vindrien els testimonis d'altres hòmens del triangle rosa, com el francès (alsacià) Pierre Seel, que va decidir fer pública la seua història el 1982, quan la seua indignació per unes declaracions a la premsa del bisbe catòlic d'Estrasburg va poder més que la vergonya i la por que l’havien mantingut callat durant dècades. El prelat, en ocasió d'una reunió de la ILGA a la seua ciutat, havia manifestat: “Respecte els homosexuals com respecte els malalts. Però si pretenen transformar la seua malaltia en salut, no hi estic d'acord”.

Conscient de la ideologia homofòbica que s'amaga darrere d'aquesta mena de respecte, Seel sent que ha de parlar, que ha de contar la seua història… i finalment ho fa, enviant una carta als seus familiars i als mitjans de comunicació. La seua família –el 1950, incapaç de resistir més temps a les pressions socials i familiars, s'havia casat amb una dona, i tenia tres fills amb ella, encara que el seu matrimoni no anava bé– reacciona malament, el rebutja; però Seel aconsegueix que la societat l’escolte. Més tard, el 1994, recollirà el seu testimoni en un llibre, sota el títol de Moi, Pierre Seel, deporté homosexuel.

Tant la narració de Heger com la de l'alsacià contenen en abundància episodis esgarrifosos que mostren els extrems de ferotgia a què van arribar els nazis amb els reus d'homosexualitat. Pierre Seel va haver de presenciar fins i tot, estant pres al camp de concentració de Schirmeck, l'execució pública d'aquell a qui es refereix en el seu llibre com “el meu tendre amic de 18 anys”, un jove anomenat Jo que havia conegut abans de la guerra en el submón gai de la seua ciutat, i que esperava que haguera pogut escapar de la persecució nazi. En realitat, Jo estava internat, sense que Seel ho sabera, al mateix camp que ell. Un dia, els altaveus van convocar tots els presoners a formar al lloc de reunió; uns SS van portar Jo fins allí –fou llavors que Seel va veure i reconéixer el seu infortunat amic– i, mentre els altaveus del camp feien sonar música clàssica, el van despullar, el van cegar tapant-li el cap amb un poal de metall i tot seguit li van tirar damunt els seus gossos guardians, que allí mateix, davant els ulls de tothom, van matar-lo i devorar-lo; Seel recorda bé com el poal metàl·lic amplificava horriblement els crits de la víctima. Aquest encrueliment amb els invertits, compartit fins i tot per alguns dels qui estaven presos per altres causes, explica que el percentatge de supervivents dels camps de concentació fóra particularment baix entre aquells qui portaven un tros de tela rosa cosit a l’uniforme.

Basada en el llibre de Heger, l’any 1979 s'estrenaria a Londres l'obra teatral Bent, de l'autor gai i jueu Martin Sherman, que el 1997 seria portada al cinema; Bent va suposar un fita en la divulgació de la història de la persecució dels gais per part del règim nazi, en fer-la arribar a un públic que fins aquell moment a males penes tenia notícies que aquesta haguera tingut lloc. Més recentment, l'any 2000, el documental nord-americà Paragraph 175 va relatar al món els testimonis d'algunes de les víctimes homosexuals del nazisme –Pierre Seel entre elles– que en aquell moment encara vivien. Tots aquests testimonis, i la repercussió social que van aconseguir, van impulsar també la investigació històrica sobre la persecució dels homosexuals durant el Tercer Reich, especialment a partir de finals de la dècada dels 80.

El 1984 es va col·locar, a l'antic camp de concentració de Mauthausen, una placa molt semblant a la de la Nollendorfplatz berlinesa, i en els anys següents se’n col·locarien altres de semblants als camps de Dachau i Neuengamme. A Amsterdam, molt prop de la Casa Museu d'Anne Frank, es va inaugurar el 1987 el Homomonument, un memorial en honor de tots els gais i les lesbianes perseguits per causa de la seua sexualitat, la forma i concepció del qual s'inspiren en el motiu del triangle rosa. Més tard s'erigirien monuments semblants en altres ciutats del món (com ara Bolonya, Sidney o San Francisco); també està previst que s'inaugure pròximament a Berlín, enfront de l'impressionant Memorial als Jueus Assassinats d'Europa (i per tant, no gaire lluny del lloc on hi hagué el centre del poder nazi, la Cancelleria de Hitler), un Memorial als Homosexuals Perseguits sota el Nacionalsocialisme.

Josef Kohout (Heinz Heger) va morir a Viena el 1994, i entre les seues coses es va trobar llavors el triangle rosa que havia portat al seu uniforme de presoner dels nazis; en l'actualitat, aquest es conserva al Museu Memorial de l'Holocaust de Washington, EUA. Pierre Seel va morir el 2005 a Tolosa de Llenguadoc, ciutat on va passar els 12 últims anys de la seua vida junt amb la seua parella de llavors, un home. Uns anys abans, quan li van preguntar si l'horror i la barbàrie dels camps nazis podien arribar a reproduir-se algun dia, Seel va respondre això: “Crec que sí. La maldat encara segueix viva. Per als homosexuals, la societat és un vast camp de concentració. En quasi tot el planeta se'ns obliga a viure amb la boca tapada. Ací a Tolosa, la gent sap qui sóc jo, coneixen el meu compromís. Sovint rep telefonades anònimes: em diuen ‘porc marieta, que et donen pel cul’ (‘sale pédé, enculé'). L'altre dia, algú va dibuixar una creu gammada a la porta de ma casa.” L'ancià Seel lamentava no poder veure a penes els seus néts: “Ja sap vosté el que passa, no convé relacionar-se molt amb un avi homosexual… Encara queda molt per fer per a canviar les mentalitats. Per això continue parlant, encara que cada vegada que ho faig haja de tornar a submergir-me en l'horror. Voldria que algun dia nostra història i el nostre patiment foren coneguts arreu del món.”

(Continuarà.)

Nemo

Holocaust/s (2)

(Publicat en dosmanzanas.com el 21 de novembre de 2007. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“Com a nacionalsocialistes, (…) en el nostre judici sobre l'homosexualitat –un símptoma de degeneració racial destructiva per a la nostra raça– hem tornat al principi nòrdic que els degenerats han de ser exterminats. Alemanya s'alçarà o caurà segons la puresa de la seua raça.” “Hem d'exterminar aquesta gent de soca-rel... l'homosexual ha de ser eliminat.” Són frases de Heinrich Himmler, el sinistre Reichsführer-SS (cap de les SS) i íntim i servil col·laborador de Hitler. Com veiem, el discurs dels nazis amb referència al col·lectiu homosexual no sonava gaire diferent del que usaven amb relació a la minoria jueva: ambdós grups eren presentats per la propaganda del Tercer Reich com éssers degenerats que constituïen sengles amenaces per al futur de la raça superior; amenaces que, i això no hi havia cap pudor a deixar-ho meridianament clar, havien de ser anihilades per qualsevol mitjà. I no es tractava, en cap dels dos casos, tan sols de paraules: quant als gais, el mateix Himmler ho va demostrar (com assenyala el pensador Javier Ugarte) quan el 1938 va donar l’ordre de traslladar a camps de concentració a tots els hòmens condemnats per crims homosexuals. La majoria d'aquests hòmens trobarien la mort en aquests camps, víctimes d'un tracte particularment cruel i brutal per part dels seus guardians… i fins i tot dels seus mateixos companys de captivitat.

N’hi ha prou, tanmateix, de donar una ullada a les xifres de víctimes de l'estrella groga (els jueus) i del triangle rosa (els hòmens homosexuals) perquè salten a la vista les diferències quant al tractament que els uns i els altres van haver de patir durant el Tercer Reich. D'una banda, tenim cinc o sis milions de jueus assassinats (incloent entre un i dos milions de xiquets), la qual cosa suposa dos terços de tots els jueus d'Europa i un terç dels del món en aquell moment. D'altra banda, dels arrestats per homosexualitat durant el nazisme (uns 100.000), es calcula que entre 5.000 i 15.000 van ser internats en camps de concentració, i d'aquests, al voltant del 60% hi van perdre la vida. En tots dos casos són xifres monstruoses, perquè parlem de persones innocents que van ser assassinades tan sols a causa de l'odi que els professaven els seus botxins; però no podem ignorar la distància tan enorme que hi ha entre les unes i les altres quantitats. Com es pot explicar, per tant, aquesta distància?

Hi ha, en primer lloc, un fet obvi: mentre que en les societats cristianes els jueus havien sigut tradicionalment molt visibles –en algunes èpoques i en alguns llocs se'ls havia obligat fins i tot a portar ben a la vista algun element distintiu, idea que després van recuperar els nazis–, als homosexuals en canvi se'ls havia empés durant segles a ocultar-se, a tornar-se invisibles fent-se passar per normals, és a dir, per heterosexuals. I si bé a Berlín podem trobar durant la República de Weimar una incipient visibilitat homosexual, la pressió dels prejudicis socials i fins i tot de la legalitat vigent assegurava que allò que es podia veure no fóra més que la punta de l'iceberg en relació amb la totalitat de la població alemanya que compartia aquesta orientació; la major part dels gais i les lesbianes seguien, doncs, submergits en les fosques aigües de les convencions d'una societat que, al cap i a la fi, preferia no haver de veure els invertits… ni encara que els tinguera davant del nas. Així doncs, la invisibilitat de la gran majoria dels homosexuals, tot i ser un instrument d'opressió, els va permetre esquivar una persecució especialment despietada i atroç durant el Tercer Reich.

En segon lloc, la mateixa actitud dels jerarques nazis pel que fa als homosexuals era més ambigua que en el cas dels jueus. I no em referisc principalment, en escriure açò, al cèlebre cas d'Ernst Röhm i algun altre líder de les SS nazis. Si bé és cert que Hitler va acceptar fer l’ull gros sobre l'homosexualitat d'aquests dirigents durant un temps –mentre va necessitar comptar amb ells per a aconseguir i consolidar el seu poder–, tan sols un any i mig després d'arribar a la Cancelleria, el dictador va usar aquesta mateixa homosexualitat que fins llavors havia estat ignorant deliberadament per justificar, junt amb l'acusació d'haver-lo traït, la seua ordre d'assassinar sense més tràmit Röhm i els seus col·laboradors. En tot cas, importa assenyalar que, més enllà de qüestions internes, la posició pública del partit de Hitler, l’NSDAP, va ser sempre virulentament homofòbica. Ja el 1928, davant d'un intent per part de les organitzacions homòfiles de fer que fóra abolida la legislació antihomosexual, l'NSDAP va declarar: "Qualsevol que crega en l'amor homosexual és enemic el nostre (...) El poble alemany ha d'aprendre de nou a practicar la disciplina. Per això rebutgem qualsevol forma de lascívia, especialment l'homosexualitat". No és estrany per tant que una de les primeres coses que feren els nazis així que van arribar, a principis del 1933, al govern d'Alemanya fóra tancar, atacar i destruir els llocs de trobada i les organitzacions homosexuals. Ni pot sorprendre'ns tampoc que un parell d'anys més tard enduriren considerablement el paràgraf 175 del Codi penal bismarckià (que castigava la fornicació contra natura entre hòmens), de manera que a partir d'aquest moment no sols fóra possible imposar penes molt més severes als condemnats en aplicació d’aquesta norma, sinó que a més poguera castigar-se tot comportament que s'interpretara com homosexual, fins i tot sense que s'haguera produït cap contacte físic entre els implicats: això va permetre multiplicar per deu el nombre de condemnes anuals per aquest concepte.

Però d'altra banda, avui veiem que paraules com eliminació o extermini van significar generalment, per als nazis, coses distintes amb referència als jueus o als homosexuals. Mentre que (especialment després de la Conferència de Wannsee de gener de 1942, en la qual es va planificar la solució final al problema jueu) aquests termes al·ludien a l'eliminació física, és a dir, a l'assassinat, de tot individu jueu que caiguera a les seues mans –amb independència de l’edat, el sexe o qualsevol altra condició–, pel que fa als anomenats invertits els nazis preferien, per regla general, “eliminar l'homosexual” mitjançant la seua (pretesa) heterosexualització forçosa. Això sí: aquells gais que, per la raó que fóra, els nazis consideraven que no era possible curar sí que eren destinats a la mort, bé mitjançant un programa d’extermini a través del treball –això és, forçant-los a realitzar faenes perilloses i esgotadores, i provocant accidents, fins a anorrear-los–, bé d'altres maneres. Podem deduir que des del punt de vista nazi no s’havia de balafiar sense més ni més un material humà que, en el fons, era ari, i per tant potser es podia aprofitar, si arribava a curar-se, per a la reproducció de la raça o com a carn de canó en l'exèrcit. No obstant això, els mateixos nazis –que mai van destacar per la seua coherència– temien al mateix temps que existira un gen homosexual que poguera transmetre's a les futures generacions, de manera que aquestes en resultaren contaminades i degradades. Aquest temor els va portar a practicar experiments mèdics, amb conseqüències mortals en alguns casos, amb els presoners del triangle rosa, a la recerca del gen en qüestió. I la mateixa idea es pot albirar darrere del pla que pareix que hi havia l’any 1944 per a la castració de tots els homosexuals (en aquesta data, centenars d'hòmens gais havien sigut castrats ja per l'Estat nazi): cal suposar que amb això el règim pretendria combatre, d'una banda, la possibilitat que jóvens normals de la raça superior foren pervertits pels gais, i d'una altra, que el temut gen homosexual poguera transmetre's a les generacions del futur.

Encara que això no siga, com és obvi, res més que un exercici especulatiu, podem preguntar-nos què hauria passat si la derrota de l'Alemanya nazi en la Segona Guerra Mundial no haguera posat fi al poder de Hitler i els seus sequaços. Si s'haguera dut a terme l’esmentat pla de castració de tots els invertits, és probable que els individus mutilats d’aquesta manera hagueren sigut considerats definitivament com inútils i no aprofitables. En la societat nazi, però, no hi havia lloc per als éssers inútils: aquests, que el règim veia com vida indigna de viure, eren sovint simplement eliminats, com havia ocorregut amb els disminuïts físics o psíquics entre els anys 1939 i 1941, durant la campanya –considerada avui com un pas crucial cap a l'Holocaust– anomenada Aktion T-4. Fa vindre calfreds imaginar una Europa de Hitler consolidada i duradora, i pensar en tots els problemes per als quals el poder nazi hauria pogut, en aquestes circumstàncies, implementar una solució final… tot amb el noble fi, per descomptat, de perfeccionar l'espècie humana. De la qual és obvi que no formarien part aquells individus que no meresqueren continuar vivint, segons l'únic criteri vàlid: el dels jerarques del Reich mil·lenari.

(Continuarà.)

Nemo

Holocaust/s (1)

(Publicat en dosmanzanas.com el 14 de novembre de 2007. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Expulsats d'Anglaterra el 1290, els jueus van poder tornar-hi a partir del 1656, quan Oliver Cromwell, que necessitava la seua ajuda financera, els ho va permetre de manera oficiosa. La seua emancipació, no obstant això, tardaria encara un parell de segles a arribar, i sol situar-se entre els anys 1858 i 1890. En aquesta última data vivien a Anglaterra uns 50.000 jueus, i gaudien ja dels mateixos drets que qualsevol altre súbdit de la reina Victòria. No sabem, d'altra banda, quants homosexuals hi devia haver a Anglaterra en aquest mateix any, però tenint en compte que el país tenia més de 27 milions d'habitants, podem conjecturar –aplicant els percentatges a l'ús, fins i tot en les estimacions més conservadores– que devien ser prou més que els jueus. No obstant això, mentre que aquests últims fins i tot formaven part del Parlament sense ocultar en absolut la seua condició (de fet, mai no han faltat els jueus al Parlament britànic des del 1858 fins avui), els anglesos homosexuals eren en canvi quasi completament invisibles.

I això no pot estranyar-nos, si tenim en compte que la sodomia (o buggery) estava penada amb la mort a Anglaterra fins al 1861 (i amb la cadena perpètua després) i que arran de l’esmena Labouchere del 1885, pràcticament qualsevol mena de comportament homosexual entre hòmens podia rebre el càstig de dos anys de presó, possiblement amb treballs forçats. Eixir de l'armari en l'Anglaterra victoriana equivalia, per tant, a entrar a la presó. El 1895, va ser precisament això el que va ocórrer a un dels més brillants intel·lectuals de l'època, l'escriptor Oscar Wilde, quan la seua reeixida carrera i fins la seua vida es van veure brutalment truncades en fer-se pública la seua homosexualitat en un escàndol monumental. Dècades més tard, el 1952, la història es repetiria amb l'eminent científic Alan Turing. Darrere d'aquests dos casos cèlebres s'oculten les històries molt menys conegudes –encara que algunes d'aquestes resulten tant o més tràgiques que les de Wilde i Turing– de milers d'hòmens perseguits judicialment durant dècades en aplicació de les lleis angleses contra l'homosexualitat. Lleis que van seguir plenament en vigor fins al 1967, i parcialment fins i tot després d'aquesta data.

No hi ha dubte, doncs, que el tracte que les minories jueva i homosexual van rebre a Anglaterra durant l'era victoriana i les dècades posteriors va ser molt diferent. Mentre que la primera comunitat, definida per les seues tradicions religioses, es beneficiava d'un clima de creixent tolerància en matèria de llibertat de credo, la segona, definida per la sexualitat dels seus membres, no aconseguia trobar cap comprensió en una societat que es caracteritzava per un puritanisme extrem en tot allò que es relacionara amb el sexe. Això ens fa veure que, encara que les històries de l'homofòbia i la judeofòbia a Occident seguisquen en general trajectòries paral·leles i les coincidències entre ambdues (quant a l’origen, la cronologia i els mecanismes de funcionament) siguen molt nombroses, tampoc no han faltat en absolut els temps i els llocs en què aquestes trajectòries s'han distanciat notablement. L'Alemanya postnazi és un altre d'aquests temps i llocs.

Quan, els anys 1944 i 1945, les tropes de les potències aliades contra Hitler van prendre el control dels camps de concentració del Tercer Reich, immediatament van posar en llibertat, com calia esperar, els qui hi estaven tancats com a presoners de guerra o víctimes innocents del nazisme: així doncs, aquells jueus, gitanos, polonesos (i altres eslaus), persones discapacitades, testimonis de Jehovà i presoners polítics que havien aconseguit sobreviure van recuperar de seguida plenament la seua llibertat i els seus drets. En canvi, aquells presoners a l’uniforme dels quals els nazis havien fet cosir un triangle rosa, és a dir, els condemnats per homosexualitat, no van ser considerats pels aliats com víctimes innocents, sinó com simples delinqüents comuns. D'ací que als presos pel crim de tindre i viure una sexualitat diferent de la majoritària se'ls traguera dels camps de concentració tan sols per a traslladar-los a presons ordinàries… i que compliren allí, fins a l'últim dia, la seua condemna; la condemna a la qual havien sigut sentenciats per jutges al servei del nacionalsocialisme en aplicació de les lleis d’aquest règim. Ni tan sols no els va ser descomptat el temps que havien passat internats en uns camps de concentració dels quals era quasi miraculós que hagueren aconseguit eixir amb vida.

És més, la llei nazi que reprimia l'homosexualitat (el paràgraf 175 del Codi penal del Reich del 1871, amb les modificacions realitzades per ordre de Hitler el 1935 per a endurir-lo considerablement) va ser mantinguda en l'Alemanya occidental, sense canviar-ne una sola coma, fins al 1969 (i només va ser totalment derogada el 1994). L'aplicació d'aquesta norma fou, a més, severa, i desenes de milers d'hòmens homosexuals van ser enviats a la presó per aquesta causa entre els anys 1945 i 1969. Els acusats d'haver comés actes homosexuals (actes que, després de la reforma de la llei per part del règim nazi, ni tan sols no calia que inclogueren contacte físic) solien perdre els seus treballs, i alguns d'ells es van suïcidar: tan sols a Frankfurt el 1950 i el 1951 hi va haver sis suïcidis d'aquesta mena. En l'Alemanya de l'Est –malgrat el caràcter dictatorial d’aquest Estat– van anar, en aquest aspecte, per davant dels seus veïns occidentals: el 1950 es va tornar a la redacció del paràgraf 175 de l'època prenazi, i a finals dels anys 50 es va considerar que l'homosexualitat no representava cap perill per a la societat socialista i se la va deixar de perseguir legalment (encara que el paràgraf 175 no va ser formalment abolit fins al 1968).

Per a entendre la sorprenent i indignant situació dels homosexuals en l'Alemanya postnazi crec que cal tindre en compte dos factors. En primer lloc, el fet que les potències aliades vencedores de la Segona Guerra Mundial (els Estats Units, el Regne Unit i la Unió Soviètica) eren països que perseguien legalment l'homosexualitat al seu propi territori, de manera que hauria semblat incoherent que consideraren injustes les lleis nazis que feien el mateix. En segon lloc, que els prejudicis homofòbics ancestrals seguien plenament instal·lats en la societat alemanya després de la caiguda del nazisme: fins i tot el 1957 el Tribunal Constitucional de la República Federal Alemanya va fallar en contra que es declarara nul el paràgraf 175 en la seua redacció hitleriana, per considerar no sols que aquest havia sigut promulgat degudament i no presentava una contaminació tal del dret nacionalsocialista que el fera incompatible amb una democràcia liberal, sinó també que aquesta norma es fonamentava en una “llei moral” (Sittengesetz) que l'alt tribunal de la RFA considerava encara en vigor, per tal com “les dues grans confessions cristianes [la catòlica i la protestant], dels ensenyaments de les quals gran part del poble pren els criteris que regulen el seu comportament moral, condemnen la impudícia (‘Unzucht') homosexual com immoral.”

Era una manera de dir que els prejudicis homofòbics més tradicionals i arrelats, és a dir, els derivats del plurisecular discurs cristià, continuaven determinant l'actitud respecte de l'homosexualitat tant de la majoria de la població com de les mateixes institucions de la RFA encara en aquell moment, a finals dels anys 50 del segle passat. I el mateix podria dir-se d'altres nacions occidentals, com Anglaterra. Tot això en una època en la qual el discurs judeofòbic –derivat com hem dit de les mateixes fonts que l'homofòbic, i amb una història molt semblant a la d'aquest– era ja generalment considerat en tot Occident com inadmissible i incompatible amb els valors en què se sustenta la nostra democràcia.

(Continuarà.)

Nemo

Les arrels de l'odi (i 2)

(Publicat en dosmanzanas.com el 7 de novembre de 2007. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Ni el final de l'Edat Mitjana ni l'adveniment de la cultura humanista i renaixentista suposaran cap millora en la deplorable situació de les minories jueva i homosexual en el món cristià. L'Estat modern, que es trobava llavors en les albors, seguia buscant suport de moment, com a font de legitimitat i com a ciment unificador de la societat, en la religió cristiana, i es mostrava summament intolerant amb els grups socials tradicionalment exclosos per aquesta. Així, doncs, als jueus se'ls continuarà expulsant dels regnes d'Occident (a finals del segle XV se'ls foragitarà de tota la Península Ibèrica), o bé (com en la mateixa Roma dels papes, Venècia o Frankfurt) es restringiran severament les seues llibertats i se'ls obligarà a residir en guetos separats per muralles de les ciutats, en els quals les condicions de vida seran sovint particularment dures. D'altra banda, tampoc no rebran l’ajuda dels reformistes cristians: el mateix Luter escriurà i publicarà Sobre els jueus i les seues mentides, un text doctrinal d'una judeofòbia extrema. També els homosexuals –o sodomites– continuaran patint la persecució tant de les esglésies com dels monarques cristians, els quals promulgaran (com en els casos d'Enric VIII o Carles V) noves lleis que castiguen la sodomia amb la mort. En alguns estats, com els de la Corona d'Aragó, serà la Inquisició catòlica l'encarregada de perseguir i, arribat el cas, cremar a la foguera tant els sodomites com els conversos judaïtzants.

El primer gran canvi en l'actitud d'Occident cap a les minories homosexual i jueva arribarà segles més tard, de la mà de les idees de la Il·lustració i de les revolucions liberals que pretendran posar-les en pràctica. Al setembre de 1791, la mateixa Assemblea Nacional francesa que un parell d'anys abans, en els començaments de la Revolució, havia aprovat la Declaració dels drets de l'home i del ciutadà pren dues decisions de la major significació: despenalitza primer l'homosexualitat, i tan sols dos dies més tard emancipa els jueus, és a dir, els declara ciutadans de ple dret. Les guerres revolucionàries i napoleòniques, primer, i les revolucions liberals després permetran l'extensió per bona part d'Europa (i de la resta del món) d'aquests avanços, a pesar de la dura oposició dels sectors reaccionaris antiliberals (així, el bastió del reaccionarisme més extrem, la Santa Rússia dels tsars, penalitzarà l'homosexualitat en la dècada del 1830, i en aquesta mateixa dècada promulgarà lleis opressives per als jueus).

La progressiva secularització, en aquesta època, de l'Estat i la societat erosiona el fonament religiós dels prejudicis tant homofòbics com judeofòbics. El vell odi, no obstant això, estava massa arrelat en les societats europees i occidentals per a desaparéixer amb tanta facilitat: aconseguirà sobreviure, i fins cobrar un nou vigor, traduint el seu discurs a un llenguatge més coincident amb els temps, mitjançant el qual donarà als prejudicis multiseculars una aparença de modernitat i objectivitat científica. Naixen així, en la segona meitat del segle XIX, l’antisemitisme i la patologització de l’homosexualitat.

El primer, que va prenent cos especialment en la dècada del 1870 a partir dels escrits i l'activisme de l'alemany Wilhelm Marr (inventor del mateix terme antisemitisme), es diferencia de l'antijudaisme tradicional pel fet que aquest menyspreava els jueus per la seua religió, mentre que l'antisemitisme –en la línia del racisme suposadament científic llavors en voga– els atacarà pel que presentarà com les característiques racials d’aquesta minoria. D'altra banda, el terme sodomita, l'origen i el sentit del qual remetien òbviament al terreny religiós, anirà retrocedint davant el neologisme homosexual, més neutre. Cal assenyalar que aquest terme va ser inventat (el 1869) per un defensor dels drets de les persones a qui es refereix, l'escriptor austrohongarés (resident a Berlín) Karl-Maria Kertbeny, però amb el temps va ser adoptat també per aquells qui, des de la medicina, la biologia o la naixent psicologia, presentaven ara com homosexuals malalts o tarats els qui durant segles havien sigut considerats com sodomites depravats i viciosos. Darrere del nou llenguatge, per tant, s'amagaven els vells prejudicis, o almenys la part més substancial d'aquests. La inferiorització d'homosexuals i jueus, lluny de veure's qüestionada, semblava haver trobat la confirmació “científica” en les noves teories.

Així, doncs, quan el 1932 arribe al poder a Alemanya un partit virulentament antisemita, i no menys virulentament masclista i homòfob, l’NSDAP d'Adolf Hitler, aquest podrà basar-se, per excloure de la comunitat del poble alemany les minories jueva i homosexual, tant en la judeofòbia i l'homofòbia tradicionals –i en els prejudicis que aquestes havien anat estenent durant segles en la societat– com en l'actualització científica d'ambdós discursos efectuada en les sis o set dècades anteriors. Les teories racistes antisemites i les que patologitzaven l'homosexualitat van servir als nazis per a justificar la seua presentació de jueus i homosexuals com uns éssers biològicament i psicològicament degenerats, que suposaven sengles amenaces de contaminació per a la raça superior dels alemanys aris (i heterosexuals). D'ací concloïen que era necessari servir-se de tots els mitjans necessaris per a extirpar ambdues amenaces i assegurar, així, la supervivència i la puixança de la Herrenrasse.

Però el nazisme, com indicàvem, tampoc no va desdenyar el recurs a l'homofòbia i la judeofòbia de caràcter més tradicional. Els nazis, per exemple, van donar gran difusió al text antijueu de Luter a què ens referíem abans (Sobre els jueus i les seues mentides) i el van usar ben sovint com a argument d'autoritat per a justificar el seu propi antisemitisme. També van aprofitar, per a donar cobertura legal a la seua brutal persecució dels homosexuals, la penalització de la fornicació contra natura entre hòmens en el paràgraf 175 del Codi penal del Reich alemany, promulgat el 1871 pel conservador Bismarck (el qual, a falta d'arguments científics, va justificar la seua necessitat per la percepció popular que l'homosexualitat constituïa “no sols un vici, sinó un crim”, és a dir, per l'existència de prejudicis homofòbics molt arrelats en la societat).

En definitiva, el règim nazi, hereu d'una llarguíssima tradició d'odi i menyspreu cap a les minories jueva i homosexual, cregué haver trobat en l'eradicació d'ambdues minories la solució final al problema que, des del seu punt de vista, suposava la mera presència d’aquestes en la societat. Per descomptat, el vertader problema no estava en l'existència dels esmentats grups minoritaris, sinó precisament en aquesta tradició que els estigmatitzava i demonitzava. Era aquest odi el que havia de ser eradicat de la societat alemanya i europea per a possibilitar, a partir de la valoració positiva de la diversitat humana, la convivència en pau i llibertat de totes les persones. Avui, més de 60 anys després de l'horror dels camps de la mort, cal lamentar que la tasca d'arrancar de les nostres societats les velles arrels de l'odi continue trobant-se –a pesar dels innegables progressos que s'han aconseguit en molts camps– encara lluny d'aconseguir plenament el seu objectiu.

Nemo

Les arrels de l'odi (1)

(Publicat en dosmanzanas.com el 31 d'octubre de 2007. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Com hem d'interpretar l'Holocaust jueu? Com una mena d'accident històric, producte de l'arribada al poder a Alemanya, per una lamentable combinació de circumstàncies, d'un dement assassí i un grupet de col·laboradors igualment desequilibrats? Com un monstruós parèntesi en la història del progrés de la civilització occidental? Encara que el caràcter extrem de l'horror dels camps d'extermini puga explicar la tendència de molts a insistir en el caràcter excepcional de l'Holocaust, hem de resistir-nos a la temptació de traure la destrucció dels jueus d'Europa de la història, de convertir-la en un fenomen tan aberrant i atroç com incomprensible… i, en tant que incomprensible, en última instància irrellevant.

No: l'horror de l'Holocaust potser no té –per l’escala, per la natura d'assassinat massiu organitzat industrialment, per l’arbitrarietat i la falta de sentit que el caracteritzen– precedents, però allò que no hi ha dubte que té són arrels en la història d'Occident, com ens fa veure Georges Bensoussan (responsable editorial del Memorial de la Shoah de París) en el seu llibre Europe. Une passion génocidaire. I són arrels molt profundes, arrels que es remunten en el temps per a dibuixar la història de l'odi als jueus a través de molts segles. Per aquesta raó, lluny de ser irrellevant, l'Holocaust constitueix una referència imprescindible per a interpretar la història i la cultura d'Occident. I per aquesta mateixa raó, la primera secció de l'exposició permanent del Memorial de la Shoah està dedicada a explicar la història de la judeofòbia a Europa.

Quan u examina amb deteniment aquesta història de la judeofòbia s’adona, si coneix també la història de l'homòfobia, dels nombrosos paral·lelismes i coincidències que hi ha entre totes dues. Començant per l'origen mateix, perquè encara que hi puga haver precedents més antics, tant la judeofòbia com l'homofòbia de l'Occident medieval i modern sorgeixen com a conseqüència del fet que jueus i homosexuals constitueixen minories que no tenen cabuda en els rígids esquemes ideològics que s'imposen arran de l'aliança entre el poder imperial romà i el cristianisme, i que han continuat dominant les nostres societats fins fa relativament poc de temps (i encara exerceixen una influència enorme sobre aquestes). L’esmentada aliança s'estableix en el segle IV de la nostra era, i el mateix emperador que la inicia, Constantí I, i els fills d'aquest seran els primers a legislar en contra d'homosexuals i jueus.

En els segles VI i VII observem, als dos extrems del món (ex)romà, exemples molt notables de persecució legal a ambdues minories, que són ara utilitzades com a bocs expiatoris per a desviar-hi el descontentament popular i apartar-lo d’aquesta manera dels qui ostenten el poder: d'una banda, des de Constantinoble, l'emperador Justinià I introdueix per primera vegada el terme sodomita per a referir-se als homosexuals, i estableix per a la sodomia la pena de mort a la foguera; aquest mateix emperador retalla sensiblement els drets de la minoria jueva. D'altra banda, els reis visigots d'Hispània, després de convertir-se de l'arrianisme al catolicisme, pretendran guanyar-se la lleialtat de la majoria hispanoromana i catòlica dels seus súbdits mitjançant l'exclusió i la persecució legals de les minories jueva i homosexual.

La intolerància de les societats cristianes cap a jueus i homosexuals s'agreujarà considerablement a partir del segle XII, quan, coincidint amb les primeres croades, una onada de fanatisme religiós envestirà la Cristiandat: els jueus d'algunes regions d'Europa occidental seran massacrats pels mateixos croats de camí cap al Pròxim Orient, i més tard començaran les primeres expulsions dels jueus del territori d'aquest o aquell monarca cristià. En el segle XIII, d'altra banda, veiem com l'homosexualitat passa a ser castigada amb la pena de mort en legislacions de l'Europa occidental que abans no la perseguien, perquè seguien el model carolingi, més tolerant, en lloc del de Justinià o el visigòtic; al mateix temps, es comença a associar sistemàticament homosexualitat amb heretgia i bruixeria (i viceversa), la qual cosa farà als homosexuals especialment vulnerables davant dels nous guardians de l'ortodòxia cristiana (Inquisició, tribunals eclesiàstics, etc.). A partir del segle XIV tindran lloc persecucions i execucions massives de sodomites en diverses regions d'Europa.

Un aspecte que mereix ser assenyalat és que tant la judeofòbia com l'homofòbia buscaran suport, per justificar la repressió i seduir les gents comunes, en mites que, a partir d'un fonament religiós, arriben a extrems d'irracionalitat que avui dia trobem francament xocants. Així, la consideració dels jueus com deïcides –assassins de Déu–, basada en els relats evangèlics de la passió de Jesús, donarà origen a la llegenda que aquests assassinen xiquets cristians per consumir la seua sang en els seus rituals, llegenda molt estesa i avalada per les esglésies cristianes durant segles. També se'ls acusarà, en els temps de la pesta negra, d'enverinar deliberadament pous i fonts per transmetre la malaltia; a conseqüència d'aquesta idea absurda, milers de jueus d'ambdós sexes i de totes les edats seran brutalment assassinats en unes quantes ciutats europees pels seus veïns cristians.

En el cas dels homosexuals, determinats textos bíblics –com ara la història de Sodoma i Gomorra, d'on sorgeix el paradigma ideològic de la sodomia i la presentació extremadament negativa que fa aquesta del sexe entre hòmens– seran interpretats com proves que Déu, a pesar de la infinita bondat que se li atribueix, avorreix els sodomites fins al punt d'enviar terratrémols, pestilències, grans fams i tota mena de catàstrofes a fi de castigar-los no sols a ells, sinó també les poblacions i els territoris on resideixen. Per mitjà d'aquests i altres mites semblants s'aconseguirà que l'odi cap a jueus i “sodomites” es faça summament popular en les societats cristianes, amb la qual cosa les arrels d’aquest odi, que com hem vist són molt profundes, es faran també amb el temps cada vegada més fortes i més grosses: més difícils, per tant, d'arrancar.

(Continuarà.)

Nemo

L'aiguamoll

(Publicat en dosmanzanas.com el 24 d'octubre de 2007. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Le Marais, que vol dir “l’aiguamoll”, és probablement el barri amb més caràcter del centre de París. Tot i que la conversió en part de la ciutat del que eren terres pantanoses situades extramurs va començar al segle XII, va ser al segle XVI quan el Marais es va convertir en la zona de moda de la capital francesa, gràcies que la noblesa va decidir edificar-hi les seues residències urbanes palatines, anomenades curiosament hôtels. La construcció, l’any 1605, de la Plaça Reial (avui Place des Vosges) va donar impuls al caràcter aristocràtic del barri, però a l'últim quart del segle XVII el trasllat de la cort de França a Versalles va suposar l'inici de la decadència del Marais nobiliari, i la Revolució li va donar el colp de gràcia un segle i escaig més tard. El barri va començar llavors a prendre un caràcter burgés i popular.

A finals del segle XIX i principis del XX, un sector del Marais es va convertir, amb l'arribada de nombrosos immigrants procedents de l'Europa de l'Est, en el barri jueu de París. I en les tres últimes dècades, un altre sector situat just al costat de l'anterior s'ha transformat en el barri gai i lèsbic per excel·lència de la ciutat del Sena. Així doncs, qui passege avui pel Marais pot delectar-se amb les empremtes que hi ha deixat el passat, com la magnífica Place des Vosges o els antics hôtels particuliers, avui restaurats i reconvertits en espais públics, com ara museus (així, l'esplèndid Hôtel Carnavalet allotja, junt amb una mansió veïna, un museu d'història de París ben interessant, mentre que al pròxim Hôtel Salé s'ubica el Museu Picasso, la més rica col·lecció mundial d'obres de l'artista malagueny). O bé pot dirigir els seus passos cap al carrer Sainte-Croix-de-la-Bretonnerie, el cor del barri gai parisenc, per visitar llibreries, quioscos, sex-shops, botigues de roba, restaurants, pubs… dirigits específicament a un públic homosexual; o, simplement, per seure a la terrassa d'un café i mirar passar la gent, entre la qual pareixen abundar les parelles de tota mena: xic i xic, xica i xica… i fins i tot xica i xic (o viceversa).

A pocs metres d'on acaba el carrer més LGTB de París comença la rue des Rosiers, i el que trobem allí, a banda de grups de joves abillats amb la quipà, són pastisseries i restaurants on se serveix menjar caixer –ritualment pur– i jiddisch, llibreries i altres botigues especialitzades en llibres i objectes relacionats amb el judaisme, etc. Als carrers pròxims, a més, podem visitar sinagogues històriques o museus com el d'Art i Història del Judaisme o el Memorial de la Shoah. Aquest darrer, encara que no va prendre el nom actual fins al 2005, procedeix en realitat de l'ampliació i renovació del Memorial del Màrtir Jueu Desconegut, que va obrir les portes ja l’any 1956.

No és aquest, d'altra banda, l'únic element del barri del Marais dedicat a honrar la memòria de les víctimes de l'Holocaust: a la façana de les escoles, humils plaques recorden els alumnes jueus que hi assistien i que el 1942 van ser arrestats i enviats, com també les seues famílies, als camps d'extermini nazis de l'Europa oriental. L'encarregada d'arrestar-los i deportar-los va ser la policia de París, la mateixa que pocs anys abans, sota la República, havia tingut com a missió vetlar pels drets, la llibertat i la seguretat de tots; a principis dels anys 40, sota les ordres dels francesos col·laboracionistes amb l'ocupant nazi, aquesta mateixa policia va començar fitxant els jueus, després va portar a terme batudes contra ells, més tard els va internar en camps a la mateixa França i, finalment, els va enviar des d'aquests als camps de la mort. Les autoritats de l'Estat Francés, el Govern col·laboracionista de Vichy, actuaven així per convicció, perquè tenien en el seu programa ultradretà la neteja racial i la regeneració moral de França. Aquesta “regeneració moral”, però, tenia nom propi: Auschwitz.

El president del Memorial de la Shoah, Eric de Rothschild, explica així el sentit d’aquesta institució: es tracta, diu, d'un “museu de la vigilància”, d’“una muralla contra l'oblit, contra el retorn de l'odi i el menyspreu a l’ésser humà”. Però potser la paraula “retorn” no és plenament apropiada, perquè en realitat aquest odi –l'odi no sols als jueus, sinó a tota aquella persona que siga i s'atrevisca a ser diferent– mai se n'ha anat del tot. Els gais i les lesbianes ho sabem bé, perquè fins i tot als països democràtics i liberals d'Occident aquest mateix odi inspira en els nostres dies discursos homofòbics que per a gran part de la societat continuen sent respectables, i també legislacions que ens continuen discriminant greument. Pot ser que l'odi haja cedit terreny en les últimes dècades, que cedisca terreny ara mateix: així i tot, com ens recorden la història i el nom mateix del Marais, la nostra civilització actual està construïda sobre el fangar de tots els odis i prejudicis del passat... i potser n’hi hauria prou amb molt menys del que imaginem perquè de nou un llot espés, pudent i nauseabund cobrira aquests mateixos carrers pels quals avui caminem en (imperfecta) llibertat. Sota les llambordes hi ha l’aiguamoll.

Nemo

Gais i terratrémols

(Publicat en dosmanzanas.com el 2 d'octubre de 2007. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Quina és la causa dels terratrémols? La consulta d'una enciclopèdia ens revelarà que aquesta terra sòlida i freda sobre la qual vivim (i també la que conforma el fons de mars i oceans) no és en realitat sinó una escorça relativament fina que, a més, es troba esquarterada, fragmentada en plaques que suren sobre una mena d'oceà global de roca fluida. En efecte, a causa de les altíssimes temperatures que es donen a l'interior del nostre planeta, a més de 100 km de profunditat la roca es troba en un estat més o menys fluid, i és per això capaç de desplaçar-se, encara que només amb una lentitud extrema. Aquest lentíssim però incessant fluir de la roca de les profunditats terrestres es comunica a les plaques de l’escorça (anomenades plaques tectòniques), que van a la deriva i freguen les unes contra les altres, la qual cosa genera tensions a les zones de fricció. Aquestes tensions, al seu torn, provoquen l'acumulació en aquests punts d'energia potencial, la qual sovint tendeix a alliberar-se de manera brusca i sobtada, a través d'una sacsada més o menys intensa: aquesta sacsada és el que denominem terratrémol.

Heus ací, doncs, l'explicació que dóna al fenomen dels terratrémols el pensament científic contemporani. Des d'altres paradigmes de pensament, com ara el religiós, pot objectar-se, no obstant això, que la teoria de la tectònica de plaques i la ciència sismològica tan sols descriuen com arriben a produir-se els terratrémols, sense explicar-ne el perquè últim. I com és sabut, per a la tradició religiosa occidental el perquè últim de totes les coses està en aquella hipotètica causa no causada que s’anomena Déu. Ara bé, si Déu és, segons aquest mateix discurs de la fe, infinitament bondadós, com s'explica que provoque terratrémols que seguen les vides de desenes de milers, a vegades centenars de milers, de persones, i en deixen moltes més en la misèria més absoluta? Aquesta pregunta pot semblar desconcertant, però fa segles que alguna ment preclara hi va trobar resposta: la culpa és, senzillament, dels gais.

En efecte, se'ns diu, tanta abominació sent Déu cap a la forma en què els gais viuen el seu amor i la seua sexualitat que no vacil·la a enviar tota mena de catàstrofes, i entre aquestes els terratrémols, a aquelles ciutats i regions que, imprudentment, els acullen. Potser aquesta explicació resultarà poc satisfactòria per als qui s'adonen que un Déu capaç de sentir tant d'odi cap a les seues criatures, i de castigar-les de manera tan brutal i indiscriminada, no sembla precisament un model de bondat, de manera que en realitat no eixim de la contradicció a què ens referíem en el paràgraf anterior. En la pràctica, tanmateix, aquesta objecció no sembla haver tingut massa pes en la llarga tradició cristiana d'Occident. El fet que el vincle entre gais i terratrémols proporcionara, tant a les autoritats com als seus súbdits, el perfecte boc expiatori multiús va ser probablement el que va concedir a aquesta peculiar teoria l'èxit que la lògica més elemental li hauria denegat.

Perquè no es pot ignorar que la teoria segons la qual els homosexuals estem darrere dels terratrémols (i altres catàstrofes) ha conegut un èxit més que notable a l'Occident cristià; i no precisament un èxit de caràcter temporal i passatger, sinó molt persistent al llarg dels segles. Posem com a exemple tres casos de tres èpoques molt distants entre si. L'any 533 de la nostra era, el molt cristià emperador romà (de Constantinoble) Justinià I va legislar per a establir penes molt severes (concretament, la castració i la mort a la foguera) per a la sodomia; en el text d’aquesta llei tan humanitària se’n justifica la necessitat amb aquestes paraules: “ja que per crims com aquests patim terratrémols, grans fams i plagues” en haver “provocat la ira de Déu amb els nostres pecats”. Una mica més de mil anys més tard, i a l'altre extrem de la Mediterrània, trobem sovint, en el preàmbul de les acusacions que els fiscals de la Inquisició catòlica del Regne de València redactaven contra suposats sodomites, el mateix argument que al seu dia va usar Justinià: “sent el pecat de sodomia contra natura tan nefand i execrable que per aquest Nostre Senyor envia terratrémols, pestilències, fam i altres grans càstigs a les províncies i parts on es comet…” Sent això així, doncs no hi havia més remei –a pesar de la caritat cristiana que, sens dubte, caracteritzava els inquisidors– que castigar amb duresa una conducta tan temerària; una duresa que arribava, en molts casos, a l'execució i la crema a la foguera del sodomita.

Fins i tot en els nostres dies, quan els avanços científics dels últims segles han revolucionat la nostra percepció del món, la vella teoria de les conseqüències sismològiques de l'homosexualitat segueix plenament vigent en cercles potser minoritaris, però molt importants. L’any 1998 l'ajuntament d'Orlando (Florida, EUA) va prendre la decisió de col·locar la bandera de l'arc iris als fanals d'alguns carrers durant els Gay Days que se celebren anualment al parc d'atraccions Disney World, ubicat en aquest municipi. El teleevangelista Pat Robertson, un dels personatges més destacats i influents de la ultradreta cristiana que controla des de fa anys al Partit Republicà, va reaccionar a la notícia amb aquestes paraules: “Jo que vostés no faria ondejar aquestes banderes davant la cara de Déu. Una cosa com aquesta provocarà la destrucció de la nació. Provocarà atemptats terroristes, terratrémols, tornados i, possiblement, un meteorit.”

Curiosament, el 2005, quan es va preguntar al mateix Robertson, en una entrevista en la televisió, com era possible que Déu haguera permés l'any anterior que un tsunami matara centenars de milers de persones al sud d'Àsia, el telepredicador es va refugiar en l'explicació científica dels terratrémols: “Jo no crec”, va dir, “que Déu capgire les lleis de la natura. La raó que ocorreguera aquell tsunami va ser el desplaçament d'unes plaques tectòniques a l'oceà Índic.” Queda, així, meridianament clar que Déu no interfereix en els processos naturals… excepte, per descomptat, per a castigar aquelles ciutats que acullen persones homosexuals; especialment si, damunt, les ciutats en qüestió tenen el desvergonyiment de penjar als carrers, davant el mateix nas de la divinitat!, la bandera de l'arc iris. En un cas així, el Déu hiperhomòfob de Robertson (i de Justinià, i de la Inquisició) s’encén d’ira, s'oblida d'aquell respecte escrupolós per la tectònica de plaques que l’any 2004 li va impedir de salvar les vides de centenars de milers d’éssers humans, i descarrega tota la seua fúria per a donar el seu merescut a uns impius tan abominables.

El discurs de Robertson pot semblar contradictori i grotesc, i fins i tot pot provocar la nostra hilaritat, però potser se'ns gelarà el somriure als llavis si recordem que qui parla així exerceix una influència molt considerable, de manera directa o indirecta, sobre milions de ciutadans nord-americans, i sobre el mateix Govern de l'única hiperpotència que hi ha avui al nostre planeta. I és que, com ja va demostrar al seu dia l'innegable èxit de la propaganda nazi, el fet que una doctrina siga completament irracional no significa que no puga, fins i tot en una societat moderna, arrossegar les masses. Gràcies a gent com Robertson, milions de persones són arrossegades avui, en ple segle XXI, cap a l'odi als seus conciutadans homosexuals.

D'altra banda, no seria sobrer que ens preguntàrem si el discurs que utilitzen, per a justificar la seua homofòbia, altres individus i organismes religiosos o ultraconservadors més pròxims a nosaltres, i que a primera vista ens pot resultar menys xocant que el de Robertson, no és en el fons igual d'irracional i d'absurd, i de nociu, que aquest. Quan per exemple sentim dir, com s'ha repetit fins a la sacietat al nostre país, que reconéixer el dret de les parelles homosexuals a accedir al matrimoni suposa posar en circulació una “falsa moneda” que provocarà la devaluació de la “moneda bona”, és a dir, del matrimoni heterosexual, amb la qual cosa cada vegada es casaran menys heteros i desapareixerà “la família com Déu mana”, i amb aquesta se n'anirà en orris tota la civilització occidental… potser no ens trobem davant el mateix catastrofisme gratuït, davant la mateixa manca de base racional i davant el mateix virulent prejudici homofòbic que han inspirat, des de fa segles, l'esperpèntica teoria de les conseqüències sismològiques de l'homosexualitat?

Nemo

El cas Turing

(Publicat en dosmanzanas.com el 19 de setembre de 2007. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Probablement, el nom d'Alan Turing no resultarà familiar a la majoria dels qui lligen aquest text, però hi ha raons de pes per a veure en ell un dels personatges més influents i interessants del segle XX. Només amb el fet que es considere Turing com el pare de la informàtica moderna ja n’hi hauria prou per a justificar aquest estatus, si pensem en la importància que han adquirit els ordinadors, i les xarxes que conformen, en el nostre món d'avui (aquest blog, com tantes altres coses, no existiria sense els uns i les altres); però és que, a més, de Turing s'ha pogut escriure que la seua contribució a la derrota del nazisme va ser encara més important que la de Churchill o la d'Eisenhower (ho escriu Richard Dawkins en el llibre The God Delusion, al qual vaig dedicar la meua última entrada): Turing, en efecte, va treballar durant la Segona Guerra Mundial per a la Intel·ligència britànica, posant la seua ment extraordinària i els seus coneixements tecnocientíficos al servei del disseny de màquines i tècniques que permeteren als aliats desxifrar els textos en clau –elaborats per la cèlebre màquina de xifratge Enigma– de les comunicacions enemigues que interceptaven. El notable èxit que va aconseguir Turing en aquesta comesa va ser vital per a proporcionar als aliats, durant bona part del conflicte, un avantatge sobre els nazis que ben bé es pot considerar com decisiu.

Així doncs, una vegada derrotat el poder hitlerià, el Regne Unit, i de fet el món sencer, tenien motius de sobres per a estar profundament i sincerament agraïts al brillant matemàtic. El seu país el va condecorar com a Oficial de l'Orde de l'Imperi Britànic (OBE) el 1945, però durant anys es va mantindre en secret, per raons de seguretat, el treball que havia realitzat per al Foreign Office. Després de la guerra Turing va realitzar una tasca important a la Universitat de Manchester en les disciplines, llavors encara en bolquers, de la computació, la intel·ligència artificial i la cibernètica.

El 1952, tanmateix, va ocórrer la catàstrofe. Turing va arribar un dia a sa casa i va descobrir que, mentre era absent, algú hi havia entrat a furtar; aleshores va acudir a la policia per a denunciar el fet… i com a conseqüència de la investigació policial, ell mateix va acabar acusat d’“indecència greu i perversió sexual”. Es va descobrir llavors que Turing havia mantingut una relació amb un jove de 19 anys, a qui coneixia des de feia poc de temps, i que va estar implicat en el furt; aparentment, va ser aquest mateix jove el qui va possibilitar al lladre l'entrada al domicili del matemàtic. De manera que Turing va ser condemnat per haver dut a terme pràctiques homosexuals (“un ‘delicte' comés en privat que a ningú no va fer cap mal”, escriu Dawkins), i l'Estat –aquest mateix Estat britànic que tant devia al científic– li va donar a triar entre la presó i una espècie de castració química. Turing va optar per la segona. Durant un any li van injectar estrògens per a “reduir-li la libido”, i van aconseguir tornar-lo impotent i que li cresqueren pits semblants als d'una dona. La seua imatge pública havia quedat totalment arruïnada. Turing havia sigut humiliat públicament per l'Estat, i portava al seu cos les marques de la seua vergonya.

El 8 de juny de 1954 la seua assistenta el va trobar mort al llit; al seu costat, sobre la tauleta, una poma mossegada. Un parell de setmanes més tard hauria fet 42 anys. Es va establir que havia mort enverinat per cianur, suposadament injectat en la poma; oficialment, la mort d'Alan Turing va ser considerada com un suïcidi, i hi ha qui afirma que aquest, amb la forma en què va triar morir, va voler recrear el seu conte favorit, el de la Bella Dorment. Però també s'apunta que no és possible descartar la hipòtesi d'un assassinat, ja que Turing, per la seua homosexualitat, hauria sigut considerat per la Intel·ligència britànica com un risc potencial per a la seguretat nacional. Encara que l'empresa Apple no ho ha confirmat, s'ha apuntat que el logo d’aquesta firma, una poma a la qual manca un tros ja mossegat, podria ser una mena d'homenatge pòstum a Turing.

Potser allò més terrible d'aquesta història d'autèntic malson és que no va succeir en l'Alemanya de Hitler ni en l'URSS de Stalin, on és sabut que l’aixafament arbitrari de l'individu per l'Estat era una cosa rutinària, sinó en la democràtica i liberal Anglaterra. Com podem entendre una brutalitat, una injustícia com aquestes, per part d'un Estat democràtic? Com acceptar que els prejuís i la ignorància es cobraren, amb la llei a la mà, una víctima com Alan Turing, o com tantes altres de menys conegudes? Com resignar-nos a la idea que qui tant va fer per derrotar Hitler acabara destruït per unes idees homòfobes tan semblants –per la seua natura absurda, delirant– a les del dictador nazi, encara que sostingudes i aplicades pels seus democràtics vencedors? La persecució judicial, el turment i la mort de Turing són una vergonya impossible d'esborrar no sols per a la democràcia britànica, sinó per a totes les democràcies occidentals.

Quan llegim una història com aquesta, una de les reaccions que solen despertar-se en nosaltres és la de constatar amb alleujament com han canviat les coses en els últims cinquanta anys, quins progressos tan considerables que hem aconseguit. Pensem que avui dia no seria ni tan sols imaginable en una democràcia occidental una homofobia tan virulenta per part de l'Estat com la que va destruir la vida d'Alan Turing i les de molts altres, i ens sentim contents d'haver deixat enrere aquell horror, aquella infàmia. Però potser oblidem que en les democràcies occidentals segueixen avui en vigor formes més atenuades d'homofobia, que es tradueixen en la inexistència de plena igualtat davant de la llei entre els ciutadans hetero i homosexuals a la majoria de països; fins i tot en els encara relativament pocs estats que, com el nostre, pareix que han abolit aquesta discriminació legal, la desigualtat i l'homofòbia subsisteixen de fet en molts àmbits de la societat. Potser tendim també amb massa facilitat a pensar que els avanços de la causa LGTB són irreversibles. Però si fa tan sols unes dècades l'homofòbia més brutal i inhumana pareixia compatible amb les democràcies occidentals de tradició liberal, qui ens assegura que no tornarà a paréixer-ho en el futur?

Ningú no pot assegurar-nos-ho, per desgràcia. De fet, és obvi que no falta qui treballa avui mateix, i molt activament, per a fer marxa enrere en el camí cap a la igualtat d'homo i heterosexuals. Però també és cert que en el món occidental dels nostres dies tenim l'oportunitat de lluitar, en unes circumstàncies potser més favorables que mai, perquè es perceba amb claredat que l'homofòbia és una cosa tan oposada als valors de les nostres democràcies liberals com ho són el sexisme, el racisme, l'antisemitisme i, en general, qualsevol altra doctrina basada en el prejuí i l'odi, que pretenga imposar l'etiqueta d’inferiors (o les equivalents de degenerats, malalts, immadurs, immorals, etc.) a un determinat col·lectiu d’éssers humans. Defensar la llibertat i la igualtat de tots, siga la que siga la nostra orientació sexual, és defensar l'autenticitat de la nostra democràcia contra els intents de falsejar-la, de corrompre-la. Per nosaltres, pels qui van haver de viure abans que nosaltres en circumstàncies molt més dures, pels qui vindran després de nosaltres i rebran el nostre llegat: democràcies homòfobes, mai més.

Nemo

Un xiquet catòlic?

(Publicat en dosmanzanas.com el 5 de setembre de 2007. Aquí puedes leer el texto en castellano.)


Una de les meues lectures estiuenques ha sigut un d'aquests –relativament escassos– bestsellers que us fan pensar que realment mereixen haver-se venut com xurros, i fins i tot us fan desitjar que els haja llegit com més gent, millor. Em referisc a The God Delusion (editat en castellà amb el títol d'El espejismo de Dios), l'últim llibre del científic i divulgador anglés Richard Dawkins (el seu nom m'imagine que deu sonar a molts com a autor del ja clàssic El gen egoista). Dawkins hi exposa, amb gran claredat i abundància d'informacions, les seues raons per a ser ateu i per a considerar la religió com un perill per al nostre món. I amb això ens estimula a pensar pel nostre compte, la qual cosa és, sens dubte, un dels principals mèrits de l'obra. Dawkins va escriure i va presentar també l'any passat per a la televisió britànica Channel 4 (la mateixa, per cert, que va crear el Queer as Folk originari) un documental sobre el mateix tema, i assegura que el va complaure l'anunci que aquesta televisió va publicar en la premsa els dies anteriors a l’emissió del programa: sota la frase –gairebé copiada de la cèlebre cançó de John Lennon– “Imagine a world without religion” podia veure's una fotografia del skyline de Nova York… amb la particularitat que les Torres Bessones hi ocupaven –com en l'impactant final de Munich, de Spielberg– el lloc que fou, fins fa sis anys, el seu.

Si esmente Dawkins en aquesta columna és perquè en el seu llibre dedica un capítol al perjudici que l'adoctrinament religiós pot causar als xiquets, especialment si a aquests no se'ls permet accedir de manera adequada a altres visions del món menys dogmàtiques, més racionals. A Dawkins li crida poderosament l'atenció que tots –progressistes i fins ateus inclosos– estiguem tan acostumats a llegir o escoltar expressions com ara “un xiquet catòlic” o “una xiqueta musulmana” que no hi trobem res de particular, fins i tot encara que es referisquen a criatures de molt poca edat. En canvi, observa Dawkins, si algú es referira a un xiquet de quatre anys com “un xiquet marxista” o “una xiqueta neoliberal”, tots ho trobaríem com a mínim grotesc, si no indignant per abusiu. Fins i tot les expressions “una xiqueta atea” o “un xiquet agnòstic” ens sonen molt molt rares: els ateus o agnòstics poden ser en tot cas, pensem, els pares. Exacte, ens vol dir Dawkins: i els catòlics o musulmans, també. Així doncs, hauríem de parlar, en tot cas, d’“un xiquet de pares catòlics” o d’“una xiqueta de pares musulmans”. Cosa que, si ens detenim un moment a pensar-hi, és ben diferent.

En la Roma antiga, el pater familias tenia al principi plens drets sobre els seus fills, podia decidir fins i tot sobre la seua vida o la seua mort sense que l'Estat li'n demanara comptes. Els seus fills eren llavors, ni més ni menys, objectes de la seua propietat. Amb l'avanç de la civilització, s'ha vist que els xiquets i els adolescents també són éssers humans i, per tant, també tenen els seus drets. Avui, una de les pitjors coses que poden fer uns pares als seus fills és limitar el seu horitzó intel·lectual i mental, imposant-los l'acatament als seus propis dogmes i prejudicis –els dels pares, o en tot cas aquells a què els pares se sotmeten– i impedint-los al mateix temps l'accés a altres formes més racionals i obertes d'entendre la realitat. D'això podem deduir que els grans perjudicats per les “objeccions de consciència” a l'assignatura Educació per a la Ciutadania que es promouen avui més o menys obertament des de la jerarquia catòlica i la dreta política i mediàtica espanyoles són, seran, els mateixos xics i xiques que –molt probablement sota la influència dels seus pares– s’hi facen “objectors” (i, posat cas que per a complaure els sectors més reaccionaris de la societat s'arribara a suprimir l'assignatura, com prometen els dirigents del PP, els perjudicats en seríem tots).

Als Estats Units d'Amèrica ocorre avui una cosa semblant: un nombre molt considerable de cristians fonamentalistes s'oposen que els seus fills aprenguen la ciència moderna, i intenten impedir-los l'accés al coneixement d'aquesta per tal que s'eduquen coneixent la Bíblia… i poca cosa més. Jo mateix vaig ser testimoni, al Planetari de Chicago, de com una mare –aparentment una senyora de classe mitjana molt normal– que assistia junt amb el seu fill de 10 o 12 anys a una projecció didàctica sobre la història de l'Univers li advertia en veu baixa (jo la vaig poder sentir perquè em va tocar seure al seu costat): “You know, this is not true, 'cause it's not in the Bible” (“Ja saps que això no és veritat, perquè no ix en la Bíblia”)… i el xiquet, subjugat, assentia en silenci. No se m'han oblidat aquelles paraules ni la sensació d'indignada perplexitat que em va deixar presenciar com una mare manipulava d'aquesta manera absurda i danyosa –i quasi amb total seguretat, no per primera vegada– la ment del seu propi fill.

Quan aquesta conducta pretén traslladar-se al sistema educatiu, per a impedir que els xiquets i els adolescents arriben a aprendre el que sobre el nostre món ha descobert la ciència contemporània (com ocorre als EUA) o bé (com ací) quins són els valors de la democràcia liberal, en els quals es fonamenta necessàriament el nostre sistema polític i la convivència de tots en pau i en llibertat que aquest permet, no constitueix això, en el segle XXI, una forma intolerable d'abús intel·lectual? L'Estat democràtic i liberal té no ja la potestat, sinó l'obligació de vetlar pels drets de tots: també pel de xiquets i adolescents a créixer intel·lectualment lliures, sense que ningú els lligue inseparablement a cap dogma ni cap prejudici.


Nemo