Guetos (2)

(Publicat en dosmanzanas.com el 22 de desembre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

L’any 1462, quan es va crear el gueto o Judengasse de Frankfurt i es va obligar tota la població jueva de la ciutat a instal·lar-s’hi, aquesta comunitat consistia en quinze famílies, és a dir, poc més d'un centenar d'individus; segle i mig més tard, la població del gueto havia augmentat fins a prop de les 3.000 persones. Les autoritats de Frankfurt van permetre aquest creixement de la població i la instal·lació al gueto local de famílies jueves procedents d'altres localitats i països que havien sigut expulsades dels seus llocs d'origen junt amb la resta dels seus habitants de la mateixa religió, encara que només si es tractava de famílies riques, de manera que el fet que aquestes s’establiren al gueto frankfurtés va facilitar l'auge gradual de la ciutat com a centre financer. Aquestes mateixes autoritats, però, a penes van autoritzar l'expansió de la superfície del gueto originari, amb la qual cosa va caldre fer-hi lloc per al considerable increment de la població dividint les cases longitudinalment i afegint-hi noves altures que sobreeixien per damunt del carrer, inclinant-se cap avant fins a gairebé tocar els edificis de davant. El resultat d’això fou un dels espais més densament poblats d'Europa, amb dues files de cases altes i generalment estretes (n’hi havia fins i tot que no superaven el metre i mig d'amplària) i, enmig d'aquestes, un carreró a on a penes arribava la llum solar: un suburbi/presó insalubre, sòrdid i opressiu.

La mesquinesa i hipocresia de les autoritats cristianes, que es beneficiaven econòmicament de la comunitat jueva alhora que la forçaven a viure en condicions tan infames, queden subratllades pel fet que durant quasi tota l'existència del gueto de Frankfurt una de les atraccions turístiques de la ciutat fóra la Frankfurter Judensau o ‘porca jueva de Frankfurt', una pintura mural situada des del 1475 a la principal entrada del recinte urbà –la porta que donava al pont sobre el riu Main– que constituïa un exemple particularment cèlebre i virulent d'un gènere de propaganda judeòfoba àmpliament estés per terres alemanyes i centreeuropees. En la Judensau de Frankfurt no sols s'associava els jueus amb l'obscenitat i la porqueria més ofensives i repugnants i se'ls equiparava amb animals i fins amb el dimoni i tot, sinó que a més se'ls presentava com una amenaça per als fills dels cristians, mitjançant l'afegiment de la imatge d'un xiquet d'aquesta religió que es deia que havia sigut assassinat ritualment pels jueus. Aquest i altres procediments d’immundització de la minoria jueva avivaven en la població cristiana de Frankfurt l'hostilitat contra aquesta comunitat, que així esdevenia el perfecte boc expiatori de qualsevol tensió social.

El 1614 una d'aquestes tensions (en aquest cas, entre les famílies patrícies que controlaven la ciutat i els gremis) va conduir les masses de Frankfurt, en el marc d'una rebel·lió popular liderada pel botiguer Vincenz Fettmilch, a assaltar i saquejar el gueto jueu i expulsar-ne tots els habitants de la ciutat. Fettmilch havia abolit també el consell que governava Frankfurt, la qual cosa va portar l'emperador germànic a enfrontar-se a ell, ordenar-ne la detenció i, finalment, fer-lo executar junt amb sis dels seus seguidors el 1616. El mateix dia en què van tindre lloc aquestes execucions, les tropes imperials van escortar els jueus de retorn cap al gueto, sobre les portes del qual l'emperador manà llavors que es col·locara el seu emblema, l'àguila imperial, en pedra, junt amb la inscripció “Sota la protecció de Sa Majestat Imperial i del Sacre Imperi Romà”. No oblidem que aquesta mateixa autoritat imperial que així proclamava la seua “protecció” cap als jueus era la que, havent ordenat originàriament la seua reclusió forçosa al gueto, mantenia en peu aquesta ordre, ni oblidem tampoc que l'àguila i la inscripció mencionades van coexistir amb la famosa Judensau, a escassa distància d'aquesta, durant gairebé dos segles; tenint en compte ambdós fets podrem fer-nos una vívida idea de fins a quin punt la duplicitat i la hipocresia van presidir les relacions dels poders cristians amb la comunitat jueva de Frankfurt.

Quan el 1769 els jueus es van atrevir, segurament sota la influència de les noves idees il·lustrades que circulaven per Europa, a sol·licitar a les autoritats locals de Frankfurt permís per a poder eixir del gueto els diumenges a la vesprada (recordem que estava manat que les portes de la Judengasse es tancaren, amb tots els seus habitants dins, durant les festivitats cristianes, diumenges inclosos), la ciutat no sols va denegar-los aquest permís, sinó que en la seua resposta va considerar la petició com “un exemple de l'arrogància sense límits d'aquesta gent, que no estalvia cap esforç per a intentar valdre's de qualsevol oportunitat que els permeta situar-se com a iguals als ciutadans cristians”. Veiem, per tant, que el poder frankfurtés identificava sense cap mena de dubte la segregació de la minoria jueva amb la inferiorització d’aquesta respecte “als ciutadans cristians”. Això difícilment pot sorprendre'ns, atés que segregar i inferioritzar una minoria són coses que van unides: en prendre mesures per separar un determinat grup social de la resta de la ciutadania, els poders públics estigmatitzen aquest grup, el marquen com a portador de certes característiques indesitjables de què la resta de la societat ha de ser protegida (això també constitueix, òbviament, una forma d'immundització), i d’aquesta manera proporcionen fonament a la inferiorització social i/o legal de la minoria en qüestió.

Segregació, estigmatització, inferiorització i hipocresia són característiques que, salvant les distàncies que calga salvar –i que per descomptat no són poques– amb el que acabem d'exposar, retrobem en el nostre propi temps en l'actitud dels poders públics d'Occident envers la minoria LGTB. I és que, llevat d'un reduït –encara que per fortuna creixent– nombre de països, l'exclusió de les parelles homosexuals del matrimoni, de l'adopció i/o d'altres drets serveix avui per a perpetuar la segregació i la inferiorització legals i socials d'aquesta minoria, amb l'estigmatització consegüent; no obstant això, i de manera hipòcrita, els mateixos països que practiquen aquesta exclusió proclamen que tot el seu sistema polític i social es basa en els principis liberals que afirmen la igualtat essencial de tots els éssers humans i la seua llibertat per a viure la seua vida segons el seu propi criteri.

La creació de figures jurídiques alternatives al matrimoni mentre es manté l'exclusió d'aquest de les parelles del mateix sexe no posa fi a l’estat de coses que acabem de descriure, i no constitueix, per tant, una solució realment satisfactòria. Així, Daniel Borrillo (en el seu assaig Homofobia) veu en el PACS o llei de parelles de fet francesa una “forma de submatrimoni que ratifica la segregació de les parelles homosexuals”: una mena de gueto legal, podríem dir, per a gais i lesbianes. Per a Borrillo, “l'entusiasme provocat per una forma específica de conjugalitat, concebuda (de manera no confessada) per a les parelles del mateix sexe, mostra fins a quin punt, en tant que grup dominat, els homosexuals han interioritzat el discurs dels dominants, en presentar com a cosa adquirida i legítima l'abandó del principi d'igualtat pel que fa al matrimoni i la filiació.”

Afortunadament, no obstant això, no tots els gais i les lesbianes es troben avui còmodes en el gueto legal: alguns, influïts potser per idees il·lustrades, semblen decidits a no estalviar cap esforç per a intentar valdre's de qualsevol oportunitat que els permeta situar-se com a iguals, de veritat, a la resta de la ciutadania. Per molt que s'escandalitzen aquells que, oposant-se a aquest objectiu, hi veuen un altre exemple de l'arrogància sense límits d'aquesta gent.

(Continuarà.)

Nemo