dimecres, 7 de gener de 2009

Guetos (i 3)

(Publicat en dosmanzanas.com el 30 de desembre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Una mica més de mig segle després que l'emperador romanogermànic manara als jueus de Frankfurt traslladar-se a un nou carreró situat extramurs, el Senat de la República de Venècia va seguir els seus passos en ordenar, el 1516, que tots els jueus que estaven sota la seua autoritat havien de residir obligatòriament en una certa zona perifèrica de la ciutat de la llacuna. Aquesta àrea, envoltada de canals i unida a la ciutat per tres ponts que les autoritats venecianes feien tallar –amb la qual cosa tancaven els jueus dins del seu suburbi– a les nits i durant les festes cristianes, era coneguda com Geto o Gheto per haver-s’hi ubicat antigament una foneria (la paraula vèneta gèto designaria originàriament una colada de metall fos). Posteriorment, el vocable italià ghetto (adaptat al nostre idioma com a gueto) esdevindria un terme internacional, en designar jueries semblants a la veneciana ubicades en moltes altres ciutats d'Europa.

La República de Venècia era considerada en aquell temps en la Cristiandat com un model de bon govern, de manera que la seua decisió de guetitzar els jueus pogué influir perquè altres ciutats i territoris seguiren el seu exemple. Major influència hi va tindre encara, amb tot, la segregació en guetos de la població hebrea dels Estats de l'Església, ordenada pel papa Pau IV l’any 1555. Aquest papa, que en la seua època de cardenal havia sigut el creador i cap de la Inquisició romana, justificava el severíssim tracte a què sotmetia els jueus residents als territoris que es trobaven sota la seua sobirania temporal (inclosa la comunitat hebrea de Roma, que era més antiga que el mateix cristianisme) amb aquestes paraules: “Ja que és completament absurd i inapropiat que els jueus, que per la seua pròpia culpa estan condemnats a l'esclavitud eterna, puguen, amb l'excusa que la caritat cristiana els protegeix i els tolera viure entre cristians, mostrar tal ingratitud envers aquests que, a canvi de la misericòrdia que d’ells reben, els tornen injúries, i pretenen dominar-los en comptes de servir-los com és el seu deure…”

En aquestes primeres frases de la butla Cum nimis absurdum, Pau IV deixa ben clar que només està disposat a tolerar la presència de jueus als seus estats si la inferioritat respecte als cristians que l'Església catòlica atribueix als primers queda plenament manifesta en la realitat legal i social dels uns i els altres, en la seua vida quotidiana. Per al creador del gueto de Roma, segregar i inferioritzar són coses que van estretament unides, com evidencien també les mesures que prescriu el papa en la butla esmentada: a més de la guetització, s'imposa als jueus portar sempre com a distintiu un barret groc; se'ls prohibeix posseir béns immobles o comerciar amb cap altra cosa que draps vells i vestits usats; tampoc els metges jueus no podran tractar malalts cristians; a més, els jueus no podran tindre servents cristians ni permetre mai que els individus d'aquesta religió, per humil que siga el seu estatus, els donen tractament de senyor, etc. Els següents papes no sols mantindrien en vigor aquest sistema de segregació/inferiorització dels jueus, sinó que en promourien l’extensió a d’altres territoris d'Itàlia i del món catòlic (llevat, lògicament, d’aquells d’on la població hebrea ja havia sigut expulsada per complet, com s’esdevenia als estats hispànics des dels temps dels molt catòlics monarques Ferran i Isabel).

Va ser la Revolució Francesa la que, en estendre la seua influència per Europa, va posar fi per sempre més a la vella vergonya que per al nostre continent suposaven guetos com els de Frankfurt i Venècia, i va fer que es reconeguera als jueus d'aquests territoris la condició de ciutadans de ple dret, iguals a tots els altres. Aquesta influència va arribar també a la Itàlia central, on l’any 1798 l'exèrcit republicà francés, abolint el poder temporal dels papes, va proclamar la República Romana, va alçar un arbre de la llibertat en una plaça del gueto jueu de la ciutat del Tíber i va decretar per a tots els seus habitants, amb independència de la seua religió, la plena ciutadania i la igualtat de drets. No obstant això, la tornada el 1814 del papa com a monarca absolut dels Estats Pontificis, per decisió de les potències que havien derrotat Napoleó, va acabar amb aquestes conquistes i va suposar per als jueus d’aquells territoris el retorn al gueto i a la situació anterior al 1798.

Dècades després, el 1848, una nova onada revolucionària liberal sacseja Europa, i enmig d'aquesta el papa, Pius IX, decideix suavitzar la situació dels jueus dels seus Estats; no obstant això, només la nova abolició del poder temporal del papat al febrer del 1849, amb la proclamació d'una segona (i, per a la seua època, molt progressista) República Romana, posarà una altra vegada fi al gueto i restituirà als jueus la seua condició de ciutadans de ple dret. La història, no obstant això, es repetirà aquest mateix any, ara amb les tropes franceses en un paper oposat al del 1789: el nou president de França, Lluís Napoleó Bonaparte (nebot de Napoleó I, i futur emperador Napoleó III), cedint a les pressions dels catòlics ultramuntans francesos, el suport de les quals necessita per a mantindre's en el poder, envia els seus exèrcits contra la petita República Romana, la suprimeix per la força i restaura Pius IX al tron dels Estats de l'Església. El papa es mostra llavors molt més conservador que abans de la revolució, i és especialment dur amb la minoria jueva (els membres de la qual ell considera agitadors republicans): una vegada més n’ordena la guetització i la inferiorització legal i social; dècades després arribaria a dir públicament, en referència als jueus, que “hi ha massa gossos d'aquests a Roma en el nostre temps, i els sentim gemegar pels carrers i ens molesten pertot arreu”... una frase que no semblaria fora de lloc en el text de Cum nimis absurdum.

La caiguda de l'Imperi francés de Lluís Napoleó Bonaparte el 1870 possibilitarà que aquest mateix any el poder temporal dels papes siga abolit definitivament, i Roma incorporada, com a capital, al Regne d'Itàlia. El nou estat italià, de caire liberal, posa fi de seguida al gueto romà, llavors ja un anacronisme que avergonyeix i escandalitza Occident; de nou els jueus recuperen els seus plens drets civils. Pius IX es declara llavors “presoner al Vaticà”, per més que el nou estat no limite ni impedisca els seus moviments; el 1864, aquest mateix papa havia condemnat solemnement (en el Syllabus errorum), junt amb altres “errors” moderns, la idea que “El Pontífex Romà pot i ha de reconciliar-se i transigir amb el progrés, amb el liberalisme i amb la civilització moderna”.

Quan els actuals ciutadans d'Occident troben alguna de les mostres d'homofòbia que prodiga la jerarquia catòlica (encapçalada avui, com en els temps de Pau IV, per un excap del Sant Ofici, o de la seua entitat successora), sovint expressen sorpresa o incredulitat davant d'aquesta actitud, que recentment ha portat al Vaticà fins i tot a liderar l'oposició a una proposta europea en l'ONU de declaració favorable a la despenalització de l'homosexualitat arreu del món, amb el deplorable argument que resultava inacceptable que aquesta afirmara “el principi de no-discriminació que exigeix que els drets humans s'apliquen de la mateixa manera a tots els éssers humans, independentment de la seua orientació sexual o de la seua identitat de gènere”. La història ens fa veure, amb tot, que aquesta actitud de la Santa Seu i els seus subordinats és en realitat menys sorprenent del que podria paréixer, i en qualsevol cas no respon simplement, com tampoc no ho feia la manifesta judeofòbia del passat, a l'obsessió personal d'un o d’uns pocs mandataris. En la tradició catòlica, la segregació i la inferiorització d'aquelles minories que no accepten sotmetre's als dogmes de la Santa Mare Església (o siga, a la forma en què aquesta interpreta els textos que proclama com a sagrats) és, com hem vist en el cas del tracte reservat durant segles als jueus, una política deliberada, consistent i mantinguda –fins i tot contra vent i marea– mentre els seus dirigents han tingut la possibilitat de fer-ho, és a dir, mentre la resta de la societat els ho ha permés. Amb aquesta política es pretén assegurar la preeminència dels dogmes catòlics (avui particularment en el terreny de la moral sexual i familiar) i el poder i la influència socials de l'Església (o allò que encara en queda). Davant d'això, no serveix de res refugiar-se en el vell tòpic que “els temps canvien” si oblidem que, en realitat, som les persones, amb les nostres micro o macrolluites, les que fem possibles aquells canvis que anhelem.

Nemo

1 comentari:

Anònim ha dit...

Hello all
http://www.classyconsignmentslagrange.com/ - acomplia online sales
Acomplia - Potent weight loss solutionFDA-Approved Medications
No Prescription is Needed
Free Shipping for Bulk Orders
15% Discount on Reorders Buy Acomplia (Rimonabant) at reputable online phamacy and save big.
[url=http://www.classyconsignmentslagrange.com/]generic acomplia rimonabant[/url]
No prescription!
At present, Acomplia is probably the most pioneering pharmaceutical.
acomplia buy uk
Prior to getting yourself this drug, ensure that the website you want to buy Acomplia from is licensed and authorized by the government.