dilluns, 15 de desembre de 2008

El follet marica i altres prodigis (i 2)

(Publicat en dosmanzanas.com el 10 de desembre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

L'homofòbia no sols és capaç d'aconseguir, com ja hem vist, el prodigi d'agermanar individus (aparentment) oposats en la seua manera de ser i pensar: també aconsegueix d’altres portents, com el de fer tornar invisible l'heterosexualitat i extremadament visible l'homosexualitat.

El crític de Babelia que es va estranyar que el llibre de relats de Lawrence Schimel Mi novio es un duende (1) continguera només personatges gais i lesbianes, hauria experimentat alguna vegada en la seua vida sorpresa o incomoditat en constatar que molts altres llibres contenen únicament personatges heteros? Segurament, no: aquest pensament ni tan sols no li degué passar mai pel cap. Per què? Doncs molt senzill: perquè per a ell l'heterosexualitat dels personatges de tots aquests altres llibres era invisible (era allò normal), mentre que l'homosexualitat dels éssers fantàstics de Schimel tenia una visibilitat tal que feia mal als ulls.

Admetem-ho: sempre ens hem queixat de la invisibilitat a què ens sotmet l'heterosexisme dominant (encara que siga sota la disfressa de la tolerància liberal) en la nostra societat, però la veritat és que gais i lesbianes estem ben lluny de ser invisibles en l'ara i ací. Ben al contrari: posseïm una visibilitat encegadora, que danya els sensibles òrgans visuals de molts heteros… i fins i tot d'alguns homos discrets. Els exemples que demostren aquest fet els trobem en abundància diàriament: per exemple, sempre que anem agafats de la mà o ens fem una besada pel carrer i percebem al nostre voltant mirades iritades davant d’un semblant excés de visibilitat per la nostra part. O sempre que se'ns critica per voler casar-nos, quan podríem, simplement, viure junts sense obligar a ningú a obrir els seus tendres ullets a la verdadera naturalesa de la nostra relació. O sempre que la ploma –dura i tallant, malgrat el nom que porta, per a les delicades retines dels homòfobs– és objecte de reprovació o d'escarni. O…

No és estrany, per tant, que l'Orgull LGTB coga tant a tantes pobres còrnies homofòbiques, inflamades davant d'aquesta vertadera supernova que últimament explota cada any, al voltant del 28 de juny, als carrers de les nostres ciutats, i en el cas espanyol especialment als de Madrid. Des dels qui escriuen cartes al director d’El País fins a la mateixa reina d'Espanya, tots pareixen patir el mateix problema ocular a principis de l'estiu. I no sols en aquesta època: l'aparició de personatges LGTB en la petita pantalla ja ha aconseguit generalitzar aquests mateixos símptomes a la resta de l'any. Tenim, per exemple, el cas del pobre jutge granadí els ulls del qual no estan encara preparats per a l'enlluernadora claredat que desprenen els besos i les carícies entre personatges televisius del mateix sexe: “Que no ens vulguen ficar per la força, a puntellades, coses que ara com ara no són normals”, clama l'infortunat, mentre exigeix que se li done temps per a anar evolucionant.

El que fereix tant la vista d'aquests individus (que, per descomptat, tenen molts amics gais –si és que no ho són ells mateixos–, ens comprenen i ens respecten) és justament això: veure's forçats a contemplar “coses que no són normals” per a ells. L'heterosexualitat, en canvi, no pot fer mal a ningú, precisament perquè sí que és normal; més encara, és allò normal. Amb l’heterosexualitat s’esdevé el mateix fenomen que els antics atribuïen a la música de les esferes, és a dir, al so sublim que, pensaven, devien produir els astres en moure's sobre els nostres caps: de tan acostumats com estaríem els éssers humans a aquest so des del nostre naixement, hauria esdevingut completament inaudible per a nosaltres. De la mateixa manera, l'heterosexualitat està tan present en el nostre entorn social i cultural des de la nostra primera infància que resulta invisible, indetectable: quan veuen una parella hetero pel carrer o en una sèrie de la tele, quan lligen un llibre farcit de personatges heteros, la gran majoria dels nostres conciutadans –inclosos molts suposats progressistes– no veuen una parella, una sèrie o un llibre heterosexuals. Veuen simplement una parella, una sèrie, un llibre. Allò normal, vaja.

Així que en realitat no som els homos els invisibles, sinó els heteros. I no és que els homòfobs pretenguen invisibilitzar-nos, fer-nos invisibles: no, això seria fer-nos com ells. El que volen en realitat és ocultar-nos, ja siga en l'armari, davall del llit o darrere d'una façana hipòcrita; perquè, diuen, no poden suportar la nostra llum. Doncs caldrà dir-los que ho sentim, però el problema en la vista el tenen ells, no pas nosaltres. Que es posen ulleres de sol; o, millor encara, que proven a llevar-se les ulleres de l'homofòbia. Veuran que bé que els va.

Nemo


Nota:

(1) Quan aquest article es va publicar en dosmanzanas.com, Lawrence Schimel va tindre l'amabilitat (moltes gràcies, Lawrence) de deixar-m'hi un comentari en què reproduïa textualment la breu ressenya de què m'havia parlat en l'acte de presentació a València del seu poemari Desayuno en la cama, i en la qual jo he basat aquests dos articles sobre "El follet marica i altres prodigis". Aquesta és, doncs, la ressenya de Babelia en qüestió:

“Fantasmas, licantropia, encantamiento y vampirismo en 16 cuentos protagonizados por gays y lesbianas. Aunque tramados con oficio y conocimiento del género, el conjunto acaba resultando repetitivo y convencional en la explotación única del componente sexual.”

M[arcos] G[IRALT]-T[ORRENTE] (1998). «Dieciséis cuentos homosexuales». El País (Babelia 349), 18-7, 10.