dimarts, 2 de desembre de 2008

Homofòbia ‘liberal' (i 5)

(Publicat en dosmanzanas.com el 25 de novembre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

En començar aquesta sèrie jo expressava una certa incomoditat davant del terme homofòbia liberal –que, deia, em sonava a oxímoron– però a continuació reconeixia que si amb aquesta expressió es vol al·ludir a l'homofòbia que realment ha existit i existeix encara en els sistemes en què s'ha pretés concretar el pensament liberal, llavors no hi ha dubte que l’ús n’està justificat.

Em pareix important, no obstant això, assenyalar les profundes contradiccions que hi ha entre aquesta homofòbia liberal i els principis bàsics del liberalisme, de la democràcia liberal, establits fa més de dos segles. No podem oblidar que quan gais i lesbianes plantegem les nostres reivindicacions davant de la societat, amb l'objectiu que se'ns reconeguen els mateixos drets i llibertats que a la resta de la ciutadania, el que reivindiquem no és que amb nosaltres es faça una excepció ad hoc per a integrar-nos socialment, ni menys encara per a obtindre una posició de privilegi; simplement exigim que se'ns aplique de forma conseqüent també a nosaltres aquests mateixos principis que, com hem vist al llarg d'aquesta sèrie d'articles, se suposa que estan en la base dels moderns sistemes democràtics d'Occident. Que no se'ns excloga ni margine; que no se'ns discrimine ni segregue.

L'homofòbia liberal no és –i així ho hem constatat en les columnes anteriors– una ideologia coherent: no és coherentment liberal. A propòsit d'aquesta qüestió diu Alberto Mira, en De Sodoma a Chueca, que “la nova aparença de liberalisme és fàcil d'adoptar, fins i tot per als homòfobs més recalcitrants”. “Aparença de liberalisme”, en efecte. I què s'amaga, llavors, darrere de la careta? No cal ser molt agut per a sospitar de l'homofòbia de sempre, la tradicional d'Occident, la de matriu judeocristiana. I tampoc no resulta difícil confirmar la nostra sospita en el cas de les manifestacions més dures d'homofòbia que trobem en les democràcies occidentals, és a dir, en aquelles societats en què s'ha perseguit legalment l'homosexualitat, o la sodomia. Ho vam veure veure en la segona part d'aquesta sèrie pel que fa als Estats Units d'Amèrica, però ja anteriorment ens havíem ocupat d'altres casos semblants, com la Gran Bretanya o la República Federal d'Alemanya (vegeu la columna “Holocaust/s (1)”). En aquests països eren –són– ben paleses les arrels cristianes de l'homofòbia institucionalitzada.

En el cas de la laica República Francesa, en canvi, o fins i tot en el de la secularitzada Espanya d’avui, pot resultar a priori menys versemblant que la tradicional homofòbia cristiana –catòlica, en aquests llocs– es trobe darrere d'un discurs, el de la 'homofòbia liberal', que es presenta ben sovint com tolerant, modern i fins i tot científic. Així i tot, ja vam veure que Daniel Borrillo assenyalava com el discurs de l'homofòbia liberal a la francesa “sobreentén la idea que en l'homosexualitat hi ha alguna cosa nefasta que necessita romandre amagada”. I aquesta idea, d'on deu haver eixit? Difícilment podem obviar, en intentar respondre a aquesta pregunta, el fet que la cultura cristiana plurisecularmente dominant a Occident ha estat inoculant –en la teoria o en la pràctica– aquesta mateixa noció en les nostres societats des de l'Edat Mitjana, i encara hi continua encabotada. D'altra banda, probablement no hem d'acceptar sense més com a plenament conseqüent aquesta laïcité que la França actual ha heretat de la Tercera República de finals del segle XIX i principis del XX: com assenyala el filòsof francés Michel Onfray (vegeu la columna “Antifísics i pseudolaics”), “la laïcització de la moral judeocristiana correspon molt sovint a la reescriptura immanent d'un discurs transcendent”; o en altres paraules: “Amb un llenguatge racional [o pretesament tal, podria matisar-se] (…), la quinta essència de l'ètica judeocristiana persisteix” en “els manuals de moral de les escoles republicanes”. Els efectes d'aquesta enganyosa laïcització perduren encara en el nostre propi temps: així trobem, per exemple, que el 1990, “a França, el procurador general del Tribunal de Cassació invocava la ‘moral tradicional' per a denegar drets a les parelles del mateix sexe”, segons que recull Borrillo en el seu assaig Homofobia.

El discurs homòfob pretesament liberal és a més la disfressa lingüística idònia, en societats que es veuen a si mateixes com a laiques o secularitzades, per a fer més presentables –més digeribles– uns prejudicis que de fet responen a creences de tipus religiós. Per això no sorprén reconéixer sovint, entre els qui apareixen com a referents públics de l'homofòbia liberal, individus i entitats la vinculació dels quals amb les cúpules religioses i/o l'ortodòxia que aquestes prediquen és palesa i fins i tot estreta; i no podem oblidar que les grans religions monoteistes i tot allò que hi gravita al voltant (organitzacions, mitjans de comunicació, partits polítics…) són avui el principal suport de l'homofòbia en les democràcies liberals d'Occident. Així, doncs, no té res de casual que entre les declaracions que una periodista de l'Opus Dei atribueix a la reina d'Espanya puga trobar-se, al costat d’una expressió de llibre de l’homofòbia liberal, la peculiar asseveració que "S'ha d'ensenyar religió a escola, almenys fins a una certa edat: els xiquets necessiten una explicació de l'origen del món i de la vida". Sentència reveladora de tota una visió del món que, per descomptat, es troba molt lluny dels paràmetres del liberalisme, de la modernitat o del pensament racionalista i il·lustrat.

En definitiva, l'exclusió de les persones homosexuals d'aquesta igualtat de drets i llibertats que els textos fundacionals del liberalisme proclamen des de fa més de dos segles per a tot ésser humà i tot ciutadà, i la consegüent inferiorització retòrica, jurídica i social de gais i lesbianes, constitueixen una deplorable anomalia en el funcionament de les modernes democràcies d'Occident. Anomalia darrere de la qual no podem deixar de percebre la interferència d'un sistema de creences dogmàtic que no sols és preliberal, sinó que històricament ha representat el principal obstacle per a la implantació i el desenvolupament en les nostres societats de les idees liberals. L'homofòbia liberal és, per tant, reaccionària en realitat, mentre que la lluita pels drets LGTB forma part de l'esforç per continuar desenvolupant i aplicant, en aquest segle XXI, unes idees l'actualitat -la pertinència per al nostre temps- de les quals posa de manifest el fet mateix que encara avui siga necessari lluitar per elles.

Nemo

3 comentaris:

glamboy69 ha dit...

Es que sota el terme "liberal" s'hi amparen ideologies molt diverses: Losantos i Aguirre s'en proclamen defensors a ultrança, emntre q als EUA aquest terme indica just el contrari: progressisme!

I si, el problema és la homofòbia de sempre, les arrels de la moral patriarcal i la seva divisió sexual del comportament que venim arrosegant des de el Neolític, així com els 1.500 anys d'homofòbia legal cristiana.

Però bé sembla que la ciència i el materialisme s'estan encarregant de corcar les arrels i ara tan sols manca un bon cop de destral!

Crasamet ha dit...

Glamboy va dir: "Losantos i Aguirre s'en proclamen defensors a ultrança"

I en són defensors a ultrança, però de la ultradreta.

Nemo ha dit...

És veritat el que dieu, el terme liberal és ple d'ambigüitat en l'ús actual. Però si mirem el sentit històric que ha tingut el liberalisme a Occident, el que van significar les revolucions liberals en el seu moment i el que poden significar encara avui els principis que aquestes revolucions van proclamar, crec que ens podem fer una idea més clara del que és, o hauria de ser, el liberalisme en l'actualitat.

I això té molt poc a veure amb gent com Losantos o Aguirre, i molt a veure, en canvi, amb les minories que encara avui hem de lluitar per veure plenament reconeguts els nostres drets i llibertats. Sense les idees liberals, la mera idea que als homosexuals (o als sodomites) ens pogueren correspondre uns drets i uns llibertats seria inconcebible, com ho era abans de les revolucions dels segles XVIII i XIX.