dimecres, 2 d’abril de 2008

Complicitat

(Publicat en dosmanzanas.com el 26 de març de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Fa uns anys, no molts, tornava jo a casa d'un viatge amb cotxe amb el meu marit –llavors ho era de fet, avui de dret també– un diumenge a la vesprada. Ell anava al volant, i mentre conversàvem jo li acariciava distretament una orella amb la punta dels dits. De sobte sentírem crits que pretenien cridar la nostra atenció: estàvem parats en un semàfor, i al nostre costat s'havia situat un descapotable ocupat per quatre persones jóvens, dos xics –davant– i dues xiques –darrere–. El conductor ens mirava mentre feia gestos obscens, simulant una mamada, i els altres reien i cridaven, fotent-se de nosaltres. Aquella breu experiència (de seguida el semàfor va canviar al verd i els vam perdre de vista) va fer que m’adonara que, per a certa gent, l'homosexualitat no pot ser mai sinó una cosa obscena, grotesca i risible. Una cosa que de cap manera pot pretendre equiparar-se a l'heterosexualitat.

Algú podria pensar que allò, més que no una mostra d'homofòbia, va ser una simple gamberrada d'una colleta de jóvens avorrits. Tanmateix, anys després vam tindre una experiència molt semblant en un transport públic, en agafar-nos de la mà mentre miràvem per la finestreta. En aquesta ocasió, però, qui reia i es mofava molt poc discretament del nostre gest eren unes dones, assegudes a escassa distància de nosaltres, que per l’edat podrien ser àvies i tenien aspecte de gent d'ordre, convencional i benpensant.

L'escriptor nord-americà Edmund White conta, en el seu llibre de ficció autobiogràfica The Farewell Symphony, una anècdota que és com el revers de la moneda d'aquestes dues. El protagonista del llibre és un jove gai dels EUA que aleshores està vivint a Roma, on ha conegut una artista local que es diu Tina; una nit que tots dos estan borratxos, la xica sorprén el seu amic revelant-li de sobte el seu amor per ell, a pesar que coneix la seua homosexualitat. Quan un magreig temptatiu i un tant brutal entre tots dos es torna, de sobte, massa violent –ella li dóna un colp fort al nas–, el jove s'espanta, pensa que la xica està boja i emprén la fugida, conscient que ella va darrere seu:

“Amb una mica més de serenitat vaig baixar a la parada de taxis de Piazza Barberini. Vaig dir al taxista que em deixara a la plaça de Santa Maria, al Trastevere; ja faria a peu la resta del camí fins a casa.

Però quan ja estava a punt de deixar-me on li havia demanat, el taxista em va amollar: ‘Que la coneix, vosté, aquesta dona que ens està seguint?'

Li vaig contestar: ‘Ací té uns pocs diners extra. Podria esperar-me ací un moment mentre parle amb ella?'

El taxista em va somriure com si ja sabera de què anava allò, i de colp i volta vaig veure que em prenia per un marit calavera que venia al Trastevere a visitar la seua amigueta, i a Tina, per la meua muller gelosa. I em vaig adonar que, mentre que la vida dels gais és sempre aberrant, no hi ha ni un sol moment de la vida dels heteros, per extravagant o melodramàtic que siga, que no resulte agradablement familiar, que no recorde una cançó o una pel·lícula o un poema. Jo hauria sentit vergonya si haguera sigut un home el qui m'estiguera perseguint, i en canvi ara hi havia un element de complicitat entre el taxista i jo. Cada ocasió heterosexual és una institució, cada pecat heterosexual, un motiu d'orgull.”

De vegades ens preguntem quan podrem considerar que el moviment LGTB ha aconseguit per fi els últims objectius, que la societat ha assumit ja plenament la seua pròpia diversitat quant a l'orientació afectivosexual dels seus membres i l'homofòbia i l'heterosexisme han passat a ser, tan sols, un trist record d'altres èpoques. Potser la resposta és que aquest dia haurà arribat –si és que mai arriba– quan, en adonar-se que aquests dos hòmens o aquestes dues dones que té davant són gais o lesbianes, i a més són parella, la reacció de qualsevol persona heterosexual siga la mateixa que tindria si estiguera davant d'un home i una dona en les mateixes circumstàncies. Quan aquesta persona siga capaç de posar-se en el lloc dels qui són diferents d'ell o ella i sentir no ja rebuig o menyspreu, sinó els mateixos sentiments de complicitat i simpatia que probablement li provocaria la visió d'una parelleta hetero. I perquè això fóra possible, segurament faria falta que també a qualsevol persona heterosexual, en trobar-se amb una mostra d'amor entre dos hòmens o dues dones, li vingueren a la memòria cançons, pel·lícules o poemes que tractaren dignament i sense prejudicis d'amors semblants a aquest.

Sovint assenyalem com és d’important per als mateixos gais i lesbianes, sobretot en l'adolescència, trobar referents socioculturals que els ajuden a acceptar-se com són i a viure la seua vida convençuts que ni la seua dignitat ni les seues possibilitats d'experimentar la felicitat són en absolut inferiors a les dels heteros. I és cert; però no hem d'oblidar que aquests mateixos referents són necessaris també per als heterosexuals: perquè aquests puguen acceptar i respectar de veritat els gais i les lesbianes amb qui es troben al llarg de la seua vida, ja siga pel carrer, entre els seus veïns, entre els seus companys d'estudis o de treball, entre les seues amistats… o, potser, en la seua pròpia família.

Nemo

7 comentaris:

Carlos Olmo ha dit...

Enhorabona pel teu text un altre pic. Es ver que, dia rera dia, la gent és més oberta amb nosaltres, especialment totes aquelles persones que com tu dius són reflexives i extrapolen les relacions heterosexuals a les que no ho són, encara que certes "persones d'ordre" (paraules de terrible reminiscença franquista en aquest pais) poques vegades reflexives i, no hi ha dubte, tal vegada influenciades per diaris, ràdios i televisions fortament vinculades a cercles ultracatòlics i/o conservadors que, encara ara, ens veuen com un greu problema per a la moralitat i decència que ells entenen ha de dirigir les nostres vides, tot i que només entenen la seva moralitat i decència de tota la vida (és normal tenir la "querida" per part de l'home "d'ordre" i catòlic com el vaticà mana). Jo he pogut comprovar aquest canvi de mentalitat amb el meu pare, que amb més de 80 anys accepta amb naturalitat una opció del seu fill petit que, 20 anys enrrera, no hagués tol.lerat de cap de les maneres, no ja per opcions polítiques (afortunadament per a ell, res té a veure amb el pp), sino perque ell ha esta educat a una Espanya feixista i represiva al si d'una família conservadora i amb lligams importants a l'Espanya nacional, tot i que la pròpia reflexió i les seves experiències durant la guerra a prop de Terol marcaren profundament la seva vida; tot i aixó ell es un fervorós catòlic però molt desenganat amb el vaticà.

Per a mi és un raig d'esperança, si les generacions marcadament reaccionaries poden evolucionar, les més noves sens dubte ho faran o, senzillament, seran educades (així ho desig) dins el respecte i la diversitat. Que així continui.

Anònim ha dit...

La història que contes m'ha recordat de seguida una de molt semblant que ens va ocórrer a Víctor i a mi fa alguns anys...

Per què serà que hi ha tantes experiències desagradables d'homofòbia als transports públics?

La pregunta, ara que l'escric, té molt de simbòlic, per allò de dur a l'àmbit públic el que sempre ens havien dit que havia d'estar en el privat: transmissió d'emocions, afectivitat... Al capdavall, com mana el corpus feminista, allò que en diuen privat és sempre públic i, per tant, polític.

Total que sí, que besar-nos, acaronar-nos o mostrar qualsevol tipus d'estima entre dos homes i en públic, avui dia és un acte polític.

Pau

glamboy69 ha dit...

Eiii Nemo!!
Veig que has tornatmb les piles al màx eh! M'ha encantat l'article!

Jo per la meva experiència et podria dir que la homofóbia i les brometes les vaig viure molt intensament al institut (on fins i tt uns skins nazis em van pegar una pallissa i els vaig portar a judici), però quepel contrar quan he anat amb un no de la ma MAI, pero abslutament MAi he sentit la menor miredeta ni coemnari!
Ergo: la homofòba és valentaquan tu vas sol i estas acobardit, no quan te n'orgullexes!

Nemo ha dit...

Moltes gràcies, Carlos. I bé, el fet que les generacions més grans i criades en ple franquisme puguen evolucionar cap a l'acceptació de la realitat LGTB és sens dubte un fet molt positiu, però el que ens indica pel que fa als jóvens és que aquests també poden evolucionar, no pas que siga segur que ho facen... Això dependrà de les influències a què estiguen sotmesos. Tenim tendència a assumir que la societat es mou sempre en un sentit progressista, però la història desmenteix aquesta idea: moltes vegades el moviment és a l'inrevés, del progrés a la reacció, a l'obscurantisme i fins i tot a la barbàrie.

No vull posar-me negatiu, però és que crec que hem d'estar alerta amb els signes de reacció ultraconservadora que es poden veure en la nostra societat actual.

Nemo ha dit...

Tota la raó, Pau. Allò privat també és polític. I anècdotes com aquestes ho evidencien amb tota cruesa.

Nemo ha dit...

Estic d'acord, Roger, que veure'ns dèbils o vacil·lants fa que els homòfobs s'envalentisquen. Per això hem de procurar que ens vegen sempre orgullosos, dignes, segurs.

Molt fort això que contes dels skins a l'Institut... M'agradaria que m'explicares aquesta història, si a tu et ve de gust, és clar.

I m'alegre molt que t'haja agradat el text!

Carlos Olmo ha dit...

Sí, Nemo, t'he de donar la raó, per aixó dessig que mitjançant una educació acurada i igualitària (crec que el més proper a aixó és educació per a la ciutadania) es pugui evitar una radicalització instigada, no hi ha dubte, pels grups més conservadors dels populars i l'esglèsia, curiosament revifats ara per "reconegut" dret a objectar, però no és comprensible que algú pugui estar en contra de que es compleixi la llei, ja sigui d'igualtat o qualsevol altra, és versemblant que un tribunal pugui emparar la discriminació i el seu foment? Amb la justícia d'aquest pais, desgraciament, veim que pràcticament qualsevol pardalada és possible.