dimarts, 5 de maig de 2009

Sacrificis (1)

(Publicat en dosmanzanas.com el 29 d'abril de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Abans de l'arribada dels espanyols, el centre i el sud del que avui és Mèxic i la part septentrional i occidental de l'Amèrica Central conformaven una regió diversa des del punt de vista etnolingüístic, però unida per alguns trets culturals que la convertien en un dels dos principals focus d'innovació de les Amèriques (l'altre era la regió andina de l'Amèrica del Sud); aquesta regió rep avui el nom de Mesoamèrica.

De manera semblant al que s’esdevenia en aquella Europa cristiana d'on procedien els conquistadors, també molt diversa en ètnies i llengües, la unitat cultural de Mesoamèrica estava fortament lligada a la religió. No exclusivament, perquè a més comprenia elements com ara l'agricultura de la dacsa, l'organització estatal de les societats o el calendari, però també aquests tenien una relació ben estreta amb el complex de creences i rituals de caràcter religiós dels pobles mesoamericans. I en aquesta religió, els sacrificis humans tenien un paper fonamental en tot Mesoamèrica.

Així, els mexiques (o asteques), que havien heretat la seua forma de mesurar el temps de cultures molt més antigues i la compartien, almenys quant als trets essencials, amb els altres pobles mesoamericans, observaven dos calendaris que s'interrelacionaven: l’un (el místic, associat a les prediccions) es basava en anys de 260 dies, mentre que l'altre constava, com el nostre, d’anys de 365 dies. Era aquest últim calendari el que, a partir dels cicles climatològics i agrícoles, els proporcionava les referències temporals que els servien per a organitzar la vida social. L'any es dividia en 18 mesos de 20 dies (més cinc dies buits al final del cicle). Pareix que començava a l’inici del nostre febrer, és a dir, en ple centre de l'estació seca de la vall de Mèxic, on vivien els mexiques. El primer mes rebia el nom de atlacacauallo (que significa ‘el cessament de les aigües'; febrer és el mes més sec a l'altiplà de Mèxic). Aquest primer mes estava dedicat als déus de l'aigua, com Tlaloc, déu de la pluja, als quals es pregava que enviaren les pluges que havien de possibilitar el creixement de la pròxima collita de dacsa. Amb aquest fi, el calendari prescrivia per a aquest mes el sacrifici de xiquets, a qui, abans de matar-los, es feia plorar mitjançant la tortura: el pensament màgic associava les seues llàgrimes a les gotes caigudes del cel, i així es creia que els plors de les víctimes infantils atraurien les pluges tan desitjades.

El segon mes estava dedicat al déu de la dacsa Xipe Tótec (el nom del qual significa ‘Nostre Senyor l'Escorxat', ja que aquest déu, segons les creences mexiques, es va arrancar la pell per a alimentar la humanitat, la qual cosa evoca el fet que la llavor de dacsa perd la capa externa abans de germinar). En aquest mes se sacrificava esclaus als quals s'arrancava la pell amb cura; després els sacerdots usaven aquesta pell com a vestimenta en rituals propiciatoris de la fertilitat de la terra.

Cada mes de 20 dies tenia, com veiem, un significat mitològic distint, que reclamava un tipus específic de sacrifici humà. A més, en determinades ocasions s'oferia als déus sacrificis massius, de milers i milers de presoners d'altres pobles sotmesos als mexiques. Així, per exemple, el 1487, durant les cerimònies de reconsagració de la reconstrucció/ampliació del Temple Major de Mèxic Tenochtitlán (les restes del qual es poden veure encara avui al centre mateix de la moderna Ciutat de Mèxic), es va sacrificar al llarg de quatre dies una quantitat de captius que s'ha calculat entre els 10.000 i els 80.000 (si fóra certa aquesta última dada, el ritme de les matances hauria sigut fins i tot més ràpid que l'aconseguit per la maquinària d'extermini nazi d'Auschwitz).

El sentiment d'horror que aquestes pràctiques produeixen en els qui no compartim les creences religioses a què estaven vinculades va ser aprofitat hàbilment pels propagandistes que estaven al servei de la Corona hispànica per a presentar com una causa justa la seua empresa de conquesta de les terres i la gent del Nou Món, i de destrucció radical de les cultures indígenes. Urgia evangelitzar els indis, argüien aquests autors, per a allunyar-los de semblants monstruositats.

No obstant això, com no van tardar a comprovar els natius mesoamericans, també el déu que els espanyols portaven amb si de l'altra banda de l'oceà els exigia posar fi a les vides de certs éssers humans, concretament aquells que infringiren determinats mandats seus. Segons afirmaven els sacerdots d'aquest déu nou per a Amèrica, un grup d’éssers humans que li resultava particularment abominable (fins al punt d'enviar terratrémols, pestilències, fam i tota mena de calamitats a les regions on habitaren) eren els sodomites. I les cròniques de l'època ens mostren que els espanyols van trobar sodomites al Nou Món, i a més en gran abundància.

Això darrer probablement té molt a veure amb el fet que en molts pobles indígenes d'Amèrica estiguera reconeguda i institucionalitzada una identitat de gènere que no era ni masculina ni femenina; els individus (que els natius nord-americans d'avui denominen dos esperits) a qui s'atribuïa aquesta identitat combinaven elements típics dels altres dos gèneres tant en la seua aparença física com en els seus rols socials i sexuals, i sovint exercien funcions de prestigi i importància per a la comunitat. Els conquistadors espanyols, en trobar als pobles i les aldees del Nou Món aquesta mena de persones, les consideraven, si anatòmicament tenien el sexe masculí, com mariones, és a dir, com hòmens efeminats, sodomites o almenys altament sospitosos de ser-ho.

Un dels autors que es van posar al servei de la monarquia hispànica, l'italià Pietro Martire d'Anghiera, relata en la seua obra De orbe novo com l'espanyol Vasco Núñez de Balboa (cèlebre per haver sigut el primer europeu a descobrir l'oceà Pacífic), durant una expedició a l'istme de Panamà l’any 1513, “va arribar a la casa d'un rei infestada de la més abominable i antinatural luxúria”; en aquella casa Balboa va veure que “un germà del rei i altres jóvens, hòmens obsequiosos, vestien efeminadament amb robes de dona” i mantenien relacions sexuals antinaturals, de manera que va obrar com s'esperava d'un bon cristià i va ordenar “que quaranta d'ells foren llançats com a menjar per als seus gossos”.

Per escandalitzada que es mostrara la Cristiandat europea davant els sacrificis humans que realitzaven els natius d'Amèrica, la veritat és que al Nou Món sotmès en poder de la creu, la religió i els suposats mandats divins havien de seguir cobrant-se, com en el vell, nombroses vides humanes durant segles. Entre aquestes –junt amb les d’heretges, idòlatres, etc.–, les de molts sodomites.

(Continuarà.)

Nemo

2 comentaris:

glamboy69 ha dit...

Odoncs mira que havia estudiat l'estat Azteca epr totes bandes a la carrera i aquesta part s'em va passar totalment!!
Molt interessant el post que demostra un cop me´s com a cada cultura es perceben les relacions de gènere de forma diferent (per tant és un fet social i no genètic), així com que la homofòbia és sinónim a monoteïsme!

tonibernat ha dit...

La veritat és que allò que sabem o creiem saber respecte de l'actitud dels pobles mesoamericans envers l'homosexualitat és molt ambigu, i a més es tracta d'informació poc segura, ja que pot estar molt deformada pels interessos propagandístics dels autors posteriors a la conquesta: els qui mostren més tendència a afalagar la Corona hispànica tendeixen a afirmar que la sodomia estava extremadamente estesa entre els indis (cosa que per ells justificaria la conquesta i la dominació d'aquests), mentre que els qui s'erigeixen en defensors dls natius solen negar-ho i en canvi posen l'èmfasi en els terribles càstigs que, segons ells, reservaven els indígenes als sodomites.