dimecres, 20 de maig de 2009

Sacrificis (i 3)

(Publicat en dosmanzanas.com el 13 de maig de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

L'individualisme de la societat actual, especialment a Occident, que fa que avui ningú estiga disposat a sacrificar-se, sol assenyalar-se com un dels defectes més característics del nostre temps i lloc. En aquest sentit podria dir-se que les societats de la Mesoamèrica precolombina eren just el contrari de la nostra: en el món dels antics maies, asteques, etc. la religió –que, no ho oblidem, impregnava profundament quasi tots els aspectes de la vida social– Tenia al seu centre precisament la idea del sacrifici de l'individu en bé de la comunitat, del gènere humà i fins de l'ordre còsmic.

Per a la religió mesoamericana, l'existència mateixa de l'univers i la vida es devia als continus sacrificis que per a fer-la possible realitzaven els déus: d'ací que aquelles gents se sentiren sempre en deute amb les seues divinitats. Així, per exemple, els mexiques creien que el seu déu solar i guerrer Huitzilopochtli patia contínuament greus ferides en la lluita interminable que mantenia contra les forces que pretenien la seua mort, la qual cosa evoca la poderosa imatge del sol forçat a lliurar cada nit una cruenta batalla per a poder-se alçar de nou, ensangonat, a l'alba. Atés que, perquè el món subsistira, era necessari que el déu solar s'imposara cada matí sobre els exèrcits del fred i les tenebres, la humanitat tenia el deure ineludible d’oferir la seua pròpia sang a la divinitat en substitució de la que el déu perdia en el seu combat sense fi, i de restaurar a més les seues forces alimentant-lo amb la seua pròpia carn.

Per a entendre la importància del concepte de sacrifici en les antigues cultures mesoamericanes, cal tenir en compte que aquest no es referia únicament a la matança ritual de xiquets, captius, etc., sinó que incloïa també altres manifestacions com els sacrificis d'animals o d'objectes, o l'autosacrifici. Per autosacrifici entenem, en aquest context, un ritual en què el subjecte es causava dany voluntàriament a si mateix com a ofrena a la divinitat. Entre els mexiques o asteques, la pràctica de l'autosacrifici estava molt estesa en tota la població, i als xiquets se'ls ensenyava a realitzar-lo des de l'escola. Es duia a terme fent-se talls o perforacions en certes parts del cos (els lòbuls de les orelles, els llavis, la llengua, el penis...) amb navalles d'obsidiana, espines de pitera o punxons d'os; aquests objectes, una vegada ensangonats, s'embolicaven en boles de fenc que s'oferien als déus. Un ritual maia d'autosacrifici que tenim documentat en esplèndids relleus escultòrics consistia a perforar-se la llengua i fer passar pel forat una corda, la qual a més podia estar recoberta d'espines o de fragments tallants d'obsidiana.

"Beneït siga el dolor. Estimat siga el dolor. Santificat siga el dolor... Glorificat siga el dolor!" "Tracta el teu cos amb caritat, però no amb més caritat que la que s'empra amb un enemic traïdor." "Cap ideal es fa realitat sense sacrifici. Nega't. És tan bell ser víctima!" Encara que puga semblar que aquestes màximes no estarien fora de lloc en un text sagrat dels antics maies o asteques sobre l'autosacrifici, en realitat provenen del llibre més conegut del fundador de l'Opus Dei i avui sant de l'Església Catòlica, Camino. I és que les nocions de sacrifici i autosacrifici no són en absolut estranyes a la religió que, gràcies a les armes dels conquistadors, va reemplaçar la dels indígenes a Mesoamèrica a partir del segle XVI.

La religió cristiana, com és sabut, es basa en la història del personatge bíblic anomenat Jesús de Natzaret o Jesucrist, la suposada execució de la qual per crucifixió és interpretada pel cristianisme com un sacrifici voluntàriament assumit: com un autosacrifici total. No és estrany, per tant, que l'autosacrifici, sota noms com ara mortificació de la carn, ascetisme, negació de si mateix, etc., haja gaudit des de l'antiguitat de gran prestigi en el món cristià, com a mitjà per a combatre les temptacions de la carn i, sobretot, per a compartir d'alguna manera el patiment de la passió i mort de Jesús. Encara avui l'ús d'instruments d'automortificació com el cilici o el fuet és de rigor en certs àmbits catòlics, com per exemple dins de l'Opus Dei.

Però el concepte d'autosacrifici no es limita en el catolicisme a infligir-se dolor físic de tant en tant, sinó que va molt més enllà. “Un nombre apreciable d'hòmens i dones presenten tendències homosexuals instintives. (…) Aquestes persones estan cridades a realitzar la voluntat de Déu en la seua vida, i, si són cristianes, a unir al sacrifici de la creu del Senyor les dificultats que poden trobar a causa de la seua condició. Les persones homosexuals estan cridades a la castedat (…), poden i han d'acostar-se gradualment i resoludament a la perfecció cristiana.” Amb aquestes paraules, el catecisme oficial de l'Església Catòlica exigeix als seus fidels amb tendències homosexuals que renuncien per complet a desenvolupar la seua dimensió afectivosexual, per a unir-se així màgicament a Jesús en la seua tortura i execució i aproximar-se a una suposada perfecció cristiana. Per atroces i danyoses que ens puguen resultar les pràctiques d'autosacrifici pròpies de la religió mesoamericana precolombina, podem preguntar-nos si no ho és encara més empényer els membres d'una minoria estigmatitzada –especialment per les prèdiques de religions com la catòlica– a automutilar-se psicològicament i vitalment d'aquesta manera; si no és encara major el patiment que amb això es causa, de manera innecessària, a un nombre enorme d’éssers humans.

Nemo

2 comentaris:

glamboy69 ha dit...

Oh my God! El catolicisme va iniciar el sadomasoquisme bondage!
Semrpe ho havia sospitat!

Nemo ha dit...

:)