dimecres, 27 de maig del 2009

Perduts

(Publicat en dosmanzanas.com el 20 de maig de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“És una pel·lícula sobre el passat, però que té molt a veure amb el present, perquè parla de cicles; la humanitat creu que avança, però no viu res més que cicles.” Són paraules del director Alejandro Amenábar en referència a Ágora, l'obra que ha presentat aquests dies al Festival de Cannes. Fixem-nos primer en la darrera part de la seua declaració: té raó Amenábar? El suposat progrés de la humanitat, aquest progrés en què, especialment en els últims segles, tantes esperances hem dipositat, és en realitat un miratge? No deu ser que caminem en cercles, completament perduts en aquesta estranya jungla que és el món?

En un cert sentit la noció de progrés és irrebatible: avui sabem molt més sobre l'univers en què vivim que fa 50 anys, llavors sabíem molt més que un segle enrere, etc. Almenys en el sentit d’‘aprendre', és obvi que progressem. Una altra cosa és si progressem adequadament. Perquè hi ha un altre gran problema amb la nostra noció de progrés: el major coneixement sobre el món ens ha permés transformar-lo cada vegada més a la nostra voluntat. I això té molt de tràgic, perquè pareix que les possibilitats que avui ens ofereixen la ciència i la tècnica són majors que la nostra capacitat intel·lectual, moral i organitzativa per a fer-ne ús de manera que no ens causem dany a nosaltres mateixos, que no arribem fins i tot a amenaçar la nostra pròpia supervivència. Som xiquets xicotets jugant amb una granada de mà que s'acaben de trobar; i no és una granada de joguet.

Però tornant al que plantejava Amenábar, el director té raó almenys en l'existència de cicles històrics, la qual cosa significa que el nostre progrés no és una línia recta, i no sempre avancem; a vegades també retrocedim:

“Berlín 1931: la cultura homosexual més desenvolupada del món. Una biblioteca sobre el tema més prolixa que qualsevol de les actuals. Bars. Conferències. Actors fora de l'armari com Conrad Veidt o (abans) la Dietrich a qui ningú posava en llistes negres. Per a Isherwood i Auden un paradís. Un registre per a possibilitar la reassignació de sexe.

Berlín 1936: No hi ha biblioteca, es tanquen els bars. No hi ha conferències. S'exilien els actors. Al poc de temps s'utilitzarà el registre per a enviar els que s’hi van incloure a camps de concentració.”

Els dos últims paràgrafs són una cita d'un brillant comentari d'Alberto Mira en el web dosmanzanas. La biblioteca a què es refereix Mira era la de l'Institut für Sexualwissenschaft (Institut de Sexologia), fundat el 1919 pel sexòleg i activista homosexual Magnus Hirschfeld. L'Institut era un centre d'investigació i de recursos sobre la sexualitat humana en totes les manifestacions que presenta, atenia persones que hi acudien cercant orientació, atenció mèdica o psicològica, etc., i a més defensava públicament els drets civils de les persones homosexuals i transgènere. Era, per tant, una institució única al món, visitada cada any per unes 20.000 persones.

Pocs mesos després que Hitler esdevinguera el nou canceller d'Alemanya, al maig de 1933, els nazis van atacar l'Institut de Sexologia (que abans havien clausurat), van traure al carrer l'extraordinari contingut de la seua biblioteca (uns 20.000 llibres i revistes, unes 5.000 imatges) i el van cremar públicament. La causa LGTB va retrocedir llavors de colp algunes dècades, i no sols a Alemanya, sinó a nivell global. Ni tan sols després de la derrota del nazisme en la Segona Guerra Mundial es va poder recuperar el terreny perdut: va caldre esperar a la dècada del 1960 perquè l'activisme gai, lèsbic, trans aconseguira de nou alçar el cap. Tanmateix, com assenyalava Alberto Mira, fins i tot als nostres dies no disposem en cap país d'una institució equiparable a la creada per Magnus Hirschfeld fa 90 anys.

“Era com si tota la civilització haguera patit una operació cerebral infligida per la seua pròpia mà, de manera que van quedar extingits irrevocablement la majoria dels seus records, descobriments, idees i passions. La pèrdua va ser incalculable.” El científic i divulgador Carl Sagan valora així (en el seu llibre Cosmos) la destrucció d'una altra enorme col·lecció de textos, la cèlebre Biblioteca d'Alexandria. En aquella època Occident, i amb ell la humanitat sencera, van retrocedir de forma tan greu que hagueren de passar molts segles perquè es tornara a aconseguir un nivell de coneixement semblant al que contenien els perduts volums de l'antiguitat (i moltíssims textos preciosos van desaparéixer per sempre més). No sabem amb certesa quan va ser destruïda la Biblioteca, però una de les hipòtesis més plausibles és que això va ocórrer en temps de l'emperador Teodosi, famós entre d’altres coses per haver convertit el cristianisme en religió oficial de l'Imperi Romà (l'any 380) i per haver ordenat (el 391) la destrucció de tots els temples no cristians, la qual cosa inclouria els edificis que albergaven la Biblioteca alexandrina.

Ágora, la nova pel·lícula d'Amenábar, transcorre a Alexandria en aquella època, i narra la història –i la mort a les mans d'una multitud cristiana– d'un personatge real: la matemàtica i filòsofa Hipàtia, que Sagan considera com “l'últim científic que va treballar a la Biblioteca”. Segons el director espanyol, la seua “és una pel·lícula contra els fonamentalismes, perquè encara que la cosa ha millorat una mica, el món en continua ple”. Té raó Amenábar: el pitjor del nostre passat està també d'alguna manera en el nostre present, disposat a arrossegar-nos de nou cap a si, i per això recordar la història no serveix simplement per a evadir-se cap a un temps i un lloc més o menys exòtics, sinó per a reflexionar sobre el nostre propi temps, els seus dilemes i els seus riscos.

Nemo

2 comentaris:

Anònim ha dit...

El teu post m'ha obert moltes reflexions interessants!
En primer lloc recomanar-te que rellegeixis el post sobre un filosof obertament gai que va influenciar al partit nazi: http://glamboy69.wordpress.com/2008/03/27/hans-bluher-un-filosof-gai-nazi/

Després dir que em moro de ganes d eveure el film d'Amenabar, que espero no sigui un mer festival d'efectes especials1

Sobre el suposat progres d ela humanitat podria extrendrem sobr emilers d'exemples d'involució social o tecnològica a la prehistòria o alta edat mitjana!

I finalment demanar-te que et passis pel meu blog i participis a l'enquesta experiment!

Nemo ha dit...

Gràcies per la recomanació, Arqueòleg: quan vas publicar el teu interessant post sobre Hans Blüher jo estava de viatge i no el vaig llegir. Ara, cal anar amb compte quan s'aborda la qüestió dels homosexuals nazis o simpatitzants dels nazis, que després hi ha pocavergonyes homòfobs fonamentalistes cristians que ens volen encolomar als gais la responsabilitat del Tercer Reich.

Respecte a la pel·lícula d'Amenábar, jo crec que serà bastant més que "un festival d'efectes especials"... i també tinc moltes ganes de veure-la.

M'encantaria que t'estengueres una mica sobre aquests exemples d'involució social o tecnològica que comentes. Per a quan una entrada sobre el tema en el teu bloc?

(Ja he participat en l'enquesta.)