Homofòbia ‘liberal' (1)

(Publicat en dosmanzanas.com el 29 d'octubre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

He de reconéixer que l'expressió homofòbia liberal, difosa en els últims anys per autors tan respectables com Daniel Borrillo o Alberto Mira, a mi personalment em sona a oxímoron. És a dir, a una cosa així com foc glaçat, caos sota control o la llibertat és esclavitud. Al cap i a la fi, no és el liberalisme el sistema de pensament que, des del principi, ha defensat la igualtat essencial dels sers humans, i a partir d'aquesta, el dret de tot individu a veure reconeguts per la societat i l'Estat uns drets que li permeten viure en llibertat? Tot això ho trobem ja en un dels textos clau dels orígens del moviment liberal, la Declaració d'independència dels Estats Units, del 1776, en el preàmbul de la qual es pot llegir: “Sostenim com evidents en si mateixes aquestes veritats: que tots els hòmens són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre aquests hi ha la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat; que per a garantir aquests drets s'institueixen entre els hòmens els governs”.

No sembla difícil trobar, en aquesta igualtat i en aquests drets inalienables a “la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat” que proclama aquell document més que bicentenari, plena justificació per a la reivindicació per part de gais i lesbianes, trans i bisexuals del nostre dret a cercar lliurement la nostra felicitat segons la nostra pròpia personalitat i manera de ser, iguals en essència a les de qualsevol altre ésser humà. Em sembla, per tant, genuïnament liberal argumentar que, atés que els LGTB som iguals en dignitat humana als heterosexuals, hem de ser-ho també en drets i llibertats. I trobe obvi que aquesta argumentació xoca frontalment amb el discurs homofòbic, que pretén que els LGTB no som iguals a la resta de la població, sinó inferiors, i d'aquesta idea extrau justificació per a defensar que se'ns excloga, discrimine i fins i tot perseguisca socialment i/o legalment.

El liberalisme, però, no és avui merament una idea abstracta, sinó un pensament que ha pres cos en l'història per a canviar radicalment el món, i especialment la part occidental d’aquest. No té sentit, doncs, concebre’l només en termes d'un model ideal del que, al nostre parer, hauria de ser el vertader liberalisme. Vistes així, també podríem trobar intrínsecament contradictòries expressions com ara homofòbia cristiana (ja que en els evangelis no es troba homofòbia explícita) o homofòbia comunista (per tal com discriminar els LGTB sembla impropi d'un sistema que assegura tenir per objectiu fer realitat la igualtat de tots els éssers humans). Però presos com a fets històrics, i no com a principis de puresa platònica, és innegable l'existència d'un discurs i una pràctica homofòbiques –de gran virulència i brutalitat a més– tant en el cristianisme (1) com en el comunisme (2) realment existents.

Hem d’ocupar-nos, en conseqüència, també del liberalisme realment existent i de la trajectòria històrica d’aquest. I en fer-ho, trobem exemples de coherència primerenca i significativa entre les paraules i els fets, entre el discurs liberal i la plasmació institucional d’aquest: així, a la despenalització, per primera vegada en l'història d'Occident, de la sodomia per part de l'Assemblea Nacional Constituent francesa l’any 1791 va seguir l’extensió gradual d’aquesta mesura per Europa i altres parts del món gràcies a noves revolucions liberals al llarg del segle XIX. Ara bé, per a descobrir el revers de la moneda n’hi ha prou que travessem l'Atlàntic: als Estats Units d'Amèrica, el principal redactor de la mateixa Declaració d'independència del 1776, Thomas Jefferson –que després es va convertir en president del país i en una de les grans figures històriques del liberalisme– va proposar tres anys més tard un nou estatut penal per al seu propi Estat, Virgínia, segons el qual els actes de sodomia s’havien de castigar amb la castració. El fet que aquesta iniciativa suposara un intent –rebutjat finalment per les institucions virginianas– de suavitzar la llei vigent llavors a Virgínia, que condemnava aquests mateixos actes amb la mort, no elimina la incongruència entre la proposta de Jefferson i allò que ell mateix havia escrit en la Declaració d'independència. No va ser aquesta, per cert, l'única greu incongruència en la vida de Jefferson, el qual, malgrat haver establit el principi que “tots els hòmens són creats iguals”, posseïa nombrosos esclaus negres i –llevat dels cinc de la seua màxima confiança– mai no arribà a emancipar-los: a la seua mort, els seus esclaus van ser venuts com a simples possessions, per a pagar els abundants deutes que havia contret el seu amo.

Trobem així que al primer Estat sobirà de la història de la humanitat que es va fundar sobre els principis del liberalisme, els EUA, la persecució legal de l'homosexualitat va estar vigent fins a la dècada del 1960 en tot el territori, i fins i tot avui dia, a pesar que en una data tan recent com el 2003 el Tribunal Suprem va declarar inconstitucional i no vàlida la penalització de la sodomia, aquesta segueix present en els textos legals de 14 dels seus estats federats, alguns dels quals –com la Virgínia de Jefferson, per cert– no han renunciat encara a intentar aplicar-la. Junt amb el record de la tràgica història de l'esclavitud i la posterior segregació i discriminació de la població negra d'aquell país, aquests fets ens parlen amb gran eloqüència de l'enorme distància que pot existir, i que de fet ha existit i existeix encara, entre la mera enunciació de principis liberals genèrics i la seua traducció a la realitat legal i social.

(Continuarà.)

Nemo

Notes:
(1) Me n'he ocupat en entrades anteriors com "Les arrels de l'odi" (1) i (2), "Contra natura", "Gais i terratrémols", "Màrtirs valencians" o "L'amor en els temps de la Inquisició".
(2) Vegeu les entrades recents "Retorn de l'URSS" i "Els jueus de Cuba".