dimecres, 6 de gener de 2010

Els segles de la Xina (1)

(Publicat en dosmanzanas.com el 23 de desembre de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Mentre es colpejava el cap una vegada i una altra contra la paret, el jove Hán Dōngfāng deia cridant als seus carcellers, desesperat: “Som patètics, els xinesos. En la meua pròxima vida no seré xinés per res del món. No sigueu xinesos. És massa horrible ser xinés, massa trist.” Hán havia sigut detingut per haver intentat crear, en el marc de les protestes contra el règim comunista de la primavera del 1989 –la cèlebre revolta de Tiān'ānmén– un sindicat de treballadors independent (ell mateix era un treballador ferroviari). Maltractat per la policia, frustrat pel fracàs d'aquell valent intent de portar la llibertat i la democràcia al seu país, a Hán haver nascut a la Xina li semblava llavors una espècie de mala passada que li havia fet el destí. Que li havia fet a ell… i a més d'una cinquena part de la humanitat d'aquell moment.

Si ser xinés suposa realment una maledicció semblant, potser la resta dels habitants del planeta hauríem d'inquietar-nos també pel nostre propi futur, ara que som a punt d'entrar en la segona dècada del que molts fa temps que profetitzen que serà el segle xinés, després que el darrer fóra el segle americà (és a dir, nord-americà o més pròpiament estatunidenc). Tal vegada en les pròximes dècades tots acabarem sent una mica xinesos, ens agrade o no. Potser hem començat a ser-ho ja, quan assumptes tan transcendentals per a tots com les actuacions contra el canvi climàtic es dirimeixen fonamentalment –com acabem de veure a Copenhaguen– entre els líders de Washington i els de Pequín.

La veritat és que els occidentals estem poc preparats per a un segle xinés. Si la realitat de la Xina actual ens és poc coneguda, encara sabem menys de l'antiga i rica tradició cultural d'aquell immens país. Quants, per exemple, saben a Europa o a Amèrica que la Xina constitueix l'exemple documentat més perllongat, en tota la història humana, de tolerància envers la diversitat sexual i afectiva? Més de 2.000 anys en els quals la sexualitat entre homes o entre dones no va ser en aquelles terres perseguida ni estigmatitzada com una cosa abominable o antinatural, sinó contemplada amb serenitat, com un fet que formava part, ineludiblement, de la naturalesa humana.

En el seu monumental estudi Homosexuality and Civilization, el nord-americà Louis Crompton refereix com, pels mateixos anys en els quals des de Constantinoble l'emperador cristià de Roma Justinià posava fi a molts segles d'acceptació (en forma de tolerància o fins i tot de certa institucionalització) de l'homosexualitat en el món greco-romà antic, i condemnava els ara anomenats sodomites a la foguera, a la Xina l'emperador Jiǎnwén, de la dinastia Liáng, escrivia i publicava poemes en els quals exaltava la bellesa d’un cert xic de la seua cort, comparant-lo amb els cèlebres favorits d'altres emperadors i nobles de la història xinesa: “Jove encantador, que n’ets de formós!/Ultrapasses Dong Xian i Mizi Xia./Les nostres cortines de plomes s’ameren de la fragància del matí,/el nostre llit envoltat de cortinatges té incrustacions d'ivori…/El teu rostre és més bell que els núvols rosats de l'alba.”

L'època de Justinià –el segle VI de la nostra era– marca precisament l'inici d'un llarg període en el qual Occident, o més aviat la Cristiandat, va quedar molt per darrere de la civilització xinesa no solament en matèria de tolerància cap a la diversitat afectivosexual humana, sinó també quant al nivell general de vida, la capacitat d'innovació tecnològica, etc. En aquella edat fosca per a Occident, sembla que la mala passada del destí era nàixer als països de la creu.

Europa, en qualsevol cas, va poder desfer-se molt abans del llast que per a la innovació científica i tècnica suposava el dogmatisme cristià que no dels feroços prejudicis homofòbics que aquesta mateixa doctrina havia introduït en la seua cultura i la seua societat. En el segle XVI, en plena era dels descobriments, els estats d'Europa eren ja capaços d'enviar els seus vaixells carregats de mercaders i missioners fins a les costes de l'Imperi Xinés. Un d'aquests missioners, el jesuïta italià Matteo Ricci, exemplificava l'estat de la cultura europea d'aquell temps: Ricci era notable pels seus coneixements d'astronomia, matemàtiques i altres matèries… i també per una homofòbia que Crompton considera com al caire de l'obsessió (això darrer, d'altra banda, resulta molt característic de l'Església Catòlica, tant de la de llavors com de la d'ara). Ricci es va lamentar una vegada i una altra amb amargor que “l'horrible pecat” de la sodomia no fóra a la Xina “ni prohibit per la llei, ni considerat il·lícit, ni tan sols motiu de vergonya. Es comenta en públic i es practica per tot arreu, sense que ningú no hi pose impediment.”

En els territoris de l'Extrem Orient sotmesos al poder dels europeus, el xoc cultural amb relació a l'homosexualitat va adquirir –com a Amèrica– característiques de tragèdia. El 1598, a Manila, la capital de les Filipines, les autoritats espanyoles van trobar que la sodomia estava molt estesa al si de la comunitat de mercaders xinesos de la ciutat, i van condemnar dos d'aquests a la mort i la foguera, i a una dotzena més a ser assotats i a galeres; de res no aprofità als xinesos adduir que al seu propi país aquesta pràctica era vista amb ulls ben diferents. La notícia de les execucions va arribar fins a l'Imperi Xinés, on, comenta Crompton, “unes semblants mesures degueren considerar-se com un signe de la barbàrie dels occidentals”.

La confiança de les elits xineses en la superioritat de la seua pròpia cultura sobre la dels bàrbars d'Occident va protegir, doncs, durant un llarg temps els xinesos i les xineses que mantenien relacions de caràcter eròtic amb persones del seu mateix sexe. El problema era que aquesta confiança no sempre estava justificada, i certament en el terreny de la innovació tecnocientífica l'Imperi Xinés s’anava quedant més i més enrere en comparació d’Europa. Cosa que els dirigents de Pequín es van obstinar a no veure mentre això els va ser possible, fins que a la fi del segle XIX i principis del XX es va fer àmpliament evident la necessitat d'introduir profundes reformes modernitzadores en la societat i la cultura de la Xina. En aquell moment, l'antic sentiment de superioritat cultural respecte a Occident s'havia transformat ja en els reformistes xinesos, com assenyala Alberto Mira (Para entendernos), en un sentiment d'inferioritat que els va portar a adoptar el paradigma suposadament científic d'Occident que en aquesta època havia reconvertit el pecat de la sodomia en la patologia de l'homosexualitat.

Per una d'aquelles paradoxes de la història, el triomf de l'homofòbia a la Xina, la institucionalització d’aquesta com a política d'Estat, no vindrà –almenys directament– de la mà dels missioners cristians que des de segles enrere s'afanyaven, sense gaire èxit, a cristianitzar aquella immensa població, ni tampoc de la de les potències imperialistes occidentals que pretenien repartir-se el país i les seues riqueses. Serà una altra doctrina també d'arrels occidentals, però atea i antiimperialista –el comunisme adaptat a les condicions de la realitat xinesa per Máo Zédōng– la que farà possible aquesta victòria tardana de l'obscurantisme medieval europeu sobre la tolerant tradició local: de Justinià sobre Jiǎnwén.

(Continuarà.)

Nemo

1 comentari:

glamboy69 ha dit...

Exactament el mateix que va succeïr al Japó1 Fins a l'arribada dels cristians els monjos sintoistes feien orgies homosexuals!

Si es que la monogàmia ha estat el veritable càncer de la humanitat. L'Edicte de Milà va ser una llosa que ens va sumir en mil anys de foscor medieval!