dilluns, 18 de gener del 2010

Els segles de la Xina (2)

(Publicat en dosmanzanas.com el 30 de desembre de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Una de les principals icones del catolicisme valencià és la imatge d'un frare amb el dit alçat en signe d'admonició, com es fa per a renyar els xiquets xicotets. Aquest frare, vestit amb l'hàbit blanc i negre dels dominicans, és –com ja deuen saber molts dels meus lectors– sant Vicent Ferrer, un personatge nascut a la ciutat de València que, entre els segles XIV i XV, va aconseguir gran celebritat en tota l’Europa Occidental per les seues predicacions, que suscitaven tanta expectació i eren tan multitudinàries com els concerts d'una superestrella del pop del nostre temps: sembla que els hostals de les localitats on anava a predicar Ferrer solien quedar-se sense lloc per a allotjar a tothom que hi acudia. En els seus sermons apassionats –i plenament ortodoxos, això no obstant–, el religiós advertia les masses cristianes d'Europa dels terribles càstigs que, si no esmenaven les seues vides, recaurien sobre tots i cadascun dels seus integrants el dia del Judici Final; un dia que, assegurava fra Vicent, nombrosos signes revelaven que estava molt, molt pròxim.

En les representacions de sant Vicent Ferrer, un element que des de fa segles quasi mai no hi manca és una banda que sura en l'aire sobre el seu cap, i du la següent inscripció en llatí: “Timete Deum et date illi honorem, quia venit hora iudicii eius.” Recorde com, de xiquet, contemplava fascinat aquesta llegenda en les imatges del sant, molt venerat a la meua localitat natal, sense aconseguir entendre-la; en l'adolescència, però, una vegada vaig haver estudiat una mica de llatí, se'm va fer transparent: “Temeu Déu i doneu-li honor, car s'acosta l'hora del seu judici.” De vegades, per raons d'espai, el lema s'abreuja a allò essencial: “Timete Deum”.

Encara que la necessitat de tindre por de Déu no sol ser un tema predilecte dels predicadors dels nostres dies, que habitualment s’estimen més presentar el seu inversemblant personatge amb un rostre més amable, la veritat és que les esglésies d'Europa van predicar durant segles el temor de Déu com una de les qualitats essencials del bon cristià. A Déu no solament calia estimar-lo sobre totes les coses; també calia témer-lo, més que res o a ningú. En aquesta espècie de Gran Germà celestial que tot ho sabia i tot ho podia, i que no vacil·laria a castigar per tota l'eternitat amb les tortures més atroces aquells qui gosaren desobeir els seus mandats inapel·lables, fundaven la seua legitimitat els poders de la Cristiandat, tant les esglésies com els prínceps; no és estrany, doncs, que el prengueren com a model.

A la Xina i altres països de l'Extrem Orient, aquesta mateixa funció d'ideologia oficial i legitimadora dels poders públics corresponia principalment, des dels primers temps de l'Imperi Xinès, al confucianisme. Encara que de vegades es considera el confucianisme com una religió, en realitat es tracta més aviat d'una filosofia ètica, social i política. Confuci o Kǒng Fūzǐ, un pensador xinès contemporani de Plató i de Buda, va elaborar el seu sistema de pensament a partir d'un conjunt de creences que estaven lligades a la religiositat del seu temps i lloc, però va aconseguir alguna cosa singular: podria dir-se que va civilitzar aquestes creences. En la seua època, la Xina estava dividida –com l'Europa anterior a l'última guerra mundial– en estats que lluitaven entre si quasi sense descans per l'hegemonia; en aquell context de violència, la religió es trobava fortament associada a la guerra, tant en el sentit que l'activitat bèl·lica mateixa incorporava abundants mites i rituals de caràcter religiós com en el sentit que la guerra produïa presoners amb qui celebrar sacrificis humans.

Confuci i els seus seguidors van agafar del món religiós, entre d’altres, el concepte de ritual, però el van associar a una cosa ben diferent: al comportament correcte, educat i cerimonial, que havia de tindre un individu en la seua vida quotidiana per a poder considerar-se civilitzat i no bàrbar. Ja que era d'això que tractava essencialment el confucianisme, de com menar una vida realment civilitzada que contribuïra al benestar general: a la pau, l'harmonia i l'estabilitat del conjunt de la societat.

El verb civilitzar pot aplicar-se també al confucianisme en un altre sentit: el de ‘fer civil’, és a dir, fer laic o seglar. El confucianisme, doncs, va civilitzar (secularitzar) la cultura tradicional xinesa en posar l'èmfasi en el món real, en la vida de les persones i de la societat, més que no en divinitats, en altres mons o en altres vides.

La Xina va ser unificada el segle III abans de nostra era pel regne de Qín, situat a l'oest del país, que va véncer en combat tots els altres estats. Qín (pronunciat ‘txin’) va donar nom a la primera dinastia del nou Imperi i al país mateix a l'estranger, ja que és d'ací que prové el terme Xina (els xinesos, d’altra banda, denominen la seua terra Zhōngguó, que significa ‘el país del centre’). Les tropes amb les quals el primer emperador va dur a terme aquesta unificació per la força van ser immortalitzades a la seua tomba: la representació n’és el famós i espectacular exèrcit de terracota descobert el 1974 als afores d'una de les antigues capitals imperials, Xī'ān. Un segle després de la unificació, els emperadors de la segona dinastia, la hàn, es van adonar que per a mantindre l'ordre social i l'estabilitat del seu immens imperi necessitaven alguna cosa més que un bon exèrcit: era també fonamental disposar d'una nova ideologia oficial que fomentara, tant entre els seus propis funcionaris com entre la població en general, la mentalitat i el comportament apropiats. Va nàixer així el confucianisme imperial, que durant més de dos mil·lennis havia d'exercir una enorme influència sobre la societat i la cultura no solament de la Xina, sinó també d'altres països veïns com Corea, el Japó o el Vietnam.

Les diferents actituds dels uns i els altres davant un fenomen present en totes les èpoques i societats com és el de la diversitat afectivosexual humana il·lustren la distància cultural entre el món cristià i el que va rebre la influència del confucianisme: com vam veure en la primera part d'aquesta sèrie, a la fi del segle XVI els catòlics van portar les fogueres per als sodomites fins a l'Extrem Orient, a les portes de l'Imperi Xinès, on, en canvi, les relacions eròtiques entre persones del mateix sexe no eren objecte de persecució legal i –almenys sota determinades condicions– ni tan sols no estaven mal considerades, ni es veia per tant cap raó per a ocultar-les (cosa que provocava, d'altra banda, la perplexitat i la vehement indignació dels missioners cristians).

Veiem, doncs, com fins i tot en plena edat moderna un Occident tradicionalment al·lucinat i terroritzat pel més enllà seguia reaccionant amb fanatisme inquisitorial davant tot allò que el clergat presentava com a contrari als mandats divins, mentre que a l'Extrem Orient, una tradició cultural més realista i serena afavoria prendre les coses amb majors dosis de pragmatisme i tolerància. Abans d'entusiasmar-nos excessivament amb el confucianisme, però, convé que recordem una cosa que els gais i les lesbianes occidentals d'avui sabem per experiència: que la tolerància no és, ni de bon tros, el mateix que el respecte, la llibertat o la igualtat.

(Continuarà.)

Nemo

2 comentaris:

Anònim ha dit...

La tolerància no és, ni de bon tros, el mateix que el respecte, la llibertat o la igualtat.
Ho subscric plenament!!!

Molt bon post!! Escpolta! HAs pensat mai en editar un recull de posts en PDF?? Tobo que es molt injust que et curris tan els posts pq quedin a l'oblid cibernètic. Supooso que a DM et comentarà molta gent (espero)
peró sens dubte mereixeria una resposta millor.
No et costaria gens fer una edició en PDF amb portada i index pq la gent s'ho pugui baixar a DM o al meu blog!!
Why not?

Nemo ha dit...

Moltes gràcies, Arqueòleg! Quant al suggeriement que em fas, t'assegure que ho tindré en compte...