Homofòbia ‘liberal' (4)

(Publicat en dosmanzanas.com el 18 de novembre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

La despenalització de l'homosexualitat a Espanya es va produir en un context històric que recorda més el corresponent francés que no el nord-americà. Va ser durant el trienni liberal (un breu parèntesi en el regnat absolutista de Ferran VII, entre els anys 1820 i 1823, en què es va obligar el monarca a acatar de nou la Constitució de Cadis del 1812) quan es va proclamar un nou Codi penal que, seguint l'exemple de l'aprovat en la França revolucionària el 1791, suprimia a l’Estat espanyol el delicte de sodomia. Encara que l'homosexualitat va ser repenalitzada per la dictadura franquista (a partir del 1954), poc després de l'entrada en vigor de la Constitució del 1978 es va eliminar de la llei de perillositat social –heretada per la democràcia del règim anterior– els articles referents als “actes d'homosexualitat”. Però una cosa és despenalitzar l'homosexualitat i una altra posar fi a l'homofòbia, és clar: en l'actualitat, estudiosos de la realitat LGTB espanyola detecten en la nostra societat un tipus d’homofòbia liberal que presenta molts punts en comú amb la que per al cas francés analitza, com vam veure en l'anterior lliurament d'aquesta sèrie, Daniel Borrillo.

“El principi retòric que caracteritza qualsevol manifestació d’això que anomenem ‘homofòbia liberal'”, escriu Alberto Mira en el seu impressionant estudi de les representacions de l'homosexualitat en la societat espanyola del darrer segle, De Sodoma a Chueca, “és extraordinàriament simple: ‘Sí, però…'. En aquesta estructura sintàctica s'insereix tota mena d'enunciats: Els homosexuals són meravellosos i molt amics meus… però han d'abandonar la ploma (…); els homosexuals són persones com tots… però l'exhibicionisme que manifesten està fora de lloc”. Més endavant, el mateix autor analitza amb més detall aquest últim cas: “Hi ha (…) un límit que encara costa de superar: el de les imatges positives o la reivindicació. La comprensió i la tolerància només s'exerceixen si els homosexuals no tracten de forçar aquests límits. Una il·lustració d'això es produeix encara cada any després de les manifestacions del 28 de juny: davant l'excés de visibilitat apareixen declaracions vehements en la secció de ‘Cartes al director' (per exemple en El País) de lectors que no creuen que hi haja res de què sentir-se orgullós, que a ell/ella no li pega per eixir al carrer a pregonar la seua heterosexualitat i que al pas que van les coses hauran d'organitzar una manifestació d’‘orgull heterosexual'”.

Posem ara, al costat de l'anàlisi de Mira, el paràgraf següent: "Puc comprendre, acceptar i respectar que hi haja persones amb una altra tendència sexual, però que se senten orgullosos per ser gais? Que se’n pugen a una carrossa i isquen en manifestacions? Si tots els que no som gais isquérem en manifestació... col·lapsaríem el trànsit.” Qualsevol diria que es tracta d'un exemple provinent del mateix text de Mira, encara que en realitat és molt més recent que aquest; o bé podria paréixer que l'autora d'aquestes paraules s'havia llegit abans amb gran atenció De Sodoma a Chueca, i no pretenia sinó exemplificar a la perfecció aquesta estructura discursiva del “Sí, però…” que Mira denomina homofòbia liberal.

I és que, a banda del fet que en el paràgraf citat es parla de “comprendre, acceptar i respectar” en comptes de fer-ho de “comprensió i tolerància” i, sobretot, que no es tracta de la carta al director de El País d'un lector més o menys anònim, sinó de les ja cèlebres declaracions que una periodista membre de l'Opus Dei atribueix a la reina d'Espanya (i que la Casa del Rei ha qualificat, després del malestar que n’ha suscitat la publicació, com a inexactes, si bé la Secretaria de la Reina s'havia abstingut de corregir-les en revisar prèviament el llibre que les conté), a banda d'aquests detalls, dic, és evident que el paràgraf en qüestió coincideix quasi al peu de la lletra amb el que Mira havia descrit temps enrere en el seu assaig.

Atés que, així i tot, pareix poc probable que el llibre De Sodoma a Chueca haja servit com a model del famós paragrafet, podem trobar una explicació més plausible a unes coincidències tan evidents en un fet que el mateix Alberto Mira apunta en aquest text: “L'homofòbia liberal està arrelada en estructures profundes de comunicació” en la societat actual, la qual cosa va unida a la difusió d’aquest discurs en amplis estrats socials i en facilita la reproducció –fins i tot, com veiem, la reproducció pràcticament literal– per tota mena d'individus. És més, assenyala Mira en un altre punt, “L'homofòbia està tan imbricada en el sistema que resulta indistingible”, la qual cosa hi proporciona uns “avantatges” associats a aquesta “invisiblitat”; entre els quals, el fet que “pot exercir-se sense que ho parega”. Sense que parega homofòbia, vaja.

Aquest últim aspecte és també crucial per a entendre la dimensió sociocultural de les (suposades) paraules de Sofia de Grècia sobre els homosexuals: podem imaginar-nos potser que, en comptes d'homofòbia, allò que reflectira el paràgraf en qüestió fóra alguna altra ideologia basada en el rebuig i la inferiorització de l'altre, del diferent? Que, per exemple, diguera: "Puc comprendre, acceptar i respectar que hi haja persones amb un altre color de pell, però que se senten orgullosos per ser negres? Que isquen en manifestacions a proclamar aquest orgull, com hem vist als Estats Units després de l'elecció del nou president? Si tots els que no som negres isquérem en manifestació... col·lapsaríem el tràfic.” Segur que si hagueren sigut aquestes les (suposades) paraules de la reina d'Espanya, l’enrenou que va produir-ne la publicació hauria pres una altra dimensió: hauríem estat, sens dubte, davant d'un greu escàndol polític, d'una veritable crisi. El fet que no haja sigut així, perquè érem els homosexuals i no pas els membres d'una determinada minoria racial les víctimes del discurs inferioritzador, demostra que –fins i tot en un país com el nostre, que s'ha atrevit fa alguns anys a posar fi a la discriminació legal contra gais i lesbianes– l'homofòbia continua posseint encara una legitimació social que la fa escassament perceptible com a tal, i que el racisme, en canvi, fa dècades que va perdre a Occident.

D'altra banda, Mira ens fa veure que “l'homofòbia funciona com un discurs de poder, no a partir d'arguments”. No pot estranyar-nos, per tant, que les (suposades, suposades) declaracions de la reina no necessiten aportar cap argument per a negar a les parelles homosexuals el dret que la seua unió s’anomene de la mateixa manera que la dels altres, per més que aquest dret estiga legalment reconegut a Espanya: “Si aquestes persones volen viure juntes, vestir-se de nuvis i casar-se, hi poden tindre dret, o no, segons les lleis del seu país: però que d’això no en diguen matrimoni, perquè no ho és”… no ho és i no ho és i s’ha acabat, hale. Perquè ho dic jo. Perquè no em dóna la reial gana. Per alguna cosa ens recorda Mira, evocant Foucault, que allò que caracteritza el discurs homofòbic “és la posició que ocupa en esquemes de poder simbòlic”: també en això les (suposades, sempre) declaracions reials que analitzem resulten paradigmàtiques, perquè entre els “esquemes de poder simbòlic” del Regne d'Espanya és obvi que la Corona ocupa una posició preeminent. D'ací, al capdavall, la transcendència de tot aquest assumpte.

(Continuarà.)

Nemo

Homofòbia ‘liberal' (3)

(Publicat en dosmanzanas.com l'11 de novembre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Si al país on es va produir la primera revolució liberal de la història –és a dir, les tretze colònies britàniques que arran d'aquesta esdevindrien els Estats Units d'Amèrica– van haver de passar més de dos segles perquè les institucions federals reconegueren per fi que perseguir la sodomia com a delicte era fonamentalment incompatible amb els principis i valors que s'havien proclamat el 1776, les coses van ser ben diferents al país on tingué lloc, tan sols tretze anys després, la segona de les revolucions liberals: França. Allí n’hi hagué prou amb dos anys i tres mesos des de l'inici del procés revolucionari (el 1789) perquè l'Assemblea Nacional Constituent suprimira el delicte de sodomia en elaborar i aprovar (el 25 de setembre de 1791) un nou codi penal. Aquesta despenalització, inèdita en l'història del món occidental, resultava de l'aplicació conseqüent dels principis que aquesta mateixa assemblea havia establit a l'agost de 1789 en la seua Declaració dels drets de l'home i del ciutadà; allí es declarava que "els hòmens naixen i resten lliures i iguals en drets", es reconeixia com a “drets naturals i imprescriptibles de l'home” la llibertat i la resistència a l'opressió, i es definia la primera com segueix: “La llibertat consisteix a poder fer tot allò que no cause perjudici a altri: així, l'exercici dels drets naturals de tot home no té altres límits que els que garanteixen als altres membres de la societat el gaudi d'aquests mateixos drets.”

Lamentablement, l'eliminació de les lleis franceses del delicte de sodomia no va pas suposar la fi de la persecució legal de l'homosexualitat en aquell país (perquè els jutges homòfobs van trobar altres vies per a continuar castigant-la) ni, encara menys, va acabar amb la discriminació legal i social de les persones homosexuals, que al cap i a la fi constitueix una altra forma –més subtil– de castigar gais i lesbianes per ser-ho. Fins i tot avui dia la igualtat legal entre homo i heterosexuals continua sense ser un fet a la República Francesa, que a diferència d'alguns dels seus veïns del nord i del sud –Espanya– segueix excloent les parelles homosexuals del matrimoni. No és difícil veure que, segons els principis establits el 1789, aquesta exclusió limita abusivament la llibertat de milions de ciutadans francesos, ja que el dret de les parelles gais i lesbianes a accedir al matrimoni en igualtat amb les heterosexuals no perjudica de cap manera aquestes últimes ni les priva d'exercir aquest mateix dret.

Pitjor encara: quan a finals de la passada dècada el Govern de França va proposar concedir una seguretat jurídica mínima a les parelles de fet, incloses les del mateix sexe, mitjançant una nova figura jurídica denominada Pacte civil de solidaritat (PACS), “un odi insospitat va sorgir violentament així que es començà a debatre la llei”, segons conta Daniel Borrillo en el seu llibre Homofobia. “El conjunt de les comunitats religioses”, continua Borrillo, “tots els partits de dretes, els juristes (…), però també i potser de manera més insidiosa la gran majoria dels psicoanalistes, antropòlegs i la resta d'estudiosos de l'individu i de la societat (inclosos els que es diuen d'esquerra) es van lliurar a una empresa d'hostilitat dirigida contra les unions gais (…) Gais i lesbianes van ser considerats membres d'un poderós lobby que amenaçava els valors fonamentals de la nació (…) [i] van ser denunciats com a irresponsables i, fins i tot, com a corruptors de la cultura i de la humanitat!”.

Com hem d’interpretar aquestes contradiccions de la societat i la política franceses? En el mateix llibre, Borrillo ens proporciona un instrument per a fer-ho: el concepte d’homofòbia liberal. Aquest fa referència a un discurs segons el qual “una cosa és la garantia de les llibertats individuals i una altra la concessió efectiva de drets”. Així, pel que fa a les persones homosexuals, l’homofòbia liberal considera que “l'Estat simplement ha de garantir el respecte a la seua vida privada en el sentit estricte del terme, és a dir, ha d’assegurar el respecte a l'esfera íntima de l'individu, però en cap cas no pot plantejar-se anar més enllà d'aquesta esfera per cedir a les reivindicacions d'igualtat” ni tampoc “atorgar cap tipus de crèdit als individus homosexuals davant la societat”. “Per a aquesta doctrina”, continua explicant Borrillo, “la tolerància és la consigna”, però “el pas de la tolerància dels comportaments íntims al reconeixement de la igualtat de drets independentment de l'orientació sexual dels individus és impossible”. Sembla evident que la tolerància entesa així implica –encara que també, en part, dissimula– la consideració dels tolerats com uns éssers menys dignes, com a inferiors.

Arribem així a la paradoxa que un discurs que es pretén arrelat en els principis liberals establits fa més de dos segles per textos que, com hem vist, s'atrevien a proclamar com a “drets naturals i imprescriptibles de l'home” la llibertat i la “resistència a l'opressió” es constituïsca en canvi –en paraules també de Daniel Borrillo– en una “forma d'opressió específica” que “tanca els homosexuals en el silenci de la domesticitat”. Atés que “el retorn a la intimitat preconitzat per l'homofòbia liberal sobreentén la idea que en l'homosexualitat hi ha alguna cosa nefasta que necessita romandre amagada”, podem concloure que amb aquesta doctrina s'intenta que gais i lesbianes retornem al nostre lloc i ens hi quedem per sempre més. En aquest lloc que ens fa invisibles i ens inferioritza: el vell i sufocant armari.

(Continuarà.)

Nemo

Homofòbia ‘liberal' (2)

(Publicat en dosmanzanas.com el 4 de novembre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Per absurd, contradictori i fins indignant i tot que ens puga semblar que un sistema polític i social teòricament basat en la llibertat de l'individu es dedique a perseguir legalment determinats actes sexuals realitzats en llibertat i en l'àmbit privat per persones adultes, aquesta ha sigut la realitat durant llarg temps, i fins fa relativament poc, en bona part dels països que es consideraven democràcies liberals. Ja vam esmentar en la primera part d'aquesta sèrie el cas dels Estats Units d'Amèrica, on la penalització de la sodomia va estar en vigor arreu del territori fins al 1962, any en què va ser revocada tan sols a l'estat d'Illinois; quan el 1969 va tindre lloc a Nova York la revolta de Stonewall, cap altre estat no havia seguit encara l'exemple de la terra de Lincoln, i només al llarg de la dècada següent anà estenent-se aquest exemple pel mapa de la Unió. A principis del segle XXI la sodomia continuava encara penalitzada en 14 estats dels EUA (en alguns dels quals, com Texas, només era delicte si tenia lloc entre homosexuals), i els qui foren condemnats per tal crim podien veure's sentenciats a Idaho a cadena perpètua, i a Michigan, a 15 anys de presó (o a cadena perpètua si eren reincidents).

L’any 1986 el Tribunal Suprem dels EUA havia dictaminat (en el cas Bowers contra Hardwick) que perseguir legalment la sodomia no era contrari a la Constitució d'aquell país. El 2003, però, el mateix òrgan va considerar (en el veredicte del cas Lawrence contra Texas) la seua pròpia sentència del 1986 com un error, de manera que la va anul·lar i va establir per fi el caràcter anticonstitucional de la penalització dels actes sexuals lliurement realitzats en privat per adults. Amb això van quedar automàticament invalidades les lleis antisodomítiques encara vigents llavors al territori dels EUA, si bé cap dels estats que les mantenien no ha volgut revocar-les, i alguns encara continuen intentant aplicar-les.

Per què han hagut de passar més de dos segles perquè les institucions federals nord-americanes s’adonaren que les lleis antisodomítiques eren contràries al seu sistema sociopolític? Més encara, per què van existir aquestes lleis contràries a la llibertat individual i a la igualtat de tots els ciutadans en un Estat nou que suposadament tenia el seu fonament en els principis liberals enunciats en la Declaració d'independència? Per a respondre aquestes preguntes cal partir de la base que, per revolucionàries que foren les proclames fundacionals dels Estats Units d'Amèrica, en realitat aquest país no es va construir només sobre aquestes proclames, sinó també sobre l'herència de les tretze colònies britàniques que estan en el seu origen. Atés que aquelles colònies s'havien fundat al llarg del segle XVII i a principis del XVIII, no pot estranyar-nos que s’hi proscriguera la sodomia, tal com ocorria a la metròpolis, on una llei d'Enric VIII havia establit a principis del segle XVI que els actes sodomítics (denominats buggery) serien castigats amb la mort. Tampoc no sorprén que la societat de l'Amèrica britànica, en la qual la religió tenia un paper fonamental (era el motiu mateix que havia portat a travessar l'Atlàntic a diversos grups dels primers colons, algun dels quals, com els puritans, pretenien crear al Nou Món una nació de sants que servira d'exemple a la vella i pecadora Europa), compartira sense reserves els viscerals prejudicis homofòbics que les esglésies cristianes havien inculcat en la societat europea durant més d'un mil·lenni, i en els quals en definitiva trobaven justificació i fonament les lleis que penalitzaven la sodomia.

L'homofòbia social i legal es va incorporar per tant al nou Estat com un element procedent no pas de la ideologia liberal i il·lustrada que reflectixen els seus documents fundacionals, sinó d'un sistema dogmàtic de creences molt anterior a aquesta, i que resultava essencialment alié i fins i tot hostil al nou pensament. El conflicte entre ambdós sistemes s'expressaria després en la societat nord-americana, com calia esperar, en moltes de les polèmiques que l'han dividit històricament i fins avui mateix: és el cas, per posar un parell d'exemples, de la que ens ocupa, sobre la penalització de sodomia, o també de la del creacionisme (o la nova marca d’aquest, el disseny intel·ligent) versus la ciència moderna.

Resulten ben significatives les paraules amb què el president del Tribunal Suprem dels EUA Warren E. Burger va justificar, en el veredicte del cas Bowers contra Hardwick, el seu vot favorable a la constitucionalitat de les lleis antisodomítiques. Al·legava Burger que “la conducta homosexual” havia sigut perseguida per l'Estat “al llarg de la història de la civilització occidental”, atés que “la condemna d’aquestes pràctiques està fermament arrelada en la moral i l'ètica judeocristianes (...) La llei d'Anglaterra, incloent la seua prohibició de la sodomia, esdevingué la llei heretada per Geòrgia i les altres colònies (...) Sostindre que l'acte de la sodomia homosexual està protegit d'alguna manera com un dret fonamental seria deixar de banda mil·lennis d'ensenyament moral.”

Salta als ulls l'enorme contrast que hi ha entre, d'una banda, la Declaració d'independència, que s'atrevia a afirmar el dret a trencar els llaços amb el passat i amb qualsevol poder que esdevinguera destructiu per al principi d'igualtat entre els éssers humans i per al dret “inalienable” d'aquests a “la vida, la llibertat i la cerca de la felicitat”, i, d'altra banda, el text de Warren, que pretenia lligar els ciutadans dels EUA a “mil·lennis d'ensenyament moral” judeocristià tot passant per damunt de la seua igualtat essencial i els seus drets inalienables. Potser seria més adequat, per tant, entendre la persecució legal de l'homosexualitat en democràcies liberals com els EUA, més que no com homofòbia liberal pròpiament dita, com homofòbia tradicional cristiana dins del sistema liberal.

(Continuarà.)

Nemo

Homofòbia ‘liberal' (1)

(Publicat en dosmanzanas.com el 29 d'octubre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

He de reconéixer que l'expressió homofòbia liberal, difosa en els últims anys per autors tan respectables com Daniel Borrillo o Alberto Mira, a mi personalment em sona a oxímoron. És a dir, a una cosa així com foc glaçat, caos sota control o la llibertat és esclavitud. Al cap i a la fi, no és el liberalisme el sistema de pensament que, des del principi, ha defensat la igualtat essencial dels sers humans, i a partir d'aquesta, el dret de tot individu a veure reconeguts per la societat i l'Estat uns drets que li permeten viure en llibertat? Tot això ho trobem ja en un dels textos clau dels orígens del moviment liberal, la Declaració d'independència dels Estats Units, del 1776, en el preàmbul de la qual es pot llegir: “Sostenim com evidents en si mateixes aquestes veritats: que tots els hòmens són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre aquests hi ha la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat; que per a garantir aquests drets s'institueixen entre els hòmens els governs”.

No sembla difícil trobar, en aquesta igualtat i en aquests drets inalienables a “la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat” que proclama aquell document més que bicentenari, plena justificació per a la reivindicació per part de gais i lesbianes, trans i bisexuals del nostre dret a cercar lliurement la nostra felicitat segons la nostra pròpia personalitat i manera de ser, iguals en essència a les de qualsevol altre ésser humà. Em sembla, per tant, genuïnament liberal argumentar que, atés que els LGTB som iguals en dignitat humana als heterosexuals, hem de ser-ho també en drets i llibertats. I trobe obvi que aquesta argumentació xoca frontalment amb el discurs homofòbic, que pretén que els LGTB no som iguals a la resta de la població, sinó inferiors, i d'aquesta idea extrau justificació per a defensar que se'ns excloga, discrimine i fins i tot perseguisca socialment i/o legalment.

El liberalisme, però, no és avui merament una idea abstracta, sinó un pensament que ha pres cos en l'història per a canviar radicalment el món, i especialment la part occidental d’aquest. No té sentit, doncs, concebre’l només en termes d'un model ideal del que, al nostre parer, hauria de ser el vertader liberalisme. Vistes així, també podríem trobar intrínsecament contradictòries expressions com ara homofòbia cristiana (ja que en els evangelis no es troba homofòbia explícita) o homofòbia comunista (per tal com discriminar els LGTB sembla impropi d'un sistema que assegura tenir per objectiu fer realitat la igualtat de tots els éssers humans). Però presos com a fets històrics, i no com a principis de puresa platònica, és innegable l'existència d'un discurs i una pràctica homofòbiques –de gran virulència i brutalitat a més– tant en el cristianisme (1) com en el comunisme (2) realment existents.

Hem d’ocupar-nos, en conseqüència, també del liberalisme realment existent i de la trajectòria històrica d’aquest. I en fer-ho, trobem exemples de coherència primerenca i significativa entre les paraules i els fets, entre el discurs liberal i la plasmació institucional d’aquest: així, a la despenalització, per primera vegada en l'història d'Occident, de la sodomia per part de l'Assemblea Nacional Constituent francesa l’any 1791 va seguir l’extensió gradual d’aquesta mesura per Europa i altres parts del món gràcies a noves revolucions liberals al llarg del segle XIX. Ara bé, per a descobrir el revers de la moneda n’hi ha prou que travessem l'Atlàntic: als Estats Units d'Amèrica, el principal redactor de la mateixa Declaració d'independència del 1776, Thomas Jefferson –que després es va convertir en president del país i en una de les grans figures històriques del liberalisme– va proposar tres anys més tard un nou estatut penal per al seu propi Estat, Virgínia, segons el qual els actes de sodomia s’havien de castigar amb la castració. El fet que aquesta iniciativa suposara un intent –rebutjat finalment per les institucions virginianas– de suavitzar la llei vigent llavors a Virgínia, que condemnava aquests mateixos actes amb la mort, no elimina la incongruència entre la proposta de Jefferson i allò que ell mateix havia escrit en la Declaració d'independència. No va ser aquesta, per cert, l'única greu incongruència en la vida de Jefferson, el qual, malgrat haver establit el principi que “tots els hòmens són creats iguals”, posseïa nombrosos esclaus negres i –llevat dels cinc de la seua màxima confiança– mai no arribà a emancipar-los: a la seua mort, els seus esclaus van ser venuts com a simples possessions, per a pagar els abundants deutes que havia contret el seu amo.

Trobem així que al primer Estat sobirà de la història de la humanitat que es va fundar sobre els principis del liberalisme, els EUA, la persecució legal de l'homosexualitat va estar vigent fins a la dècada del 1960 en tot el territori, i fins i tot avui dia, a pesar que en una data tan recent com el 2003 el Tribunal Suprem va declarar inconstitucional i no vàlida la penalització de la sodomia, aquesta segueix present en els textos legals de 14 dels seus estats federats, alguns dels quals –com la Virgínia de Jefferson, per cert– no han renunciat encara a intentar aplicar-la. Junt amb el record de la tràgica història de l'esclavitud i la posterior segregació i discriminació de la població negra d'aquell país, aquests fets ens parlen amb gran eloqüència de l'enorme distància que pot existir, i que de fet ha existit i existeix encara, entre la mera enunciació de principis liberals genèrics i la seua traducció a la realitat legal i social.

(Continuarà.)

Nemo

Notes:
(1) Me n'he ocupat en entrades anteriors com "Les arrels de l'odi" (1) i (2), "Contra natura", "Gais i terratrémols", "Màrtirs valencians" o "L'amor en els temps de la Inquisició".
(2) Vegeu les entrades recents "Retorn de l'URSS" i "Els jueus de Cuba".