dimarts, 8 de gener de 2008

Odi cec i pors estúpides

(Publicat en dosmanzanas.com el 2 de gener de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

En la clàssica pel·lícula nord-americana Endevina qui ve a sopar (Guess Who's Coming to Dinner; acaba de celebrar el 40 aniversari), una parella ja carregada d’anys, de classe alta i amb idees liberals i progressistes –suposadament– a prova de bomba, ha de passar per la prova d'una mena de bomba totalment imprevista quan la seua filla de 23 anys es presenta a casa per sorpresa, acompanyada de la persona amb qui, anuncia, ha decidit passar la resta de la seua vida. La cara que en conéixer-la fan Katharine Hepburn i Spencer Tracy –que donen vida als pares de la xica– no és molt diferent de la que els seus personatges probablement posarien avui dia si la persona en qüestió fóra una altra dona, i aquesta possibilitat mai se'ls haguera passat pel cap. Però no: som al 1967, i per a deixar bocabadats i desconcertats aquests progres de tota la vida n’hi ha prou que el seu futur gendre tinga la pell negra. Encara que també tinga el físic de Sidney Poitier, i es tracte d'un individu no sols irreprotxable, sinó fins i tot ideal, en tots els aspectes, els pares de la núvia són ben lluny de sentir entusiasme davant la notícia. I si bé la mare, passat un temps, arriba a superar la seua reacció inicial, el pare (director d'un periòdic de San Francisco que és tot un referent en la lluita pel progrés social) es posiciona clarament en contra del projecte matrimonial de la seua filla.

És hipòcrita, la postura del pare? Potser sí, però no és això el que ell sent: ell està convençut d'obrar pensant tan sols en el bé de la seua filla estimada, i fins en el del pretendent d'aquesta, els quals –pensa– l'amor ha cegat davant la realitat. Ell, en canvi, ha de mantenir el cap fred, no deixar-se portar com la seua dona pel romanticisme, i dir ben clar que la parella no té cap oportunitat “ni en aquest país ni en tot aquest món de mones”, atesa la força que els prejudicis racistes conserven en la societat. I és que quan es va fer la pel·lícula, el matrimoni interracial era encara il·legal en 17 estats dels EUA (fins al 1948 ho havia sigut en 30), i el mestissatge (miscegenation en anglés) era encara àmpliament considerat com una cosa immoral i aberrant, contrària al pla diví i destructora dels principis bàsics en què es fonamenta la civilització… de manera que si s’acceptava, es deia, la societat aniria de dret al caos. Un discurs que avui dia només alguns –relativament pocs– extremistes continuen mantenint en públic respecte a les unions entre persones de diferent raça, però que lamentablement trobem encara sovint en les notícies, aplicat a la unió entre persones del mateix sexe.

Un exemple recent d'això són les declaracions –molt comentades en els mitjans– del bisbe de Tenerife els dies previs a l'acte “per la família cristiana” del 30 de desembre passat; a banda d'altres perles homofòbiques (com ara que la majoria dels homosexuals ho són “per vici”, són gent que “practica l'homosexualitat com pot practicar l'abús de menors”), el prelat va afirmar llavors el que segueix (cite, i traduïsc, de l'àudio de l'entrevista): “Lògicament, el fenomen de l'homosexualitat és quelcom que perjudica la societat, és perjudicial per a la societat, i a la llarga en pagarem les conseqüències, com les han pagades altres civilitzacions.” La primera cosa que u pot preguntar-se davant d’aquestes paraules és: però de què collons parla, aquest home? A quines civilitzacions es refereix? Pagar quines conseqüències, i de què? Perquè, si el bisbe de Tenerife pretén insinuar que l'homosexualitat és culpable de la decadència o l'enfonsament d'alguna civilització del passat, llavors el que diu és una estupidesa de la grandària, si més no, del Teide (sí que és cert, en canvi, que més d'una cultura s’ha estancat, incapaç de tot avanç o innovació, per culpa dels frens que els estaments més conservadors solen posar a les idees noves; no deixa de ser significatiu, en aquest sentit, que en un altre moment de l'entrevista el mateix bisbe diga: “Que els conceptes que [els jerarques de l'Església] podem aportar són retrògrads? Doncs molt bé, doncs són retrògrads.”).

D'altra banda, si el prelat intenta fer-nos creure que la consecució de la igualtat legal i social per part de la minoria homosexual causaria un dany a la societat tal que podria, fins i tot, posar en dubte el futur de la nostra civilització actual, llavors les seues paraules no sols expressen una enorme estupidesa: són, a més, un exemple evident de com els qui sostenen una ideologia basada únicament en el prejudici i en l'odi es dediquen sovint a sembrar en la població temors sense fonament racional, amb l'objectiu de sostenir-se en aquesta mateixa irracionalitat excitada que disseminen. Un altre exemple recent d'aquesta estratègia el va proporcionar l'arquebisbe de València quan, en l'acte del 30-D, va afirmar que lleis com la que reconeix el dret al matrimoni de les parelles homosexuals provocarien ni més ni menys que “la dissolució de la democràcia” a Espanya. Cal recordar que aquesta era també l'estratègia dels qui als EUA s'oposaven al matrimoni interracial: així, en proposar (el 1912) davant el Congrés una esmena per a prohibir el mestissatge en tot el territori dels Estats Units, el representant Seaborn Roddenbery va advertir que si la seua proposta era rebutjada, “l'esclavització de les dones blanques per les bèsties negres menarà aquesta nació a un conflicte tan fatal com el que va tacar de sang un dia la terra de Virgínia o les muntanyes de Pennsilvània”, en clara al·lusió a la terrible Guerra Civil de 1861-1865. L'esmena en qüestió no es va aprovar, i no obstant això, encara avui segueix sense produir-se als EUA cap guerra civil per aquesta causa.

En Endevina qui ve a sopar, al final el pare de la xica reflexiona i rectifica. En un vibrant discurs (l'últim, per cert, que va pronunciar per al cinema Spencer Tracy, el qual, greument malalt des d'abans de començar el rodatge, moriria uns pocs dies després), el vell lluitador progressista pronuncia unes paraules amb les quals crec que no és difícil que els homosexuals d'avui ens sentim identificats (la traducció és meua): “Quant als problemes a què haureu de fer front, (…) estic segur que sabeu bé el que us espera. Hi haurà 100 milions de persones en aquest país que s'escandalitzaran, s'horroritzaran i se sentiran ofeses davant de vosaltres dos, i vosaltres dos haureu d'enfrontar-vos a això, potser tots els dies durant la resta de les vostres vides. Podreu intentar ignorar-los, o podreu sentir pena per ells, pels seus prejudicis i el seu fanatisme, pel seu odi cec i les seues pors estúpides; però quan calga, simplement haureu d'agafar-vos ben fort l'un a l'altre i dir: ‘Que es foten, tota aquesta gent!'”. Així ho diu, amb aquestes paraules tan expressives: “Screw all those people!”. Doncs això.

Nemo