dimarts, 22 de gener de 2008

El silenci

(Publicat en dosmanzanas.com el 16 de gener de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Un dels moments que més em van impactar de Maurice (tant de la novel·la d’E. M. Forster com de l’excel·lent adaptació al cinema que en va fer James Ivory) és aquell en què el protagonista, avançada ja la història i presa de la desesperació, es decideix a consultar el seu problema amb un metge. Escull, per a fer-ho, un vell amic de la família, el doctor Barry, que fa uns anys que s’ha retirat de la professió: només ell li sembla prou de confiança. Va a visitar-lo a sa casa, li demana parlar en privat amb ell, li anuncia que es tracta d'una “malaltia tremendament delicada”. Ja a soles, arribat el moment de concretar, Maurice se sent malament, plora. Mai, fins aleshores, no havia hagut de parlar del seu problema amb una altra persona (exceptuant tan sols el seu antic amor platònic), i no troba les paraules; per fi, comença: “És un afer de dones…” Això és, ni més ni menys, el que s’esperava el doctor Barry, que somriu i li promet que “prompte ho arreglarem, això”. Llavors demana a Maurice que es despulle per examinar-lo; quan, al cap d'una estona, arriba “el veredicte”, no és cap altre que: “Estàs perfectament. Pots casar-te demà mateix si ho vols, i jo t'aconselle que ho faces. Què t'ha posat aquestes idees al cap?” Maurice s'exaspera, es veu forçat a pronunciar les paraules que fins a aquest moment havia estat evitant: “No ha entés res, vosté. Sóc un ‘unspeakable', com Oscar Wilde!” Un ‘unspeakable': algú de qui no és possible ni tan sols parlar. Un indicible, un innominable. L'al·lusió al celebèrrim cas d'Oscar Wilde és necessària perquè l'obtús metge no tinga cap més remei que admetre per fi que sap a què es refereix l'altre. La seua reacció, no obstant això, afona més encara Maurice en la seua desesperació: el vell amic de la família considera que el que sent no són més que “estupideses” i es nega en redó a parlar-ne: “La pitjor cosa que podria fer-te és parlar-ne.” La lògica del doctor Barry és implacable: si fins i tot el mateix Maurice admet que allò de què vol parlar és “unspeakable”!

Poques vegades la literatura o el cine han sigut capaces de reflectir de manera tan vívida i penetrant el patetisme de la situació de les persones homosexuals en la societat tradicional d'Occident, la seua angoixa i la seua impotència per a eixir de l'atzucac en què es veien tancades. Cal assenyalar que a principis del segle XX, quan transcorre l'acció de Maurice, el terme homosexual feia ja algunes dècades que estava en circulació; no obstant això, quan el protagonista de l'obra –que és persona culta, i fins i tot ha estudiat a la Universitat de Cambridge– es veu en la necessitat de descriure's a si mateix, no recorre a aquest mot: el desconeix, tem que l’ignore el seu interlocutor, el considera inapropiat en el marc d'una conversació entre gentlemen anglesos? En tot cas, l'únic terme que és capaç d'autoaplicar-se Maurice és el contradictori unspeakable… que el relega de nou al silenci quan la seua única esperança era, precisament, trencar-lo per parlar de la seua condició.

Aquest episodi és emblemàtic, a més, del mateix destí de l'obra: escrita a partir del 1913, l’autor, Forster –que temia convertir-se en un pària de la societat britànica… o potser acabar com Oscar Wilde–, no es va atrevir a publicar-la fins després de la seua mort, amb la qual cosa només un grapat de persones va tindre ocasió de llegir-la, o fins i tot en va conéixer l’existència, abans del 1971. Així, doncs, també la novel·la Maurice va ser, com el seu protagonista, relegada al silenci durant dècades. Alberto Mira, en el seu llibre Para entendernos, escriu que “Maurice va arribar tard. Si s’haguera publicat en el moment de la primera redacció (…) hauria sigut una autèntica fita i probablement hauria estimulat el debat sobre l'homosexualitat a la Gran Bretanya (cosa molt necessària després del dur colp que suposà el juí d'Oscar Wilde (…)). Quan va aparéixer ja era un document del passat, i va ser jutjada com a tal pels crítics (…) La novel·la va adquirir prompte l'estatus de mera curiositat literària.” Mira suggereix també que la pròpia trajectòria com a escriptor d’E. M. Forster se’n va veure afectada: “Podem especular que potser Forster hauria escrit una gran novel·la homosexual quan s'haguera llevat de damunt Maurice. Les seues pors ens van deixar sense aquest hipotètic salt qualitatiu.” Unes pors que, en tot cas, difícilment poden considerar-se infundades: quan Forster va morir, el 1970, no feia ni tres anys que l'homosexualitat havia sigut despenalitzada al Regne Unit… i així i tot s'havien establit unes condicions de privacitat tan estrictes perquè el sexe entre hòmens fora considerat legal que, segons l'activista pro drets humans Peter Tatchell, la llei del 1967 que teòricament despenalitzava l'homosexualitat en realitat va possibilitar un augment de la persecució judicial dels gais britànics. Podem imaginar que sobre Forster devien planar, a més del fantasma d'Oscar Wilde, els de moltes altres víctimes posteriors, tant anònimes com cèlebres (el tràgic cas de l'eminent científic Alan Turing va ocórrer en una data tan tardana com el 1954).

Condemnar-nos a gais i lesbianes al silenci, arrabassar-nos la possibilitat de parlar de nosaltres mateixos, privar-nos d'aquesta facultat humana essencial, fonament de la societat, que és el llenguatge, ha sigut una de les formes més implacablement efectives que el sistema homofòbic i heterosexista d'Occident ha tingut d'esclafar-nos. No sols les trajectòries d'obres literàries o dels autors respectius s'han vist entorpides o frustrades per aquesta imposició del silenci: el mateix ha ocorregut amb les trajectòries vitals de milions d’éssers humans, desposseïts del seu dret a desenvolupar la seua personalitat lliurement i en plenitud. No pot estranyar, per tant, la nostàlgia per l'armari que tan a la clara mostren els qui avui, escandalitzats pels progressos cap a la llibertat que hem fet els darrers anys, pretenen arrabassar-nos aquests mateixos drets que amb tant d'esforç hem aconseguit veure reconeguts. “Cierren ya el armario” va ser un dels lemes que es van poder veure en la macromanifestació homofòbica de juny de 2005, i destacats representants d'aquest mateix sector social, com ara Pío Moa o César Vidal, han insistit després en la mateixa idea. I no, aquesta gent no és –com potser ens agradaria creure– tan sols un anacronisme, una deixalla del passat que, sens dubte, ben prompte desapareixerà; ben al contrari, representa un neoconservadorisme d'inspiració religiosa que va cobrant força a Europa, ajudat per l'èxit que coneix des de fa dècades a l'altre costat de l'Atlàntic i per la gran influència social que les esglésies cristianes (i particularment la catòlica) conserven en les nostres societats. A Espanya, un dels dos grans partits, amb possibilitats de governar d’ací a uns mesos, assumeix cada vegada més aquests postulats: ni tan sols pot dir-se que els seus líders es prenguen grans molèsties per a dissimular-ho.

Els homòfobs d’avui saben bé que per a llevar-nos la nostra dignitat i la nostra llibertat han de començar per arrabassar-nos de nou el llenguatge, les paraules; i pretenen començar per les de matrimoni i família. Que els nostres matrimonis no puguen ser anomenats ja matrimonis, que les nostres famílies no siguen considerades famílies per la societat. Si aconsegueixen els seus propòsits, els gais i les lesbianes d'aquest país ens veurem exposats a la vella angoixa i impotència de ser marcats, una vegada més, com unspeakable: els indicibles, els innominables.

Nemo

5 comentaris:

julianen ha dit...

quin goig poder llegir aquest blog en català. felicitats

Nemo ha dit...

Moltes gràcies, julianen: jo també estic encantat descobrint tota la riquesa del teu interessantíssim blog, Mirall trencat. Una salutació ben afectuosa.

Nemo ha dit...

Per cert, que, amb el teu permís, et pose un enllaç des d'aquest blog.

glamboy69 ha dit...

Woooo!!Que xuuunga la fotu de "Cierren ya el armario"!!
Me la copypastejoamb el teu permís per emprar-la durant la campanya electoral!

Felicitas pel blog, en quan tingui un moment t'afegeixo a favoritos!
Ens llegim!

Nemo ha dit...

Doncs sí, Arqueòleg, la foto és xunga de debò... però que conste que jo no en tinc els drets, he pres l'enllaç d'una notícia de Dozmanzanas.

Ens llegim, i t'afegisc jo també a la meua llisteta d'enllaços.