dimecres, 27 de gener del 2010

Els segles de la Xina (3)

(Publicat en dosmanzanas.com el 13 de gener de 2010. Aquí puedes leer el texto en castellano.)


La representació de l'homosexualitat en la ficció literària i cinematogràfica ha estat condicionada durant molt temps per l'intent d'evitar el rebuig per part del lector o espectador mitjà, marcat –sovint de forma inconscient– per prejudicis homofòbics tan arrelats com els de la mateixa societat en la qual vivia. Una de les estratègies que s'empraven amb aquest objectiu era la d'assegurar a tot personatge homosexual un final tràgic: si el gai o la lesbiana acabava malament, resultava més fàcil deixar de veure'ls com una amenaça, i fins podia sentir-se per ell o ella una certa compassió: “pobret/a, quina desgràcia haver nascut així”. Fins fa poques dècades, els finals tràgics eren pràcticament obligatoris per als personatges LGTB, i fins i tot en els nostres dies podria adduir-se que faciliten l'acceptació pel gran públic de grans èxits de taquilla en què s'aborda el tema gai com Filadèlfia o Brokeback Mountain.

Si això és així a Occident, no ha de sorprendre'ns que en l'àmbit xinès (el qual, com ja hem vist, va assimilar l'homofòbia occidental a la fi del segle XIX i principis del XX, però no ha tingut en canvi un moviment en favor dels drets LGTB equiparable a l'americà i europeu de les darreres dècades) abunden els finals tràgics en les pel·lícules que aborden la realitat homosexual. La coneguda Farewell, my concubine (Xina, 1993) n’és un bon exemple; en altres films menys cèlebres encara que també notables, com ara East Palace, West Palace (Xina, 1996) o Eternal Summer (Taiwan, 2006), el final és més indecís, encara que l'espectador no pot evitar la sensació que els personatges queden atrapats en una situació sense eixida. En altres casos, la tragèdia pot sorgir –rotunda i inapel·lable– al final de la història d'una manera brusca i sense tindre ni tan sols relació causa-efecte amb el desenvolupament argumental previ, com ocorre en la d'altra banda interessant Lan Yu (Xina, 2001). O bé pot entenebrir inesperadament els últims minuts d'una cinta que fins aquell moment havia adoptat –malgrat certes incoherències– un to bastant més lleuger i amable, com en el cas de Bishonen (Hong Kong, 1998).

Bishonen (títol que podríem traduir com ‘xics guapos’) és considerada com una fita en el cinema xinès per atrevir-se a retratar l'homosexualitat masculina d'una manera inusualment explícita, i fins i tot descarada; malgrat això (i d'altres aspectes interessants, entre els quals cal esmentar que el físic dels seus actors fa honor de sobres al títol) no pot dir-se que siga una bona pel·lícula. Amb tot, el final me’n sembla digne d'atenció, ja que –més enllà del fet que, com en el cas de Lan Yu, produeix la impressió que el destí tràgic dels personatges és el preu que calia pagar a l'homofòbia social per tant d’atreviment– crec que posa en evidència certes diferències culturals ben interessants entre la tradició cultural xinesa i la d'Occident.

Atès que per a parlar d’aquest final cal revelar-lo, queda fet l'avís, o spoiler, de rigor. Els protagonistes de Bishonen són Sam i Jet, dos xics que viuen vides molt diferents, ambdós a Hong Kong. Sam és policia de carrer i viu amb els seus pares, als quals adora (especialment a son pare, un expolicia que va deixar la seua faena, per convertir-se en taxista, quan es va adonar de la corrupció que regnava en el cos). Jet, molt més independent, es gita amb homes per diners, i en guanya prou per a menar una vida despreocupada. Un dia es troben pel carrer, i Jet, impressionat per la bellesa del policia, decideix conquistar-lo. Després de diverses vicissituds que ocupen la major part del metratge, i en les quals no entrarem, arriba per fi el moment que havíem estant esperant: Sam i Jet estan sols a cals pares del primer, comencen a besar-se i despullar-se, es giten al llit… però els interromp l'arribada d'algú que se’n va immediatament, abans que puga saber-se de qui es tracta. Aquesta mateixa nit Sam, després de sopar, aprofita un moment en què es queda tot sol amb son pare per intentar parlar-li: l'expolicia no diu res, però el seu silenci avergonyit i els seus ulls plorosos són per a Sam la confirmació que era ell qui l’havia descobert hores abans amb el seu amic; són a més, i abans que res, un retret mut i insuportable. Sam se’n va llavors a la seua habitació, plora desconsolat, seu a escriure. En l’escena següent el retrobem al seu lloc favorit de Hong Kong, la terrassa de l'alt edifici on viu, des de la qual s'albira un panorama eriçat de gratacels. Al cap d'un instant, Sam es llança al buit.

Per a l'espectador occidental, aquest final no solament és abrupte, sinó difícilment acceptable, ja que res no l’hi ha preparat. Si es tractara d'una pel·lícula europea, cal imaginar que un final com aquest pressuposaria que anteriorment se'ns haguera fet veure d'alguna manera que l'ambient familiar de Sam era sinistre i opressiu fins al punt d'anul·lar o escindir la personalitat del jove, i impedir-li viure amb si mateix. En Bishonen, en canvi, la família de Sam se'ns mostra com idíl·lica, com unes persones realment encantadores que s’estimen i es preocupen de debò els uns pels altres. I no obstant això, sembla (com assenyalen alguns comentaris que poden llegir-se en Internet) que per a l'espectador xinès, educat en una cultura conformada per segles i segles de confucianisme oficial amb un vernís més o menys lleuger d'influència occidental, el tràgic final de Bishonen és enterament versemblant.

“Els occidentals, fixant-se només en els textos clàssics del confucianisme, van quedar aviat impressionats pel caràcter agnòstic i terrenal” i pel “serè humanisme, que posava a l'home, i no a Déu, al centre de l'Univers” que els caracteritzava, assenyala l'erudit nord-americà John King Fairbank (China. A New History). “Però”, continua, “si situem la visió confuciana del món en el seu context social i polític, ens adonarem que la seua preferència per la vellesa per damunt de la joventut, pel passat per damunt del present, per l'autoritat establida per damunt de les innovacions” converteix el confucianisme en “el sistema de pensament conservador que ha conegut un major èxit” de tota la història. Aquesta ideologia es basa en un codi de conducta personal que, recollint elements presents en la cultura i la societat xineses des d'èpoques prehistòriques, considera fonamental el respecte a l'organització jeràrquica de la societat, a les relacions de superioritat/inferioritat entre els individus: dins de la família, per exemple, la muller és inferior al marit, i els fills als pares; també la societat en el seu conjunt apareix escalonada, amb el Fill del Cel, l'emperador quasidiví, al cim de la piràmide. “El principi jeràrquic fonamentava al seu torn que es posara l'accent en els deures abans que no en els drets”, de manera que en la teoria política tradicional xinesa no hi havia lloc per a una doctrina dels drets individuals.

Allò que ens revela el final de Bishonen és que, mentre que els occidentals de la nostra època hem anat assimilant amb el temps conceptes com ara la dignitat i els drets de l'individu, que daten principalment de la Il·lustració i les revolucions liberals, a la Xina perviu encara, en no petita mesura, una mentalitat tradicional heretada de segles de confucianisme oficial, segons la qual l'individu té deures molt abans que drets, i un dels principals d'aquests deures és el de la devoció filial. Segons aquesta mentalitat, decebre greument a un pare –com fa Sam pel mer fet de gitar-se amb un altre xic– és un deshonor tan greu que no està fora de lloc llevar-se la vida per a intentar rentar-lo.

Confesse que a mi, el final de Bishonen em fa pensar en el dissident Hán Dōngfāng i en el seu gest, amb el qual vam començar aquesta sèrie d'articles, de colpejar-se el cap contra la paret de la presó en la qual estava retingut mentre deplorava haver nascut xinès. Més encara: m'ajuda a entendre’l.

(Continuarà.)

Nemo

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Ostres! Un bon munt de films GLTB que desconeixia totalment!! M'els apunto! Saps si es poden aconseguir online facilment?

Nemo ha dit...

Sí, es poden aconseguir sense problemes, i valen la pena. Ja em diràs si t'agraden, quan els veges!

オテモヤン ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.