dimecres, 22 de juliol de 2009

Orgull homòfob

(Publicat en dosmanzanas.com el 15 de juliol de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“Si no existeix el Dia de l'Orgull Hetero, per què ha d'existir el Dia de l'Orgull Gai?” Entre les argumentacions que fan servir els qui s'oposen a aquesta última celebració, aquesta és una de les més gastades. La resposta lògica –i igualment habitual– és que no hi ha un dia específic perquè els heterosexuals celebren el fet de ser-ho per la senzilla raó que, en la nostra societat, tots i cadascun dels dies de l'any són el Dia de l'Orgull Hetero. Això és cert, però no es queda ací la cosa: pitjor encara és que sovint sembla que tots els dies siguen, a més a més, el Dia de l'Orgull Homòfob.

N’hi ha prou de llegir les notícies que s’han publicat en els webs d’informació LGTB d’ençà de la celebració de l'Orgull 2009 per a trobar manifestacions contínues d'orgull homòfob procedents de qualsevol racó del planeta. Potser les més inquietants de totes són les que vénen de l'Índia, on totes les grans religions –inclosa l'Església Catòlica– es mostren disposades a pressionar el poder civil per evitar que l'homosexualitat hi siga despenalitzada. És a dir, pretenen continuar utilitzant el poder coercitiu de l'Estat, a través de la llei, per a imposar al conjunt de la població d'aquell país la seua moral. Una moral basada en la mentida: perquè a principis del segle XXI, encabotar-se encara, com ho fan, a presentar l'orientació sexual com un tret que el subjecte pot canviar a voluntat –o mitjançant uns suposats “mètodes terapèutics”– és, simplement, mentir amb desvergonyiment. I és precisament perquè el seu discurs es basa en això, en la mentida, que necessiten imposar-lo per la força, a través de les lleis… i a costa del patiment de milions de persones.

La mentida és també la matèria primera amb què construeix el seu discurs sobre l'homosexualitat Christian Vanneste, un diputat del partit que actualment domina la política francesa. No sols afirma que “Una persona responsable pot corregir aquesta tendència” (cosa que permetria, a més, desqualificar com a irresponsable tot aquell que no vulga, o no puga, heterosexualitzar-se), sinó que predica, contra tota lògica i evidència, que “l'homosexualitat (…) persegueix la destrucció de les relacions familiars heterosexuals.” I segueix: “A això també contribueix el narcisisme propi de l'homosexualitat, que es tanca a l'altre. És el rebuig de l'altre.” No crec que coste gaire adonar-se que, en realitat, qui “es tanca a l'altre” no són pas les persones homosexuals, sinó precisament aquells qui, com Vanneste, utilitzen aquesta mena de fal·làcies per a justificar que els LGTB siguen objecte de discriminació, d'exclusió.

La falsedat del discurs de Vanneste queda particularment en evidència –i fins i tot en ridícul– quan aquest afirma que en la societat occidental del nostre temps, davant la pressió de les minories, “tot allò que està dalt ha de ser rebaixat i humiliat, i tot el que estava per sota ha de situar-se per damunt… És una cosa completament idiota, hem convertit l'antiracisme en una manifestació racista. I el mateix s’esdevé amb els homosexuals. Ets heterosexual? Quina vulgaritat!”. Per descomptat: no hi ha dubte que avui són els heterosexuals, i no pas els gais i les lesbianes, els qui se senten constantment objecte d'humiliació i menyspreu… en aquesta realitat alternativa en què aparentment es pensa que viu el diputat francès, és clar. En les seues paraules, “és una cosa completament idiota”.

“Però tota aquesta gent per què ens odia? Què tenen les religions que, en la immensa majoria, persegueixen exterminar-nos? No entenc com es poden posar totes d'acord en això.” Aquestes preguntes se les feia zarevitz, un comentarista habitual del web dosmanzanas, al peu de la notícia sobre l'Índia que esmentava abans. En el cas de les grans religions monoteistes, crec que la resposta és que, per a començar, ens odien per tradició. I és que l'homofòbia del judaisme (producte probablement d'unes circumstàncies en què la natalitat del poble jueu era insuficient per a garantir la seua supervivència) va ser heretada per les dues religions que van derivar d'aquest, el cristianisme (que va estendre l'homofòbia més virulenta per un Occident abans molt més obert a l'homosexualitat, o almenys a determinades formes d'aquesta) i l'islam.

Avui hi ha en aquestes tres religions individus i grups reformistes que asseguren que la plena acceptació de l'homosexualitat no entra en contradicció amb els textos sagrats respectius, però la massa dels creients s’hi gira encara d'esquena (a pesar d'alguns progressos notables en el judaisme i en certes esglésies cristianes no gaire grans). No pot sorprendre gaire que els creients en veritats absolutes suposadament revelades fa segles o mil·lennis siguen poc inclinats a replantejar-se les coses, a tornar a examinar, a la llum de la raó i del coneixement actual, allò que ells estaven segurs de saber “des de sempre”; una vegada iniciat l’examen, qui posarà límits a la crítica racional? Qui els garanteix que podran seguir aferrant-se a les seues velles certeses, a la seua visió heretada del món?

No crec, amb tot, que siguen només aquesta inèrcia i aquesta resistència al canvi característiques de les religions allò que explique la virulenta homofòbia que demostren aquestes, o la versió superficialment laïcitzada, a l'estil Vanneste, que en trobem de vegades a Occident. Al meu parer, hi ha un altre factor important: l'homofòbia és també una arma en la lluita pel poder. Vanneste ho diu ben clar: “Sarkozy va guanyar les eleccions amb aquest discurs. És el missatge de l'esquerra el que no és popular. Estem convençuts que la majoria silenciosa, el poble, pensa d'aquesta manera.” És cert que, precisament gràcies a la tasca que les religions han dut a terme durant segles, l'homofòbia és encara molt popular. Ho saben els líders religiosos que han vist com, des de l'època de les revolucions liberals, les seues organitzacions no han deixat de perdre poder, i aspiren a recuperar-ne. I ho saben els polítics, no pocs dels quals estan disposats a fer de l'homofòbia el seu cavall de batalla. I encara hi ha qui assegura que avui en dia els LGTB ho tenim tot fet, que ja no ens fa gens de falta l'Orgull, ni els col·lectius, ni la reivindicació…

Nemo

2 comentaris:

glamboy69 ha dit...

M'ho sembla a mi però diria que en aquest post has volgut fer un resum de molts d'altres anteriors?
La qual cosa està molt bé, ja que sintetitzes i mostres conexions entre les diferents bases ideològiques de la homofòbia demostrant la seva nula base racional!

Bon estiu!

Nemo ha dit...

Doncs en realitat no és tant que haja volgut fer això que dius com que, pel que sembla, això és el que m'ha eixit... en tot cas, m'alegre molt que t'haja agradat.