dijous, 16 de juliol de 2009

Escola amb armaris

(Publicat en dosmanzanas.com el 8 de juliol de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Va nàixer al juliol de 1969, a mitjan camí entre els disturbis de Stonewall i l'arribada de l’ésser humà a la Lluna. Durant molts anys, de xiquet, va creure que el segon d'aquests dos esdeveniments marcaria la seua vida, que coneixeria un futur de viatges interplanetaris i colònies en altres mons. De Stonewall, en canvi, ho va ignorar tot, ni tan sols no va saber que havia succeït, durant més de la meitat de la seua vida fins ara.

Tampoc res de remotament semblant a aquest orgull LGTB que té en Stonewall la referència més emblemàtica no va estar present en la primera meitat de la seua existència. Altres coses, però, li van arribar molt abans. El 1979 va complir 10 anys. Aquell mateix any l'homosexualitat havia deixat de ser delicte a Espanya i els últims presos pel aquest concepte havien sigut alliberats; però per desgràcia, l'abolició de les lleis franquistes que castigaven els gais i les lesbianes no va significar ni de bon tros el ràpid final de la feroç homofòbia social.

Amb 10 anys, havia començat a adonar-se de certes coses. Un matí, passejant pel pati de l’escola, havia sentit una estranya i íntima commoció en veure uns xics de l'últim curs de l’EGB (d'uns 13 anys per tant, però a ell li pareixien ja hòmens fets i granats) jugant al voleibol: especialment va quedar fascinat per un d'ells. Es recorda a si mateix, instants després, vagant per aquell pati que li resultava immens, sol com un astronauta perdut a la superfície lunar, intentant ofegar com fóra al seu cap la consciència naixent del que allò significava; havia començat a tancar els ulls, a mentir-se.

En el món de la seua infància i adolescència, l'homosexualitat només era un insult –mariquita, maricon…– o el pretext per a un acudit. Així era en el seu entorn, i també en els mitjans de comunicació. A classe mai no es va esmentar el tema: no era matèria apropiada.

El 1989, uns mesos abans de la caiguda del Mur de Berlín, va complir 20 anys. Aquell mateix dia es va comprar –per primera vegada– una revista amb fotos de dones nues. Després de tants anys no podia continuar ignorant l'evidència que se sentia atret cap al seu propi sexe; però volia convèncer-se que aquesta atracció no era exclusiva, que en realitat era bisexual, la qual cosa en la seua ment significava, abans que res, que podria arribar a viure com a heterosexual. Poques hores després, descoratjat davant els pobres resultats del seu experiment, es va desfer de la revista, però no va poder desfer-se alhora dels seus prejudicis i les seues pors, de tantes mentides acumulades. No va poder tirar a terra el seu propi mur de la vergonya.

Cinc anys més tard, precisament el dia en què va complir els 25, li va dir per primera vegada a una altra persona –un xic de la seua mateixa edat– que era homosexual. No sols això: li va dir també que s'havia enamorat d'ell. Aquest altre xic, que llavors estava també encabotat a convéncer-se a si mateix que era hetero, és avui el seu marit.

La història acaba bé, per tant. Però podria haver acabat d'una altra manera. De segur que moltes altres històries semblants van acabar pitjor, alguna fins i tot de forma tràgica. A més a més, aquest home que acaba de complir 40 anys sent –jo ho sé molt bé– que es va perdre, que mai no va poder viure, una part essencial de la seua infància, de la seua adolescència, de la seua joventut. Que hi va haver, en aquestes, massa amargor i confusió i solitària malenconia, i una falta, en canvi, de confiança en si mateix, de raons per a viure, d'alegria franca i expansiva.

40 anys després de Stonewall, crec que no hauríem de permetre que cap xiquet o xiqueta, cap adolescent, cap jove haja de créixer així en la nostra societat. Per aquesta raó, el lema de la celebració de l'Orgull LGTB d'enguany, “Escola sense armaris”, em sembla tan encertat, encara que haja despertat –com era previsible– la ira i la retorçuda mala bava habituals dels homòfobs més virulents. Perquè és imprescindible traure d'una vegada per sempre l'homofòbia de les vides dels qui estan descobrint el món i a si mateixos, perquè puguen fer-ho sense pors innecessàries i sense mentides. Perquè puguen desenvolupar la seua personalitat lliurement i de manera harmònica. Els ho devem a ells, per descomptat, però també al xiquet, a l'adolescent, al jove que vam ser, i que, d'alguna manera, encara som.

Nemo

3 comentaris:

glamboy69 ha dit...

mmmmm... crec que conec al protagonista de la història, ves epr on!
El meu pas epr l'institut va ser fora del armari però dins un torment eprsonal de bullyng i baralles amb skins que va acabar quan vaig coneixer me´s gais i em vaig sentir recolzat com per enfrontar-me a ells.
Avui dia tot ha canviat moltíssim, els nanos que he portat al esplai no tenen cap rpoblema per viure la seva sexualitat amb total normalitat!

Nemo ha dit...

Jo també crec que el coneixes, Arqueòleg... ;)

i sí, les coses han canviat molt, però no tant com ens agradaria, i per descomptat, no hi ha cap avanç dels que hem fet els darrers anys que estiga assegurat per sempre més. Cal seguir reivindicant, treballant i lluitant. La "total normalitat" no sé si l'aconseguirem algun dia, però ara com ara em sembla que encara és lluny.

Anònim ha dit...

just stopping by to say hello