divendres, 26 de juny de 2009

El dilema i l'infern

(Publicat en dosmanzanas.com el 17 de juny de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Fa uns tres anys, el meu marit i jo visitàvem el Petit Palais de París quan se'ns va acostar un dels guàrdies del Museu (un home d'uns trenta anys, d'aspecte mediterrani i agradós) i, en francés, ens va preguntar –m’imagine que després d'haver reparat en algun gest d'afecte o intimitat entre nosaltres– si érem parella. En respondre-li afirmativament ens va explicar, sense més preàmbuls, que ell també era gai però no ho duia gaire bé, perquè el turmentava la idea que un home, en ser penetrat per un altre, perdia la seua masculinitat. Llavors va sonar per megafonia l'avís que el Museu estava a punt de tancar i aquella insòlita conversa va quedar interrompuda tan bruscament com s'havia iniciat.

Així que em vaig quedar sense saber què era exactament el que tant capficava el guàrdia del Petit Palais: si perdre la seua pròpia masculinitat –bé perquè en els fons desitjava que el penetraren, bé perquè tenia un nuvi que l’insistia perquè es deixara penetrar– o desposseir-ne els seus amants. En tot cas, el dilema del guàrdia em va fer recordar algunes de les meues velles lectures. Com ara Giovanni's Room (L'habitació de Giovanni, de James Baldwin), un clàssic de la literatura gai en què dos hòmens jóvens, un americà i un italià, inicien una relació afectivosexual en el París dels anys 50 del segle passat i arriben fins i tot a viure junts, però tot acaba en desastre quan a David, l'americà, li entra també el pànic de perdre la seua masculinitat si no talla en sec amb el seu amant, el Giovanni del títol.

O bé Bearn o La sala de les nines, novel·la del mallorquí Llorenç Villalonga, considerada com una de les millors en la nostra llengua del segle XX. El narrador d’aquesta història, un capellà mallorquí vuitcentista, reflexiona en un moment donat sobre la relació entre el desig eròtic i la curiositat, amb paraules que probablement reflecteixen el punt de vista del mateix autor de la novel·la. “L'instint sexual és eminentment investigador. Res no intriga tant com saber la reacció d'una altra persona davant una carícia”, cavil·la el capellà, i a continuació ens adverteix del perill: aquesta curiositat pot conduir, entre d’altres, al “vici de Sodoma”, que és en si mateix un “infern” per tal com “la curiositat de l'homosexual és estèril, perquè l'objecte dels seus desigs només reaccionarà donant-se (i convertint-se, per tant, en la més deplorable de les caricatures femenines), o virilment, amb el més desagradable dels cops de puny”. Dit d'una altra manera: “el pertorbat pretén l'amor d'un ésser viril (que precisament per viril no el podrà estimar)”.

El que ens diu el capellà de Villalonga no és que l'homosexualitat siga immoral, sinó que és impossible; impossible, en tot cas, més enllà d'un desig que mai no es podrà satisfer, perquè si s’intentara satisfer se’n privaria l’objecte, precisament, de la qualitat que el feia en principi desitjable: la virilitat. Un vertader infern, per tant, un suplici semblant al de Tàntal. No costa gaire veure en aquests plantejaments una manifestació extrema de l'heterosexisme, que aniria més enllà de la mera consideració de l'heterosexualitat com a forma superior o normal de sexualitat –això seria l'heterosexismo estàndard, o ras– per a arribar a la negació de tota possibilitat de concebre la sexualitat humana en altres termes que els de la dualitat masculí/femení. Perquè hi haja sexualitat, assumeix aquesta concepció, ha d'haver-hi necessàriament un home i una dona: l'amor i el sexe serien per tant, per naturalesa, exclusivament heteros.

La realitat, per descomptat, desmenteix aquest esquema simplista i restrictiu, i fa veure que un home pot perfectament estimar-ne un altre i practicar el sexe amb ell sense que cap dels dos perda la consideració d’home ni als seus propis ulls ni als dels qui l’envolten, començant pel seu amant. La creixent visibilitat de les parelles gais està aconseguint que aquesta evidència vaja desterrant els vells esquemes que contraposaven, com incompatibles, masculinitat i homosexualitat. D'altra banda, em sembla obvi que darrere d'aquesta por de perdre la masculinitat hi ha també, al costat de l'heterosexista, una altra mena de prejudici: no és el masclisme, al capdavall, allò que fa que la masculinitat resulte tan transcendental, i que la possibilitat de perdre-la resulte tan temible?

I és que el vertader infern, contràriament al que creia el capellà de Bearn, no està en l'homosexualitat, sinó en l'altre terme del seu dilema: en la masculinitat, o més aviat en el concepte de masculinitat que es manege; especialment en aquesta idea subjacent al seu discurs –i tan arrelada per desgràcia en la nostra societat, com podem comprovar en la freqüència amb què els mitjans ens donen la notícia d'un nou cas de maltractament masclista– que allò propi de la dona és donar-se submisament a l'home, mentre que allò propi d'aquest, allò viril, és reaccionar a colps de puny.

Nemo

2 comentaris:

glamboy69 ha dit...

Quina conversació més surrealita per tenir amb un desconegut en un museu!! Ajajaj

En tto cas s'hauria d'analitzar la creació d'aquest mite inconscient i fals sobre la relació entre masculinitat i penetració. M'he quedat molt sorprés en descobrir veritables musculosos passius i afeminats molt actius!

Nemo ha dit...

"Quina conversació més surrealista per tenir amb un desconegut en un museu!"

Ja ho pots ben dir, Arqueòleg: el meu marit i jo ens vam quedar amb una sensació que m'imagine que deu ser pareguda a la d'aquells que són víctimes d'una broma amb càmera oculta.