dimarts, 3 de març de 2009

La vertadera religió

(Publicat en dosmanzanas.com el 25 de febrer de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Asseguts formant rotle al terra ricament encatifat de la mesquita de Muhammad Alí, que des de la ciutadella d'El Caire domina la ciutat, en silenci i pendents dels llavis d'un sol home, havíem assumit un cert aire de deixebles que s’escoltaven el mestre o guia espiritual, quan en realitat érem un grup de visitants occidentals que s’escoltaven el guia turístic. El tema del discurs que aquest ens dirigia, de tota manera, sí que era la religió: aquell matí tocava visitar una mesquita, una església cristiana copta i una sinagoga del centre històric de la capital egípcia, i en cadascuna d’aquestes etapes el nostre guia havia previst parlar-nos del paper de cadascuna de les tres grans religions monoteistes en la història i el present d'Egipte. La mesquita era la primera de les tres visites, i el guia, un egipci musulmà creient i practicant, es va estendre una bona estona en les explicacions, pintant-nos una imatge de l'islam en què no vam poder percebre la menor taca o ombra. Quan va haver acabat, una dona del grup, una argentina de blancs cabells, li va manifestar el seu disgust per la situació de les dones en les societats islàmiques; i per a respondre-li l'home li va parlar de la història de la seua pròpia família.

El seu avi, ens va contar, un pobre agricultor d'una aldea del delta del Nil, pegava a la seua àvia; son pare, que va heretar aquelles mateixes circumstàncies, no pegava a sa mare, però sí que l’escridassava i la maltractava de paraula. Fins que ell, el nostre cicerone, se li va enfrontar un dia i el va amenaçar d'emportar-se sa mare a viure amb ell, la seua dona i les seues filles al Caire, la qual cosa va fer que son pare canviara de conducta. Per al nostre guia, el fet que el seu avi i son pare hagueren maltractat les seues mullers no tenia res a veure amb la religió islàmica, sinó que es devia als costums de la gent ignorant, a “la falta de cultura”. Ell, en canvi, havia estudiat a la universitat i coneixia el que realment deia l'islam: sabia que aquest s'oposava a tota mena de maltractament cap a la pròpia esposa. Jo li vaig preguntar llavors pel vel o cobriment del cos femení: volia saber si també aquest, segons la seua opinió, era merament un costum popular. Em va respondre de seguida que no, que el vel sí que formava part dels preceptes de l'islam genuí.

Aquest petit debat sobre la posició (suposadament) vertadera de la religió islàmica amb relació a la dona em va fer pensar en un article que havia llegit recentment sobre l'islam i l'homosexualitat. El seu autor, Abdennur Prado, fundador i president de la Junta Islàmica Catalana i secretari de l'espanyola, no sols hi sostenia que “no hi ha cap fonament (…) per a una condemna de l'homosexualitat” en les bases de la religió musulmana (és a dir, en l'Alcorà i l'exemple de Mahoma), sinó que afegia que, segons el seu parer, “des del moment que els matrimonis entre persones del mateix sexe han sigut legalitzats a Espanya, res no impedeix que se celebren entre musulmans/es”; i no es referia a matrimonis merament civils, sinó a “‘matrimonis entre hòmens (o dones) segons la xaria' amb plena validesa a efectes civils”. És clar que Prado advertia, al principi del seu text, que “aquesta posició no és absolut representativa de l'islam en el seu conjunt, sinó producte d'una indagació personal els fruits de la qual s'oposen al pensament dominant” en aquesta religió. I és que, com reconeix més endavant el mateix autor, “en el terreny de l'islam sempre coexisteixen opcions diferents, algunes vegades tan allunyades entre si que sembla tractar-se de religions distintes”.

Que sobre una qüestió determinada hi haja punts de vista contraposats és un fet que ocorre pràcticament tots els àmbits de l'activitat intel·lectual humana; allò que és peculiar de les religions (o si més no, de les religions monoteistes) és que els qui sostenen punts de vista contradictoris i incompatibles asseguren, cadascú pel seu costat, que la seua pròpia opinió coincideix amb (o més aviat, revela) la d'un jutge capaç de decidir sobre qualsevol disputa de manera inapel·lable: l’ésser suprem, la divinitat. Però com que aquest últim no és possible consultar-lo, o almenys, no és possible fer-ho de forma oberta i pública, no hi ha manera d'establir amb certesa quina és la seua autèntica posició respecte a qualsevol qüestió que suscite discrepàncies entre els creients; o el que és el mateix, no hi ha manera de saber quina és la versió genuïna de la religió.

Així que, quant a la situació de la dona en l'islam, la postura del meu guia és en realitat una de les existents (probablement la dominant entre les persones de la seua, diguem-ne, classe social en l'Egipte d'avui), però només això: també hi ha estudiosos musulmans, per exemple, que consideren que l'ús del vel –o dels diversos tipus de vel– per les dones no té res a veure amb els vertaders preceptes de l'islam. I el mateix Abdennur Prado admet, com hem vist, que el seu punt de vista respecte de l'acceptació o no de l'homosexualitat en l'islam està ben lluny de ser la doctrina exclusiva o fins i tot majoritària entre els seguidors de la seua mateixa religió.

El pitjor de tot això és que, pel que sembla, no falten mai, en cap de les tres religions monoteistes, aquells als quals la convicció que les seues pròpies opinions representen l'autèntic punt de vista de la divinitat els anima a ignorar tota evidència empírica i tot argument racional que contradiguen els seus dogmes tan estimats, i fins i tot a intentar imposar per la força aquests dogmes a la resta de la societat. I en qualsevol cas, encara que he d'admetre que em semblaria una magnífica notícia que els creients en aquestes tres grans religions descobriren un bon dia que la seua fe els prohibia tota forma d'inferiorització de, per exemple, les dones o els homosexuals, la veritat és que per a un no creient com jo la vertadera religió és, senzillament, aquella que vertaderament es dóna en un context determinat. I en el nostre context històric em sembla obvi que cap d'aquestes religions no es caracteritza precisament per una lluita sense quarter contra el sexisme masclista o l'homofòbia, sinó més aviat –amb matisos en cada cas, i amb excepcions com la de Prado– pel contrari.

Nemo

4 comentaris:

glamboy69 ha dit...

Ieee! Ja sabia jo que l'article d ela Junta Islàmica (organització progresista i revolucionaria on les hi hagi) et donaria per fer un post!
La veritat és que en un coneixment que es basa en la fantasia, és absolutament impossible destriar la certesa de la falsetat, en no basar-se en cap metodologia que permeti separar el gra de la palla, més enllà de l'autoritat dels caps teocràtics!

Nemo ha dit...

"Ieee! Ja sabia jo que l'article d ela Junta Islàmica (organització progressista i revolucionaria on les hi hagi) et donaria per fer un post!"

Doncs sí, amic Arqueòleg, t'agraïsc molt que em descobrires l'existència d'aquest interessant article.

"La veritat és que en un coneixement que es basa en la fantasia, és absolutament impossible destriar la certesa de la falsedat, en no basar-se en cap metodologia que permeti separar el gra de la palla, més enllà de l'autoritat dels caps teocràtics!"

Efectivament: has resumit de manera excel·lent com d'un suposat coneixement que realment es basa en la fantasia -en allò que impressiona la imaginació humana- es passa naturalment a establir una autoritat teocràtica inapel·lable, ja que aquesta és l'única que pot donar una aparença de coherència a la fantasia/dogma i evitar que es disgregue en milers de fantasies igual d'irracionals que la primera.

Anònim ha dit...

Benvolgut i sempre intel·ligent Nemo. Sóc Rafa Company. Crec que puc oferir-te un text que t'agradarà. És sobre la qüestió que tractes en este post:
http://museossiglo21.blogspot.com/2009/03/un-museo-la-altura-de-las.html
Ja em dius alguna cosa... Un bes

Anònim ha dit...

Benvolgut: sóc Rafa Company de nou. T'he contestat en el meu bloc açò:
Moltes gràcies pel teu text, Nemo. És un tema ben interessant el que plantges: en escriure estava pensant en aquelles persones que van rebre formació religiosa i que, front els inesperats sotracs en l'entorn afectiu, s'agafen a les esperances que les religions poden proporcionar.
El debat va ser emocionant en grau màxim: la dona jueva introduí unes realitats ben desconegudes; la dona musulmana, amb mocador al cap i un cervell ben lliure, es va fer entendre molt bé; i la teòloga catòlica (i feminista) va fer declaracions insesperades per a bona part del públic. Jo, com a moderador i no creient, vaig arribar a dir que només estic contra els creients que -primer- es posen contra mi, i em pense que s'entengué tot molt bé...
Una experiència intensa, amb gent mirant-se als ulls en escoltar frases contundents i bellíssimes. I el bo de Lessing reivindicat davant 150 persones que miraven l'escenari amb respecte i enorme interés.
Una ben forta abraçada.