dimarts, 10 de març de 2009

El maricon sóc jo

(Publicat en dosmanzanas.com el 4 de març de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Un bon amic meu, que des de fa molts anys està fora de l'armari en tots els àmbits de la seua vida, inclòs el laboral, em va contar no fa molt de temps l'anècdota següent: aquell mateix matí estava ell a la seua faena amb el seu cap i un company, ambdós heterosexuals, quan de sobte el primer, posant-li un braç per damunt dels muscles al segon, li amollà: “Maricooon!”; el meu amic, que té bona relació els els altres dos, va recordar llavors amablement al seu cap que el “maricon”, allí, era ell (el meu amic, no el seu cap), i llavors el directiu va esbossar un somriure tímid i no va saber què respondre.

El meu amic no sol autodefinir-se com “maricon”, però en aquella ocasió li va eixir així, espontàniament... Era obvi que el cap del meu amic no pretenia, en anomenar maricon el seu company, vexar o ofendre aquest últim. Ben al contrari, aquell era un gest amistós, una brometa o mostra de complicitat que pretenia enderrocar retòricament la barrera entre superior i subordinat per a presentar-los a ambdós com a simples companys de barra de bar, en un simbòlic –i imaginari, és clar– peu d'igualtat. El cap tampoc no volia ofendre el meu amic: crec que ni tan sols no li devia haver passat pel cap que el seu gest cap a l'altre company poguera afectar-lo ell de cap manera, tot i que sabia des de feia molt de temps que el meu amic era gai.

No obstant això, malgrat que el cap no tenia la menor intenció d'insultar ningú, la càrrega despectiva de la paraula maricon continuava present en aquella situació. Pensem si no en quines altres expressions hauria pogut usar en lloc d’aquest mot: “fill de puta”, per exemple, o “cabronàs”… ; paraules que, almenys en principi, són indubtablement insults. I és que la gràcia de la brometa amb què el directiu intentava acostar-se al seu subordinat estava precisament que es donava per fet que aquest últim no tenia res de maricon, ni el cap albergava realment cap sospita que poguera ser-ho. La no-homosexualitat del company del meu amic era la condició sine qua non perquè aquell gest de complicitat poguera funcionar com qui el feia pretenia que funcionara. És a dir, que la supressió simbòlica de la barrera social entre el qual mana i el manat, la inclusió d'ambdós en un imaginari cercle d'amistat viril, es basava implícitament en l'exclusió d’aquest cercle dels vertaders maricons: en la confirmació retòrica de la barrera que separaria els maricons dels autèntics mascles.

En protestar “Eh, que ací el maricon sóc jo!”, el meu amic estava, de la manera més simple i efectiva, posant en evidència aquest mecanisme retòric d'exclusió dels gais. Treia a la llum el que realment hi ha darrere d'aquesta paraula, maricon: milions d'hòmens homosexuals com ell, que viuen i treballen entre els heteros i que sovint han de suportar formes d'inferiorització simbòlica com la que descric en aquest text, quan no –si bé no és aquest, afortunadament, el cas del meu amic– d’altres de més directament danyoses. D'altra banda, el meu amic també aconseguia amb això desmuntar en certa manera aquest mecanisme inferioritzador: ja que el que aquest no preveu és que en una escena així puga estar present un gai que no s'avergonyisca de ser-ho.

El que preveu el mecanisme en qüestió és que, posat cas que hi haja algun maricon present, aquest es guardarà moltíssim de manifestar que ho és, precisament per no quedar exclòs d'aquest cercle d'amistat viril que el cap obri als seus subordinats mascles com un gran favor personal; per no quedar estigmatitzat i marginat. Per això, que el meu amic fera notar en aquell moment que ell sí que era “maricon” no sols tenia la virtut de revelar la injustícia i la violència implícites en aquesta mena de retòrica, sinó que aconseguia també boicotejar-la: d'ací el desconcert del directiu, que de sobte veia el seu propi gest sota una llum tan inesperada com poc afavoridora, transformat en quelcom d’enutjós, en un vertader acte fallit… Era, sens dubte, la primera vegada que li ocorria allò.

No cal dir, per tant, que seria extremadament candorós arribar a veure un gest gay-friendly en dos hòmens (suposadament) heteros que se saluden –com succeeix de vegades al nostre país– dient-se l'un a l'altre “maricon”, “mariconàs”. Es tracta d'una forma jocosa de saludar-se, i allò jocós de la situació està precisament, com hem vist, en el fet que s'exclou per complet la possibilitat que qualsevol dels dos puga ser realment homosexual. Podem suposar, no obstant això, quant tardaria a canviar-li la cara a qui saludara així un dels seus col·legues si aquest li replicara “doncs sí, mira, m'agraden els hòmens. A tu també, tio?”, i insistira repetidament en la veracitat d'aquesta resposta. Tardaria, més o menys, tant com li costara al primer convéncer-se que l'altre no estava de broma.

“El llenguatge quotidià (…) està travessat de banda a banda per relacions de força, per relacions socials (…), i és en el llenguatge i per mitjà d'aquest (…) que s'exerceix la dominació simbòlica, és a dir, la definició –i la imposició– de percepcions del món i de representacions socialment legítimes”, escriu Didier Eribon en el seu imprescindible Réflexions sur la question gay. D'ací que tot aquest assumpte resulte en realitat moltíssim menys banal del que podria semblar. Amb el llenguatge quotidià i la dominació simbòlica que aquest vehicula es construeix la inferiorització social, molt real, de les persones LGTB. Per això és oportú, i necessari, saber boicotejar els mecanismes verbals i gestuals d'aquesta dominació simbòlica, i aconseguir –com va fer el meu amic– que a qui els use, fins i tot en un context (aparentment) trivial, li isca el tret per la culata. Que es quede sense paraules i amb un petit somriure glaçat, sufocat i cohibit, als llavis: ja va sent hora que deixem de ser els maricons els que hàgem de callar, els tímids, els avergonyits.

Nemo

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Tens un comentari meu al post anterior. Besets de Rafa Company.

glamboy69 ha dit...

Completament d'acors amb el text Nemo! Estic fart de fer pedagogia davant brometes homòfobes i que si marica l'últim etc...
Aixó epr no parlar de la infinit e inacabable repertori de barbaritats i brometes relacionades amb la penetració anal! Per als heteros deu ser com si els arranquessin els ulls!

Anònim ha dit...

Hola Nemo. Sóc Rafa: tens un altre comentari al post anterior. I, a més, crec que pot ser del teu interés un post meu sobre un tema diferent:
http://museussegle21.blogspot.com/2009/02/una-vella-polemica-resolta-per-la.html