Homofòbia ‘liberal' (4)

(Publicat en dosmanzanas.com el 18 de novembre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

La despenalització de l'homosexualitat a Espanya es va produir en un context històric que recorda més el corresponent francés que no el nord-americà. Va ser durant el trienni liberal (un breu parèntesi en el regnat absolutista de Ferran VII, entre els anys 1820 i 1823, en què es va obligar el monarca a acatar de nou la Constitució de Cadis del 1812) quan es va proclamar un nou Codi penal que, seguint l'exemple de l'aprovat en la França revolucionària el 1791, suprimia a l’Estat espanyol el delicte de sodomia. Encara que l'homosexualitat va ser repenalitzada per la dictadura franquista (a partir del 1954), poc després de l'entrada en vigor de la Constitució del 1978 es va eliminar de la llei de perillositat social –heretada per la democràcia del règim anterior– els articles referents als “actes d'homosexualitat”. Però una cosa és despenalitzar l'homosexualitat i una altra posar fi a l'homofòbia, és clar: en l'actualitat, estudiosos de la realitat LGTB espanyola detecten en la nostra societat un tipus d’homofòbia liberal que presenta molts punts en comú amb la que per al cas francés analitza, com vam veure en l'anterior lliurament d'aquesta sèrie, Daniel Borrillo.

“El principi retòric que caracteritza qualsevol manifestació d’això que anomenem ‘homofòbia liberal'”, escriu Alberto Mira en el seu impressionant estudi de les representacions de l'homosexualitat en la societat espanyola del darrer segle, De Sodoma a Chueca, “és extraordinàriament simple: ‘Sí, però…'. En aquesta estructura sintàctica s'insereix tota mena d'enunciats: Els homosexuals són meravellosos i molt amics meus… però han d'abandonar la ploma (…); els homosexuals són persones com tots… però l'exhibicionisme que manifesten està fora de lloc”. Més endavant, el mateix autor analitza amb més detall aquest últim cas: “Hi ha (…) un límit que encara costa de superar: el de les imatges positives o la reivindicació. La comprensió i la tolerància només s'exerceixen si els homosexuals no tracten de forçar aquests límits. Una il·lustració d'això es produeix encara cada any després de les manifestacions del 28 de juny: davant l'excés de visibilitat apareixen declaracions vehements en la secció de ‘Cartes al director' (per exemple en El País) de lectors que no creuen que hi haja res de què sentir-se orgullós, que a ell/ella no li pega per eixir al carrer a pregonar la seua heterosexualitat i que al pas que van les coses hauran d'organitzar una manifestació d’‘orgull heterosexual'”.

Posem ara, al costat de l'anàlisi de Mira, el paràgraf següent: "Puc comprendre, acceptar i respectar que hi haja persones amb una altra tendència sexual, però que se senten orgullosos per ser gais? Que se’n pugen a una carrossa i isquen en manifestacions? Si tots els que no som gais isquérem en manifestació... col·lapsaríem el trànsit.” Qualsevol diria que es tracta d'un exemple provinent del mateix text de Mira, encara que en realitat és molt més recent que aquest; o bé podria paréixer que l'autora d'aquestes paraules s'havia llegit abans amb gran atenció De Sodoma a Chueca, i no pretenia sinó exemplificar a la perfecció aquesta estructura discursiva del “Sí, però…” que Mira denomina homofòbia liberal.

I és que, a banda del fet que en el paràgraf citat es parla de “comprendre, acceptar i respectar” en comptes de fer-ho de “comprensió i tolerància” i, sobretot, que no es tracta de la carta al director de El País d'un lector més o menys anònim, sinó de les ja cèlebres declaracions que una periodista membre de l'Opus Dei atribueix a la reina d'Espanya (i que la Casa del Rei ha qualificat, després del malestar que n’ha suscitat la publicació, com a inexactes, si bé la Secretaria de la Reina s'havia abstingut de corregir-les en revisar prèviament el llibre que les conté), a banda d'aquests detalls, dic, és evident que el paràgraf en qüestió coincideix quasi al peu de la lletra amb el que Mira havia descrit temps enrere en el seu assaig.

Atés que, així i tot, pareix poc probable que el llibre De Sodoma a Chueca haja servit com a model del famós paragrafet, podem trobar una explicació més plausible a unes coincidències tan evidents en un fet que el mateix Alberto Mira apunta en aquest text: “L'homofòbia liberal està arrelada en estructures profundes de comunicació” en la societat actual, la qual cosa va unida a la difusió d’aquest discurs en amplis estrats socials i en facilita la reproducció –fins i tot, com veiem, la reproducció pràcticament literal– per tota mena d'individus. És més, assenyala Mira en un altre punt, “L'homofòbia està tan imbricada en el sistema que resulta indistingible”, la qual cosa hi proporciona uns “avantatges” associats a aquesta “invisiblitat”; entre els quals, el fet que “pot exercir-se sense que ho parega”. Sense que parega homofòbia, vaja.

Aquest últim aspecte és també crucial per a entendre la dimensió sociocultural de les (suposades) paraules de Sofia de Grècia sobre els homosexuals: podem imaginar-nos potser que, en comptes d'homofòbia, allò que reflectira el paràgraf en qüestió fóra alguna altra ideologia basada en el rebuig i la inferiorització de l'altre, del diferent? Que, per exemple, diguera: "Puc comprendre, acceptar i respectar que hi haja persones amb un altre color de pell, però que se senten orgullosos per ser negres? Que isquen en manifestacions a proclamar aquest orgull, com hem vist als Estats Units després de l'elecció del nou president? Si tots els que no som negres isquérem en manifestació... col·lapsaríem el tràfic.” Segur que si hagueren sigut aquestes les (suposades) paraules de la reina d'Espanya, l’enrenou que va produir-ne la publicació hauria pres una altra dimensió: hauríem estat, sens dubte, davant d'un greu escàndol polític, d'una veritable crisi. El fet que no haja sigut així, perquè érem els homosexuals i no pas els membres d'una determinada minoria racial les víctimes del discurs inferioritzador, demostra que –fins i tot en un país com el nostre, que s'ha atrevit fa alguns anys a posar fi a la discriminació legal contra gais i lesbianes– l'homofòbia continua posseint encara una legitimació social que la fa escassament perceptible com a tal, i que el racisme, en canvi, fa dècades que va perdre a Occident.

D'altra banda, Mira ens fa veure que “l'homofòbia funciona com un discurs de poder, no a partir d'arguments”. No pot estranyar-nos, per tant, que les (suposades, suposades) declaracions de la reina no necessiten aportar cap argument per a negar a les parelles homosexuals el dret que la seua unió s’anomene de la mateixa manera que la dels altres, per més que aquest dret estiga legalment reconegut a Espanya: “Si aquestes persones volen viure juntes, vestir-se de nuvis i casar-se, hi poden tindre dret, o no, segons les lleis del seu país: però que d’això no en diguen matrimoni, perquè no ho és”… no ho és i no ho és i s’ha acabat, hale. Perquè ho dic jo. Perquè no em dóna la reial gana. Per alguna cosa ens recorda Mira, evocant Foucault, que allò que caracteritza el discurs homofòbic “és la posició que ocupa en esquemes de poder simbòlic”: també en això les (suposades, sempre) declaracions reials que analitzem resulten paradigmàtiques, perquè entre els “esquemes de poder simbòlic” del Regne d'Espanya és obvi que la Corona ocupa una posició preeminent. D'ací, al capdavall, la transcendència de tot aquest assumpte.

(Continuarà.)

Nemo