dimecres, 2 de juliol de 2008

Un conte (a quatre mans) sota els estels

(Aquest relat té dues parts: la primera és obra d'Arqueòleg Glamurós, i el desenllaç és meu. Amb la meua part vaig tindre l'immens honor i la incomparable satisfacció de guanyar el Primer Premi Federico García Lorca al Millor Final, premi convocat i atorgat pel mateix Arqueòleg Glamurós en el seu blog, el 15 de febrer passat.)

—Mira, allò d’allà és la constel·lació de Cassiopea! T’han explicat mai la llegenda grega de l’amor entre Perseu i Andròmeda, que va donar nom a aquest conjunt d’estels?
—Pskdhffffsspprtt… nnn… nn... no.

A l’Arnau no li sortien les paraules, el pols li anava a dos-cents per hora i pel seu cap passaven mil milions d’idees per segon, cap de les quals no tenia res a veure, ni remotament, amb l’astrologia de l’antiguitat clàssica. Qui hauria pogut concentrar-se en mites grecs tenint davant aquell Apol·lo, tan real i tangible? Tan sols dos pams separaven les seves boques i poc més de deu centímetres la punta dels seus peus descalços, mullats per les fredes onades de la platja de Colera.

—… i llavors Perseu, que acabava de tallar el cap a Medusa, va tornar a cavall del seu corser alat, anomenat Pegàs, que és aquella altra constel·lació d’allà… la veus?
—Mmmfddjhgfkj… pssi... és clar... sí, sí, Pegàs, i tant…

Aquell era el darrer dia d’estiu, al matí següent cadascú tornaria a la seva grisa i esclavitzant quotidianitat, a aquell maleït lloc on malgastar absurdament la joventut, separats per centenars de quilòmetres durant onze mesos, el temps suficient perquè l’oblit esborrara qualsevol espurna d’esperança. Així doncs, era o ara o mai…

— …aleshores Zeus va decidir penjar al cel les imatges de Cefeu i Casiopea com a càstig per la seva traïció…

L’Arnau notava damunt seu l’increïble pes de l’estricta moral que li havien inculcat des de ben petit i un veritable cúmul de dubtes l’havia deixat immòbil com una estàtua de sal: estava segur que allò que volia fer no era un pecat? I si aquell dionisíac narrador no li corresponia? Estava disposat a arriscar-se a perdre la seva amistat? Què en dirien els seus amics? I els seus pares? I els veïns de Colera? I si algú els veia? Estava ell preparat per a fer aquest pas?

— … i finalment, després que Perseu i Andròmeda es casessin, Atenea va col·locar les seves imatges al bell mig de la cúpula celestial, mira… allà! Eeei! Et passa res? Et trobes bé? Estàs pàl·lid com un vampir!
—Ehhh... mmm… és que… t’he de comentar una cosa…

L’Arnau es va tallar de sobte. No donava crèdit al que veien els seus ulls. Però sí, era veritat, no podia ser cap altra cosa… allò que tensava la part de davant dels pantalons curts del seu amic havia de ser per força una erecció! Va aixecar la mirada de cop cap al rostre de l’altre, i llavors ja no tingué cap dubte: al cap i a la fi, no havia sigut el Rafa el qui s’havia entestat que anessin a estirar-se a la sorra de la platja? No havia sigut ell el primer a descalçar-se? I per quins set sous, si no, li explicava totes aquelles carallotades de constel·lacions i enamorats units per sempre a la cúpula celestial?

—Sí? Què em vols comentar?
—Doncs que… jo… vull dir… eh… o siga… que tu…
—Tranquil, em sembla que no cal que diguis res més… El Rafa estava mirant cap avall, cap als pantalons de l’Arnau, allà on una erecció més que evident responia a la seva pròpia. L’Arnau es va posar de tots colors.

El Rafa va acostar els seus llavis als de l’amic mentre, decidit, l’agafava per darrere, pels muscles, amb el braç. Aquell braç que havia estat la primera cosa, després de la cara, que l’Arnau havia pogut veure sense roba del cos de l’altre, quan es van conèixer, i que des del primer moment l’havia fet fondre’s per dins: fort, fibrat, bronzejat, cobert de pèls negres…

Ara sí que veia les constel·lacions, l’Arnau: les constel·lacions i la Via Làctia i les altres galàxies i el Big Bang i tot.

Arqueòleg Glamurós i Nemo

6 comentaris:

glamboy69 ha dit...

Eiiii que guaaai!
Has publicat el relaaat!!
Genial llegir-lo sencer!!
Has de saber que la meva part estava lleugerament inspirada en una cançó de Fangoria, olt recomanable, que es diu "Me odio cuando miento"

Que vagi molt bé l'estudi!!

Nemo ha dit...

Gràcies per haver-me donat permís per reproduir el conte en el meu blog, Arqueòleg. Jo també trobe que ens ha quedat bé la cosa :)

La cançó no la conec (però faré per conéixer-la)...

Besos!

Crasamet ha dit...

Felicitats a tots dos. El relat és fantàstic. M'ha agradat molt.

Un bes molt gran, Arqueòleg i Nemo.

Nemo ha dit...

Moltes gràcies, Fer (o crasamet: si em permets la pregunta, d'on l'has tret, aquest àlies? :) ). Com que sé que tu també escrius contes, i te n'he llegit algun que em va agradar molt, estic especialment content que t'haja paregut bo aquest relat de l'Arqueòleg i meu. Un bes ben fort, amic.

Crasamet ha dit...

Nemo, aquest àlies l'he tret del Pervigilium Veneris, un poema llatí del segle IV, anònim, que comença així:

Cras amet qui numquam amavit; quique amavit cras amet.

He format el meu àlies amb totes dues primeres paraules.

Encara que a Dosmanzanas segueixo firmant com a "Fer", perquè és el nick amb què m'hi vaig donar a conèixer i no em sembla oportú canviar-lo, a la resta de pàgines d'Internet uso normalment "Crasamet".

Un bes.

Nemo ha dit...

Doncs és un àlies molt bonic, Fer: "que demà estime qui no haja estimat mai, i qui haja estimat, que estime també demà". Ara ja tenim, tots dos, àlies llatins... encara que el meu no siga gaire original ni tinga gens de mèrit (la veritat és que el vaig improvisar per a escriure per primera vegada en Dosmanzanas, i des de llavors). Besos.