dimecres, 9 de juliol de 2008

Carta a un hetero malpensat

(Publicat en dosmanzanas.com el 17 de maig de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Sí, ja sé que tu d’homòfob no en tens res, que tu respectes moltíssim els gais (de les lesbianes no te’n deus recordar, però de segur que també les respectes) i fins i tot tens amics gais… “El que passa”, em dius, “és que açò d'ara no és normal: per exemple, això que en totes les sèries de la tele isca un personatge homosexual… això ja és obsessió. És com si en totes les sèries haguera d'eixir, per castanyes, un jugador de golf, o un col·leccionista de segells, o vés a saber què... Faria malpensar, això, no?”

La veritat és que no en totes les sèries que s'emeten ara per televisió ixen personatges homosexuals, ni de bon tros. En canvi, en pràcticament totes ix un bon munt de personatges heterosexuals. Matrimonis heterosexuals ben o mal avinguts, parelles heterosexuals en ple sopar romàntic en un restaurant de luxe, adolescents heterosexuals que s'enrotllen amb la millor amiga de la seua xicota (o amb el millor amic del seu xicot, si són xiques) i fins i tot xiquets heterosexuals als quals ja ‘els fa goig' la seua companya o el seu company de classe… Però aquesta exhibició incessant d'heterosexualitat a tu no et pareix en absolut obsessiva, ni et fa malpensar gens ni miqueta. Això és, simplement, la normalitat.

“És que no és el mateix”, t'imagine protestant, “perquè la immensa majoria de la gent és heterosexual.” La veritat és que no és clar quin percentatge exacte de la gent és heterosexual, encara que segurament és veritat que els heteros són majoria. Però, veritat que mai no se t'ha acudit pensar que els heterosexuals pogueren estar sobrerepresentats en les sèries de televisió? Doncs així ha sigut, sens dubte, fins fa no-res, i molt probablement així continua sent avui, encara que actualment hi haja algunes sèries en què ix algun personatge homosexual.

Imagina que fóra al revés: que en les pel·lícules i en les sèries de televisió pràcticament només hi haguera personatges homosexuals. Que quan t'abellira veure una pel·lícula de terror, aquesta tractara d'un grupet d'incauts adolescents gais, amb les hormones en ebullició, aïllats en una cabanya enmig del bosc i amenaçats per un assassí psicòpata; que canviares d'opinió i anares a veure una comèdia romàntica i al final –després que l'argument haguera donat mil voltes a com són de complicades les relacions entre les persones– la xica protagonista travessara a peu, corrent, un Manhattan nevat per a quedar-se amb qui, per fi ho havia entés, era la dona de la seua vida; que, ja a casa, et posares a veure una sèrie d'acció en què el musculós i bigotut protagonista i el seu company jovenet i guapet dedicaren a llançar-se pulles i flirtejar descaradament alhora tots els minuts que els deixara lliures la persecució dels roïns; que canviares de canal i t'isquera una sèrie familiar en què es contara com de malament es portaven dos matrimonis veïns, un de gais rics i refinats i l'altre de lesbianes més populars, i després resultara que la pija de la xiqueta dels primers s'enrotllava amb la macarreta de la filla de les segones i s'armava un bon sarau… i així sempre, un dia sí l’altre també l’altre també; i si alguna vegada, molt excepcionalment, eixia algun hetero en les pel·lícules o sèries, seria per a quedar com un tipus ridícul (com en les infames pel·lícules espanyoles dels 60, amb aquells heterots estereotipats a l’extrem) i/o pervers (com l'assassí psicòpata de les pel·lis de terror). Imagina que això haguera sigut així des de sempre, tota la teua vida des que eres xicotet, i que encara avui fóra així en la majoria de sèries i pel·lícules, i només recentment les coses hagueren començat a canviar en algunes d'aquestes. I imagina, també, com et sentiries quan algú et diguera que aquesta moda d'ara de traure tant d’hetero en la tele no era normal, que això ja era obsessió… “Ara”, afegiria llavors aquest algú, “jo d’heteròfob no en tinc res, fins tinc amics heteros i tot, veges tu…”

Nemo

5 comentaris:

glamboy69 ha dit...

Woo! M'ha encantat el post Nmeo! I la veritat és que és una cosa que ja havia pensat moltes vegades!

En primer lloc cal donar les gràcies a moltes sèries que han ajudat més a la visibilitat i la normalització que moles manis del Orgull.

Després afegir que si bé aixó es cert, cal destacar que tots els gais que surten a les sèries son superbones persones, troben el seu princep blau i son tan feliços que al final t'ho acabes creient i quan veus que no et passa et frustres!! ahajaj

Nemo ha dit...

Gràcies, Arqueòleg. És cert que algunes sèries de TV han fet molt per afavorir una nova mirada cap a la realitat LGTB per part del conjunt social, una mirada menys carregada de prejudicis negatius i inferioritzadors, però no tinc gens clar que sense l'activisme LGTB aquestes sèries hagueren arribat a existir mai.

És complicat esbrinar-ho, això, perquè darrere les transformacions socials que ha viscut la nostra societat al llarg de les darreres dècades hi deu haver factors ben diversos i interaccions complexes entre aquests, però bé... és important que tinguem clar, en qualsevol cas, que aquests canvis socials no han sigut un mer producte de la dinàmica general de les societats occidentals a la darreria del segle XX i començament del XXI: només cal mirar com està (en la qüestió LGTB i en moltes altres) una societat que tants elements socioculturals tradicionals comparteix amb la nostra com la italiana per a adonar-se que les coses podrien haver anat d'una altra manera, molt diferent... i clarament pitjor.

Nemo ha dit...

I respecte de la imatge idealitzada dels gais i les lesbianes que puguen donar les sèries... doncs la veritat és que no en seguisc moltes, però recorde algun cas en què no era així. Aquí no hay quien viva pense que va ser una de les sèries de TV que més transcendència social van tindre a l'hora de difondre aquesta nova mirada cap a la realitat LGTB de què parlava en el comentari anterior, pel fet que era una sèrie costumista de gran èxit entre el públic de tota mena (carques inclosos), i allí la parella de Mauri i Fernando, o la de les xiques lesbianes -que ara no recorde com es deien-, no em sembla que estigueren gaire idealitzades... Tot i que potser es podria argumentar que resultaven una mica menys disfuncionals que les parelles heteros de la mateixa sèrie. Però en tot cas, no hi havia, en aquelles relacions, ni príncep blau ni contes de fades, sinó un bon munt de problemes que anaven intentant superar com podien capítol rere capítol. En això, si més no, s'assemblaven -des de la caricatura, òbviament- a la vida real.

glamboy69 ha dit...

Bueno Nemo, espero que hagi anat molt bé la prova!! Ja t'hauràn comentat que ens veiem a València no?

Que vagi bé l'estiu!!

Nemo ha dit...

Gràcies, Arqueòleg, molt bon estiu a tu també... i sí, ja m'ho han dit, que ens veiem al setembre per ací. Ja tinc ganes que puguem conéixer-nos en persona. Molts besos.