divendres, 20 de juny de 2008

Discreció

(Relat publicat en dosmanzanas.com el 23 d'abril de 2008, Dia del Llibre. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Sempre li havien fet pena aquelles pobres locasses que cada any se’n pujaven, totes repintades i mig en conill, a les carrosses del carnestoltes aquell que, damunt, tenien la barra d’anomenar l'Orgull. I no hi havia res que li resultara més grotesc que veure dos marietes o dues bolleres imitant els heteros, celebrant bodes inevitablement ridícules i creant famílies de per riure. Tampoc no aguantava les mariques militants, tot el sant dia amb el rotllo victimista, volent fer bandera del mariconeig (per veure, naturalment, si així aconseguien sucar-hi -en algun pressupost estatal, municipal o autonòmic- en comptes de treballar). Ell, en canvi, mai no havia fet ostentació de la seua sexualitat: a ningú no li importava amb qui es gitara o es deixara de gitar, això era la seua vida privada, cosa seua i seua només. Se sentia ben orgullós del seu sentit comú i la seua discreció, que li havien permés de ser, simplement, un més a tot arreu. Un individu una mica gris potser, però –li agradava pensar– un individu abans que res, i no part d'un suposat col·lectiu de gent amb la qual no veia que tinguera res en comú… bé, pràcticament res.

Un dia, assegut a la tassa d'un vàter de la seua oficina, va sentir entrar gent als lavabos, xarrant animadament. “O siga, que la teua cap mola, no, tio?”. Va reconéixer la veu de Dani, el becari nou que l'empresa havia posat a les seues ordres (precisament en aquell moment estava pensant en ell). “Doncs sí, tio”, li va respondre una altra veu jove: un altre becari, sens dubte, dels que acabaven d'entrar; “i tu què, eh? Com et va amb Paracul?”. “Hala, però que animal que ets, tio, com te’n passes…” –la veu de Dani sonava més divertida que no indignada. “Que no, tio, que no m'ho he inventat jo. Que m'ho ha dit Rosa, l'administrativa de les mamellotes, que tota l'oficina li diu així des de fa una pila d'anys… de tota la vida, vaja: Paracul, tio, Paracul. O siga, que el teu cap és una loca, ara ja ho sssapsss…”

Nemo

2 comentaris:

glamboy69 ha dit...

ahajaj
M'han fet molt gràcia les expressions valencianes de la traducció!
Que vagi bé la feina i l'estudi!!

Nemo ha dit...

Bé, Arqueòleg, trobe que un dels problemes que té l'estàndard català actual és una certa manca de recursos expressius, especialment amb relació a l'àmbit col·loquial o informal; tendim a voler resoldre-ho important-los massivament del castellà, però crec que és molt millor, sempre que siga possible, recórrer als recursos propis de la nostra llengua, incloent-hi, per descomptat, totes les varietats geogràfiques que comprén.

I gràcies pels bons desitjos: jo, si més no, hi estic posant força ganes...