dissabte, 13 de febrer de 2010

Els segles de la Xina (i 5)

(Publicat en dosmanzanas.com el 20 de gener de 2010. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

A l'octubre passat, durant els dies de festa nacional pel 60 aniversari de la República Popular, el centre de Pequín estava inundat de visitants, la majoria procedents de tots els racons de la Xina, encara que tampoc no hi faltaven els estrangers. Molts dels xinesos portaven banderetes del seu país, o gorres amb el logo del 60 aniversari, i s’hi feien fotos patriòtiques davant dels monuments. O davant d'altres objectes extraordinaris, com ara els mateixos turistes occidentals: una família xinesa em degué trobar tan exòtic que em va abordar molt amablement davant la porta de Tiān’ānmén per demanar-me fotografiar-se al meu costat, com si jo fóra una celebritat.

Un riu de gent, al qual em vaig unir després, entrava sense parar per aquesta porta, passant sota el retrat rodanxó i somrient de Máo que encara la presideix, a l'antiga Ciutat Prohibida. Dos llocs emblemàtics de la història moderna de la Xina: la Ciutat Prohibida, el complex palatí dels emperadors de les dinasties Míng i Qīng, fou l'escenari, a principis de la dècada del 1910, del patètic darrer acte de més de dos mil·lennis de monarquia imperial xinesa, retratat de manera impactant per Bernardo Bertolucci en L'últim emperador. D’altra banda, la porta de la Pau Celestial, o de Tiān’ānmén en mandarí, fou el lloc des d'on Máo va proclamar l’any 1949 el naixement d'una nova Xina.

Entre un esdeveniment i l’altre, diversos intents frustrats de portar a la Xina la modernitat i la democràcia, i gairebé quatre dècades de revolució interminable, de descomposició política, de senyors de la guerra, de guerra civil entre nacionalistes i comunistes, d'invasió japonesa, de nova guerra civil i de triomf final dels comunistes, que tenien el suport de la immensa pagesia xinesa. De manera que, quan el líder comunista Máo Zédōng va pujar finalment a la porta de Tiān’ānmén a fer la seua proclamació, el país exhaust que l’escoltava albergava l'esperança d'assistir al començament d'una nova era, en la qual la pau i una certa prosperitat tornaren a ser possibles.

Els comunistes es presentaven com la culminació del programa reformista i modernitzador que havia engegat originalment aquell procés revolucionari; d'acord amb això, van mostrar un sever rebuig cap a allò que denominaven la vella societat i cap a totes les formes culturals vinculades a aquesta, com la tradició confucianista. Però, si aquesta tradició s'havia caracteritzat –com hem vist en altres articles d'aquesta sèrie– per una escassa disposició a reconèixer drets als individus (mentre els carregava en canvi d'obligacions), els seguidors de Máo havien de substituir-la per una nova religió política, centrada en el culte al seu líder, que no diferiria gaire del confucianisme imperial en aquest aspecte.

La religió política del maoisme tenia les corresponents escriptures sagrades (el llibret roig de Cites del president Máo, que tot bon xinès havia de posseir, llegir i portar amb si en tot moment; per aquest motiu es convertira en el llibre més imprès al món al segle XX), les corresponents capelles i imatges de culte (les habitacions de la lleialtat, on es retia homenatge a les fotografies del Gran Timoner Máo un parell de vegades al dia, al matí i a la nit), les corresponents litúrgies (com per exemple el ball de la lleialtat, que tots, xiquets i vells inclosos, havien d'estar disposats a executar en públic com a mostra de la seua devoció al gran líder)… i, per descomptat, els corresponents heretges i pecadors. Entre aquests darrers es trobaven els homosexuals; com succeïa en altres països comunistes (com Cuba), aquests eren perseguits legalment sota l'acusació de comportament antisocial, i en el cas xinès, concretament sota la figura de gamberrisme. A la Xina, a més, els homosexuals eren –com també els dissidents i altres individus que el règim rebutjava– humiliats en públic de manera tan cruel com sistemàtica.

Després de la mort de Máo el 1976, els seus successors en la direcció del Partit Comunista Xinès van comprendre al cap d'un temps –i amb això van demostrar ser més sagaços que no els seus homòlegs del bloc soviètic– que per a mantenir el control de la societat xinesa calia oferir-li realment una mica d'aquella prosperitat que se li havia promès una vegada i una altra al llarg de tres dècades sense que a penes haguera arribat a materialitzar-se mai, i que el camí per a aconseguir-ho passava per imitar Hong Kong o el Japó i introduir progressivament a la República Popular una economia de mercat. El resultat d'aquesta política és que en les últimes tres dècades la Xina ha sigut el país del món que més ràpidament ha crescut, i en aquests moments està a punt d’esdevindre la segona economia del planeta. Un desenvolupament veritablement espectacular que té en el molt dinàmic skyline de Xangai (enfront del qual, per cert, també vaig haver de fotografiar-me, aquesta vegada amb el meu marit, al costat d'una altra família xinesa) un dels seus símbols més cèlebres.

Per a la vida dels LGTB xinesos del nostre temps –que, no sense ironia, es denominen a si mateixos tóngzhì, ‘camarades’, la mateixa paraula que usen tradicionalment els membres del PC Xinès per referir-se els uns als altres– les conseqüències de les reformes econòmiques dels darrers 30 anys han sigut significatives, especialment als grans nuclis urbans. Mentre que en la Xina de Máo s'esperava de tot individu que estiguera disposat a sacrificar els seus desitjos a l'objectiu comú de construir una societat nova i utòpica, la Xina mercaditzada d'avui incita cada persona a perseguir els seus propis desitjos, confiant que d'aquesta manera contribuirà, fins i tot sense proposar-s'ho, a la prosperitat general; així ho explica l'antropòloga nord-americana Lisa Rofel en el documental Queer China, ‘Comrade’ China (Xina, 2008). Una de les veus LGTB xineses que es poden sentir també en aquest film assegura que en aquell país avui es tolera allò que no fa gaire resultava intolerable. Això no obstant, en una societat sotmesa encara a un règim de partit únic, i per tant a la tutela del PC (els altres camarades), la veritat és que la tolerància no és només limitada, sinó insegura, i fins i tot precària. Bona prova d'això són els nombrosos episodis de censura i cancel·lació per ordre governativa d'intents de la comunitat tóngzhì d'expressar-se obertament i pública al llarg de la passada dècada que arreplega el mateix documental.

Què temen les autoritats xineses del moviment LGTB? Jo diria que, abans que res, temen l'exemple de llibertat que gais, lesbianes, bisexuals i trans xinesos poden donar als seus compatriotes: no pot sorprendre gaire que un règim que tracta els seus propis ciutadans com a menors d'edat perpetus es mire amb desconfiança unes persones que, malgrat tota la pressió social que s'ha acumulat històricament en contra seua, demostren avui, cada dia una mica més, que són capaces de prendre amb decisió el timó de les seues pròpies vides. Així doncs, la qüestió dels drets LGTB no constitueix únicament (ni a la Xina ni enlloc) el problema d'una minoria, ja que està íntimament relacionada amb alguna cosa molt més general: l'estatus que la societat i les seues institucions concedeixen als drets individuals.

El moviment LGTB és una de les forces que en la Xina d'avui aposten decididament per situar els drets de l'individu al centre del sistema social i polític; en contra d'aquestes forces se n'alineen unes altres que pretenen que les persones continuen sotmeses a un dogma o altre: si el dogma marxista-maoista ha quedat avui obsolet, sempre es pot ressuscitar –com sembla que pretenen alguns sectors del règim– la tradició xinesa, i donar per exemple al confucianisme una nova formulació que permeta justificar el manteniment d'un sistema autoritari al segle XXI. Del resultat d'aquesta confrontació dependrà la sort no solament de la població xinesa, sinó probablement –en bona part almenys– la de tots els habitants del planeta, en un segle que potser serà, més que cap dels anteriors, el de la Xina.

Nemo

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Nice fill someone in on and this post helped me alot in my college assignement. Say thank you you for your information.

glamboy69 ha dit...

Sens dubte a Xina han passat d'una tirania a una altre sense adonar-se'n! No sé pas que té de comunista el país en el que els treballadors tenen menys drets! No és més que un capitalisme d'estat que juga a rebentar preus al mercat internacional!
I la homofòbia irracional, doncs si, reprimir per reprimir!

Anònim ha dit...

cy-fair credit union in houston texas free credit report dot co. song from free credit report, [url=http://lowcreditpersonalloans.com/content/have-bad-credit-payday-loans-willing-offer-unsecured-personal-language]bad credit payday loan[/url]. security credit union el paso tx, boothwyn pa credit union.

Anònim ha dit...

[url=http://b-polski.pl/]Kredytowe[/url] >> Kredyt gotowkowy jest bardzo popularnym produktem bankowym. Rynek jest bardzo obstawiony ofertami kredytow gotowkowych. http://b-polski.pl