dimecres, 16 de desembre de 2009

Inquietuds constitucionals

(Publicat en dosmanzanas.com el 9 de desembre de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

El 6 de desembre passat, Maruja Torres escrivia en El País sobre aquells que ella, amb un llatí deliberadament macarrònic, denomina tontus sapiens: “És cosa ben sabuda per les dones il·lustrades, i patida per les que ho són i per les que no ho són, que en tots els respectables nivells de l’eminència intel·lectual habiten tontus sapiens a manta. No és que els sapiens siguen sempre tontus, encara que això també pot donar-se. Només ho són quan convé als seus prejudicis, al seu egoisme, a la seua vanitat, a la seua pedanteria o a la seua profunda desil·lusió. Cap d’aquests retrògrads il·lustrats no es talla quan li toquen el seu punt feble: els mariques, les bolleres, els cafres negres, els bàrbars àrabs. Les feministes. Com si el seu intel·lecte els donara patent de cors per als baixos instints, les frustracions.” Ho saben i ho pateixen les dones, com diu Maruja Torres, i ho sabem i ho patim també molts hòmens: gais, negres, àrabs, etc. Caldria puntualitzar, a més, que aquests “retrògrads il·lustrats” que retrata la periodista poden ser també del gènere femení: tenim el cas, per posar un exemple, de Gloria María Tomás i Garrido, professora de Bioètica de la Universitat Catòlica Sant Antoni de Múrcia, que la primavera passada va demostrar a Alacant, reiteradament, que, quan d’homosexualitat i bisexualitat es tracta, la seua presumible sapiència acadèmica no la salva de pronunciar-se públicament en uns termes que sorprenen de tan puerils, de tan ximples.

Llegint l’article de Maruja Torres el Dia de la Constitució, vaig recordar que encara penjava sobre el matrimoni homosexual –és a dir, sobre el meu matrimoni, sobre milers d’altres matrimonis celebrats, en projecte o simplement possibles– l’espasa de Dàmocles del recurs del PP que considera que aquests matrimonis no caben en la llei suprema la festa de la qual celebràvem aquell dia. No vaig poder evitar llavors que en la meua ment es colara l’ombra d’un dubte: i si, en aquest Tribunal Constitucional que des de fa anys esperem que es pronuncie sobre els nostres drets bàsics com a ciutadans, hi haguera un, o més d’un, d’aquests “retrògrads il·lustrats”? Potser llavors serviria de ben poc que la mateixa Constitució assenyale en l’article 14 que “Els espanyols són iguals davant la llei, sense que puga prevaldre discriminació alguna per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”. O que, a hores d’ara, semble absurd posar en dubte que l’homosexualitat entra de ple en aquest darrer apartat, és a dir, que constitueix una condició personal o social (en realitat té ambdues dimensions: la personal i la social) de l’individu, i per tant, com diu el text constitucional, no pot usar-se per a justificar cap mena de discriminació, per a excloure uns ciutadans –del matrimoni, per exemple– mentre se n’inclou d’altres.

Seria tal vegada possible que, malgrat això, prevalguera en el Tribunal una lectura retrògrada i restrictiva de l’article 32 (“L’home i la dona tenen dret a contraure matrimoni amb plena igualtat jurídica”) que establira que el matrimoni, a Espanya, és només per a parelles heterosexuals? Mirar precedents històrics de com han tractat l’homosexualitat els tribunals equivalents al nostre constitucional d’altres països no resulta gaire tranquil·litzador, francament. Ja vaig comentar fa temps que l’any 1957 el Tribunal Constitucional de la República Federal Alemanya va trobar plenament d’acord amb la Llei fonamental (la constitució) de la RFA ni més ni menys que la llei promulgada per Hitler el 1935 per a convertir en delicte fins i tot les mirades sexualment insinuants entre hòmens, i no va tindre cap inconvenient a fonamentar la sentència en l’afirmació que aquesta norma nazi reflectia una “llei moral” del poble alemany, encara vigent ja que “les dues grans confessions cristianes [la catòlica i la protestant], dels ensenyaments de les quals gran part del poble pren els criteris que regulen el seu comportament moral, condemnen la impudícia homosexual com a immoral.” El tribunal alemany no va ser l’únic a escudar-se en els prejudicis ancestrals de les religions monoteistes per a propinar una bufetada ben sonora tant als drets fonamentals de les persones LGTB com als principis més bàsics de la democràcia liberal; una cosa semblant va fer el Tribunal Suprem dels EUA quasi tres dècades més tard, el 1986, en trobar constitucional la persecució de la sodomia amb arguments com ara que “la condemna d’aquestes pràctiques està fermament arrelada en la moral i l’ètica judeocristianes (…) Sostenir que l’acte de la sodomia homosexual està protegit d’alguna manera com un dret fonamental seria deixar de banda mil·lennis d’ensenyament moral.”

És cert que des del 1957 i el 1986 les coses han canviat molt en el terreny de l’acceptació social dels drets LGTB, i que, de fet, els mateixos tribunals constitucionals alemany i nord-americà han substituït el seu punt de vista sobre aquest tema per un altre de molt menys homofòbic. Però d’altra banda, allò que està avui en dubte a l’Estat espanyol no és si és constitucional o no perseguir legalment l’homosexualitat, sinó si ho és reconéixer el matrimoni entre persones del mateix sexe: un pas més en el camí cap a la plena ciutadania de les persones LGTB que ni a Alemanya ni als EUA –a nivell federal– no s’ha pogut fer encara. A Espanya, en canvi, sí que s’hi ha fet, i això ha omplit d’indignació molts retrògrads de la pell de brau (il·lustrats o no): “Em sembla un gran disbarat anomenar matrimoni la unió de dos hòmens o de dues dones (…) [; és] una desfiguració dels preceptes, una monstruositat jurídica (…) És com si me’n vaig a Mart i em trobe que allí la gent no camina dreta, què passa ací? És un altre món. Doncs per a mi, això també és un altre món i em vull morir sense entrar-hi.” El fet que qui ens va regalar fa uns mesos unes declaracions com aquestes –tan en l’estil desacomplexat, talibà i tanoca dels tontus sapiens–, afegint-hi a més “Jo confie, espere que tot això es reconsiderarà”, fóra el mateix senyor que va presidir el Tribunal Constitucional espanyol del 2001 al 2004, justifica o no una certa inquietud? Pregunte.

Nemo