dijous, 26 de novembre de 2009

Què passa?

(Publicat en dosmanzanas.com el 18 de novembre de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

De la mateixa manera que les persones tenim els nostres llocs favorits, podria semblar que també la història té els seus. La del segle passat, en concret, va fer l'efecte de sentir una certa debilitat per una ciutat més aviat provinciana situada a la vora de la mar Bàltica, que va escollir com a escenari de dos dels seus episodis més destacats: la primera batalla de la Segona Guerra Mundial (el 70 aniversari de la qual es va commemorar el passat 1 de setembre) i el principi del final de l'imperi soviètic.

El 1939 la ciutat en qüestió era coneguda internacionalment pel seu nom alemany, Danzig, i l'alemany era la llengua del 95% dels seus habitants. Encara que Danzig havia pertangut al regne de Polònia durant segles (per a passar a Prússia a la fi del segle XVIII, quan les potències veïnes de l'estat polonès es van repartir tot el territori d'aquest), l'alemany havia sigut la llengua de la ciutat des de l'Edat Mitjana. Tot això va canviar quan els habitants de Danzig es van unir, gran part d'ells amb entusiasme, a la bogeria nazi.

El 1980 la ciutat va ocupar de nou els titulars de la premsa mundial, ara amb el seu nom polonès, Gdańsk (la n amb accent es pronuncia com el nostre dígraf ny). Després de la derrota del nazisme, els alemanys n’havien sigut expulsats i els havien substituït polonesos, provinents sobretot dels territoris de l'est de la Polònia d'entreguerres, annexionats ara a l’URSS. Els nous pobladors van haver de reconstruir la ciutat, quasi totalment devastada per aquell conflicte global els primers trets del qual havien sonat allà mateix.

El repartiment del món entre els vencedors de la guerra havia deixat Polònia al costat del Teló d'Acer on la Unió Soviètica era la superpotència dominant. Polònia era, doncs, un membre més de la gran família socialista, una de les democràcies populars, eufemisme amb què s'autodenominaven les dictadures satèl·lits de la de Moscou. I a principis de la dècada del 1980, una bona part de la població polonesa ja n’estava farta, d'aquella situació. Incloent els treballadors de les Drassanes Lenin de Gdańsk.

Solidarność, Solidaritat, fundat al setembre de 1980 per aquells treballadors, va ser el primer sindicat lliure del món comunista, i un element crucial per a l'esfondrament de l'imperi soviètic a la fi d'aquella mateixa dècada: una cosa així com la primera esquerda irreparable que va aparèixer al mur. El seu líder, un operari elèctric de les drassanes anomenat Lech Wałęsa, es va convertir el 1990 en president d'una nova Polònia, pluripartidista i amb eleccions lliures. Però en presentar-se per a un segon mandat el 1995, el molt catòlic i conservador Wałęsa va ser derrotat, i en intentar-ho de nou l’any 2000, va obtenir un resultat humiliant: no més d'un 1% dels vots.

Avui Wałęsa viu semiretirat a Gdańsk, i té el despatx al palau de la Porta Verda, un elegant edifici del segle XVI que fou construït per a allotjar-hi els reis de Polònia en les seues visites a la ciutat. El palau dóna per una banda a la plaça principal de Gdańsk (l'antiga Langemarkt o ‘Plaça Llarga’, avui denominada Długi Targ, que vol dir la mateixa cosa en polonès), i per l'altra al riu Motława. A escassos metres d'allí, travessant el riu, hi ha el carrer on des de fa uns mesos s’ubica un bar gai (o straightfriendly, com es defineix el mateix local) anomenat ¿Qué pasa?. Així, en castellà.

Segons el context i la manera de dir-ho, què passa? pot sonar, tant en català com en castellà, a desafiament, a provocació fins i tot. I obrir un local LGTB al centre d'una ciutat de províncies polonesa també pot semblar-ho; més encara si el local en qüestió –a diferència del que ocorre habitualment a Itàlia, per exemple– no és un cau desproveït totalment de finestres i amb una porta massissa que només pot travessar qui s'haja tret prèviament –pagant– un carnet, sinó un bar, o un pub, modern, obert i amb les parets de vidre. I damunt, prop del despatx de Lech Wałęsa.

El meu marit i jo vam visitar el ¿Qué pasa? aquest estiu, un diumenge a la nit: no hi havia massa clientela, però l'ambient hi era relaxat i agradable. Al final vam acabar parlant amb la cambrera –una xica hetero–, amb el cambrer –un xic gai– i amb un altre xic que devia ser el xicot d'aquest últim, tots tres bastant joves. Els preguntàrem pel nom del bar, i la cambrera ens va aclarir que es deia així perquè el local acollia regularment activitats diverses, i la idea era que la pregunta “What’s happening now there?” (parlàvem anglés) es fera habitual a Gdańsk. Tal vegada, en aquest context, més que no¿qué pasa?, en castellà es diria ¿hoy qué hay? o potser ¿qué ponen?, però bé. Quant a l'elecció de l'idioma, sembla que els amos del bar trobaven l'espanyol exòtic i enrotllat: cool. La veritat és que no el dominaven gaire: les parets estaven decorades amb fotos de xics i xiques nus que portaven escrits sobre la pell, a manera de tatuatge, textos com ara “Estamos todos la dadiva de Dios”, que supose que deu voler dir alguna cosa així com que tots –en la nostra diversitat– som un regal del cel.

Quan vam preguntar als xics com es duia això de ser gai en un país tan dominat pel catolicisme com Polònia, el xicot del cambrer, que era més obert i parlava millor anglés que aquest, ens va respondre que no estava tan malament… sempre que a u no se li acudira passejar amb el seu xic pel carrer agafats de la mà, o fer-li un petó en públic, o… En preguntar-li què podria succeir a qui s'atrevira a portar a terme unes provocacions semblants, si trobaria només mirades hostils o bé agressions verbals o, fins i tot, violència física, ens va contestar que, probablement, això darrer. Era un xic delicat i somrient, i ho va dir sense immutar-se.

En la Polònia del 1980 tot estava organitzat perquè els individus es resignaren al conformisme, a doblegar-se davant una suposada normalitat que els venia imposada, i els qui no estaven disposats a fer-ho eren marginats i perseguits pel sistema. En la Polònia democràtica i europea del 2009, la pressió per a sotmetre's a una normalitat no tan diferent d'aquella segueix pesant amb força sobre desenes o centenars de milers de ciutadans i ciutadanes LGTB. Dubte molt que Lech Wałęsa siga capaç, des del seu despatx adornat amb un gran crucifix, de reconéixer-ho, però la veritat és que el testimoni del desafiament que al seu dia va plantejar Solidaritat a la República Popular de Polònia l’han arreplegat els qui avui s'esforcen per anar més enllà en la lluita per les llibertats i els drets de tots els habitants d'aquell país. Com ara els activistes LGTB; o, simplement, qualsevol gai o lesbiana polonès que pretenga viure la seua vida sense automutilar-se, amagar-se ni avergonyir-se.

Nemo

3 comentaris:

glamboy69 ha dit...

jurrr!
Quina història més xunga! La veritat es que no he entés mai com un país que compta amb les restes arqueològiques d'Auswitch sobre el seu terreny pot haver aprés tan poc del seu passat!

glamboy69 ha dit...

Clar q han tingut Woijtila...

Nemo ha dit...

Em fa l'efecte, Arqueòleg, que a molts polonesos les restes d'Auschwitz només els interessen com el lloc on va ser martiritzat sant Maximilià Maria Kolbe. De la resta, res de res.