Homofòbia ‘liberal' (3)

(Publicat en dosmanzanas.com l'11 de novembre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Si al país on es va produir la primera revolució liberal de la història –és a dir, les tretze colònies britàniques que arran d'aquesta esdevindrien els Estats Units d'Amèrica– van haver de passar més de dos segles perquè les institucions federals reconegueren per fi que perseguir la sodomia com a delicte era fonamentalment incompatible amb els principis i valors que s'havien proclamat el 1776, les coses van ser ben diferents al país on tingué lloc, tan sols tretze anys després, la segona de les revolucions liberals: França. Allí n’hi hagué prou amb dos anys i tres mesos des de l'inici del procés revolucionari (el 1789) perquè l'Assemblea Nacional Constituent suprimira el delicte de sodomia en elaborar i aprovar (el 25 de setembre de 1791) un nou codi penal. Aquesta despenalització, inèdita en l'història del món occidental, resultava de l'aplicació conseqüent dels principis que aquesta mateixa assemblea havia establit a l'agost de 1789 en la seua Declaració dels drets de l'home i del ciutadà; allí es declarava que "els hòmens naixen i resten lliures i iguals en drets", es reconeixia com a “drets naturals i imprescriptibles de l'home” la llibertat i la resistència a l'opressió, i es definia la primera com segueix: “La llibertat consisteix a poder fer tot allò que no cause perjudici a altri: així, l'exercici dels drets naturals de tot home no té altres límits que els que garanteixen als altres membres de la societat el gaudi d'aquests mateixos drets.”

Lamentablement, l'eliminació de les lleis franceses del delicte de sodomia no va pas suposar la fi de la persecució legal de l'homosexualitat en aquell país (perquè els jutges homòfobs van trobar altres vies per a continuar castigant-la) ni, encara menys, va acabar amb la discriminació legal i social de les persones homosexuals, que al cap i a la fi constitueix una altra forma –més subtil– de castigar gais i lesbianes per ser-ho. Fins i tot avui dia la igualtat legal entre homo i heterosexuals continua sense ser un fet a la República Francesa, que a diferència d'alguns dels seus veïns del nord i del sud –Espanya– segueix excloent les parelles homosexuals del matrimoni. No és difícil veure que, segons els principis establits el 1789, aquesta exclusió limita abusivament la llibertat de milions de ciutadans francesos, ja que el dret de les parelles gais i lesbianes a accedir al matrimoni en igualtat amb les heterosexuals no perjudica de cap manera aquestes últimes ni les priva d'exercir aquest mateix dret.

Pitjor encara: quan a finals de la passada dècada el Govern de França va proposar concedir una seguretat jurídica mínima a les parelles de fet, incloses les del mateix sexe, mitjançant una nova figura jurídica denominada Pacte civil de solidaritat (PACS), “un odi insospitat va sorgir violentament així que es començà a debatre la llei”, segons conta Daniel Borrillo en el seu llibre Homofobia. “El conjunt de les comunitats religioses”, continua Borrillo, “tots els partits de dretes, els juristes (…), però també i potser de manera més insidiosa la gran majoria dels psicoanalistes, antropòlegs i la resta d'estudiosos de l'individu i de la societat (inclosos els que es diuen d'esquerra) es van lliurar a una empresa d'hostilitat dirigida contra les unions gais (…) Gais i lesbianes van ser considerats membres d'un poderós lobby que amenaçava els valors fonamentals de la nació (…) [i] van ser denunciats com a irresponsables i, fins i tot, com a corruptors de la cultura i de la humanitat!”.

Com hem d’interpretar aquestes contradiccions de la societat i la política franceses? En el mateix llibre, Borrillo ens proporciona un instrument per a fer-ho: el concepte d’homofòbia liberal. Aquest fa referència a un discurs segons el qual “una cosa és la garantia de les llibertats individuals i una altra la concessió efectiva de drets”. Així, pel que fa a les persones homosexuals, l’homofòbia liberal considera que “l'Estat simplement ha de garantir el respecte a la seua vida privada en el sentit estricte del terme, és a dir, ha d’assegurar el respecte a l'esfera íntima de l'individu, però en cap cas no pot plantejar-se anar més enllà d'aquesta esfera per cedir a les reivindicacions d'igualtat” ni tampoc “atorgar cap tipus de crèdit als individus homosexuals davant la societat”. “Per a aquesta doctrina”, continua explicant Borrillo, “la tolerància és la consigna”, però “el pas de la tolerància dels comportaments íntims al reconeixement de la igualtat de drets independentment de l'orientació sexual dels individus és impossible”. Sembla evident que la tolerància entesa així implica –encara que també, en part, dissimula– la consideració dels tolerats com uns éssers menys dignes, com a inferiors.

Arribem així a la paradoxa que un discurs que es pretén arrelat en els principis liberals establits fa més de dos segles per textos que, com hem vist, s'atrevien a proclamar com a “drets naturals i imprescriptibles de l'home” la llibertat i la “resistència a l'opressió” es constituïsca en canvi –en paraules també de Daniel Borrillo– en una “forma d'opressió específica” que “tanca els homosexuals en el silenci de la domesticitat”. Atés que “el retorn a la intimitat preconitzat per l'homofòbia liberal sobreentén la idea que en l'homosexualitat hi ha alguna cosa nefasta que necessita romandre amagada”, podem concloure que amb aquesta doctrina s'intenta que gais i lesbianes retornem al nostre lloc i ens hi quedem per sempre més. En aquest lloc que ens fa invisibles i ens inferioritza: el vell i sufocant armari.

(Continuarà.)

Nemo